31 de març 2010

[Marginalia]: De l’estètica a la política

El Gep21 (Grup d’Estètica i Política Segle XXI), que desenvolupa des de fa més de dos anys una tasca molt interessant en el terreny del pensament, acaba de publicar un recull de les xerrades sobre “Pensament del segle XXI” que van tenir lloc a Terrassa durant l’any 2008. El llibre, De l’estètica a la política (174 pàgines), a cura de Jordi F. Fernández, conté els articles següents:

- “Slavoj Žižek. Matrix, els ous Kinder i altres reals/imaginaris”, per Josep Maria Casasús Rodó.
- “Massimo Cacciari. L’arxipèlag: la política de l’aporia”, per Pepe Carmona.

- “Roberto Esposito i la policia. Reflexions sobre biopolítica a l’era del capitalisme global”, per Oriol Farrés Juste.

- “Gianni Vattimo y Zygmunt Bauman. De la Postmodernitat a la idea d’Europa”, per Alexandre Nunes de Oliveira.

- “David Harvey: estètica i política urbana”, per Bernat Lladó Mas.

- “Biopolítica, nua vida i espais d’excepció: lectures geogràfiques de Giorgio Agamben”, per Bernat Lladó Mas.

Podeu descarregar gratuïtament tot el contingut del llibre en pdf aquí, o bé obtenir-lo imprès pel preu simbòlic de 5 euros.

25 de març 2010

Post scriptum. Una parlant livoniana centenària… al Canadà

El transeünt, quan va parlar dels livonians en aquesta bitàcola, pel gener d’aquest any (vegeu Līvõd rānda), va dir que el darrer parlant de la llengua, Viktor Berthold, havia mort el 28 de febrer de 2009. Però vet aquí que ara el sorprèn una notícia apareguda el proppassat 19 de març en la publicació estoniana Fenno-Ugria Asutus, signada per Tapio Mäkeläinen*, en la qual s’informa que la senyora Grizelda Kristiņa (nascuda Berthold), que parla la seva llengua materna, el livonià, acaba de fer 100 anys en la localitat de Campbellville, a uns 50 quilòmetres al sud-oest de Toronto (Ontario), on viu des que es va establir al Canadà l’any 1951.

Grizelda Kristiņa, cosina de Viktor Berthold, va néixer a la Līvõd rānda (nord de Curlàndia, Letònia), concretament a la granja de Zūonkõ, en el llogarret de Vaide (a 12 km d’Irē [Mazirbe], on després va anar a escola), el 20 de març de 1910. Entre els anys 1930 i 1933 (és a dir, quan Letònia era una república independent) va estudiar a la Universitat de Lahti i l’Institut-llar de Orimattila (Finlàndia) gràcies al suport d’una organització ugrofinesa, que va seleccionar els joves livonians més ben formats per oferir-los aquesta oportunitat (cal dir que la solidaritat entre els pobles ugrofinesos ha estat sempre envejable, i encara ho és).


L’any 1944, quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, fugí amb el seu marit i la seva filleta Sarmite, de quatre mesos, a Suècia, i el 1951 s’establiren tots tres al Canadà, on s’havien constituït diverses comunitats d’exiliats bàltics al voltant de la ciutat de Toronto.


Grizelda Kristiņa no tan sols va mantenir viva la flama de la cultura i la llengua livonianes, sinó que, a més, l’any 2008 encara va tenir forces, malgrat la seva edat, per publicar un CD en livonià, Līvõ kel, en el qual dicta els capítols d’un manual de llengua livoniana amb el mateix títol publicat l’any 2000, també al Canadà, per Kersti Boiko. El més interessant d’aquest CD, però, és poder sentir la fonètica de la llengua amb la veu d’aquesta senyora tan eixerida.


Notícies com la que comenta ara el transeünt permeten mantenir l’esperança que la llengua dels livonians, tot i que actualment no es parli fora de l’àmbit d’algunes –escasses– famílies, no caurà en l’oblit. La pèrdua definitiva d’una llengua, encara que sigui petita, representa sempre un empobriment de la cultura universal.


Felicitats pels seus cent anys de vida profitosa, senyora Kristiņa!

* Tapio Mäkeläinen és un conegut finougrista finlandès, casat amb una letona i molt interessat per la cultura estoniana. De fet, aquesta informació la va obtenir d’un article més extens, signat per Baiba Šuvcāne i publicat al portal Livones.lv: “Grizelda Kristiņa svin 100 gadu jubileju”. El transeünt s’ha basat també en aquest article i s'ha permès de corregir algunes inexactituds del de Mäkeläinen.


Agraïments: Linda Järve i Jüri Talvet.


Font de la fotografia de la senyora Kristiņa: livones.lv.

18 de març 2010

Flaixos: Derby

Una de les efímeres curiositats que el transeünt trobà
tot passejant per Derby.


Derby és una ciutat del centre d’Anglaterra, capital del comtat de Derbyshire, en la regió d'East Midlands. La població del municipi supera els 230.000 habitants. Fou una de las primeres localitats a les quals arribà el ferrocarril, l’any 1840, la qual cosa la convertí aviat en un pròsper centre industrial i un important nus de comunicacions ferroviàries. No obtingué l’estatut de ciutat, però, fins l’any 1977, amb motiu del 25è aniversari del coronament de la reina Elisabet II.

Derby és famosa, entre altres coses, per haver estat un dels centres més importants de la primera revolució industrial, que allà s’inicià el 1717. L’any 1759 Jedediah Strutt (1726-1797) hi patentà la seva famosa màquina de teixir cotó coneguda com a Derby Rib Attachment , que aleshores revolucionà el sector. Més tard s’hi instal·larien altres indústries, com ara la primera fàbrica de cotxes i motors d’aviació Rolls-Royce, fundada l’any 1904. S’hi fabriquen també alguns components per als avions Bombardier i per als vehicles de la firma japonesa Toyota.

Una de les velles construccions industrials de la ciutat, el Silk Mill (molí de la seda), alberga l’interessant Derby's Museum of Industrial and History. És un dels molts molins tèxtils que es troben (i es poden visitar) a la vall del riu Derwent, corrupció de la denominació gaèlica Djúra-bý, que els anglosaxons (o els víkings, que van conviure amb ells) haurien convertit en Deoraby, de la qual prové el nom de la ciutat. Els invasors romans hi establiren un assentament militar amb el nom de Derventio.

El centre comercial de Derby. Al fons, la torre
de la catedral anglicana de Tots els Sants.


A banda de nombroses mostres d’arqueologia industrial, Derby té una catedral anglicana, fundada l’any 943 com a col·legiata reial per Edmund I i reconstruïda en estil gòtic durant el segle XVI, a la qual es va afegir, l’any 1725, una torre de 68 metres. La seva consagració com a catedral, dedicada a Tots els Sants, data però de l’1 de juliol de 1927. També trobem a la ciutat altres llocs interessants, com l’església de St. Alkmund, d’estil georgià, bastida el 1846, el Pickford's House Museum, construït l’any 1770 per Joseph Pickford (1734–1782), i la St. Helen’s House, del mateix arquitecte, construïda el 1766.


Fotografies © Albert Lázaro-Tinaut.

Feu clic al damunt per ampliar-les.

13 de març 2010

Jean Ferrat: cançó, poesia i compromís social

Jean Ferrat l’any 2008. (Foto © abaca.)

Avui, 13 de març de 2010, a les 12.58 del migdia, ha mort a Aubenàs, prop de la petita localitat d'Antraigues-sur-Volane (en el departament francès de l’Ardecha [Ardèche], en terres occitanes), on vivia, Jean Tenenbaum, el menor dels quatre fills d’un emigrat jueu rus. Havia nascut a Vaucresson, prop de París, l’endemà del dia de Nadal de 1930. Quan tenia onze anys, el seu pare fou deportat pels ocupants nazis i internat en el camp de concentració d’Auschwitz, del qual ja no sortí. Ell pogué salvar-se gràcies a la protecció d’un grup de militants comunistes.


Aquell infant, al qual li va costar assumir la tragèdia familiar, va començar a guanyar-se la vida, un cop acabada la guerra, component cançons, interpretant-les en modestos cabarets, fent teatre i tocant la guitarra en una banda de jazz, amb el nom de Jean Laroche. Tot i que l’èxit no li somrigué immediatament, decidí dedicar-se a la música i l’espectacle i adoptà un altre pseudònim, Frank Noël, que després canvià pel que el duria a la fama: Jean Ferrat.

Ferrat fou sempre fidel al seu compromís social i polític, i tot i que no es va afiliar mai al partit comunista, fins al 1968 romangué proper a la formació d’aquells que li salvaren la vida. I, a poc a poc, empès per l’entusiasme i els amics, els “camarades”, el seu nom començà a sonar, sobretot des que, l’any 1956, adaptà per a la música el poema Les yeux d’Elsa, del seu admirat Louis Aragon.* Aquesta cançó va ser popularitzada aleshores per un cantant que sumava èxits en els cabarets parisencs: André Claveau.


El primer disc de Jean Ferrat (1958), però, passà inadvertit. No fou fins al 1960, amb Ma Môme (escolteu-la), que es començà a sentir la seva veu a les principals emissores de ràdio. L’any 1966 ja era famós. El 1962 va escriure la cançó Deux enfants au soleil per a la seva gran amiga Isabelle Aubret, que la intrepretà amb gran èxit. Deu anys més tard va compondre una altra de les seves cançons més conegudes: Mon vieux. Des d’aleshores, les ventes dels seus discos s’incrementaren: ja havia esdevingut una figura en el món musical francès.


Jean Ferrat amb les cantants Isabelle Aubret i Juliette Greco
(París, 1965). (Foto © AFP.)


Mentrestant havia escrit algunes cançons força compromeses i un xic atrevides en el panorama polític de l’època, com ara Nuit et Brouillard (1963; escolteu-la i llegiu-ne la lletra aquí) i Potemkine (1965; escolteu-la aquí), la difusió de les quals a través de les emissores de ràdio fou prohibida per l’autoritat competent francesa, i també una de les peces que al transeünt li han arribat més al cor: Camarade (escolteu-la), en la qual denuncia la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’estiu del 1968.


L’any 1972 marxà de París i s’establí en l’Ardecha, segurament decebut pel totalitarisme ferotge posat de manifest pels més alts representants de la ideologia que defensava (les atrocitats anteriors de Stalin encara no eren prou conegudes o s’havien silenciat). La pau d’aquelles terres meridionals li inspiraria una altra de les seves cançons més belles: La montagne (escolteu-la).


Jean Ferrat, però, quedarà segurament com el gran cantor de la poesia d’Aragon (podeu escoltar una de les cançons, Aimer à perdre la raison, aquí), al qual dedicà dos reculls: Que serais-je sans toi? (1974) i Heureux celui qui meurt d'aimer (1995). El transeünt ha escoltat aquestes cançons desenes de vegades, i les torna a escoltar amb emoció mentre escriu aquest homenatge a un home que ha estat sempre conseqüent amb ell mateix i amb les seves idees, una actitud lloable que no s’ha de confondre amb un compromís absolut amb el comunisme francès, sinó ben al contrari: una de les seves cançons, Bilan (1980), és precisament una crítica no gens dissimulada al líder del PCF, Georges Marchais, pel seu vergonyós balanç “globalment positiu” dels països sotmesos, contra la voluntat dels seus pobles, a la rígida disciplina soviètica. Una actitud que, d’altra banda, l’allunyà d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres del seu país que encara creia (o ho feia veure, per seguir la “moda” de l'època) en les bondats del socialisme real.


La música i la política van ser les dues grans passions de Jean Ferrat. En aquest sentit, cal no oblidar el seu compromís amb els moviments d’esquerra, com ara el d’antiglobalització liderat pel controvertit líder camperol José Bové (1987), i la seva adhesió a la Coordination française pour la Décennie de la culture de non-violence et de paix, una associació creada el novembre de l’any 2000 per tal de coordinar les activitats del Decenni internacional de promoció d’una cultura de la no-violència i de la pau a favor dels infants del món, promogut per la Unesco i que acaba, precisament, aquest any, amb algunes mostres de bona voluntat però, sobretot, amb una aberrant indiferència per part de l’anomenat “primer món”, tot i el compromís (més ben dit, les paraules solemnes i buides de contingut) de la grandiloqüent Aliança de Civilitzacions proposada pel president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el 21 de setembre e 2007 durant la 59a Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. També fou molt crític amb les multinacionals de la música i la indústria discogràfica que, segons ell, posaven en perill la llibertat de creació.


Cançó, poesia i compromís social són les paraules que, segons el transeünt, resumeixen la vida i la trajectòria personal de Jean Tenenbaum, més conegut com a Jean Ferrat.


* Aragon (1897-1982) va escriure aquest famós poema, dedicat a la seva esposa, la russa Elsa Triolet (Elsa Kagan [1896-1970], que era cunyada de Vladímir Maiakovski), l’any 1940.

6 de març 2010

Espriu en el Bàltic

El 22 de febrer d’enguany es commemorava el 25è aniversari de la mort a Barcelona del poeta Salvador Espriu, a l’edat de 72 anys. El transeünt, que és una persona una mica singular i, diguem-ne, heterodoxa (en el sentit laic de la paraula, és clar), que no celebra ni els seus propis aniversaris (més aviat els lamenta, com deia l’entranyable escriptor granadí Francisco Ayala quan ja era centenari), mai no ha entès gaire que s’haguessin d’honrar les persones en dates fixes, sobretot “rodones”, tot i que reconeix que, sovint, aquest és un preu que val la pena pagar per rescatar-les de l’oblit. Per tant, de vegades, se suma a aquests homenatges.

En el cas del poeta i dramaturg Salvador Espriu té motius per aprofitar aquesta commemoració, perquè els versos del poeta de Sinera, la seva mítica pàtria adoptiva, l’han acompanyat durant molts anys i han tingut una importància força significativa en la seva vida.


Ara vol retre-li el seu homenatge particular traslladant la seva veu al mon bàltic, on tres persones que tenen una estreta relació amb el transeünt van traduir-ne uns quants poemes.

De primer van ser el poeta i traductor Ain Kaalep (Tartu, 1926) i el també poeta, traductor i iberista Jüri Talvet (Pärnu, 1945) els qui van fer les primeres versions de la poesia de Salvador Espriu a l’estonià, i l’any 1977 van publicar la que, segurament, fou la primera antologia del poeta de Santa Coloma de Farners editada fora de l’Estat espanyol en forma de llibre, amb el títol Labürindi lõpp (‘Final del laberint’). [1] Dinou poemes d’aquesta antologia es recollirien l’any 1994 en una edició bilingüe, il·lustrada amb uns gravats, inspirats pels versos d’Espriu, de l’artista estonià Lembit Karu, que va publicar el Comissionat per a Actuacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya. [2]

D’altra banda, el també poeta, traductor i romanista letó Leons Briedis (Madona, 1949) publicà l’any 2002 una altra extensa antologia de la poesia de Salvador Espriu, Dārzs ar pieciem kokiem (‘El jardí dels cinc arbres’) [3] amb els diners que aconseguí de la Institució de les Lletres Catalanes, segons que explicà al transeünt durant una trobada a Riga, després d’abordar “indiscretament” el president Jordi Pujol quan va anar en visita oficial a Letònia, i exposar-li el seu projecte.

L’homenatge que el transeünt vol fer a Salvador Espriu consisteix, precisament, en aplegar en aquesta bitàcola les versions estoniana i letona d’un dels seus poemes. Es tracta del poema II de Cementiri de Sinera (1946). Aquí el teniu:



Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l’ombra

viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.



Sinera kalmistu, II


Isamaa oh kui väike

kalmistumüüri ümber!

On too meri, Sinera,

viinamäed, männitukad,

jäärakutolm. Vaid pilve
uitliku varju poole,

igimöödunud aja

raugete mälestuste

poole hoiab mu süda.


Versió estoniana d’Ain Kaalep



Sineras kapsēta, II


Cik maza dzimtene

ieskauj Sineru!

Ši jūra, Sinera,

priežu un vinkalnu nogāzes,

gravu putekļi. Nemilu neko,

vienīgi klistoša

mākoņa ēnu

un dienu gauso piemiņu,

kuras jau zuclušas uz visiem laikiem.


Versió letona de Leons Briedis



[1] Salvador Espriu: Labürindi lõpp. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Perioodika, Tallinn, 1977, dins la popular col·lecció “Loomingu” (amb una tirada de... 22.000 exemplars!).

[2] Mere ääres mul oli kodu... / Ran de la mar tenia una casa... Dinou poemes de Sanvador Espriu amb deu il·lustracions de Lembit Karu. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. Recull a cura de Joan-Francesc Ainaud i Escudero i Albert Lázaro-Tinaut. Amb presentacions del President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i del President de la República d’Estònia, Lennart Meri, i un prefaci de Jüri Talvet.

[3] Salvador Espriu: Dārzs ar pieciem kokiem. Versions de Leons Briedis. Minerva, Rīga, 2002. Amb una introducció (“Mits par Sineru”) de Leons Briedis.


Fotografies, de dalt a baix:

- El cementiri d’Arenys de Mar (cementiri de Sinera). (Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

- Ain Kaalep a Elva l’any 2005. (Fotografia © Jüri Talvet)

- Jüri Talvet a Tartu l’any 2009. (Fotografia © Albert Lázaro-Tinaut)

- Leons Briedis a Riga l’any 2000. (Fotografia © Toms Grīnbergs)


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

4 de març 2010

[Marginalia]: Minúscula publica en català

En la zona portuària de Trieste.

L’Editorial Minúscula, que durant els deu darrers anys ens ha ofert magnífiques dosis de bona literatura en petit format traduïda al castellà, ha inaugurat la primera col·lecció de llibres en català: “Microclimes”. I ha triat, per a aquest lliurament inicial, dos títols ben significatius del seu catàleg: Verd aigua (Verde acqua), de Marisa Madieri (Fiume, avui Rijeka, Croàcia, 1938 – Trieste, 1996), amb un postfaci del qui va ser el seu marit, Claudio Magris, en traducció de Marta Hernández Pibernat, i L’illa (L’isola), de Giani Stuparich (Trieste, 1891 – Roma, 1961), en traducció d’Anna Casassas Figueras.

El transeünt es congratula per aquesta agradable novetat i recomana, sense cap mena de dubte, la lectura d’aquests llibres.

Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).

2 de març 2010

Flaixos: Civitavecchia

Uns quants centímetres més per aparcar?

Civitavecchia és una ciutat italiana d’uns 52.000 habitants, a la vora de la mar Tirrena, que pertany administrativament a la província de Roma, en el Laci, i és, de fet, el port de la capital italiana, distant uns 65 quilòmetres.


D’origen etrusc, els romans l’anomenaren Centumcellae, però els seus pobladors li van donar el nom de Civitas Vetula quan la van reconstruir, en el segle IX, després que fos atacada i saquejada pels pirates nord-africans. Des d’aleshores i fins a la unificació d’Itàlia (1870) formà part dels Estats Pontificis, i obtingué la categoria de ciutat l’any 1693.


Destruïda pels bombardeigs aliats durant la segona guerra mundial i reconstruïda després del conflicte bèl·lic, Civitavecchia conserva escasses restes del seu passat, entre les quals destaca, sens dubte, el Forte Michelangelo, bastit entre els anys 1508 i 1537 a la zona portuària; segons la tradició (no confirmada), la torrassa principal va ser projectada pel polifacètic Miquel Àngel (el cèlebre escultor, pintor, arquitecte i poeta renaixentista Michelangelo Buonarroti, 1475-1564). També es conserven alguns panys de les muralles medievals i diverses esglésies, entre les quals destaca la catedral barroca de Sant Francesc, encarada al mar, que es va acabar de construir l’any 1782; devastada pels bombardeigs del 1943, fou reconstruïda l’any 1950.


L’escriptor Stendhal (Marie-Henri Beyle) fou cònsol de França a Civitavecchia durant un breu període de la seva vida, en la dècada de 1830.


L’activitat econòmica de Civitavecchia gira al voltant del seu important port comercial i de viatgers, i de dues polèmiques centrals termoelèctriques. Alguns barris de la ciutat, sobretot els més allunyats del front marítim, es van degradar força durant el darrer terç del segle XX.

Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).