Primavera toscana, pintura de Cesare Marchesini (Monza, 1939).
(© Cesare Marchesini. Font: settemuse.it)
(© Cesare Marchesini. Font: settemuse.it)
Umberto Indi és un poeta circumspecte, fugisser, gairebé un poeta ocult. Tot i que fa anys que el transeünt el coneix, mai no ha aconseguit penetrar en la seva autèntica personalitat (si més no, la que manifesta literàriament), com si fos, més que no un home que escriu, un personatge de la seva ficció.
Va néixer al nord de la Toscana fa poc més de cinquanta anys, ha corregut món, parla unes quantes llengües, ha fet llargues estades en diversos països, convivint amb persones de cultures diferents i heterogènies. És probable que aquestes circumstàncies s'hagin conjuminat perquè esdevingués ell mateix un heterogeni, dit això també en termes literaris.
Malgrat que no és un poeta precoç (seria més exacte dir que no ho ha estat pel que fa a la publicació dels seus poemes), o potser per això, els seus versos estan impregnats de la saviesa de l’humanista que, in mezzo del cammin di nostra vita, ha aplegat en l’experiència tots els rars tresors trobats pel camí i ha observat l’entorn amb ulls avesats a moltes llums.
Coberta del llibre de poemes A media voce,
d'Umberto Indi (Pontedera, 2010).
Com diu Giuseppe Cordoni en la presentació del seu únic llibre –l'autor té altres poemes dispersos en revistes literàries–, A media voce (2010), en la poesia d’Umberto Indi “el ‘jo’ i ‘l’oblit’ es posen en joc vistosament a cada instant, amb rimes crucials del contrast entre memòria i consciència, sempre en un equilibri fràgil”. La seva no és una poesia fàcil, sinó més aviat una manifestació molt personal de l’univers que l’envolta, gairebé escrita només interiorment, per a ell mateix, per al seu “jo” en carn i ossos. Tampoc no és fàcil traduir-lo, perquè en els seus versos s’amaguen sovint paraules arcanes, cercades en el vocabulari dels clàssics quan no han estat creades ex novo a partir de les arrels llatines soterrades sota l’arbre frondós de la llengua italiana. Una pauta que ha estat seguida (encara que segurament no del tot aconseguida) en les versions catalanes dels poemes que el transeünt presenta a continuació.
Umberto Indi contempla Barcelona des de Montjuïc.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut, 2011)
Quatre poemes d’Umberto Indi
Versions un xic lliures d’Albert Lázaro-Tinaut,
revisades i autoritzades per l’autor.
revisades i autoritzades per l’autor.
Panorama
Neu i llampades grogues al matí.
Blanc quan arribo i blanc quan marxo.
Cúpules de comiat i campanars
d’absència. Creus, arbres, grues.
Una torreta sacsa salutacions més lluny.
Fumerols baixos i loquaços de l’oblit.
I en tot això ara i tothora
jo.
Panorama
Neve e sprazzi gialli nel mattino. / Bianco all’arrivo e bianco al rientro. / Cupole del commiato e campanili / dell’assenza. Croci, alberi, gru. / Una torretta sventola saluti più lontano. / Fumi bassi e loquaci dell’oblio. / E in tutto questo una volta encora / io.
Son pausat
Com envejo el teu son pausat
dispers en somnis ultramarins
com t’escolto el respir apagat
desplegat entre eixorbats coixins
com sento retentir l’ona al trencall
que el teu somni mai no desnua
si amor pausat a l’albada s’arrua
amor insomne menat a capficall.
Sonno lento
Come invidio il tuo sonno lento / disperso in sogni ultramarini / come sento il tuo respiro spento / disteso fra gli orbi cuscini / come odo il rombare dell’onda / che il tuo sogno non scalfisce / se lento amore all’alba fluisce / amore insonne che mi affonda.
Ars poetica
Aflorar d’illes sumides a l’extrem
lents i saludables abordatges
on monàdic cerques clavillatges
per a la closca i tot allò que et prem
la bandera t’ondeja en l’angúnia
nu i riberenc et lliures a l’errança
mentre escandeixes sense rancúnia
un sil·labari de la teva oblidança.
Ars poetica
Affiorare di isole estreme / lenti eppure salutari approdi / dove monadico tu inchiodi / il guscio e ciò che più ti preme / la bandiera di ogni furore / e nudo ti aggiri ripuario / compitando senza rancore / di tuoi oblii un sillabario.
Carrer a Vílnius
Sóc en la ciutat del gorg ara mateix:
en idèntica aigua m’immergeixo
en idèntica pedra ressorgeixo
del meu ahir aquí es reuneix
la inspiració per generar demà
l’ansietat d’aplegar cada mà
i tot el temps en un únic moment:
encall del meu torbament!
En tu m’endinso i fabrico el teixit
que ha d’acotxar-me si és el que tu vols
i retorno a l’hivern del que havia partit
sento serè que em dius que no pots.
I tot seguit m’allunyo del l’àmbit de tots dos.
Via in Vilnius
Sono nella città del gorgo: / nella stessa acqua qui mi immergo / in stessa pietra qui risorgo / nel mio ieri qui io rinvengo / l’estro di generar domani / l’ansia di giungere le mani / e tutto il tempo in un momento: / ingorgo del mio turbamento! / in te mi addentro e secerno / tela per ammantarmi se vuoi / intatto riedo nel mio inverno / senza strazio riodo che non puoi. / Poi spazio lontano da ogni noi.
El transeünt agraeix a Cesare Marchesini l'autorització
per reproduir la seva pintura.
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.