24 de des. 2010

... 2011

15 de des. 2010

Tots som multilingües


El transeünt llegia fa poc un interessant article de Mario Wandruszka (1911-2004), que fou professor de la Universitat de Salzburg, titulat “L’uomo plurilingue” [1], i encara que algunes de les coses que diu semblen evidents, potser no ho són tant. És per això que li sembla oportú transcriure, traduïts, alguns paràgrafs d’aquest text.

Els qui utilitzem la llengua, les llengües, com a eina de treball, sovint som conscients del que significa la personalització del llenguatge, dels "contagis" que identifiquen una persona, un petit col·lectiu o un escriptor. També temem els terribles paranys dels anomenats “falsos amics”, als quals el professor Wandruszka es refereix al final del fragment triat.


Sense més preàmbuls, heus aquí algunes de les coses que diu aquest prestigiós romanista austríac.


El llenguatge, aquesta humaníssima facultat que tenim d’expressar amb paraules els nostres desigs, sentiments, pensaments, la nostra voluntat, el món que ens envolta i el que duem a dins, aquest llenguatge nostre no l’adquirim una sola vegada i per sempre en la primera infància com una llengua materna única, homogènia i definitiva. El llenguatge parlat, és a dir les diverses varietats socioculturals utilitzades per la mare i altres familiars, el que llegeix l’àvia a l’infant, la televisió, cada vegada més invasiva, les variants locals i socials que s’aprenen des del parvulari, tot plegat no és altra cosa que l’encaminament cap a un multilingüisme que caracteritza cada vegada més la llengua escrita que s’aprèn a l’escola, la llengua literària i poètica, la llengua nacional, estatal, burocràtica, política, periodística, tots els llenguatges sectorials de les ciències modernes i de les tecnologies més avançades, amb els seus argots i slangs, totes les parles de la nostra vida quotidiana en moviment perpetu.

Cyanotype-spiral,
de Jonathan A Lewis.

(© 2008)


En aquest sentit, i en diferent mesura, tots som multilingües ja en l’àmbit de la nostra llengua materna. Aquest multilingüisme fonamental, tant si és individual o col·lectiu, presenta des de bon principi tres característiques que molts lingüistes –saussurians o chomskians, tant se val– obliden o menystenen en les seves esquelètiques esquematitzacions.

- La comprensió del discurs supera sempre, amb escreix i de mil maneres, la nostra facultat tant de reproducció com de producció. Cadascú de nosaltres només és capaç de reproduir o de produir una petitíssima part de tots els sons i vocables, de totes les formes i figures del llenguatge que entenem quan l’escoltem o el llegim.

- Òbviament, el nostre multilingüisme és sempre imperfecte, necessàriament incomplet. La imperfecció és un element pròpiament constitutiu del llenguatge humà, la pressuposició de qualsevol procés creatiu, de qualsevol evolució, canvi, renovació, enriquiment de les nostres llengües, on tenen molt a veure els préstecs d’una llengua a una altra.


- La facultat d’aprendre i utilitzar (sempre imperfectament) diverses llengües ens empeny contínuament a produir, a cometre interferències i interpretacions, i per tant causem innombrables hibridacions (el que en alemany diem
Sprachmischungen), un fenomen universal a qual ja es van referir fa cent anys Hugo Schuchardt i Hermann Paul. [2]

Uriel Weinreich [3], amb l'obra Languages in Contact (1953), ens va acostumar a parlar de “contactes de llengües”, un concepte que jo considero maldestre perquè, en realitat, no diu de què es tracta: les boles de billar també entren en contacte entre elles. No és només contacte, de fet és contagi, és convivència entre llengües, és la seva interacció i interpenetració. Això ha produït, entre altres coses, en totes les llengües europees, l’ingent denominador comú europeu d’origen grecollatí, els milers de mots, prefixos, sufixos., locucions i maneres de dir, metàfores del patrimoni comú que es reconeixen fàcilment d’una llengua a l’altra mitjançant les modificacions fonètiques i morfològiques que ha patit cadascuna d’elles. És una autèntica comunitat lingüística europea que amb les recentíssimes terminologies científiques i tecnològiques s’amplia i s’intensifica cada dia.

Només cal que obrim qualsevol diari escrit en una de les nostres llengües i subratllem amb un llapis vermell tots els “europeismes” grecollatins que hi trobem en una sola pàgina per adonar-nos de la importància decisiva, per quantitat i qualitat, d’aquesta comunitat lingüística europea, efectiva i cada vegada més activa. [...]

El resultat de tot plegat és que les nostres llengües s’assemblen cada vegada més. El mateix fenomen de convergència lingüística s’observa arreu d’una Europa que alguns ja s’apressen a anomenar “postnacional”.

Es tracta, malauradament, d’una convergència no tan sols imperfecta, sinó fins i tot capritxosa i paradoxal, perquè al costat d’innombrables termes europeus de significat idèntic en les diverses llengües –autèntics amics paneuropeus de tota confiança–, hi trobem els abominables “falsos amics”, produïts per mil peripècies i contingències històriques. El que en alemany diem
die Firma, no és fa firma o signatura, sinó l’empresa; der Statist no és l’home d’Estat (que en alemany seria der Staats-mann), sinó el comparsa (en una obra teatral, o l’extra d’una pel·lícula). La paraula castellana largo, en italià significa ‘ample’, i el verb italià salire correspon al castellà ‘subir’; un successo, en italià, equival al nostre ‘èxit’, i no a un esdeveniment, i genial, en anglès, no vol dir ‘genial”, sinó ‘jovial’, ‘alegre’, ‘cordial’. El mateix succeeix entre les llengües escandinaves i eslaves.

Les nostres llengües no responen a sistemes lògico-matemàtics ideats per alguns semantistes europeus i americans. Els fasos amics, d’una banda, i les duplicitats semàntiques tan freqüents en les nostres llengües (és a dir, un terme europeu, internacional, al costat d’una paraula diguem-ne “indígena” aproximadament equivalent, encara que tingui un valor estilístic una mica diferent), demostren el contrari.

Doncs bé, cal anar amb compte! Si un italià us diu que hi ha burro en el pastís, sapigueu que és mantega; i si feliciteu a un anglòfon pel seu èxit, no us estranyeu que us miri amb sorpresa i busqui la sortida per on s’imagina que l’inviteu a marxar. Els “falsos amics”, com ja ha dit al començament aquest transeünt, i com explica molt bé el professor Wandruszka, són paranys en els quals es pot caure fàcilment i poden donar lloc a malentesos, de vegades divertits però, en alguns casos, desagradables.


L’anunci d’aquestes galetes angleses comença així:
“Have you had your Collons today?”
('Heu tingut els vostres Collons avui?').


[1] Mario Wandruszka: “L’uomo plurilingue”, dins Aspetti metodologici e teorici nello studio del plurilinguismo nei territori dell’Alpe-Adria. Atti del Convegno Internazionale, Udine, 12-14 ottobre 1989. Testi raccolti a cura di Liliana Spinozzi Monai. Tricesimo (Udine), Aviani Editore & Consorzio per la costituzione e lo sviluppo degli insegnamenti universitari, 1990, pp. 11-20.
[2] Hugo Schuchardt (1842-1927) fou un lingüista comparatista austríac que s’especialitzà en les llengües neolatines i criolles, i s’interessà també per la llengua basca (una les seves obres es titula, precisament, Primitiae Lingvae Vasconum, del 1923). Hermann Paul (1846-1921) era un lingüista i lexicògraf alemany; entre les seves obres destaquen Prinzipien der Sprachgeschichte (‘Principis de la història de la llengua’, 1880) i la traducció a l’alemany de l’epopeia finesa Kalevala (1885), realitzada durant una llarga estada que va fer a Hèlsinki.

[3] Uriel Weinreich (1926-1967), un lingüista jueu nord-americà nascut a Vílnius (l'actual capital de Lituània), que s’especilialitzà en la llengua jiddisch dels seus avantpassats asquenasites, establí en el llibre esmentat el concepte d’interlanguage.

Un agraïment a Pietro U. Dini, que facilità al transeünt el text del professor
Wandruszka.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

28 de nov. 2010

Gibraltar: un penyal multiètnic, multilingüístic i multireligiós

L'unic punt fronterer terrestre entre Espanya i Gibraltar, i el penyal,
vistos des de la localitat andalusa de La Línea de la Concepción.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El topónim amb el qual coneixem The Rock (el Kalpe dels antics grecs), la colònia britànica del sud de la península Ibèrica, té l’origen en la denominació que els àrabs donaren al penyal on s’assenta: Djabal Tariq (جبل طارق), “la muntanya de Tàriq”, en honor a Tàriq ibn Ziyad al-Layti (طارق بن زياد), el cabdill berber que hi desembarcà amb les seves tropes l’any 711 i que, segons la tradició, liderà la conquesta de la Hispania visigòtica.

La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.

El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.

A British Man of War before
the Rock of Gibraltar
, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.




Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.

Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).

Un característic autobús
anglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.

Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.

A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).





















Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)






















Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.





















La catedral anglicana
de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)





















La catedral catòlica de Santa Maria
la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.

El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.

El far de Punta Europa, bastit
entre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.

L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.

Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

21 d’oct. 2010

((SENSE COMENTARIS))

L'enfrontament entre el govern i els sindicats a França per la nova llei de pensions.

© Raphaelle a Libération, 21 d'octubre de 2010.

15 d’oct. 2010

On és la grandesa dels països petits?

Bitllet de banc estonià de 100 krooni amb la imatge
de la poeta Lydia Koidula (1843-1886; vegeu aquí).


El dia 11 d’aquest mes, el politòleg estonià Agu Uudelepp comentava en el diari Postimees que la introducció de l’euro com a unitat monetària d’Estònia, prevista per a l’1 de gener del 2011 (un euro equivaldrà a 15,6466 corones actuals), al marge de les polèmiques que suscita en el país, representarà la pèrdua d’una part de la identitat nacional: els bitllets de banc en krooni (corones; EEK, segons el codi ISO), sobretot perquè en aquests bitllets es reprodueixen els retrats d’algunes de les principals figures de la cultura del país i són, per tant, un mitjà de propaganda cultural.

Bitllet de 2 EEK, amb el retrat
de l'eminant biòleg i geògraf
Karl Ernst von Baer (1792-
1876), que establí les bases
de l'embriologia moderna.



Bitllet de 5 EEK, on és
representat
Paul Keres
(1916-1975), un dels

millors jugadors d'escacs
de tots
els temps.


Bitllet de 10 EEK, amb
la imatge del folklorista,
teòleg i lingüista Jakob
Hurt (1839-1907)
.



Bitllet de 25 EEK, amb la
fugura d'un dels escriptors

estonians més populars
i universals, Anton Hansen
Tammsaare (1878-1940).



Bitllet de 50 EEK, amb
el retrat del compositor
Rudolf Tobias (1873-1918).



La corona estoniana substituí el ruble russo-soviètic el 20 de juny de l’any 1992; més ben dit, Estònia recuperava amb el kroon la unitat monetària de la primera república, que havia substituït el mark –la primera moneda de l’Estònia independent– l’1 de gener de 1928 (una corona equivalia a 100 marcs) i que va desaparèixer el 1940, amb la invasió soviètica del país (un ruble es va canviar aleshores per 0,80 corones).


Uudelepp proposa que entre els nombrosos espais de memòria que hi ha a Tallinn, se’n dediqui un al kroon, i suggereix que sigui en una plaça-parc cèntrica de la ciutat: la dedicada a l’escriptor A. H. Tammsaare, tot just fora muralles, davant la porta medieval de Viru, a través de la qual s’accedeix, pel carrer del mateix nom, al centre històric.


Què caracteritza els estonians en el conjunt dels Estats europeus?, es pregunta Uudelepp. “A nosaltres també se’ns planteja la qüestió de com poder sentir-nos grans com a poble –ve a dir en el seu article–. No ens podem considerar el bressol de la cultura occidental, com Grècia; mai no hem construït un imperi ni hem governat com els italians, successors dels antics romans, ni hem estat una força naval, com els britànics, en l’imperi dels quals mai no es ponia el sol quan Isabel II accedí al tron. Els estonians tampoc no vam guanyar grans batalles, com els francesos o els venecians, ni vam tenir un regne propi, com els polonesos i els lituans. També és difícil trobar entre els nostres conciutadans grans filòsofs o científics, com en el cas dels alemanys, que hagin estat decisius per impulsar el món. Què ens queda, doncs? Com que el desig de grandesa també és latent en nosaltres, els estonians, només tenim la possibilitat d’adreçar-nos a la cultura. Els nostres poetes i les nostres grans personalitats ens ajuden a definir-nos com a nació i a enfortir la nostra consciència nacional”.

Efectivament, la cultura, en totes les seves manifestacions, però sobretot en la literatura, el teatre i la música, ocupa un lloc de privilegi a Estònia i, malgrat la crisi actual, està prou ben subvencionada. Les grans llibreries de ciutats com ara Tallinn o Tartu en donen fe; els teatres i les sales de concerts plenes en són el millor exemple. El nombre de museus, petits i grans, és enorme en proporció a la grandària i la població del país (a penes 1.300.000 habitants). La cultura és, sens dubte, la gran força dels estonians, la seva grandesa.


Una gran llibreria inaugurada
recentment en un modern
centre comercial de Tartu.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Que la moneda nacional, a punt de desaparèixer, deixi de ser un aparador internacional en el qual s’exposa el bo i millor la cultura del país és un aspecte que fa reflexionar els estonians, però que hauria de moure a la reflexió també altres nacions, amb o sense Estat, que mantenen el fet cultural molt lluny de les prioritats i en produeixen l’estancament, sense tenir en compte que si no se sembra, després no es recull, i es produeix la pobresa espiritual, la decadència.


A casa nostra n'hauríem de prendre nota.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

12 d’oct. 2010

((SENSE COMENTARIS))

Vinyeta de J. R. Mora (2010).

18 de set. 2010

Flaixos: Solucions pràctiques per als viatgers cansats


El diari francès Libération presenta el model d’una cabina concebuda pels arquitectes russos A. Goryainov i M. Krymov i comercialitzada per l’empresa moscovita Arch Group, prevista perquè els viatgers puguin descansar, amb total intimitat, en els aeroports (i potser també en alguns hostals de nova generació). L’anomenen Sleepbox, té una superfície molt reduïda (3,75 metres quadrats) i disposa d’un llit amb llençol d’un sol ús (també hi ha una versió amb dos llits superposats, tipus llitera), un televisor, connexió wifi, un rellotge-despertador lluminós, un dispensador d’ampolles d’aigua y diverses intensitats de llum.

En podeu veure clarament les característiques en aquest vídeo i en aquesta presentació que en fa l’empresa russa (si es fa clic sobre la imatge apareixen les vistes interiors i els detalls).

La proposta és atractiva, a primer cop d’ull, tot i que caldrà saber quant constarà passar unes hores en aquesta cabina, que recorda les “càpsules” dels minihotels que fa uns anys es van popularitzar en el Japó per a aquelles persones (homes, sobretot) que feien tard per tornar a casa després de la feina (o de la gresca).

Probablement, aquestes Sleepboxes seran un luxe fora de l’abast dels viatgers que, com el transeünt, estalvien tot el que poden en el els seus desplaçaments per poder gaudir de les coses que els interessen, de les quals no està exclosa, naturalment, la gastronomia local, que sol dir molt més d’una cultura que no pas el lloc on es descansa.

12 de set. 2010

Les "màquines" d'energia positiva i la irònica provocació de Mihael Milunovic

Mihael Milunovic amb la seva obra Clinc-Clanc (2007),
en fullola de bedoll.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

El dia 10, el transeünt va tenir el privilegi de viure una experiència molt interessant: amablement convidat per la Fundació Vallpalou de Lleida –creada el juliol de l'any 2008 per la pintora Teresa Vall Palou–, va poder estar-se gairebé tot el dia en la seu d’aquesta entitat artística i conviure tant amb alguns dels membres del Patronat (Teresa Vall-Palou, Joan-Francesc Ainaud, Joan Marí) com amb l’artista que inaugurava aquell vespre la seva exposició Accumulate / Acumular, Mihael Milunovic, i el prestigiós historiador de l’art hongarès Lóránd Hegyi, director del Musée d'art moderne de Saint-Étienne Métropole (França), que actuava com a presentador de l’artista i de la seva obra (és elogiable la tasca que ha fet i fa L. Hegyi com a divulgador de l’art contemporani de l’Europa central i oriental).

Va ser una bona experiència per al transeünt veure, mentre mantenia una conversa amb ell, com Milunovic acabava de muntar els seus objectes de coure i vidre –“màquines bones”, en diu–, que a poc a poc adquirien les formes amb què les havia concebut.


Les quatre "màquines bones"
de Milunovic.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)




Tot i que firma les seves creacions simplement com a Milunovic, Mihael Milunović (aquest és el seu nom escrit correctament amb la grafia serbocroata) és un artista polifacètic nascut a Belgrad l’any 1967 en el si d’una de les innombrables famílies mixtes que s’havien format en l’antiga Iugoslàvia (pare montenegrí, mare croata i una mica de sang albanesa, va dir, quan el transeünt li preguntà quina considerava que era la seva nacionalitat: “Sóc belgradí; el país on vaig néixer ja no existeix, no em sento vinculat a cap grup ètnic”). Es va formar artísticament a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Belgrad (1987-1995) i va fer els estudis d’especialització a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts (ENSBA) de París quan l’any 1995, després de la guerra a l’espai ex iugoslau, s’establí a França. Actualment resideix a Brussel·les, tot i que viatja amb frequència a Belgrad i ha exposat les seves obres tant allà com en altres ciutats de Sèrbia.

Pulmons mecànics (2009),
tinta sobre paper.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)


Milunovic, que va fer la primera exposició individual precisament a Belgrad, l’any 1995, i que després ha presentat la seva obra en nombrosos països, és un autèntic artista polièdric. Després d’haver-se dedicat durant la seva època artística inicial a la pintura, ha experimentat amb l’escultura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, el so, el vídeo i els objectes –les “màquines” –, i ha seguit una trajectòria molt coherent, a primer cop d’ull, tanmateix, no gaire senzilla d’interpretar, sobretot per als qui no estiguin una mica familiaritzats amb la història i les diverses realitats politicosocials dels països que van estar sotmesos durant quaranta anys a règims comunistes.

“Tout pour moi devient allégorie” (‘per a mi tot esdevé al·legoria’), afirmava en la seva primera època balgradina, quan encara es dedicava a la pintura, seguint el motiu poètic de Baudelaire quan es referia als vells faubourgs parisencs, i roman fidel a aquesta idea, encara que l’al·legoria inicial tingui ara uns altres matisos: la política, les ideologies, les religions, el consumisme i, sobretot, els símbols, són severament qüestionats en la seva obra més recent, la qual cosa converteix l’artista en un provocador, un crític implacable de tot allò que ens envolta i que constitueix la gran mentida global (per utilitzar la terminologia generalitzada en els nostres temps) amb la qual es manipulen les masses, tant políticament com potenciant els impulsos consumistes.


Instal·lació Límits (2007), fullola, cables elèctrics, neó.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Com diu molt encertadament Joan-Francesc Ainaud en un dels textos que trobem al catàleg de l’exposició, en les obres de Milunovic podem percebre un denominador comú: “la transgressió dels límits i tabús per tal d’establir un diàleg crític amb el seu (i nostre) context moral, filosòfic i històric”. I això es manifesta en algunes de les seves creacions “mitjançant una deconstrucció subversiva de la simbologia nacional (escut, emblema, signe)”, simbologia sobre la qual, i sobre l’ús que en fa el poder polític, apropiant-se-la, l’artista ironitza.

Per això, i amb pretesos efectes “taumatúrgics”, Milunovic crea (sempre irònicament, tot i que aparenta certa credulitat) i presenta per primera vegada en aquesta exposició quatre “màquines bones” de petites dimensions (uns 50 centímetres d’alçada; uns objectes que podrien ser un equivalent d’aquelles icones o imatges de sants portàtils en armariets fets a mida, que en aquest cas són recipients de vidre transparent) i de funcionament simbòlic: Captor, Acumulador, Generador i Conspirador. Tot plegat, diu ell, transmissors d’energia positiva.


Conspirador (2010),
coure, vidre i alumini.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Lóránd Hegyi es refereix, en el mateix catàleg, al radicalisme de Milunovic amb imatges i objectes que produeixen un impacte emocional en l’espectador, però insistint en el fet que també l’enfronten a incòmodes provocacions amb clares referències a la història, la política, la religió i la mitologia, que esdevenen “referències en contextos ideològics i l’oníric simulacre de la vida quotidiana en les noves societats de consum”. Afegeix Hegyi, però, que “evidentment, ell treballa amb narratives típiques de les anomenades experiències postcomunistes, experiències que reben una determinació específica en la situació post-iugoslava [...] i són més confuses encara donat el fet que al públic europeu occidental li costa seguir sense dificultats la sofisticada estructura de citacions i referències a la història i la política contemporànies de l’Europa central i de l’Est”.

Presentació de l’exposició durant l’acte inaugural,
el 10 de setembre de 2010. D’esquerra a dreta:
Joan Marí, director de la Fundació Vallpalou;
Lórand Hegyi; Joan-Francesc Ainaud, director
artístic de la Fundació; i Mihael Milunovic.

(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Des d’aquest reiterat punt de vista, precisament, al transeünt li sembla interessant l’apropament que ens proposa Mihael Milunovic a aquestes concepcions, que tenen molt poc a veure amb els estereotips que sovintegen en la percepció d’aquelles societats que fa poc més de vint anys constituïen “l’altra Europa”; una part important del continent que s’apropa a nosaltres, amb moltes dificultats però decididament, i que cal entendre si volem fer una Europa comuna, tasca difícil encara, però segurament possible o, si més no, esperançadora.


Mihael Milunovic
Accumulate / Acumular

Fundació Vallpalou

Carrer Roger de Llúria, 2, baixos, Lleida

10 de setembre - 30 d’octubre de 2010







Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

2 de set. 2010

Noruega en el segle XVIII


El fet que els països escandinaus destaquin actualment dins l’espai europeu entre els més pròspers i els qui ofereixen millors condicions de vida als seus habitants, malgrat la rigidesa del clima, és fruit, si més no en el cas de Noruega (potser no tant en el de Suècia) d’un ordre social que ve de lluny.

Les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca, de Mary Wollstonecraft, [1] escrites l’any 1795 al seu company (oficialment, marit, tot i que no s’havien casat) Gilbert Imlay, amb el qual va tenir una relació turmentosa, revelen ara al lector en català molts detalls de la vida i la societat en aquells països i posen de manifest aspectes poc coneguts i sovint sorprenents.

Cal dir que l’autora (la segona filla de la qual, Mary Shelley, és l’autora de la celebrada novel·la Frankenstein), nascuda a Londres el 27 d’abril de 1759 i morta en la mateixa ciutat el 10 de setembre de 1797, fou una de precursores del que més tard esdevindria el moviment feminista. En aquest sentit, només un any després que Olympe de Gouges divulgués la seva “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana” (1791), ella publicà el seu llibre més famós: A Vindication of the Rights of Woman (‘Vindicació dels drets de la dona’, 1792). Va escriure també alguns llibres pedagògics, com ara Thoughts on the Education of Daughters (‘Reflexions sobre l’educació de les filles’, 1787), i obres adreçades als infants.



Mary Wollstonecraft retratada
per John Opie l’any 1797,
poc abans de la seva mort.
(© National Portrait Gallery, Londres)



La seva vida, però, fou atzarosa, amb més d’un intent de suïcidi. També va ser complicada la seva relació amb els homes. A causa dels embolics d’un d’ells, l’esmentat Imlay, i com a demostració d’amor, va fer l’any 1795 aquest viatge a Escandinàvia, acompanyada per la seva primera filla, Fanny (nascuda només un any abans) i una serventa.


El transeünt reprodueix a continuació un fragment de la “Setena carta”, escrita tot just després d'arribar al port noruec de Tønsberg, en la qual explica les seves impressions de Noruega, que depenia del Regne de Dinamarca des de l’any 1450, quan ja s’havia extingit la nissaga reial del país. El 1814, vençuda durant les guerres napoleòniques, Dinamarca va haver de cedir Noruega a Suècia, i el país no recuperà la independència fins al 1905.


És curiós constatar com Mary Wollstonecraft se sorprén de la bona organització, dels privilegis i de la “felicitat” dels noruecs, fidels súbdits del rei Cristià VII de Dinamarca, després d’haver observat la pobresa i l’escassetat d’infraestructures a Suècia durant el seu recorregut des de Göteborg fins prop de la frontera noruega. El transeünt deixa, però, la resta de les experiències de l’autora, força interessants, per als qui tinguin la voluntat de llegir el llibre.



Vista de Cristiania (l’actual Oslo) l'any 1846
(gravat de l’època acolorit a mà).


Tot i que el rei de Dinamarca és un monarca absolutista, [2] sembla ser que els noruecs gaudeixen de tots els avantatges de la llibertat. Es podria dir que Noruega és com un regne germà, però la gent no té cap virrei que el domini amb despotisme, i que engreixi els seus protegits amb el fruit del seu treball.

Només hi ha dos comtes en tot el país que tinguin terres i imposin algunes pràctiques feudals als seus arrendataris. Tota la resta del camp està dividida en petites terres que pertanyen al pagès. És cert que n’hi ha unes quantes, poques, pertanyents a l’església, [3] que es lloguen, però sempre amb un contracte d’arrendament de per vida que generalment es renova a favor de l’hereu, que gaudeix d’aquest privilegi, a part del dret que té a una doble porció de la propietat. Però el valor de la propietat és estimat i, després que li cedeixin aquesta part, ell és el responsable de repartir-ne la resta entre els altres membres de la família. [...]


Cristià VII de Dinamarca, segons
una pintura de Jens Juel (1789).

(Font: Rosenborg Clastle,
The Royal Danish Collection)



La distribució de predis en petites parcel·les produeix un grau d’igualtat que gairebé no he vist enlloc. A més, els rics, pel fet de ser tots mercaders, estan obligats a dividir la seva fortuna personal entre els seus fills (els nois sempre reben el doble que les noies), per tant la propietat no té l’oportunitat d’acumular-se fins al punt que la riquesa desmesurada pugui destruir la balança de la llibertat. Et sorprendrà sentir-me parlar de llibertat, però és que els noruecs em semblen la comunitat més lliure que he vist mai.

L’alcalde de cada ciutat o poble i, al camp, els jutges, exerceixen una autoritat de caire gairebé patriarcal. Poden fer molt de bé, però poc de mal, ja que cada individu pot apel·lar contra les seves decisions; i com que sempre se’ls pot demanar comptes sobre la seva conducta, aquesta és generalment regulada per la prudència. “No tenen temps per aprendre a ser tirans”, em digué un senyor amb qui vaig estar parlant sobre el tema.


Com que els pagesos no tenen por que els facin fora de les seves terres per fer quelcom que desplagui a un superior, i com que no disposen de vot per a elegir un suposat representant, son homes de debò; ja que en no veure’s obligats a sotmetre’s a cap arrendament degradant per viure, o progressar en el món, poden actuar amb total llibertat. Encara no he sentit parlar de res semblant a la dominació, o opressió, a excepció d’aquella sorgida per causes naturals. La llibertat de la que gaudeix la gent potser fa que siguin un tant pledejadors i s’hagin de sotmetre a les imposicions d’astuts professionals de la jurisprudència. No obstant, l’autoritat d’un càrrec està limitada i els seus emoluments no en destrueixen la utilitat. L’any passat, un home que havia abusat del seu poder va ser destituït del seu càrrec de representant de la gent davant l’algutzir de la regió. Només n’hi ha quatre a Noruega que es puguin anomenar xèrifs; i a partir d’una sentència seva, si qualsevol de les dues parts vol interposar un recurs d’apel·lació, s’ha de dirigir a Copenhaguen.


Al cantó de la majoria de les poblacions hi ha eres comunals, en les quals les vaques de tots els habitants, sense distincions, tenen dret a pasturar. Els pobres, per als qui una vaca és essencial, gairebé viuen d’això. A més, tots surten a pescar amb la seva pròpia barca, cosa que els facilita molt la vida en ser el peix el seu aliment principal. […]


[…] les lleis d’aquí són suaus, i només castiguen amb la pena capital l’assassinat, que ben pocs cops ocorre. Qualsevol altre delicte simplement suposa l’encarcerament del delinqüent i treballs al castell –o, més ben dit, a l’arsenal– de Cristiania
[4], i la fortalesa de Halden. La primera i segona sentència són condemnes per un nombre limitat d’anys: dos, tres, cinc o set, depenent de l’atrocitat del delicte. Després de la tercera fuetegen el delinqüent, li marquen el front amb ferro roent i el condemnen a una esclavitud perpètua. […]



El comte Andreas Peter Bernstorff,
segons un gravat de J. P. Trap.



Resumint, tot sembla indicar que el príncep realment manté la lloable aspiració de complir amb les obligacions de la seva condició. Aquesta aspiració la cuida i dirigeix el comte Bernstorff, [5] primer ministre de Dinamarca, famós arreu per la seva intel·ligència i virtuts. Que la gent sigui feliç mereix una lloança considerable i, per tot el que he pogut deduir, els habitants de Dinamarca i Noruega són la gent menys oprimida d’Europa. Hi ha llibertat de premsa. Poden traduir qualsevol de les publicacions franceses del moment, expressar la seva opinió sobre el tema i analitzar-ne les conseqüències, sense haver de témer molestar el govern.


[1] Mary Wollstonecraft: Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Letters Written During a Short Residence in Sweden, Norway and Denmark). Traducció de l’anglès i introducció d’Òscar Sabata i Teixidó. Edicions Tres i Quatre, València, 2010. 240 pàgines. ISBN: 978-84-7502-845-3


[2] Cristià VII (1749-1808) era un home malalt i feble que patia esquizofrènia i, per tant, no va prendre mai decisions, sinó que deixà el poder en mans del seu govern. El seu regnat coincidí en l’arribada a Dinamarca de les idees de la Il·lustració, la qual cosa explica que el govern danès fes unes quantes reformes liberals. L’any 1784, el príncep hereu, Frederic (el futur rei Frederic VI), va fer un cop de palau i fou nomenat regent, de manera que Cristià quedà relegat, de fet, a la figura purament legal i representativa d’un titella (signava, obedient, els decrets que li eren presentats, i poca cosa més). Per tant, el viatge de Mary Wollstonecraft va tenir lloc quan governava de facto Frederic, el qual s’enfrontà militarment amb Anglaterra: el company de l’escriptora, el nord-americà Gilbert Imlay, que era comerciant i capità de la marina, volia recuperar un vaixell amb mercaderia de molt valor que havia quedat ancorat en territori del rei de Dinamarca, i aquesta va ser la raó per la qual encarregà a Mary la missió de rescatar-lo. Mentre ella feia el viatge, ell ja s’havia embolicat amb una altra dona.


[3] Es refereix a l’Església luterana.

[4] En danès i noruec, Kristiania: nom amb què fou coneguda l’actual capital de Noruega, Oslo, des del 1624 fins al 1924.

[5] Andreas Peter Bernstorff (1735-1797), d’origen alemany, va ser, efectivament, un dels polítics més influents de Dinamarca. Com a ministre d’Afers Exteriors aconseguí mantenir la neutralitat del país en els anys turbulents de la Revolució francesa, i es caracteritzà pel seu esperit liberal, que el portà a dur a terme una important reforma agrària i a establir la llibertat de premsa en els regnes de Dinamarca i Noruega.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

25 d’ag. 2010

SUNS, Festival de cjançon in lenghe minoritarie

La Piazza San Giacomo d’Udine.
(Foto © Livia Comandini / Lestans)

El proper 28 d’agost tindrà lloc a la Piazza San Giacomo d’Udine (Friül, Itàlia) el festival de la cançó en llengües minoritàries SUNS, en el qual intervindran nou grups d’Àustria, Còrsega, Eslovènia, Itàlia i Suïssa.

Els dos grups guanyadors pels vots del públic i d’un jurat seran entre els 10 finalistes del tradicional Liet International, un festival que se celebrarà aquest any a Lorient (Bretanya) el 27 de novembre.



El grup Bališ, pertanyent
a la minoria eslovena del sud
de Caríntia (Àustria), un dels
participants en el festival SUNS.


En el web de SUNS podeu trobar més detalls (en friülès, anglès i italià) sobre el programa del festival, conèixer els grups participants i fins i tot escoltar algunes de les seves interpretacions i votar-los.

16 d’ag. 2010

Premsa, humor satíric i confusions toponímiques


Fa un mes i mig, el transeünt publicava en el seu blog en castellà Transeúnte en pos del norte un comentari sobre les confusions toponímiques, en el qual posava en qüestió la deontologia periodística. Ara li arriba, a través de Le Courrier des Balkans, una evidència que, si no fos perquè es refereix a un fet tràgic (el terratrèmol d’Haití, pel gener d’aquest any), i malgrat això, hauria de ser paradigmàtica sobre les males pràctiques de la professió i la manca de rigor de les agències de premsa i els mitjans, que divulguen notícies sense contrastar-ne la veracitat.

En l’edició del 20 de gener de 2010, el web satíric en romanès Trombon publicava una notícia increïble titulada “Romania a tramis ajutoare in Tahiti” (‘Romania ha enviat ajut a Tahití’, vegeu aquí), signada por Ionut –Ionut Fortea, un dels redactors de la publicació en línia–, que reproduïm traduïda:


“Ahir, a Tahití, es va produir un incident còmic quan un batalló de tropes de muntanya de Romania provocà la hilaritat en aquella illa paradisíaca de la Polinèsia Francesa.


A causa d’una lamentable confusió del Ministeri de Defensa, es canvià la destinació de l’ajut per a les víctimes del terratrèmol d’Haití, de manera que un batalló de tropes de muntanya i 2000 tones d’aliments, aigua, mantes i medicaments van ser enviats en direcció totalment oposada, és a dir, a l’illa de Tahití, situada en el Pacífic Sud.


‘Em diuen que no cal convertir això en un espectacle. Vull dir que hi ha noms que s’assemblen molt: Haití, Tahití, Mahití, Papití [per Papeete] i merda!, sonen igual’, afirmà el ministre de Defensa, Gabriel Oprea, a times.ro.”

Ni tan sols la foto trucada (cosa ben evident: el transeünt la reprodueix al començament d’aquesta nota) va fer sospitar a alguns mitjans de comunicació que era una broma de mal gust. La “notícia” es propagà arreu del món, i fins i tot se’n va fer ressò el Canal+ francès de televisió, ja que en el programa Édition spéciale van fer broma sobre la incompetència de les autoritats romaneses, encara que el setmanari Courrier International ja havia advertit de la possibilitat que la informació fos falsa.


Heus aquí tres mostres més de la repercussió de la broma: un vídeo del canal de televisió mexicà Televisa (aquí), un altre del canal bolivià eju.tv (aquí) i el d’una altra cadena en castellà que es pot trobar a Youtube (aquí). Només calia fer una cosa tan senzilla com ara comprovar la font d’informació, la línia editorial de la qual és clara i utilitza, per si no n’hi hagués prou, la suposada agència times.ro, que imita astutament l’estil periodístic del diari britànic The Times, per sospitar.


L’escassa formació de les noves generacions de periodistes sembla que no té remei. Abans d’ahir, sense anar més lluny, la versió digital del prestigiós diari barceloní La Vanguardia informava sobre l’incendi que devastà més de 1100 hectàries del municipi de Barjas, a la província de Lleó: en el titular, aquella localitat de Castella i Lleó apareixia amb el nom de la madrilenya Barajas, un error que no va ser corregit, malgrat els comentaris que hi van deixar els lectors. Al·legaran, potser, que la meitat del personal feia vacances, o diran que la culpa és d’un infeliç becari...


Veure per creure o llegir la premsa per no creure? Vet aquí la qüestió.

Foto: Trombon / times.co.

19 de jul. 2010

((SENSE COMENTARIS))

© Erlich, 2009.

7 de jul. 2010

La patumeria


Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, patum, en sentit figurat, és “dit d'una persona que frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits”. És un mot de gènere femení i, etimològicament, seria un derivat col·lectiu o pejoratiu, aparegut cap al 1900, de pata o pota “(amb la primera vocal dissimilada), és a dir, conjunt de potes”.

Vet aquí, però, que el transeünt ensopega a internet amb una wiki anomenada Yoyapedia, d’afinitats blogueres, i troba en l’entrada Patums una definició, curiosament bilingüe, que reprodueix, tot saltant-se el segon i tercer paràgrafs per no enredar la troca: el lector, si li ve de gust o és curiós de mena, pot entrar-hi i seguir el fil amb totes les ironies que s’en desprenen. Heus-la aquí:


Dícese de aquel comentarista veterano que inspira reverencia ante los noveles y cuyas opiniones son siempre tenidas en la más alta estima. Cualquier confrontación con una patum puede generar numerosas críticas y rapapolvos por haber osado contradecir la palabra de algún Mesías del blog.

[…]

La patumeria és una qualitat que costa d'assolir però molt més de mantenir. Exigeix el redactat constant de patumades, d'opinions en les que no importa l'encert sinó el toc patumaire diferencial. La patum se sent dreta, sola i de perfil davant la imatge que el món mundial té d'ella i sent que no pot decebre l'espectativa de la massa de seguidors i detractors. Sobretot d'aquests darrers.


I ja que hi és, el transeünt transcriu també el que diu sobre la patumeria, però utilitzant el mot en masculí i en passat, Ramon Alcoberro en el seu llibre Contra Josep Pla*:


El patum era un senyor. No em pregunteu perquè, però havia de ser un senyor. Algunes senyores que tenien capacitat per ser-ho (Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany) van ser rebutjades. Potser resulta que les senyores, si no es diuen Colette o Virginia Woolf, tenen poc paper en la literatura. El patum, a més, se situava en un nivell transhumà. Se li exigia paper cívic i, a canvi, des del seu tron jupiterí podia blasmar els vius i els morts, amb la seguretat que l’obeiria una guàrdia pretoriana de periodistes i editors disposats a deixar-se guiar. Per estranyes fórmules, que sàviament conjuminaven la llagoteria més seductora amb el pal i la canya sempre a punt, el patum sabia fer: “patam!” i destruir un autor per a tota la vida. Però els al·ludits, rebentats per sempre més i condemnats a portar una vida pòstuma, de pària literari, callaven per sistema i, fins i tot, li agraïen la crítica per escrit. Quan el patum arribava al setè cel, publicava poc: un esbós d’algun oratori, a tot estirar. Justet per provocar l’exegesi. El patum, a més, no tenia joventut; l’oportuna mort biològica de les generacions anteriors (que morien avergonyides) i el copet a l’esquena d’algun crític el posaven al centre mateix de l’escenari i calia acceptar-lo, si més no com s’accepta el paper pintat a la paret de ca la sogra; perquè sempre l’has vist allà mateix.


La ironia de Ramon Alcoberro, present en tot el llibre, posa vinagre a les nafres d’una institució molt arrelada en el món cultural, i sobretot literari, en llengua catalana, i tira amb bala contra alguns que no esmenta però que molts tenim in mente.

Al transeünt li fa l’efecte que la (o el) patum és una espècie en perill d'extinció, arrossegada per la decadència cultural, per la disbauxa de les subvencions mal distribuïdes i altres pecats més o menys mortals (patumades, potser?) comesos per alguns ens de l’Administració amb competències traspassades. Que el lector, sobretot si ja té certa edat, en tregui conseqüències.

Les noves tecnologies, però, sembla que han fet aparèixer una altra mena de patums, les quals, mancades de paper representatiu en la societat real –ocupada des de fa uns quants anys en afers més lucratius–, han començat a aparèixer en el món virtual i exerceixen en la blogosfera, i més concretament en la catosfera. El transeünt no al·ludeix a ningú (els déus li’n guardin!), però no pot evitar que pel seu cap de blogaire passi, com en els subtítols dels telenoticiaris, un reguitzell de noms i cognoms.

* Ramon Alcoberro: Contra Josep Pla. Editorial Barcanova, Barcelona, 1993. Col·lecció “Lletres de batalla” (dirigida per Josep Maria Ruiz Simon) núm. 2. El fragment reproduït es troba a la pàgina 64.

27 de juny 2010

Contradictòria Ljubljana

L’edifici de la Universitat (a l’esquerra) i l’església
de les Ursulines (al fons) des del Castell de Ljubljana.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)


Les contradiccions històriques

Tot i que a primera vista no ho sembli, la capital d’Eslovènia (un país que a penes supera els 20.000 quilòmetres quadrats, és a dir, poc més que Navarra i el País Basc junts) és una ciutat força contradictòria. En primer lloc, perquè ha esdevingut la capital de la República per caramboles històriques, ja que l’autèntica capital eslovena hauria de ser Trieste (Trst, en eslovè), ciutat que ara és en terres italianes, però on la considerable comunitat eslovena ha estat sempre, i és, molt activa, tot i les dificultats que ha patit durant anys i fins fa ben poc. D’altra banda, l’ànima cultural eslovena té moltes arrels fermament encrostades a Klagenfurt (Celovec, en eslovè), la capital de la Caríntia austriaca, on van néixer figures notables de la literatura en llengua alemanya, com ara Robert Musil i Ingeborg Bachmann, però també algunes personalitats rellevants de la cultura eslovena: és el cas, per exemple, de Jožef Stefan (1835-1893), una de les eminències científiques i, sobretot, un dels grans matemàtics europeus de la seva època (que també era poeta, dit sigui de passada).

Ljubljana, nascuda com un assentament militar romà que esdevingué la ciutat d’Emona (més ben dit, la Colonia Iulia Aemona) a la darreria del segle I de la nostra era i fou víctima de la fúria dels huns, els ostrogots i els llombards, fou poblada per eslaus en el segle VI i encara va haver de patir la submissió als francs i, més tard (des del 1278), a la dinastia dels Habsburg. Quan el 1809 Napoleó va annexar de facto a França les Províncies Il·líries, en va establir la capital, i quan els territoris que les constituïen tornaren a mans austriaques, el 1813, a Viena van tenir la pensada de convertir-los, per raons administratives, en l’anomenat Regne d’Il·líria (1816-1849), dependent de l’Imperi, que mantingué la capitalitat a Ljubljana (amb el nom alemany de Laibach), tot i que tant Trieste com Klagenfurt en formaven part.

Ljubljana en el segle XVII, segons un gravat del llibre Die Ehre
dess Hertzogthums Crain
,
de J. V. Valvasor (Nuremberg, 1689).
Hi destaca la primitiva església de Sant Jaume, als peus del castell.

L’opinió dels eslovens, sotmesos, no tenia, evidentment, cap interès per a la alehores llunyana cort vienesa. La derrota de l’Imperi austrohongarès en la primera guerra mundial va fer que el territori eslovè s’incorporés, el 1918, al Regne del Serbis, Croats i Eslovens (Kraljevina Srbov, Hrvatov in Slovencev, en eslovè), el qual esdevindria, l’any 1929, Regne de Iugoslàvia i, després de la segona guerra mundial, República Federal de Iugoslàvia. Només quan Eslovènia obtingué per primera vegada l’autèntica independència, proclamada el 25 de juny de 1991, Ljubljana es convertí en la capital d’un Estat europeu, que l’any 2004 s’integrà tant en l’OTAN com en la Unió Europea, i l’11 de juny de 2006 substituí la moneda nacional, el tòlar, per l’euro.

Ljubljana, tot i que molts eslovens la consideren provinciana (l’ombra de Trieste és allargada!), és una ciutat bonica i agradable, de dimensions humanes. Hi resideixen uns 270.000 dels dos milions i escaig d’eslovens que poblen la República. El centre urbà s’estèn a banda i banda del riu Ljubljanica, i el centre històric és als peus del castell (el Ljubljanski grad), bastit en el segle XV pels Habsburg, com moltes altres fortificacions frontereres, per defensar l’Imperi del perill otomà. Ara, completament restaurat (potser massa “refet” i tot), és un indret agradable –s’hi pot accedir amb un funicular–, desde d’on es contempla tota la ciutat i, al fons, els estreps orientals de la serralada alpina, que en aquell tram s’anomenen Alps Julians.


Un dels quatre dracs que decoren
els accessos al Zmajski most
(pont dels Dracs), inaugurat
l’any 1901
amb el nom
de Pont del Jubileu.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)



Hi ha força coses a veure a Ljubljana, a més del castell, des del Triple Pont (Tromostovje), que creua el riu des de la plaça Prešeren, l’indret on batega el cor de la ciutat, fins a un altre pont famós, el dels Dracs, d’estil modernista, presidit per las escultures d’uns dracs alats de color verd que rememoren la mitologia local, segons la qual Jàson, arribat fins allà amb els Argonautes tot remuntant els rius Danubi i Sava, hauria vençut el drac de Ljubljana, el qual ha esdevingut el símbol de la ciutat (i, no per casualitat, també de Klagenfurt).

L’església franciscana
de l’Anunciació, a la
plaça Prešeren, des
del Triple Pont.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)




Com en qualsevol país catòlic, s’hi troba a tot Eslovènia la marca jesuïtica del barroc, com un vade retro contra la Reforma luterana. En són exemples, a Ljubljana, la catedral de Sant Nicolau, del 1706, amb la seva cúpula verda (tot és verd, a Ljubljana!), afegida el 1841; l’església franciscana de l’Anunciació, de mitjan segle XVII; la de Sant Jaume, reformada en 1701, i la de les Ursulines, del 1726, amb la seva singular façana. També hi trobem algunes fonts gòtiques, com la de Robba, la d’Hèrcules, a la ciutat vella, o la dels Tres Rius de Carniola, a la plaça de l’Ajuntament.


L’arquitectura renaixentista (estil en el qual fou reconstruïda la ciutat després del terratrèmol que la va assolar l’any 1511), l’eclèctica (representada per l’estació ferroviària, del 1849, la Universitat, el palau Zois i el teatre de l’Òpera, entre altres edificis) i la modernista, que aparegué en les noves construccions després de les destruccions d’un altre terratrèmol, l’any 1895, també són presents a Ljubljana. Entre els edificis modernistes (o Jugendstil) cal destacar la casa Urbanc, del 1903, la Caixa d’Estalvis Municipal (Mestna hranilnica), del 1904, la casa Bamberg i l’hotel Union (1907), l’impressionant –i més tardà– edifici rosat del Banc Cooperatiu de Negocis (Stavba Zadružne gospodarske banke), del 1921, i la construcció art déco de la Unió Cooperativa (Zadružna Zveza).


Detalls decoratius de l’edifici
de Unió Cooperativa
(Zadružna Zveza).

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La impressió general de la ciutat, sobretot del seu centre històric, recorda molt la de les ciutats mitjanes austríaques. No en va Eslovènia, contràriament a les altres repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, no es pas un país balcànic, sinó clarament mitteleuropeu. Perdre’s pels carrers de la ciutat vella, gaudir de la pau que s’hi respira i dels seus nombrosos restaurants (que a l’estiu instal·len terrasses a la vora del riu), visitar els museus i els edificis notables o seure en un dels múltiples cafès “a la vienesa” o en algun dels nombrosos parcs per descansar de la passejada tot llegint un bon llibre, deixa en el visitant un regust agradable, amb certs tocs d’heterogeneïtat.

Les contradiccions d’ara mateix


Situem-nos ara en el present i fixem-nos , d’una banda, en el fet que Ljubljana ha estat declarada per la UNESCO Capital Mundial del Llibre 2010, un fet que ha passat gairebé inadvertit en el nostre país (com gairebé tot el que succeeix més enllà d’Itàlia) però que posa de manifest la importància cultural de la ciutat (desmentida per alguns, com veurem tot seguit). El programa oficial d’actes, el portal web del qual podeu veure aquí (en anglès), demostra un esforç important, que al transeünt li sembla significatiu, per posar la literatura i els llibres a l’abast d’un públic ampli i divers, i no només per la presència d’autors nacionals i estrangers en diversos actes, sinó també per la cura que s’ha tingut d’apropar el llibre als infants, amb les conseqüències positives que representa sembrar llavors de futur.

El revers de la moneda el trobem, en canvi, en un article que publicà el proppassat 10 de juny el periodista cultural i editor Dejan Steinbuch en el periòdic Finance de Ljubliana: “Rekvijem za poslednji jazz v Ljubljani” (‘Rèquiem pel darrer jazz a Ljubliaja’). L’autor reflecteix, d’alguna manera, la visió provinciana de la capital eslovena: en la primera frase de l’article diu, precisament: “Ljubljana mai no ha estat una metròpoli”; i després manifesta sense racança que entre els dirigents i administradors de la ciutat han faltat sempre persones amb talent, capaces de fer passos endavant en la Història: “Ljubljana ha estat dirigida per la mediocritat [...], hi impera una mentalitat provinciana i petitburgesa”, i afegeix que el pitjor enemic d’aquesta gent és la cultura urbana. “Ljubljana mai no serà una ciutat important en el món, però això sí: pot esdevenir una capital amb pedigrí específic subalpí amb aires cosmopolites”.


Drago Gajo (Ljubljana, 1950),
fundador del Jazz Club Gajo.
(Foto © Pet)

Steinbuch assegura que la cultura urbana no significa únicament cultura moderna, encara que hi hagi un bon museu, un castell, una pila de monuments, els llibres de l’editorial Beletrina, una Associació d’Escriptors Eslovens i un parc anomenat Tivoli, i sigui ara la Capital Mundial del Llibre, sinó que també ha de ser una cultura normal, i que una part sagrada de la cultura urbana que insufla a Ljubljana almenys una bafarada de capitalitat és la música, i concretament el jazz: “Una ciutat amb un club de jazz mai no serà un poble. Una capital sense un club de jazz no és una capital”, conclou Steinbuch. Es refereix al club de Jazz Club Gajo, del carrer Beethoven 8, que durant setze anys ha estat “el santuari de joves artistes, músics que necessiten un local per tocar” i és, a més, un lloc d’interès públic, el qual haurà de tancar les portes per una decisió judicial; i es pregunta, no se sap si gaire ingènuament, si l’imperi de la llei sempre ha de tenir raó, si no es poden prendre mesures de protecció per a aquest local i el que representa; però arriba a la trista conclusió de que el club Gajo no té padrins poderosos i rics que “hi puguin fer alguna cosa”.

La cara i la creu d’una ciutat, de la societat en el seu conjunt, de la cultura plural en singular. El transeünt no treu a la llum aquest cas perquè sigui únic i aïllat: malauradament és només un exemple del tracte que en els últims anys està rebent arreu la cultura en totes les seves manifestacions. La cultura podria equiparar-se, d’aquí a no gaire temps, al quart món, a un món exclòs del “món real”, un món marginal, suportat pels esforços d’un grapat de persones a canvi de no res, o sí: de la satisfacció de sobreviure i de gaudir, encara que sigui amb l’estòmac buit. En fi, una qüestió que convida, si més no, a reflexionar.


Feu clic al damunt de les imatges per ampliar-les.