21 des. 2013

Marian Raméntol Serratosa i Cesc Fortuny i Fabré: la passió d’un “tàndem poètic”



El mar. Ámbito exacto:
allí acaba, aquí empieza,
aquí estoy yo, allí ella.
Pedro Salinas

No em sembla gaire agosarat considerar que en Avui fosquejo morta trobem la constatació de la maduresa poètica que Marian Raméntol ja havia demostrat en les seves darreres composicions, i que en El silenci plou sobre les pedres Cesc Fortuny s’assenta en una poesia menys hermètica –potser caldria matisar aquest adjectiu–, més “metafísica” que la que ens havia presentat fins ara, i esdevé més proper al lector, la qual cosa vol dir, en altres termes, que ell també ha assolit la seva maduresa poètica, potser ajudat pel fet d’expressar-se en la seva llengua materna; sense deixar enrere, però, aquella visceralitat que caracteritza d'una manera tan potent la seva obra.

L’experiència, allò que duu a la maduresa, és, però, sempre relativa tant per al poeta com per al lector. Les impressions que rep el qui llegeix i rellegeix els poemes són, òbviament, subjectives, tot i que això no limita els judicis en el terreny de la interpretació. Aquest darrer doble recull de la Marian i en Cesc, que, com sempre, presenta visions diferents però conciliables –o complementàries– de la realitat en què estan immersos, té tanmateix més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull, en una primera lectura (són “les simpaties que s’observen en les seves propostes”, com diu Eduardo Moga en el pròleg), i representa la consolidació d’un “tàndem poètic” força interessant. 

El mar torna a ser el rerefons vital de Marian Raméntol: no és un mar realista ni figuratiu, utilitzant la terminologia estètica de les arts plàstiques, sinó un mar que forma part de la seva persona i de la seva experiència; un mar que apareix tot sovint en els seus versos amb la naturalitat d’un pronom o un article, més que no d’un substantiu. Pot ser també un adjectiu que ve perfectament a tomb en uns versos com ara “La meva panxa marítima i rodona / és la meva assignatura”; o el podem trobar amagat darrere d’una imatge com “L’aigua baixa plena, amb el teu nom…”. No són versos, però, gaire llunyans dels que trobem en altres poemaris seus, com ara en La noria del festejo, de fa uns quants anys: “Se cierra el beso de agua, / mientras el abrazo despunta cubierto de tul marino…”.


No falta entre els poemes de Marian Raméntol un cert furor irat que surt explícitament de les seves entranyes: “Si la paraula es bomba, / obre-li el ventre / per tal que el discurs no perdi el cap / i hàgim de plorar-ne, des de l’inici del colze / fins a la punta dels dits, el naixement desagraït / de totes les nostres bèsties”; o “Assumeixo l’enderroc / d’aquest cos fora de catàleg”; o “Si pogués m’encongiria per grapejar / un xic més endins, cap a l’ànima, / i regirar la buidesa de l’únic color / exiliat als meus suburbis”. Etcètera.

Marian Raméntol s’allunya aquí de les belles i elaborades imatges que tan bé sap construir i de les metàfores “suprarealitzants”, i deixa fluir la poesia íntimament barrejada amb els sentiments, entre els quals la maternitat ocupa –de manera directa i, sobretot, indirecta– un lloc molt destacat. El fet d’escriure en català, després d’haver-ho fet durant molts anys en castellà, sembla que l’hagi empès vers la sinceritat més íntima, que lectors com el qui escriu això agraeixen perquè fan la seva poesia més propera, més humanament autèntica (sense que això signifiqui menysprear ni mínimament, no cal dir-ho, l’altra).

Com ha quedat dit abans, en Cesc Fortuny abandona en aquest poemari moltes de les imatges críptiques que trobem en la seva poesia anterior i es presenta aquí, si no tan fosc (encara que déu n’hi do!), sí que decididament crític i “urpador”, com ha estat sempre la seva característica. L’hostilitat de l’antagonista, de vegades manifest –o potser insinuat– i plural, no desapareix de la seva poesia, com no desapareixen les seves temences íntimes: “Llops vestits com líquids / sobre la inacabable gola de l’escriptura, / ens acaronen el rostre / a la caverna dels somnis”; “La meva ment és una boira, un suc / de por i castells de vapor, / un filat on s’hi atrapen les ombres...”; “Els meus fantasmes segresten la boca borrosa del mirall / que, capaç de transformar el cos en el fèmur, / comença a suïcidar-se amb un dol ingràvid...”; “El brogit dels dies, ha clavat les agulles / al bell mig dels pulmons de la vida...”; i més!


També, però, deixa espai per als sentiments personals, els records i la reflexió intimista que invita, alhora, a reflexionar el lector, com en la seva “Carta a la mare” (potser el poema més colpidor del recull): “M’has parit com una pedra, / tu que ets la proa de la muntanya, i jo he volgut fingir / ser un home, i tot el que els homes fingeixen”. I enmig de la desesperança que traspua el poemari, podem trobar versos com aquests: “Ara veig la llum al final del passadís darrer, / com la casa del nen que s’esfondra sobre el camí / fins que el camí ja és vell, i no deixa lloc / per a les runes, i tot s’abraça per sempre, allà al fons”: una mica de tendresa explícita que trobem més difícilment, implícita, en altres poemes seus (però que hi és, encara que sigui per compadir-se ell mateix: “No puc abandonar aquesta tristor, / dubtes que es multipliquen, abatut per la terrible por / a les dèries que em capfiquen”).

Eduardo Moga, en el pròleg al doble poemari, expressa molt bé el que percep el lector quan l’ha llegit: “Tots dos són poetes de l’amor i el dolor, de la passió i la desesperació, autors que lluiten contra el mal de l’existència –la separació del plaer, l’absurd del que passa, el desconcert de trobar-nos aquí, en un món tan incomprensible com peridor– amb la paraula que és sovint crit”.

Albert Lázaro-Tinaut

Marian Raméntol Serratosa: Avui fosquejo morta.
Cesc Fortuny i Fabré: El silenci plou sobre les pedres.
Edita: Salvador Moreno Valencia (Alveano), 2013.
ISBN: 978-84-616-5612-7.


Fotografies © Albert Lázaro-Tinaut.

11 març 2012

La Venècia de Pau Sif

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)
 
Pau Sif és el pseudònim amb el qual signa els seus llibres (i el seu blog) el poeta valencià Pau Sanchis, que va néixer a la Pobla de Farnals l’any 1978. 

La seva obra literària ha quedat recollida, fins ara, en els poemaris Ferralla (1997), Tríptic d’un carrer (2005, guardonat amb el XXIV Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), Breakfast at Saint Anthony’s Market (2011, que va merèixer el XIV Premi Marc Granell d’Almussafes) i Viatger que s’extravia (2010) [1]. El transeünt cita aquest llibre en darrer lloc perquè és d’on vol extreure el contingut que presentarà. L’any 2003 publicà, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l’antologia Ai València. Poemes 1017-2002

Pau Sif llegint els seus poemes (2011).
(Font: La Cantàrida / Documenta Balear)
 
Pau Sanchis, llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i coneix prou bé, per tant, les literatures de l’antiga Iugoslàvia, especialment la croata i la sèrbia, de les quals ha traduït alguns poetes [2]. També tradueix poesia italiana. Actualment treballa en la seva tesi doctoral de teoria de la literatura i literatura comparada. 

A banda de la Dalmàcia i d’altres llocs de Croàcia, on ha residit llargament, en Pau s’estima molt Itàlia i ha parlat sovint del seu pas pels ports italians de l’Adriàtic, les seves passejades per Trieste i, sobretot, de Venècia, una ciutat que li té el cor robat. 

En el llibre de poemes Viatger que s’extravia, Venècia és especialment present, però ni de lluny com la ciutat turística que atreu milions de visitants (el transeünt ha repetit fins a la sacietat que el viatger i el turista solen ser antagonistes), sinó com un món en el qual s’ha endinsat a poc a poc, un món que mai no s’acaba de descobrir del tot –i per tant té el misteri de les ciutats somiades–, on la llum, en les diverses estacions de l’any i en cada moment del dia i de la nit, transforma el paisatge urbà i fa que aquest es pugui contemplar també a partir d’estats d’ànim diferents. Venècia és una ciutat que “s’ha de viure”, perquè si només la visita, el viatger es queda sempre amb un grau més o menys intens de superficialitat. 

El transeünt reprodueix tot seguit, sencers o fragmentàriament, alguns dels poemes inspirats per la Venècia que en Pau tan bé ha copsat durant les seves estades i que contenen, per tant, tota l’autenticitat de qui ha interioritzat aquella ciutat tan singular, assentada damunt les aigües de la llacuna. 

A Venècia s’hi pot arribar en cotxe, en moto, en ciclomotor, en bicicleta, en autobús o en tren. En tots els casos, després de travessar el llarg pont de la Llibertat, que comunica el centre històric amb els barris perifèrics –ja en terra ferma– de Mestre i Marghera, s’arriba a dos punts força propers l'un de l'altre, enllà dels quals els vehicles de rodes ja no poden circular: l’estació ferroviària de Santa Lucia i el Piazzale Roma, on hi ha la terminal d’autobusos i uns immensos aparcaments. 

 (Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

Heus aquí, doncs, alguns dels poemes de Viatger que d’extravia de Pau Sif, començant pel que dedica, precisament, a l’estació de trens. 


estació de Santa Lucia 

Ciutat que et mous sobre l’aigua del llac 
talment els trens encalçats per la boira, 
mirall isard de blaus i verds, del temps.
Vies travessen el llac,
el dens color del no-res.
A tu s’arriba en tren,
mirall embat en moviment del blanc. 


Ca d’Oro 

Et conec malament.
Com el xiquet que sap
el seu carrer fins que creix i s’ullprèn. 

Et mous.
Darrere dels batents
de meretriu tens els pits segellats.
Te’n vas quan tanquen les finestres.

Potser un dia m’òbrigues palaus,
potser podré veure’t, oldre’t els pits. 


 (Goldoni a) campo San Bartolo 

Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu. 

No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.

Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit
signor Carlo”.

No recordeu que sóc els vostre pare?



(Byron a) campo San Luca 

Com l’esperit que es veu a la llacuna
des d’algun pont en nits de lluna plena,
pàl·lid, però esvelt, renaixies
reflex d’un narcís oblidat,
febril, de l’illa dels armenis,
cadàver coix, poeta mort
aparegut a l’ombra del fum falb,
venies dret, amb el fulard
lligat al coll, el gec blau fosc,
i els pantalons tibats,
i en beure sol, t’imaginàvem
component els versos pòstums del teu cadàver
bell, rocker decimonònic. 


hotel Danieli 

Veure badar Marcel Proust amb sa mare.
Veure George Sand i Musset a trompades.
Veure l’hotel des del pont, des de l’aigua,
escodrinyar com tu, ciutat que mires.

 

Pala d’Oro 

Et van fer immortal
i mors avui
en un embús de góndoles. 


Isola di San Michele (fragment) 

Fa un dia clar. Un vaporetto vell 
transporta planys a l’illa cementiri. 
Caminem. Fem visita al descans 
dels morts al llit i d’il·lustres herois 
de la ciutat, a l’illa Purgatori 
sense talús. Els xiprers de cos llarg 
fan ombra als morts. Amb el record el gest, 
dones de dol acompanyen antics 
amors severs; no veuen la mirada 
del visitant que no veu el dolor. 


[1] Pau Sif: Viatger que s’estravia. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2010. Col·lecció “La Cantàrida”, núm. 14. 64 pàgines.
[2] Vegeu-ne, per exemple, les del croat Tonko Maroević a Impedimenta

22 febr. 2012

Represa d’activitats de l’Espai Mallorca de Barcelona

 Imatge d’un acte celebrat pel juny de 2011 a l’Espai Mallorca. 
(Font: rentllibres.wordpress.com, 2011) 

Atès l’interès que aquesta notícia té per a la vida cultural, si més no a la ciutat de Barcelona i la seva rodalia, el transeünt reprodueix el comunicat que ha difós aquest vespre l’Espai Mallorca, en el qual s’expliquen les lamentables circumstàncies que en provocaren el tancament. 

Benvolguts amics, clients i usuaris de l’Espai Mallorca, 

Des del 13 de gener, quan us comunicàvem l’anul·lació de tots els actes programats, no ens hem posat en contacte amb vosaltres. Ara us volem anunciar que el mes de març reprendrem la nostra programació habitual. Però, ja que han passat moltes coses, hem pensat que el millor que podríem fer és oferir-vos un resum dels fets principals i posar sobre la taula la situació real actual. 

Com ja sabeu, l’Espai Mallorca va néixer el setembre del 1998, com una iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca, en col·laboració amb el Gremi d’Editors de Balears, gestor del centre. Des dels seus inicis l’objectiu de l’Espai és donar a conèixer els productes culturals de les Illes Balears, promocionar els seus artistes plàstics, músics i escriptors, i crear vincles i intercanvis culturals amb Catalunya, a partir d’una programació estable, a banda de propiciar projectes de cooperació amb altres entitats, institucions i creadors. 

Ja des de la legislatura anterior, el Consell de Mallorca liquida les subvencions amb molt de retard. El Govern Balear no va ni convocar els ajuts per al 2011. I el Gremi d’Editors de Balears, gestor de l’Espai i titular d’absolutament tot, no ha buscat mai altres fonts de finançament. També s’ha de dir que la Generalitat de Catalunya sempre ha complert amb l’import i els terminis de les seves subvencions. 

De cara al 2012, ni el Consell de Mallorca ni el Govern Balear s’havien compromès econòmicament a res. El Gremi i el Consell havien tingut diverses reunions, i el Consell sempre havia expressat la seva voluntat de continuar donant suport a l’Espai, però no s’acabava de concretar en què consistia. Aquí cal dir que la directora de l’Espai mai ha estat convocada a cap d’aquestes reunions, ni se li ha fet cap consulta al respecte. 

També cal dir que ja fa anys que es parla de la creació d’un consorci en el qual hi participin també els consells respectius de Menorca, Eivissa i Formentera, a més del Govern Balear i l’Institut d’Estudis Baleàrics, de manera que l’Espai Mallorca passi a dir-se Espai Illes, de fets i de nom. Fins i tot, durant la legislatura anterior, el Conseller de Cultura del Consell de Mallorca, Joan Font, havia aconseguit l’acord de totes les parts i ja s’havia redactat un esborrany del document per crear el Consorci, però en el darrer moment el Conseller de Cultura del Govern Balear es va fer enrere. 

Els darrers 3 anys hem acumulat una mitjana de retard de 29 dies en les nòmines, per no parlar dels pagaments als proveïdors. A final del 2011, ens devien 5 nòmines i vam posar una Demanda de Conciliació per impagament, per tal que el Gremi busqués una solució, i per demanar que es prenguessin decisions. 

La junta directiva actual del Gremi d’Editors de Balears, presidida per Miquel Ferrer, amb Joan Josep Vidal com a vicepresident, ha estat prenent decisions com ara no imprimir ni enviar la programació en paper, prescindir de la dissenyadora, interferir en les decisions de les programadores i, davant la nostra Demanda de Conciliació, ordenar la suspensió immediata de les compres de qualsevol tipus de material (incloent-hi novetats editorials en dipòsit) i anul·lar tots els actes programats (tot i que no costaven res, perquè ja feia temps que s’havien aplicat mesures restrictives). 

El mateix dia que vam anar a l’acte de conciliació previ per la reclamació feta, el 17 de gener, el Conseller de Cultura del Consell de Mallorca, Joan Rotger, va anunciar a la televisió que l'endemà mateix es pagaria tot el que es devia a l'Espai Mallorca del pressupost del 2011 (140.000€) i l'endemà mateix es va fer l’ingrés. En un primer moment, el president del Gremi d’Editors de Balears ens va dir que l’endemà mateix ens pagarien les 5 nòmines pendents. El dia següent ens va dir que hi havia hagut un error i que el Gremi es reuniria per decidir què fer. 

La qüestió és que el pagament es va fer en dues partides i el Gremi va interpretar que 100.000€ eren per al Gremi d’Editors de Balears en concepte de llibres d'interès cultural del 2010, amb la qual cosa, el Consell encara devia els 86.000€ pendents de pagament a l’Espai Mallorca / Illa de Llibres. Quan es van demanar explicacions, el Conseller va declarar als mitjans de comunicació que els 140.000€ eren exclusivament per a l’Espai Mallorca, però que és el Gremi qui decideix com administrar-los millor. També a la premsa va sortir la notícia que La Caixa havia retingut 60.000€ d’una pòlissa que tenia el Gremi. Posteriorment, Miquel Ferrer també va declarar a la premsa que el Gremi s’havia quedat 40.000€ per emergències. La justificació de les xifres és complexa i, per altra banda, el personal de l’Espai mai ha tingut coneixement de les qüestions econòmiques, ha estat sempre el Gremi qui ha gestionat el pressupost i la comptabilitat de l’Espai Mallorca / Illa de Llibres. Sigui com sigui, de les 5 nòmines, se’n van pagar 3 i 2 van quedar pendents, que ara ja en són 3 i a finals de febrer seran 4. 

Davant el rebombori a la premsa i la manca d’acords, el 6 de febrer, el Gremi d’Editors de Balears va anunciar la seva renúncia a la gestió de l’Espai Mallorca / Illa de Llibres i el tancament dels centres a finals de mes si no s’arribava a un acord amb el Consell i el Govern abans del dilluns, 13 de febrer. 

Paral·lelament, un grup d’usuaris, músics, poetes, artistes, etc. de l’Espai Mallorca, van crear la plataforma Crits i Renou per l’Espai Mallorca (http://www.facebook.com/#!/profile.php?id=100003542102340), van redactar un manifest (http://www.bonart.cat/actual/el-dia-11-manifest-de-crits-i-renou-a-favor-de-lespai-mallorca/) i el dissabte, 11 de febrer van ocupar l’Espai en una jornada reivindicativa, que va durar tot el dia, amb una programació de gloses, poesia, vídeo-art, música tradicional, dansa, jazz, titelles, circ, humor, teatre, música antiga, pintura, escultura, fotografia, etc. i un debat sobre el present i el futur de l’Espai Mallorca. Més de 2000 persones van visitar l’Espai al llarg del dia per donar-li suport i reclamar la seva continuïtat. Al final del debat es va redactar un segon manifest que va ser ratificat unànimement per tots els presents en el que, resumint, es demanava: 

- Al Gremi: la dimissió del president i de la resta de la junta directiva del Gremi, la presentació i justificació pública dels comptes en relació a la seva gestió de l'Espai Mallorca en els darrers exercicis i la devolució dels fons destinats a l’Espai el 18 de gener. 
- A les institucions públiques (Consells i Govern): que garanteixin la continuïtat de l’Espai, i que en el nou Espai Illes, tinguin veu també, el Consells de Menorca, Eivissa i Formentera, el personal de l’Espai i els col•lectius d’usuaris. 

El dimarts 14 de febrer, es van reunir finalment representants del Gremi d’Editors de Balears, el Consell de Mallorca, el Govern de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Baleàrics per decidir el futur de l’Espai Mallorca. I van acordar el següent: 

- Mantenir obert l’Espai, que passarà a dir-se Espai Illes. 
- Per al 2012, el Consell de Mallorca aportarà 150.000€ (40% menys que el 2011, és a dir, 100.000€ menys). 
- Per al 2012, el Govern Balear aporta el mateix que el 2010, 30.000€ (el 2011 no va fer cap aportació), més una partida per a activitats (esperem que l’equivalent a anys anteriors a través del cicle de música, dansa, teatre i cinema, i alguna exposició). 
- El Consell de Mallorca es compromet a pagar els 86.000€ pendents del 2011. - Es desestima la idea de crear un consorci que inclogui la resta de consells insulars, el Govern Balear i la Generalitat de Catalunya. 
- El Gremi d’Editors de Balears continuarà gestionant l’Espai. 
- El Gremi ha de presentar al Consell de Mallorca un pla de viabilitat de l’Espai. 

El mateix 14 de febrer, el Gremi ens va anunciar la voluntat de tots els convocats de garantir la continuïtat de l’Espai, i ens va comunicar que podíem reprendre la programació d’activitats (sempre que fossin de cost zero) i reprendre les compres de material. També ens van avançar que el nou pla de viabilitat comportaria segurament retallades de personal. 

El dimecres 15 de febrer, ens van comunicar que el Gremi havia decidit cessar (no acomiadar) l’Amanda Vich i Fluxà com a directora de l’Espai i que la Junta Directiva se’n faria càrrec. El Gremi diu que s’ha cessat la directora del centre, Amanda Vich, perquè ha fet declaracions acusant el Gremi de malversació de fons públic. Aquesta acusació no és certa, mai s’han dit aquestes paraules. 

18 febr. 2012

Violència policial a València: hem arribat als límits de la tolerància

(Foto © EFE) 

L’escriptora Gemma Pasqual m’envia la carta d’una mare que em permeto de reproduir i divulgar des d’aquesta bitàcola, ja no sols com a transeünt per viaranys de vegades intranscendents, sinó també, i sobretot, com a ciutadà indignat i conscient dels excessos intolerables que les autoritats del País Valencià permeten (i, és clar, exerceixen en un cas evident d’abús de poder), de la qual són víctimes uns adolescents, estudiants d’ensenyament mitjà. 

La Gemma encapçala el seu correu amb aquestes paraules, que ja són prou eloqüents: 

El meu fill Guillem de 16 anys, ahir també va ser víctima d’aquesta barbàrie i va ser retingut moltes hores a Sapadors sense aigua ni menjar, la policia va fer cas omís a tots els pares que reclamàvem informació i sobretot als nostres fills menors. 

Qualsevol comentari és sobrer, perquè tant les denúncies com els documents adjunts parlen per si mateixos. A més, us aconsello que llegiu (aquí) el text de Joan Fuster que l’amic Pau Sif publicà ahir en el seu blog Viatger que s’extravia

[L'autora de la carta em diu que era privada i m'ha demanat que l'esborrés. Té tot el dret de demanar-ho, i l'he eliminada, encara que considero que si la Gemma Pasqual n'ha fet difusió és perquè es conegui de primera mà el que succeeix. Em sap greu, perquè crec que certes denúncies cal fer-les sense por. M'adono, però, que aquesta por hi és, probablement és tangible, segurament és la mateixa por a les represàlies que patíem durant el règim totalitari del dictador. Això em fa sospitar que la situació al País Valencià encara és pitjor del que jo imaginava. Deixo, però, com a evidència, els enllaços als documents gràfics.]






31 des. 2011

> 2012


Feu clic al damunt de la imatge per ampliar-la i llegir el text.

14 des. 2011

[Marginalia]: Intermediaris de la vergonya

(Font de la imatge: parroquiaicm.wordpress.com)

El diari italià La Repubblica denunciava en la seva edició del 13 de desembre que un negociant italoalbanès havia trobat una mina d’or en les mans de les dones albaneses que eren víctimes de la llei medieval del Kanun, un codi tradicional que va estar vigent a les actuals Albània i Kosovo des del segle XV fins a la proclamació de la República Popular (l’any 1946) i que s'ha restablert, de fet, després de la caiguda del comunisme a Albània (el 1992). És un codi que consent la venjança i manté, en ple segle XXI, moltes dones recloses a casa seva per defugir-ne els terribles efectes. 

Quina havia estat la idea d’aquest hàbil negociant? Senzillament, proposar a les pobres dones camperoles torturades per aquesta execrable llei de talió la confecció de rosaris per guanyar una mica de diners. Quants? 7 cèntims d’euro per peça acabada (cal dir, però, que el material els és proporcionat sense cost!). 

A partir d’aquí s’estableix un tràfic que normalment comença en la ciutat de Shkodër, al nord-oest d'Albània, i acaba a Roma passant per Rimini; a la capital italiana i del cristianisme catòlic, aquests objectes religiosos que utilitzen els fidels practicants per pregar es venen a preus que oscil·len entre els 8 i els 15 euros (gairebé un 300 % més que el preu de cost de la mà d'obra!) segons el material de què estan fets. 

No cal dir que la vergonyosa explotació d’aquestes dones clama al cel. La investigació periodística ha pogut constatar que cada dijous arriba a terres albaneses des d’Itàlia un carregament de grans de materials diversos, que al cap de pocs dies fan el viatge de tornada convertits en objectes religiosos dels quals penja una creu, els quals passen d’un intermediari a l’altre fins que es posen a la venda en les paradetes i botigues d’articles religiosos dels murs del Vaticà o de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, on fidels italians, pelegrins o practicants del turisme religiós (que ha començat a esdevenir un altre negoci rendible en moments de caiguda dels mercats turístics habituals) els compren a grapats, beneïts o sense beneir. 

La xarxa del nogoci és obscura, podríem dir que “relliscosa” i fins i tot perillosa quan algú vol saber-ne una mica més, com han pogut constatar sobre el terreny els periodistes de La Repubblica

Quanta gent se’n beneficia, d'aquesta indecent explotació? N’estan al corrent, les autoritats vaticanes? Segurament, mai no se sabrà: la globalització, que se’ns ha volgut presentar enganyosament com el súmmum de l’avenç de la nostra societat, té amagatalls molt ben guardats en la nova Edat Mitjana. 

Quantes altres coses que no sabem s’amaguen darrere els grans afers globals? Europa, com es pot veure, no queda al marge de l’explotació vergonyosa de l’home per l’home, aquesta alienació que Karl Marx va posar ben de manifest, seguint el pensament de Hegel, i que trobem clarament denunciada en la Declaració dels Drets Humans, un document que ja es ven a pes com a paper per reciclar. 

17 nov. 2011

L’enigmàtica personalitat literària d’Umberto Indi

Primavera toscana, pintura de Cesare Marchesini (Monza, 1939).
(© Cesare Marchesini. Font: settemuse.it)

Umberto Indi és un poeta circumspecte, fugisser, gairebé un poeta ocult. Tot i que fa anys que el transeünt el coneix, mai no ha aconseguit penetrar en la seva autèntica personalitat (si més no, la que manifesta literàriament), com si fos, més que no un home que escriu, un personatge de la seva ficció. 

Va néixer al nord de la Toscana fa poc més de cinquanta anys, ha corregut món, parla unes quantes llengües, ha fet llargues estades en diversos països, convivint amb persones de cultures diferents i heterogènies. És probable que aquestes circumstàncies s'hagin conjuminat perquè esdevingués ell mateix un heterogeni, dit això també en termes literaris. 

Malgrat que no és un poeta precoç (seria més exacte dir que no ho ha estat pel que fa a la publicació dels seus poemes), o potser per això, els seus versos estan impregnats de la saviesa de l’humanista que, in mezzo del cammin di nostra vita, ha aplegat en l’experiència tots els rars tresors trobats pel camí i ha observat l’entorn amb ulls avesats a moltes llums. 

Coberta del llibre de poemes A media voce
d'Umberto Indi (Pontedera, 2010).

Com diu Giuseppe Cordoni en la presentació del seu únic llibre –l'autor té altres poemes dispersos en revistes literàries–, A media voce (2010), en la poesia d’Umberto Indi “el ‘jo’ i ‘l’oblit’ es posen en joc vistosament a cada instant, amb rimes crucials del contrast entre memòria i consciència, sempre en un equilibri fràgil”. La seva no és una poesia fàcil, sinó més aviat una manifestació molt personal de l’univers que l’envolta, gairebé escrita només interiorment, per a ell mateix, per al seu “jo” en carn i ossos. Tampoc no és fàcil traduir-lo, perquè en els seus versos s’amaguen sovint paraules arcanes, cercades en el vocabulari dels clàssics quan no han estat creades ex novo a partir de les arrels llatines soterrades sota l’arbre frondós de la llengua italiana. Una pauta que ha estat seguida (encara que segurament no del tot aconseguida) en les versions catalanes dels poemes que el transeünt presenta a continuació.

Umberto Indi contempla Barcelona des de Montjuïc.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut, 2011)


Quatre poemes d’Umberto Indi 
Versions un xic lliures d’Albert Lázaro-Tinaut,
revisades i autoritzades per l’autor.


Panorama 

Neu i llampades grogues al matí. 
Blanc quan arribo i blanc quan marxo. 
Cúpules de comiat i campanars 
d’absència. Creus, arbres, grues. 
Una torreta sacsa salutacions més lluny. 
Fumerols baixos i loquaços de l’oblit. 
I en tot això ara i tothora 
jo. 

Panorama 
Neve e sprazzi gialli nel mattino. / Bianco all’arrivo e bianco al rientro. / Cupole del commiato e campanili / dell’assenza. Croci, alberi, gru. / Una torretta sventola saluti più lontano. / Fumi bassi e loquaci dell’oblio. / E in tutto questo una volta encora / io. 


Son pausat 

Com envejo el teu son pausat 
dispers en somnis ultramarins 
com t’escolto el respir apagat 
desplegat entre eixorbats coixins 
com sento retentir l’ona al trencall 
que el teu somni mai no desnua 
si amor pausat a l’albada s’arrua 
amor insomne menat a capficall. 

Sonno lento 
Come invidio il tuo sonno lento / disperso in sogni ultramarini / come sento il tuo respiro spento / disteso fra gli orbi cuscini / come odo il rombare dell’onda / che il tuo sogno non scalfisce / se lento amore all’alba fluisce / amore insonne che mi affonda. 


Ars poetica 

Aflorar d’illes sumides a l’extrem 
lents i saludables abordatges 
on monàdic cerques clavillatges 
per a la closca i tot allò que et prem 
la bandera t’ondeja en l’angúnia 
nu i riberenc et lliures a l’errança 
mentre escandeixes sense rancúnia 
un sil·labari de la teva oblidança. 

Ars poetica 
Affiorare di isole estreme / lenti eppure salutari approdi / dove monadico tu inchiodi / il guscio e ciò che più ti preme / la bandiera di ogni furore / e nudo ti aggiri ripuario / compitando senza rancore / di tuoi oblii un sillabario. 


Carrer a Vílnius 

Sóc en la ciutat del gorg ara mateix: 
en idèntica aigua m’immergeixo 
en idèntica pedra ressorgeixo 
del meu ahir aquí es reuneix 
la inspiració per generar demà 
l’ansietat d’aplegar cada mà 
i tot el temps en un únic moment: 
encall del meu torbament! 
En tu m’endinso i fabrico el teixit 
que ha d’acotxar-me si és el que tu vols 
i retorno a l’hivern del que havia partit 
sento serè que em dius que no pots. 
I tot seguit m’allunyo del l’àmbit de tots dos. 

Via in Vilnius 
Sono nella città del gorgo: / nella stessa acqua qui mi immergo / in stessa pietra qui risorgo / nel mio ieri qui io rinvengo / l’estro di generar domani / l’ansia di giungere le mani / e tutto il tempo in un momento: / ingorgo del mio turbamento! / in te mi addentro e secerno / tela per ammantarmi se vuoi / intatto riedo nel mio inverno / senza strazio riodo che non puoi. / Poi spazio lontano da ogni noi.


El transeünt agraeix a Cesare Marchesini l'autorització 
per reproduir la seva pintura.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

9 oct. 2011

El projecte “Sto* disegnando!!!”, de Michael Rotondi

A4 de Michael Rotondi a l'exposició Sto* disegnando!!!

Michael Rotondi va néixer a Bari l’any 1977 i viu a Milà des que va acabar els estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Ha avalotat l’ambient artístic amb els seus dibuixos en blanc i negre propers a l’art brut i al punk, i alhora ha volgut apropar-se, a través de la seva obra, a la música contemporània, en un intent de fusió de les dues expressions. La seva implicació en el món musical no és tangencial: ha col·laborat amb diversos grups, ha exercit de DJ i ha dibuixat nombroses tapes de discos i cartells promocionals. Ara mateix, Michael Rotondi és un referent de l’art italià actual. 

Rotondi, però, és sobretot un innovador incansable que busca sempre quelcom de nou, o sorprenent, en l’art. Des de molt jove es donà a conèixer en exposicions col·lectives i altres experiències tant a Itàlia com en altres països: l’any 2007 presentà a Torí la primera exposició personal, i el 2009 participà en la secció italiana (Italian Newbrow) de la Biennal de Praga i obtingué una beca que li va permetre fer una estada a Londres, on realitzà una instal·lació que va quedar exposada en el Roundhouse de Camden Town. L’any següent participà en una exposició col·lectiva d’artistes italians a Berlín (Border Transit) i en una altra a Vlorë (Albània), i el 2011 ha mostrat la seva obra a Nova York i Pequín. 

Arcangelo i Michael Rotondi 
en la galeria Circoloquadro 
de Milà (setembre de 2011).

En la seva carrera va ser molt important, sens cap dubte, la invitació que li va fer l’any 2009 un altre artista italià, Arcangelo (Avellino, 1956), per participar en el seu projecte de residència C.A.P.A (Casa Arcangelo Progetto Arte) a San Nazzaro (Benevento). És probable que de la seva relació amb Arcangelo sorgís la idea que Rotondi presenta actualment (del 29 de setembre al 28 d’octubre) a la galeria Circoloquadro de Milà amb el títol Sto* disegnando!!! (‘Estic dibuixant’). Es tracta d’un projecte experimental concebut precisament fa dos anys, consistent a demanar a uns quants artistes joves italians i estrangers [1] que presentessin dibuixos en blanc i negre de format A4, en els quals expressessin la seva sensibilitat personal mitjançant les tendències indie-street-punk barrejant-hi l’art “formal” i la cultura popular. 

   Obres d'Ozmo i Laurina Paperina .

Rotondi defineix així el resultat del projecte: “Un grup d’artistes construeixen un únic treball; l’artista esdevé l’obra d’un altre artista en crear la seva en un puzle i dialogant, d’aquesta manera, amb el meu A4. [...] Són artistes que s’identifiquen amb mi per estil, amor a la música, l’street art, la il·lustració independent, la rapidesa del gest i el naïf. He triat el blanc i negre perquè em recorda les velles fotocòpies, els ninots en els banys dels centres socials, els textos escrits a mà en els fanzines dels anys 80 i 90. Això s’ha convertit en una comunitat que dialoga mitjançant la comunió d’experiències que fan de l’obra única un mosaic d’una “certa forma” d’art: el seu i el meu, que considero punk. Sto* disegnando!!! no és un projecte col·lectiu ni comissariat per ningú, sinó un projecte d’artista concebut per a la unió, la col·lectivitat i l’aliança, nascudes de la comunitat, i viceversa”.

Obres de Raffaele Sameraro i Daniele Serra.

El transeünt il·lustra aquest text amb algunes de les obres que es presenten en l’exposició Sto * disegnando!!!

[1] Els artistes presents en l’exposició Sto* disegnando!!! són els següents: 108, Andreco, Silvia Argiolas, Felipe Cardena, Jacopo Casadei, Diego Cinquegrana, Massimo Dalla Pola, Paolo De Biasi, Dem, Marco Demis, Pasquale De Sensi, Nicola Di Caprio, Angelo Di Dedda, Emiliano Di Mauro, Alessadro Di Pietro, Pierpaolo Febbo, Svitlana Grebenyuk, Agnese Guido, Massimo Gurnari, Leeza Hooper, Giacomo Iasilli, Maba, Luigi Massari, Silvia Mei, Yari Miele, Bartolomeo Migliore, Elena Monzo, Isabella Nazzari, Ozmo, Marco Pagliardi, Andrea Palamà, Federica Pamio, Simone Panzeri, Laurina Paperina, Emanuele Puzziello, Quadreria Romantico Seriale, Thomas Raimondi, Michael Rotondi, Laboratorio Saccardi, Patrizia Emma Scialpi, Raffaele Semeraro, Daniele Serra, Marcello Tedesco, Riccardo Zanotti i Luca Zedone Nespolon. 

La font de totes les imatges reproduïdes és la revista digital Artribune (www.artribune.com). 
Feu clic al damunt de cadascuna per ampliar-la. 

10 set. 2011

((SENSE COMENTARIS))

Fer, a El Punt, 6 de setembre de 2011.

4 set. 2011

Vicent Andrés Estellés, un home trist en el record


Aquest transeünt no dirà gairebé res de Vicent Andrés Estellés en retre-li, com han fet molts altres, aquest homenatge amb motiu de la diada que se li dedica. Es limitarà a recordar, amb un xic de tristesa, l’única conversa que va tenir amb ell, pel gener de l’any 1979. S’esperava trobar l’home joiós i exultant que mostraven els poemes que havia llegit (cal dir que encara no gaires), i va trobar un home malenconiós, enfonsat, per les raons que tothom coneix, al qual era difícil arrencar les paraules. Un home que no mirava als ulls, segurament perquè la seva dignitat –la dignitat que demostrà sempre– li demanava que aquella brillantor mal dissimulada pels vidres de les ulleres, que amagava sens dubte moltes amargors empassades, no fos gaire evident.

Només després d’aquell dia el transeünt va començar a llegir la poesia de l’Estellés, i a estimar-se-la. 


D’Hotel París

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 
i xiques, al cinema, amb les cames obertes 
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 
per saber el tamany escaient del taüt 
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 
i els forats de les piques i hi ha 
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 
mentrestant la portera s'emborratxa de vi 
i pixa per l'escala i la filla té por 
i el marit està fent-ho amb la dona del metge 
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 
i el metge que es dedica a trencar les anous 
mentrestant la portera va pixant per l'escala 
i trucant a les portes amb un colp de mamella 
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 
a l'ampolla del vi i contempla la Loren 
i llavors la suïssa crida pel passadís 
i el cosí la segueix brandant el canelobre 
i la xica que es gita més aviat que mai 
i un fred com una mà li puja per les cuixes 
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 
l'altre dia i la dona i la filla no tenen 
ganes de menjar res i ploren com les rates 
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 
i el canelobre encès i el cobertor encès 
les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 
i el marit no pot més i la dona del metge 
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 
i se’l fica entre cames i tot es pega foc 
i la nena que plora sola a la porteria 
i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Vicent Andrés Estellés


13 ag. 2011

El semenfotisme

Permeteu-li al transeünt que utilitzi aquesta paraula, que probablement no trobareu en cap diccionari dels dits normatius, tot i haver esdevingut d’ús freqüent. No fa gaires setmanes, el desconegut autor d’un article publicat en la revista La 13/14 de València (reproduït en un blog) definia així aquesta actitud, de vegades senzillament mandrosa però d’altres, gairebé criminal: “Totes les injúries, tots els minúsculs menyspreus que dia a dia se succeeixen als carrers, en els llocs de feina, dins dels edificis oficials, es reben amb indiferència, amb un lleuger parpelleig de perplexitat, com si tot plegat no fos cosa nostra. A València hi ha una paraula per definir aquesta actitud. Es diu semenfotisme, i forma part de la ideologia de totes les víctimes que, després de sentir la mossegada del llop, ja no creuen en la seva salvació”. Cal aclarir que no és un concepte exclusivament valencià, tot i que des del punt de vista de la cosa pública potser allà tingui ara mateix més incidència pel fet que els semenfotistes han proliferat i n’han tret beneficis i prebendes que no volen perdre de cap de les maneres (ja ho diu el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”).

El transeünt té, en la seva família política, dos casos ben diferents de semenfotisme (en francès hi ha l’expressió equivalent, je-m'en-foutisme, que els britànics han calcat, simplificant, com a jemenfoutisme; en tot cas seria més o menys el pasotismo castellà); dos casos que podríem situar gairebé en els extrems oposats de l’escala dels semenfotistes, tan àmplia segurament com la dels grisos. Els anomenarà, respectivament, alfa i omega (així, sense majúscula si no es troben després d’una oració acabada amb punt, de la mateixa manera que no utilitzem la lletra capital en mots com ara tronc, còdol, pingüí o insolència).

Avui ha sonat el telèfon i a l’altra banda de la línia el transeünt ha sentit la veu aguda i una mica rogallosa d’alfa, que viu en el país on es van encendre les llums de la Il·lustració, però no fa honor a altres eminents veus d’aquelles terres, com ara la del savi Montaigne, la de Pascal o la de Diderot. Alfa és un d’aquells ens que existeixen perquè algú els ha portat al món, però que han utilitzat només mínimament (i mai reflexivament) les funcions cerebrals; assumeix el fet de l’être com podria assumir el del néant, utilitzant terminologia sartriana: practica la religió mecànicament perquè, segons ell, la hi van inculcar de petit (la natura també li va inculcar l’instint de gatejar...), però mai de la vida ha practicat els valors propis de la seva suposada creença, com són la caritat, la solidaritat, el compromís amb el proïsme, la gratitud envers els qui s’han sacrificat per ell... Sembla fins i tot que visqui en un univers artificial, en una bombolla que l’aïlla de la (resta de la) humanitat; tot i que sigui difícil d’entendre, a mitjan agost de l’any 2011 no s’havia assabentat de la terrorífica massacre del 22 de juliol a Noruega, ni dels disturbis que van sacsejar Londres i altres ciutats d’Anglaterra tot just fa pocs dies: aliè a la realitat i a les circumstàncies, havia estat vegetant durant les vacances d’una manera que dóna fe de la seva habitual desvinculació del món que l’envolta.

Pel contrari, omega és un ens egòlatra que tot d’una va presentar la cara més fosca de la seva personalitat, discretament dissimulada durant molt de temps. Si tots els semenfotistes són malalts socials, omega manifesta obsessivament el seu menyspreu pels altres o, si més no, pels qui no combreguen (combreguem) amb la seva ideologia extrema, la qual l’ha convertit en un totalitarista “nostàlgic” del règim resultant d’una penosa cruzada nacional, en un ésser viu incapaç de participar en el debat de les idees, perquè considera que les seves són les úniques vàlides i universals. Aïllat fins i tot de la seva família, fills inclosos, fa vida solitària, de fals eremita, quan és notori que els diners que ha atresorat sempre amb avarícia li surten per les orelles, sense haver-ne compartit ni tan sols una petita part, ni que fos per assumir el cost dels estudis dels fills. No se li coneixen amistats ni relacions humanes de cap mena, i segurament viu convençut que és l’únic posseïdor de la veritat absoluta, i que els altres... ja s’apanyaran per arreglar el món “que han espatllat” amb la seva pèrfida mentalitat progressista.


No cal dir que el transeünt manté una relació mínima i llunyana amb alfa, i que amb omega, tot i que viu en la mateixa ciutat i en el mateix districte, fa anys i panys que no s’ha vist ni ha intercanviat amb ell cap paraula, perquè el transeünt no és mereixedor de tractar amb “algú” que està per damunt del bé i el mal; el transeünt és un desgraciat que pertany (o almenys a omega li ho sembla) a aquest món –un món que tampoc no és digne de la seva entitat–, i té totes les malalties i malformacions físiques i socials que afecten la major part de la societat que ha contribuït a podrir.

Els qui practiquen, de manera conscient o inconscient, el semenfotisme, no són únicament uns grans egoistes, sinó sens dubte uns narcisistes xacrosos, uns autèntics paràsits amb els quals no es pot comptar ni en les situacions més desesperades de la vida, encara que es pertanyi consanguíniament o políticament a la seva família. Són engrunes de la massa, per molt que es creguin exclusius (malgrat que siguin excloents); són més cecs que els qui no hi veuen perquè, al contrari que els invidents, no tenen voluntat de superació i si miren, ho fan sempre cap a dins i mai enfora.


Els semenfotistes ho poden ser també professionalment: tothom n’ha descobert a bastament en els àmbits de les empreses, de la política, de la judicatura, de l'educació, de l’Administració, de les jerarquies religioses...

Ah! Cal afegir que alfa és professor en un Lycée; m’estimo més no dir a què es dedica omega, tot i que de ben segur cap dels dos llegirà mai això. A algú estranya encara el “passotisme” de molts joves? No és potser molt pitjor el semenfotisme dels qui ja han arribat a la maduresa (només física, és clar!) i fins i tot l’han superada (l’única cosa que han superat, merament per raons biològiques)? És bastant probable que els semenfotistes siguin molt infeliços (o potser ni tan sols s'hagin plantejat la felicitat!), encara que també pot ser que aquest transeünt no tingui raó i sigui víctima, sense adonar-se’n, d’alguna altra malaltia més o menys xacrosa. En tot cas, disculpeu que aquesta vegada no hagi fet un exercici d’humilitat.