31 de des. 2009

Hivern en els Carpats ucraïnesos


Per acabar l’any, el transeünt us ofereix una imatge de les terres dels hutsuls (Гуцули), en els Carpats ucraïnesos. L’autor és el seu bon amic Cyril Horiszny, un fotoperiodista que viu a Lviv i que ara fa un any exposava en la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, del districte barceloní de Sant Andreu, una cinquantena de fotografies que reflecteixen la vida d’aquesta minoria, la qual ha preservat molt bé enmig de les muntanyes, prop de la frontera polonesa, les seves tradicions seculars. Després, aquesta exposició es presentà a Madrid i a Santander, i encara és en sòl ibèric.

Visiteu la pàgina web d’en Cyril i gaudireu de les seves magnífiques fotografies. I pel que fa a l’exposició a Can Fabra, veieu el que va publicar en Tomás Caballero en el seu blog.

El transeünt desitja que el 2010 ens ajudi a tots a superar els tràngols de l’any que deixem enrere, i que el rebem amb un xic d’esperança. Almenys que una part dels nostres projectes, dels nostres somnis, es pugui realitzar, i que la salut i la sort ens acompanyin.


Feu clic sobre la imatge per ampliar-la.

27 de des. 2009

Ì Chaluim Chille


El del títol és el nom, en gaèlic escocès, de l’illa de Iona (Isle of Iona, en anglès), que de fet és un illot de lava basàltica de menys de 9 quilòmetres quadrats situat a tan sols una milla nàutica de l’illa de Mull, en l’arxipèlag de les Hèbrides Interiors, a l’oest d’Escòcia.

El transeünt va descobrir aquell lloc, petit pel que fa a l’extensió però important per a la història d’Escòcia (i de la Cristiandat!), aprofitant una estada a Oban durant la primavera d’enguany. Per arribar-hi cal embarcar-se en el transbordador que duu a Craignure (Creag an Iubhair), la localitat principal de l’illa de Mull (Muile), i recórrer després amb autobús l’estreta carretera que l’enllaça amb Fionnphort, el llogarret més sud-occidental de l’illa, on s’agafa un altre petit ferry que travessa en pocs minuts el braç de mar fins a la “capital” de Iona, Baile Mòr, anomenada popularment The Village.


La importància històrica de Iona reu, sobretot, en el fet que fou el punt de partida de la cristianització d’Escòcia. El príncep i monjo irlandès Colum Cille (que en gaèlic significa “colom de l’església”, i és d’on prové el nom local de l’illa), més conegut com Columba, descendent d’un rei d’Irlanda del segle V i santificat més tard per l’Església catòlica, s’hi establí l’any 563 amb dotze confrares i hi fundà un monestir en el lloc on s’aixeca l’actual abadia (l’Abbey); diuen les cròniques que des d’allà Columba i els seus iniciaren la seva missió evangelitzadora. La vida del fundador (Leabhar Breac) fou recollida un segle i mig més tard per un dels seus successors, l’abat Adomnán de Iona.

Aviat, però, els monjos de Iona, que practicaven l’anomenat cristianisme cèltic, toparen amb la jerarquia romana, problema que fou expeditivament resolt pel Sínode de Whitby (664), en el qual foren obligats a sotmetre’s a la normativa disciplinària del Papat. Els atacs dels víkings, durant el segle VIII, acabaren però amb les expectatives d’aquell petit grup monàstic: el convent fou saquejat i els tresors que s’hi custodiaven, robats. Les despulles sagrades del príncep-monjo, però, van ser amagades en lloc segur, i després foren repartides, com a relíquies, entre Escòcia i Irlanda. El trasbals de morts, al qual es referia fa poc aquest transeünt, té, com veiem, una llarga o tètrica història...

Després d’un prolongat període d’abandonament, l’any 1208 l’edifici original fou recuperat i ampliat i esdevingué una abadia benedictina. Des d’aleshores i fins al segle XVI s’hi afegiren nous elements, com ara la capella de sant Odhrán, destinada a acollir les despulles dels reis d’Escòcia (entre ells Macbeth, immortalitzat per Shakespeare), tot i que s’hi enterraren també les d’alguns monarques irlandesos i noruecs, i les d’altres personatges rellevants. També s’hi sepultaren les restes d’homes sants per a l’Església romana, i fins i tot de polítics, com és el cas del líder del Partit Laborista britànic John Smith (1938-1994). L’abadia també va esdevenir un important centre d’acolliment de pelegrins.

El pas més important cap a la recuperació definitiva del lloc el donà, però, el duc d’Argyll, que hi és enterrat, el qual, l’any 1899, vinculà l’abadia a l’Església d’Escòcia. Les tasques de restauració més recents del monument religiós començaren quan es va fer càrrec de l’abadia la Comunitat Cristiana Ecumènica de Iona, fundada l’any 1938 pel clergue George Fielden MacLeod (1895-1991), empès pel seu esperit pacifista i l’utòpic desig d’apropar les diverses creences monoteistes. Les obres, interrompudes durant la segona guerra mundial, es van reprendre el 1956 i sembla que encara continuen, ara a càrrec del govern d’Escòcia, segons que va saber el transeünt, el qual, de fet, hi va trobar bastides, pintors i paletes.

Un altre conjunt monumental que crida l’atenció a l’illa de Iona són les ruïnes del convent de monges (la Nunnery), a mig camí entre el nucli de Baile Mòr i l’abadia. Bastit l’any 1203 pel llavors Senyor de les Illes, Reginald MacDonald, que hi va establir una comunitat de monges augustinianes, l’edifici fou conegut com An Eaglais Dhubh (‘l’església negra’) pel color dels hàbits de les religioses que hi residien. Abandonat durant la Reforma, el monestir mai no ha estat reconstruït, tot i que les ruïnes es mostren actualment tancades en una mena de jardí i s’hi han fet algunes petites restauracions, més que tot per evitar que les parets acabin d’ensorrar-se.

El ritual religiós cèltic, conegut també com a cristianisme insular, ha perviscut malgrat tot a l’illa gràcies a la revifalla que va tenir en la dècada de 1960 a patir de la New Age spirituality, que reivindicà fins i tot algunes cerimònies del vell paganisme cèltic, i els principis dels Lollards reformadors del segle XIV.

El transeünt, després d’haver-se documentat sobre la història d’aquella petita illa, la va recórrer com qui fa una immersió en la foscúria de l’Edat Mitjana, tot imaginant desembarcaments víkings a les costes fàcilment accessibles, bastaixos traginant pedres per aixecar uns monestirs desproporcionats en aquell petit àmbit, obscurs enterraments i llargues soledats a la vora de l’oceà turbulent en dies de tempesta. Quan hi va anar, però, el cel era clar, bufava un vent fred i tot era pau enmig dels prats i pels camins de Iona, Ì Chaluim Chille en gaèlic, malgrat que la llengua anglesa i la cultura britànica ja s’han imposat quasi sense remei a les velles tradicions locals.

Abans el transeünt havia dinat bé en l’Argyll Hotel, un establiment agradable amb vistes a l’illa de Mull, al bell mig del minúscul poble de Baile Mòr, format per una mena de plaça oberta al moll on atraca el transbordador, de la qual surt un carreró cec vorejat de cases que segueix la costa cap al nord, un camí que duu cap al sud de l’illa i, cap a l’interior, la carretera per la qual s’arriba fàcilment als monuments esmentats i a les costes occidental i septentrional de Iona. El paisatge de l’illa és plàcid, format per suaus altures rocoses, amplis herbassars i petitíssimes taques boscoses que contrasten amb el litoral pedregós. Tot és silenci, a Iona, i fins i tot el vent, que de vegades bufa de valent, sembla contagiat d’aquella serenor enmig de la qual reposen els esperits d’uns quants personatges gairebé oblidats per la història, almenys fora d’Escòcia.

El transeünt us mostra unes quantes imatges que va captar en aquell tros de terra de 5,6 km de llargada i 1,6 km d’amplada, habitat per poc més de cent persones, el punt més alt del qual, el Dùn Ì, s’eleva fins als 101 metres d’altitud. Si mai recorreu les costes occidentals d’Escòcia, val la pena que us hi apropeu: no cal portar-hi el cotxe!


Fotografies, de dalt a baix:

- L’oficina de correus de Iona, a Baile Mòr.
-
El transbordador al moll de Baile Mòr; al fons, l'illa de Mull.
- Sant Columba representat en un vitrall de la catedral d'Edimburg (imatge obtinguda de la xarxa).
- Vell mapa de l'illa (imatge obtinguda de la xarxa).
- L'abadia de Iona.
- La tomba els ducs d'Argyll, a l'abadia de Iona.
- Una Bíblia il·luminada impresa en gaèlic (abadia de iona).
- Les ruïnes de la Nunnery de Iona.
- Una creu cèltica, prop de l'abadia de Iona.
- Des de la porta de l'Hotel Argyll; al fons, l'illa de Mull.
- Bestiar oví pasturant al centre de l'illa.

- Una típica country house a Iona.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

15 de des. 2009

La monetització de l’art


No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora,
Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.


Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)

- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).


10 de des. 2009

A Travnik, rere les petges d’Ivo Andrić


La tardor del 2008, el transeünt va recórrer durant uns quants dies les maltractades terres de Bòsnia i Hercegovina, empès pels dolorosos records de les imatges d’una guerra que s’havia desencadenat pocs anys abans enmig d’Europa, al cor dels Balcans, a una distància relativament petita de casa seva; i va quedar captivat pels paisatges, les ciutats i, sobretot, la gent que hi va trobar. Amb les nafres d’aquella guerra encara mal tancades i les cicatrius visibles arreu, es va moure una mica a l’atzar pel territori d’un país gairebé inexistent, que li hauria semblat fantasmagòric si no hagués estat per la vitalitat i la dignitat dels seus habitants. En tornarà a parlar més d’una vegada en aquesta bitàcola.

Algú procedent d’allà, que havia fugit a temps de la hecatombe, va recomanar al transeünt que s’endinsés cap al bell mig d’aquell espai geopolític i visités dues ciutats que havien estat clau en la història del país: Travnik i Jajce. A Travnik ja havia pensat d’anar-hi, si podia, atret per la biografia i l’obra d’Ivo Andrić, l’escriptor que hi va néixer i que va ser distingit amb el premi Nobel de literatura l’any 1961. El transeünt havia llegit en l’adolescència la primera traducció al castellà de la seva obra més coneguda, El pont sobre el Drina, quan l’editor Caralt la va publicar, l’any 1963.

Bòsnia i Hercegovina (BiH a partir d’ara) és un país dividit en dues entitats nacionals: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (Federacija Bosne i Hercegovine o croato-musulmana, com alguns l’anomenen), que ocupa el 51% del territori, i la República Sèrbia (Republika Srpska), que n’ocupa el 49%. Aquesta divisió, força atzarosa i que comportà importants moviments de població, fou establerta per l’acord de Dayton (oficialment: General Framework Agreement for Peace GFAP, estipulat el 21 de novembre de 1995 en la base aèria nord-americana de Wright-Patterson, prop de Dayton, Ohio), que, segons la història oficial –la realitat la contradiu constantment–, va resoldre el “conflicte civil iugoslau” i, de passada, el “conflicte de Bòsnia” (fixeu-vos en l’eufemisme rere el qual s’emmascarà aquella espantosa tragèdia que assolà el país entre els anys 1992 i 1995!). De fet, però, dins l’actual BiH s’enfronten, a banda d’altres més amagats i subtils, i sobretot més foscos, els interessos de tres grans comunitats molt ben definides: els serbobosnians, els croatobosnians i els bosniacs (bošnjaci, anomenats Musulmans, amb m majúscula, durant molts anys i fins fa relativament poc, pels règims titista i post-titista iugoslaus), sense que hi tinguin cap paper representatiu en les instàncies polítiques minories no gens menyspreables, com ara els jueus o els rom (gitanos), per exemple.

Travnik, a uns 70 quilòmetres al nord-oest de Sarajevo, és actualment la “capital” del cantó (petita entitat políticoadministrativa) de la Bòsnia Central (Srednjobosanskog kantona), un dels deu kantoni adjudicats per l’acord de Dayton a la Federació de BiH. Com molts altres, és un cantó mixt on conviuen en relativa harmonia uns 50.000 ciutadans d’almenys dues de les tres grans comunitats que conformen la realitat humana de BiH: bosnocroats i bosniacs. La ciutat, de forma allargassada, amb una estructura gairebé calcada de la de Sarajevo, s’estén d’est a oest a totes dues vores del riu Lašva, i els barris septentrionals i meridionals s’enfilen pels turons i els pendents de les muntanyes.

Lloc estratègic a la vall del Lašva, encaixada entre els massissos muntanyosos de Vlašić, al nord, i Vilenica, al sud –que formen part dels Alps Dinàrics–, Travnik ha tingut sempre un paper històric important, de primer com a establiment de pobladors neolítics i després com a colònia romana (dins la província d’Il·líria); més tard, dins l’Imperi bizantí, fou part integrant del regne de Croàcia –era coneguda com la “Croàcia Roja”–. Al segle XII, quan es formà el regne independent de Bòsnia, que tenia la capitalitat a Jajce, el territori de Travnik n’esdevingué una província (župa Lašva) i a la ciutat es bastí, a la primeria del segle XV, la fortalesa (el Kaštel). Després, a partir de l’any 1463, quan el regne va ser annexionat per Mehmet II­, soldà de la Sublim Porta, i es va iniciar el llarg període de l’ocupació otomana, Travnik fou la seu del visir de Bòsnia, i al començament del segle XIX esdevingué també, encara com a ciutat otomana, un important centre diplomàtic en establir-s’hi representants dels governs d’Àustria i França.

La presència de legacions estrangeres, “cristianes”, a Travnik suposà un canvi important en la dinàmica de la ciutat. Aquell moment està magistralment descrit per Ivo Andrić en una de les seves millors obres: Crònica de Travnik. Malgrat les resistències i reticències dels beis locals, temorosos que els estrangers instauressin costums perversos i, sobretot, acabessin amb les seves prebendes, a la darreria del mes de febrer de 1807, “l’últim dia del dejú del ramadà, una hora abans del sopar ritual, sota un sol fred que anunciava l’ocàs, la gent dels barris baixos va poder contemplar l’arribada del cònsol”, diu Andrić al final del primer capítol de la novel·la referint-se a l’aparició en la ciutat del representant del llavors mític –sobretot en aquells paratges– Napoleó Bonaparte, acompanyat d’un petit seguici. I continua narrant Andrić: “En el centre de la comitiva, sobre un cavall gras i vell de pelatge vair, cavalcava el cònsol general francès, senyor Jean Daville, un home alt d’ulls blaus, rostre rubicund i bigoti ros. Al seu costat, un company de viatge casual, el senyor Pouqueville, que es dirigia a Janina, on el seu germà era cònsol de França. Darrere d’ells, a uns quants metres de distància, cavalcaven Pardo, el jueu de Split, i dos corpulents habitants de Sinj al servei de França”. I ja en començar el segon capítol del llibre, llegim: “El seguici del cònsol es va allotjar a la fonda, i el cònsol i el senyor Pouqueville, a casa de Josif Baruh, el jueu més ric i respectable de Travnik, ja que la mansió que es restaurava per al consolat francès no estaria llesta fins al cap de dues setmanes”.*


En aquells anys, la quotidianitat de Travnik es precipità cap una transformació important. Els nous representants dels imperis d’Occident impulsaren els intercanvis comercials i la ciutat esdevingué una etapa imprescindible en les noves rutes imposades per la modernització de l’Imperi otomà. Després de segles de tancament i d’un cert obscurantisme, pels seus carrers començaren a passejar estrangers, parlants de diverses llengües que utilitzaven el francès com a lingua franca. No passarien gaires anys fins que els Habsburg, emparats en les decisions del Congrés de Berlín, es fessin càrrec de l’administració de Bòsnia (1868), iniciessin d’aquesta manera l’expansió de l’Imperi austrohongarès cap als Balcans centrals i endeguessin un procés d’industrialització al voltant de Travnik, especialitzat sobretot en el tèxtil i la fusta. Quan l’any 1908 el territori bosnià esdevingué de facto part integrant de l’Imperi bicèfal, la ciutat i el seu entorn havien perdut bona part de la seva llegendària “autenticitat balcànica” (allò que els francesos anomenaven couleur locale), tot i que la major part dels habitants mai no es van beneficiar del progrés econòmic i, per tant, no van modificar gaire el seu estil de vida tradicional. En el barri vell el transeünt encara trobà alguns –escasíssims– vestigis d’aquesta tradició, i pensà que seria bo que el verí del mercantilisme no li donés el cop de gràcia. Inx Al·lah!

La Travnik d’avui és el que queda de la gran transformació que la ciutat suportà durant els anys en què BiH formà part de Iugoslàvia (1918-1992) i com a conseqüència de la guerra recent.

Tot i que bosniacs i bosniocroats formen part, oficialment, de la mateixa Federació, continuen dividits en molts sentits, com ara en el delicat terreny de l’educació (els programes educatius de les tres grans comunitats que conformen BiH, per exemple, són diferents, i val més no parlar de les enormes contradiccions que es troben en els manuals d’història); la convivència aparenta normalitat –o si més no és el que li va semblar al transeünt quan va visitar la ciutat i el que li manifestaren, amb la seva espontaneïtat envers l’estranger, sempre benvingut i acollit amb la tradicional hospitalitat balcànica, les persones amb què va parlar–. La separació física entre totes dues comunitats a Travnik, però, és manifesta. Mentre que les institucions croates (catòliques) se situen al sud del nucli urbà (val a dir, a la riba dreta del Lašva), la major part de la riba esquerra del riu és d’assentament bosniac. L’església de l'ara reduïdíssima comunitat ortodoxa també la trobem al sud de la ciutat, en els barris majoritàriament catòlics.


Des del punt de vista monumental, la islàmica otomana és, sens dubte, la cultura que ha deixat l’arquitectura més interessant. Al transeünt el va impressionar, sobretot, la bellíssima mesquita Sulejmanija, coneguda popularment com a Šarena džamija (‘la mesquita acolorida’), un dels escassos temples musulmans decorats tant a l’interior com exteriorment. La part inferior, a nivell de carrer, que suporta el temple amb rengles de formidables columnes, és el Bezistan, el basar. L’edifici es va acabar de construir l’any 1757 i és una de les joies de l’art islàmic als Balcans.

La Šarena džamija es troba al barri més oriental de la ciutat, el més antic, conegut com a Donjoj Čaršiji, la part baixa, on hi ha també la Sahat-kula na Musali (la torre del rellotge de Musala) i la zona més animada de Travnik, amb cafès, restaurants i, sobretot, un nombre increïble de joieries que ofereixen una quantitat impressionant i molt variada (“com es pot vendre, tot això?”, es preguntava el transeünt en veure aquells tresors) de peces de plata, or i or blanc de gran bellesa a preus força atractius per als visitants procedents del “món ric”. També s’hi troba, a la placeta que s’obre davant del basar, una petita llibreria i un seguit de comerços tradicionals. D’aquesta placeta arrenca el carrer més llarg i popular de Travnik, la Bosanska ulica, que travessa gairebé tota la ciutat d’est a oest.

Després d’haver recorregut aquesta part del nucli urbà, el transeünt va travessar –amb totes les precaucions de món!–, la Magistralni put, és a dir, la carretera general M-5, i va agafar ànims abans d’enfilar-se pels primers estreps del massís de Vlašić, on descobrí un dels ravals més interessants de Travnik. De cop i volta, a partir del llençol blanc d’un cementiri islàmic i amb la mirada fixa en un panorama sorprenent de minarets que s’alcen a diversos nivells en el pendent de la muntanya, es va adonar que travessava un seguit de mahali, petits barris musulmans gairebé superposats. Entre les mesquites, més grans o més petites, que es troben en aquest sector destaca per l’elegància de les seves línies la Jeni džamija (la ‘mesquita nova’), als peus de l’Stari grad, ampliació otomana del Kaštel medieval, amb el seu minaret de pedra grisa, que domina Travnik i bona part de la vall des del cim rocós on s’assenta.

Ja ha dit el transeünt que un dels motius que el portaren a Travnik era seguir les petges d’Ivo Andrić, autor controvertit, sobretot des de la desaparició de la Federació de Iugoslàvia, i reivindicat (o infamat, segons el cas) per totes tres comunitats: va nèixer a Dolac, en la Bòsnia controlada aleshores per l’Imperi austrohongarès, el 9 d’octubre de 1892; era de nacionalitat sèrbia, però de religió catòlica; estudià a Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz, es considerà sempre iugoslau i morí a Belgrad (capital de la República Federal Socialista de Iugoslàvia), on residia, el 13 de març de 1975. Qui no vol “per als seus” una glòria nacional iugoslava, un premi Nobel de literatura “per la força èpica amb la qual ha reflectit temes i descrit destins humans de la història del seu país”? Però, quin país? Per a molts, encara Iugoslàvia; per als serbis, Sèrbia, on havia fixat la residència –a Belgrad hi ha el museu més important dedicat a la seva memòria i la fundació que n’administra els drets d’autor–; per als bosnians, naturalment, Bòsnia, on va néixer i on són els escenaris en els quals es desenvolupen les seves obres més importants, Na Drini ćuprija (‘El pont sobre el Drina’; el tenim traduït al català per Sió Capdevila i Slavica Bursac i publicat per Edicions 62) –un pont de la ciutat de Višegrad, integrada ara en la República Srpska, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sèrbia– i Travnička hronika (‘Crònica de Travnik’), totes dues publicades l’any 1945, un cop acabada la segona guerra mundial.

Sigui com vulgui, Andrić va viure a Travnik, en una bonica casa benestant que trobem al número 13 del carrer Zenjak, als límits del barri vell, convertida ara en un museu-memorial i també, als baixos, en un restaurant un xic chic, on moltes parelles van a fer el banquet de noces. Allà li van dir al transeünt que hi va néixer; les fonts fidedignes assenyalen, però, que la seva mare el va infantar en una localitat propera que es diu Dolac. En tot cas, aquella casa de Travnik va ser casa seva i, a més de nombroses fotografies, una decoració i un mobiliari molt “a la otomana” i una pila de records, conserva una important col·lecció d’edicions de les seves obres i de traduccions en diverses llengües.

El transeünt no s’hi podia quedar gaire temps més, a Travnik. No va poder visitar la madrassa, per exemple, al punt més nord-oriental de la ciutat, ni mausoleu d’Ibrahim-dedo, una mica allunyat del centre, als afores, vora la carretera de Sarajevo; ni el Museu de la Ciutat. Sí que va veure de passada els mausoleus dels visirs, la torre Hasanpašić i la cèntrica mesquita de Hadzhi Alibei.

Per marxar de la ciutat, igual que per arribar-hi, el transeünt va haver de caminar una bona estona fins a l’estació d’autobusos, que es troba a l’oest de la ciutat, en el barri de Kasarna, a l’altre extrem del centre històric. Es va dir que hi tornaria una altra vegada, a Travnik, per visitar-la amb més calma, tot sabent que el viatger se sent sempre atret pels cants de sirena dels llocs que desconeix.

* Fragments adaptats de la versió castellana, ja que encara no disposem de cap traducció catalana d’aquesta obra: Ivo Andrić: Crónica de Travnik. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos y Tihomir Pištelek. Editorial Debate, Barcelona, 2001.

Fotografies, e dalt a baix:

- Travnik al capvespre des de les altures septentrionals.
- El riu
Lašva.
- Una postal de Travnik de la darreria del segle XIX.
- Segell del correu militar austrohongarès de Bòsnia i Hercegovina.
- La
Šarena džamija (‘mesquita acolorida’) i les columnes del Bazistan (bazar).
- Imatge de la part baixa de la ciutat vella.
- Ivo
Andrić davant del pont sobre el Drina, a Višegrad.
- La casa-museu d'Ivo
Andrić.
- La
mesquita de Hadzhi Alibei.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

Agraïment: a Džana, per haver encoratjat el transeünt a viatjar al cor de Bòsnia.