18 de set. 2010

Flaixos: Solucions pràctiques per als viatgers cansats


El diari francès Libération presenta el model d’una cabina concebuda pels arquitectes russos A. Goryainov i M. Krymov i comercialitzada per l’empresa moscovita Arch Group, prevista perquè els viatgers puguin descansar, amb total intimitat, en els aeroports (i potser també en alguns hostals de nova generació). L’anomenen Sleepbox, té una superfície molt reduïda (3,75 metres quadrats) i disposa d’un llit amb llençol d’un sol ús (també hi ha una versió amb dos llits superposats, tipus llitera), un televisor, connexió wifi, un rellotge-despertador lluminós, un dispensador d’ampolles d’aigua y diverses intensitats de llum.

En podeu veure clarament les característiques en aquest vídeo i en aquesta presentació que en fa l’empresa russa (si es fa clic sobre la imatge apareixen les vistes interiors i els detalls).

La proposta és atractiva, a primer cop d’ull, tot i que caldrà saber quant constarà passar unes hores en aquesta cabina, que recorda les “càpsules” dels minihotels que fa uns anys es van popularitzar en el Japó per a aquelles persones (homes, sobretot) que feien tard per tornar a casa després de la feina (o de la gresca).

Probablement, aquestes Sleepboxes seran un luxe fora de l’abast dels viatgers que, com el transeünt, estalvien tot el que poden en el els seus desplaçaments per poder gaudir de les coses que els interessen, de les quals no està exclosa, naturalment, la gastronomia local, que sol dir molt més d’una cultura que no pas el lloc on es descansa.

12 de set. 2010

Les "màquines" d'energia positiva i la irònica provocació de Mihael Milunovic

Mihael Milunovic amb la seva obra Clinc-Clanc (2007),
en fullola de bedoll.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

El dia 10, el transeünt va tenir el privilegi de viure una experiència molt interessant: amablement convidat per la Fundació Vallpalou de Lleida –creada el juliol de l'any 2008 per la pintora Teresa Vall Palou–, va poder estar-se gairebé tot el dia en la seu d’aquesta entitat artística i conviure tant amb alguns dels membres del Patronat (Teresa Vall-Palou, Joan-Francesc Ainaud, Joan Marí) com amb l’artista que inaugurava aquell vespre la seva exposició Accumulate / Acumular, Mihael Milunovic, i el prestigiós historiador de l’art hongarès Lóránd Hegyi, director del Musée d'art moderne de Saint-Étienne Métropole (França), que actuava com a presentador de l’artista i de la seva obra (és elogiable la tasca que ha fet i fa L. Hegyi com a divulgador de l’art contemporani de l’Europa central i oriental).

Va ser una bona experiència per al transeünt veure, mentre mantenia una conversa amb ell, com Milunovic acabava de muntar els seus objectes de coure i vidre –“màquines bones”, en diu–, que a poc a poc adquirien les formes amb què les havia concebut.


Les quatre "màquines bones"
de Milunovic.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)




Tot i que firma les seves creacions simplement com a Milunovic, Mihael Milunović (aquest és el seu nom escrit correctament amb la grafia serbocroata) és un artista polifacètic nascut a Belgrad l’any 1967 en el si d’una de les innombrables famílies mixtes que s’havien format en l’antiga Iugoslàvia (pare montenegrí, mare croata i una mica de sang albanesa, va dir, quan el transeünt li preguntà quina considerava que era la seva nacionalitat: “Sóc belgradí; el país on vaig néixer ja no existeix, no em sento vinculat a cap grup ètnic”). Es va formar artísticament a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Belgrad (1987-1995) i va fer els estudis d’especialització a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts (ENSBA) de París quan l’any 1995, després de la guerra a l’espai ex iugoslau, s’establí a França. Actualment resideix a Brussel·les, tot i que viatja amb frequència a Belgrad i ha exposat les seves obres tant allà com en altres ciutats de Sèrbia.

Pulmons mecànics (2009),
tinta sobre paper.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)


Milunovic, que va fer la primera exposició individual precisament a Belgrad, l’any 1995, i que després ha presentat la seva obra en nombrosos països, és un autèntic artista polièdric. Després d’haver-se dedicat durant la seva època artística inicial a la pintura, ha experimentat amb l’escultura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, el so, el vídeo i els objectes –les “màquines” –, i ha seguit una trajectòria molt coherent, a primer cop d’ull, tanmateix, no gaire senzilla d’interpretar, sobretot per als qui no estiguin una mica familiaritzats amb la història i les diverses realitats politicosocials dels països que van estar sotmesos durant quaranta anys a règims comunistes.

“Tout pour moi devient allégorie” (‘per a mi tot esdevé al·legoria’), afirmava en la seva primera època balgradina, quan encara es dedicava a la pintura, seguint el motiu poètic de Baudelaire quan es referia als vells faubourgs parisencs, i roman fidel a aquesta idea, encara que l’al·legoria inicial tingui ara uns altres matisos: la política, les ideologies, les religions, el consumisme i, sobretot, els símbols, són severament qüestionats en la seva obra més recent, la qual cosa converteix l’artista en un provocador, un crític implacable de tot allò que ens envolta i que constitueix la gran mentida global (per utilitzar la terminologia generalitzada en els nostres temps) amb la qual es manipulen les masses, tant políticament com potenciant els impulsos consumistes.


Instal·lació Límits (2007), fullola, cables elèctrics, neó.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Com diu molt encertadament Joan-Francesc Ainaud en un dels textos que trobem al catàleg de l’exposició, en les obres de Milunovic podem percebre un denominador comú: “la transgressió dels límits i tabús per tal d’establir un diàleg crític amb el seu (i nostre) context moral, filosòfic i històric”. I això es manifesta en algunes de les seves creacions “mitjançant una deconstrucció subversiva de la simbologia nacional (escut, emblema, signe)”, simbologia sobre la qual, i sobre l’ús que en fa el poder polític, apropiant-se-la, l’artista ironitza.

Per això, i amb pretesos efectes “taumatúrgics”, Milunovic crea (sempre irònicament, tot i que aparenta certa credulitat) i presenta per primera vegada en aquesta exposició quatre “màquines bones” de petites dimensions (uns 50 centímetres d’alçada; uns objectes que podrien ser un equivalent d’aquelles icones o imatges de sants portàtils en armariets fets a mida, que en aquest cas són recipients de vidre transparent) i de funcionament simbòlic: Captor, Acumulador, Generador i Conspirador. Tot plegat, diu ell, transmissors d’energia positiva.


Conspirador (2010),
coure, vidre i alumini.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Lóránd Hegyi es refereix, en el mateix catàleg, al radicalisme de Milunovic amb imatges i objectes que produeixen un impacte emocional en l’espectador, però insistint en el fet que també l’enfronten a incòmodes provocacions amb clares referències a la història, la política, la religió i la mitologia, que esdevenen “referències en contextos ideològics i l’oníric simulacre de la vida quotidiana en les noves societats de consum”. Afegeix Hegyi, però, que “evidentment, ell treballa amb narratives típiques de les anomenades experiències postcomunistes, experiències que reben una determinació específica en la situació post-iugoslava [...] i són més confuses encara donat el fet que al públic europeu occidental li costa seguir sense dificultats la sofisticada estructura de citacions i referències a la història i la política contemporànies de l’Europa central i de l’Est”.

Presentació de l’exposició durant l’acte inaugural,
el 10 de setembre de 2010. D’esquerra a dreta:
Joan Marí, director de la Fundació Vallpalou;
Lórand Hegyi; Joan-Francesc Ainaud, director
artístic de la Fundació; i Mihael Milunovic.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Des d’aquest reiterat punt de vista, precisament, al transeünt li sembla interessant l’apropament que ens proposa Mihael Milunovic a aquestes concepcions, que tenen molt poc a veure amb els estereotips que sovintegen en la percepció d’aquelles societats que fa poc més de vint anys constituïen “l’altra Europa”; una part important del continent que s’apropa a nosaltres, amb moltes dificultats però decididament, i que cal entendre si volem fer una Europa comuna, tasca difícil encara, però segurament possible o, si més no, esperançadora.


Mihael Milunovic
Accumulate / Acumular

Fundació Vallpalou

Carrer Roger de Llúria, 2, baixos, Lleida

10 de setembre - 30 d’octubre de 2010







Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

2 de set. 2010

Noruega en el segle XVIII


El fet que els països escandinaus destaquin actualment dins l’espai europeu entre els més pròspers i els qui ofereixen millors condicions de vida als seus habitants, malgrat la rigidesa del clima, és fruit, si més no en el cas de Noruega (potser no tant en el de Suècia) d’un ordre social que ve de lluny.

Les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca, de Mary Wollstonecraft, [1] escrites l’any 1795 al seu company (oficialment, marit, tot i que no s’havien casat) Gilbert Imlay, amb el qual va tenir una relació turmentosa, revelen ara al lector en català molts detalls de la vida i la societat en aquells països i posen de manifest aspectes poc coneguts i sovint sorprenents.

Cal dir que l’autora (la segona filla de la qual, Mary Shelley, és l’autora de la celebrada novel·la Frankenstein), nascuda a Londres el 27 d’abril de 1759 i morta en la mateixa ciutat el 10 de setembre de 1797, fou una de precursores del que més tard esdevindria el moviment feminista. En aquest sentit, només un any després que Olympe de Gouges divulgués la seva “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana” (1791), ella publicà el seu llibre més famós: A Vindication of the Rights of Woman (‘Vindicació dels drets de la dona’, 1792). Va escriure també alguns llibres pedagògics, com ara Thoughts on the Education of Daughters (‘Reflexions sobre l’educació de les filles’, 1787), i obres adreçades als infants.



Mary Wollstonecraft retratada
per John Opie l’any 1797,
poc abans de la seva mort.
(© National Portrait Gallery, Londres)



La seva vida, però, fou atzarosa, amb més d’un intent de suïcidi. També va ser complicada la seva relació amb els homes. A causa dels embolics d’un d’ells, l’esmentat Imlay, i com a demostració d’amor, va fer l’any 1795 aquest viatge a Escandinàvia, acompanyada per la seva primera filla, Fanny (nascuda només un any abans) i una serventa.


El transeünt reprodueix a continuació un fragment de la “Setena carta”, escrita tot just després d'arribar al port noruec de Tønsberg, en la qual explica les seves impressions de Noruega, que depenia del Regne de Dinamarca des de l’any 1450, quan ja s’havia extingit la nissaga reial del país. El 1814, vençuda durant les guerres napoleòniques, Dinamarca va haver de cedir Noruega a Suècia, i el país no recuperà la independència fins al 1905.


És curiós constatar com Mary Wollstonecraft se sorprén de la bona organització, dels privilegis i de la “felicitat” dels noruecs, fidels súbdits del rei Cristià VII de Dinamarca, després d’haver observat la pobresa i l’escassetat d’infraestructures a Suècia durant el seu recorregut des de Göteborg fins prop de la frontera noruega. El transeünt deixa, però, la resta de les experiències de l’autora, força interessants, per als qui tinguin la voluntat de llegir el llibre.



Vista de Cristiania (l’actual Oslo) l'any 1846
(gravat de l’època acolorit a mà).


Tot i que el rei de Dinamarca és un monarca absolutista, [2] sembla ser que els noruecs gaudeixen de tots els avantatges de la llibertat. Es podria dir que Noruega és com un regne germà, però la gent no té cap virrei que el domini amb despotisme, i que engreixi els seus protegits amb el fruit del seu treball.

Només hi ha dos comtes en tot el país que tinguin terres i imposin algunes pràctiques feudals als seus arrendataris. Tota la resta del camp està dividida en petites terres que pertanyen al pagès. És cert que n’hi ha unes quantes, poques, pertanyents a l’església, [3] que es lloguen, però sempre amb un contracte d’arrendament de per vida que generalment es renova a favor de l’hereu, que gaudeix d’aquest privilegi, a part del dret que té a una doble porció de la propietat. Però el valor de la propietat és estimat i, després que li cedeixin aquesta part, ell és el responsable de repartir-ne la resta entre els altres membres de la família. [...]


Cristià VII de Dinamarca, segons
una pintura de Jens Juel (1789).

(Font: Rosenborg Clastle,
The Royal Danish Collection)



La distribució de predis en petites parcel·les produeix un grau d’igualtat que gairebé no he vist enlloc. A més, els rics, pel fet de ser tots mercaders, estan obligats a dividir la seva fortuna personal entre els seus fills (els nois sempre reben el doble que les noies), per tant la propietat no té l’oportunitat d’acumular-se fins al punt que la riquesa desmesurada pugui destruir la balança de la llibertat. Et sorprendrà sentir-me parlar de llibertat, però és que els noruecs em semblen la comunitat més lliure que he vist mai.

L’alcalde de cada ciutat o poble i, al camp, els jutges, exerceixen una autoritat de caire gairebé patriarcal. Poden fer molt de bé, però poc de mal, ja que cada individu pot apel·lar contra les seves decisions; i com que sempre se’ls pot demanar comptes sobre la seva conducta, aquesta és generalment regulada per la prudència. “No tenen temps per aprendre a ser tirans”, em digué un senyor amb qui vaig estar parlant sobre el tema.


Com que els pagesos no tenen por que els facin fora de les seves terres per fer quelcom que desplagui a un superior, i com que no disposen de vot per a elegir un suposat representant, son homes de debò; ja que en no veure’s obligats a sotmetre’s a cap arrendament degradant per viure, o progressar en el món, poden actuar amb total llibertat. Encara no he sentit parlar de res semblant a la dominació, o opressió, a excepció d’aquella sorgida per causes naturals. La llibertat de la que gaudeix la gent potser fa que siguin un tant pledejadors i s’hagin de sotmetre a les imposicions d’astuts professionals de la jurisprudència. No obstant, l’autoritat d’un càrrec està limitada i els seus emoluments no en destrueixen la utilitat. L’any passat, un home que havia abusat del seu poder va ser destituït del seu càrrec de representant de la gent davant l’algutzir de la regió. Només n’hi ha quatre a Noruega que es puguin anomenar xèrifs; i a partir d’una sentència seva, si qualsevol de les dues parts vol interposar un recurs d’apel·lació, s’ha de dirigir a Copenhaguen.


Al cantó de la majoria de les poblacions hi ha eres comunals, en les quals les vaques de tots els habitants, sense distincions, tenen dret a pasturar. Els pobres, per als qui una vaca és essencial, gairebé viuen d’això. A més, tots surten a pescar amb la seva pròpia barca, cosa que els facilita molt la vida en ser el peix el seu aliment principal. […]


[…] les lleis d’aquí són suaus, i només castiguen amb la pena capital l’assassinat, que ben pocs cops ocorre. Qualsevol altre delicte simplement suposa l’encarcerament del delinqüent i treballs al castell –o, més ben dit, a l’arsenal– de Cristiania
[4], i la fortalesa de Halden. La primera i segona sentència són condemnes per un nombre limitat d’anys: dos, tres, cinc o set, depenent de l’atrocitat del delicte. Després de la tercera fuetegen el delinqüent, li marquen el front amb ferro roent i el condemnen a una esclavitud perpètua. […]



El comte Andreas Peter Bernstorff,
segons un gravat de J. P. Trap.



Resumint, tot sembla indicar que el príncep realment manté la lloable aspiració de complir amb les obligacions de la seva condició. Aquesta aspiració la cuida i dirigeix el comte Bernstorff, [5] primer ministre de Dinamarca, famós arreu per la seva intel·ligència i virtuts. Que la gent sigui feliç mereix una lloança considerable i, per tot el que he pogut deduir, els habitants de Dinamarca i Noruega són la gent menys oprimida d’Europa. Hi ha llibertat de premsa. Poden traduir qualsevol de les publicacions franceses del moment, expressar la seva opinió sobre el tema i analitzar-ne les conseqüències, sense haver de témer molestar el govern.


[1] Mary Wollstonecraft: Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Letters Written During a Short Residence in Sweden, Norway and Denmark). Traducció de l’anglès i introducció d’Òscar Sabata i Teixidó. Edicions Tres i Quatre, València, 2010. 240 pàgines. ISBN: 978-84-7502-845-3


[2] Cristià VII (1749-1808) era un home malalt i feble que patia esquizofrènia i, per tant, no va prendre mai decisions, sinó que deixà el poder en mans del seu govern. El seu regnat coincidí en l’arribada a Dinamarca de les idees de la Il·lustració, la qual cosa explica que el govern danès fes unes quantes reformes liberals. L’any 1784, el príncep hereu, Frederic (el futur rei Frederic VI), va fer un cop de palau i fou nomenat regent, de manera que Cristià quedà relegat, de fet, a la figura purament legal i representativa d’un titella (signava, obedient, els decrets que li eren presentats, i poca cosa més). Per tant, el viatge de Mary Wollstonecraft va tenir lloc quan governava de facto Frederic, el qual s’enfrontà militarment amb Anglaterra: el company de l’escriptora, el nord-americà Gilbert Imlay, que era comerciant i capità de la marina, volia recuperar un vaixell amb mercaderia de molt valor que havia quedat ancorat en territori del rei de Dinamarca, i aquesta va ser la raó per la qual encarregà a Mary la missió de rescatar-lo. Mentre ella feia el viatge, ell ja s’havia embolicat amb una altra dona.


[3] Es refereix a l’Església luterana.

[4] En danès i noruec, Kristiania: nom amb què fou coneguda l’actual capital de Noruega, Oslo, des del 1624 fins al 1924.

[5] Andreas Peter Bernstorff (1735-1797), d’origen alemany, va ser, efectivament, un dels polítics més influents de Dinamarca. Com a ministre d’Afers Exteriors aconseguí mantenir la neutralitat del país en els anys turbulents de la Revolució francesa, i es caracteritzà pel seu esperit liberal, que el portà a dur a terme una important reforma agrària i a establir la llibertat de premsa en els regnes de Dinamarca i Noruega.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.