31 de des. 2011

> 2012


Feu clic al damunt de la imatge per ampliar-la i llegir el text.

14 de des. 2011

[Marginalia]: Intermediaris de la vergonya

(Font de la imatge: parroquiaicm.wordpress.com)

El diari italià La Repubblica denunciava en la seva edició del 13 de desembre que un negociant italoalbanès havia trobat una mina d’or en les mans de les dones albaneses que eren víctimes de la llei medieval del Kanun, un codi tradicional que va estar vigent a les actuals Albània i Kosovo des del segle XV fins a la proclamació de la República Popular (l’any 1946) i que s'ha restablert, de fet, després de la caiguda del comunisme a Albània (el 1992). És un codi que consent la venjança i manté, en ple segle XXI, moltes dones recloses a casa seva per defugir-ne els terribles efectes. 

Quina havia estat la idea d’aquest hàbil negociant? Senzillament, proposar a les pobres dones camperoles torturades per aquesta execrable llei de talió la confecció de rosaris per guanyar una mica de diners. Quants? 7 cèntims d’euro per peça acabada (cal dir, però, que el material els és proporcionat sense cost!). 

A partir d’aquí s’estableix un tràfic que normalment comença en la ciutat de Shkodër, al nord-oest d'Albània, i acaba a Roma passant per Rimini; a la capital italiana i del cristianisme catòlic, aquests objectes religiosos que utilitzen els fidels practicants per pregar es venen a preus que oscil·len entre els 8 i els 15 euros (gairebé un 300 % més que el preu de cost de la mà d'obra!) segons el material de què estan fets. 

No cal dir que la vergonyosa explotació d’aquestes dones clama al cel. La investigació periodística ha pogut constatar que cada dijous arriba a terres albaneses des d’Itàlia un carregament de grans de materials diversos, que al cap de pocs dies fan el viatge de tornada convertits en objectes religiosos dels quals penja una creu, els quals passen d’un intermediari a l’altre fins que es posen a la venda en les paradetes i botigues d’articles religiosos dels murs del Vaticà o de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, on fidels italians, pelegrins o practicants del turisme religiós (que ha començat a esdevenir un altre negoci rendible en moments de caiguda dels mercats turístics habituals) els compren a grapats, beneïts o sense beneir. 

La xarxa del nogoci és obscura, podríem dir que “relliscosa” i fins i tot perillosa quan algú vol saber-ne una mica més, com han pogut constatar sobre el terreny els periodistes de La Repubblica

Quanta gent se’n beneficia, d'aquesta indecent explotació? N’estan al corrent, les autoritats vaticanes? Segurament, mai no se sabrà: la globalització, que se’ns ha volgut presentar enganyosament com el súmmum de l’avenç de la nostra societat, té amagatalls molt ben guardats en la nova Edat Mitjana. 

Quantes altres coses que no sabem s’amaguen darrere els grans afers globals? Europa, com es pot veure, no queda al marge de l’explotació vergonyosa de l’home per l’home, aquesta alienació que Karl Marx va posar ben de manifest, seguint el pensament de Hegel, i que trobem clarament denunciada en la Declaració dels Drets Humans, un document que ja es ven a pes com a paper per reciclar. 

17 de nov. 2011

L’enigmàtica personalitat literària d’Umberto Indi

Primavera toscana, pintura de Cesare Marchesini (Monza, 1939).
(© Cesare Marchesini. Font: settemuse.it)

Umberto Indi és un poeta circumspecte, fugisser, gairebé un poeta ocult. Tot i que fa anys que el transeünt el coneix, mai no ha aconseguit penetrar en la seva autèntica personalitat (si més no, la que manifesta literàriament), com si fos, més que no un home que escriu, un personatge de la seva ficció. 

Va néixer al nord de la Toscana fa poc més de cinquanta anys, ha corregut món, parla unes quantes llengües, ha fet llargues estades en diversos països, convivint amb persones de cultures diferents i heterogènies. És probable que aquestes circumstàncies s'hagin conjuminat perquè esdevingués ell mateix un heterogeni, dit això també en termes literaris. 

Malgrat que no és un poeta precoç (seria més exacte dir que no ho ha estat pel que fa a la publicació dels seus poemes), o potser per això, els seus versos estan impregnats de la saviesa de l’humanista que, in mezzo del cammin di nostra vita, ha aplegat en l’experiència tots els rars tresors trobats pel camí i ha observat l’entorn amb ulls avesats a moltes llums. 

Coberta del llibre de poemes A media voce
d'Umberto Indi (Pontedera, 2010).

Com diu Giuseppe Cordoni en la presentació del seu únic llibre –l'autor té altres poemes dispersos en revistes literàries–, A media voce (2010), en la poesia d’Umberto Indi “el ‘jo’ i ‘l’oblit’ es posen en joc vistosament a cada instant, amb rimes crucials del contrast entre memòria i consciència, sempre en un equilibri fràgil”. La seva no és una poesia fàcil, sinó més aviat una manifestació molt personal de l’univers que l’envolta, gairebé escrita només interiorment, per a ell mateix, per al seu “jo” en carn i ossos. Tampoc no és fàcil traduir-lo, perquè en els seus versos s’amaguen sovint paraules arcanes, cercades en el vocabulari dels clàssics quan no han estat creades ex novo a partir de les arrels llatines soterrades sota l’arbre frondós de la llengua italiana. Una pauta que ha estat seguida (encara que segurament no del tot aconseguida) en les versions catalanes dels poemes que el transeünt presenta a continuació.

Umberto Indi contempla Barcelona des de Montjuïc.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut, 2011)


Quatre poemes d’Umberto Indi 
Versions un xic lliures d’Albert Lázaro-Tinaut,
revisades i autoritzades per l’autor.


Panorama 

Neu i llampades grogues al matí. 
Blanc quan arribo i blanc quan marxo. 
Cúpules de comiat i campanars 
d’absència. Creus, arbres, grues. 
Una torreta sacsa salutacions més lluny. 
Fumerols baixos i loquaços de l’oblit. 
I en tot això ara i tothora 
jo. 

Panorama 
Neve e sprazzi gialli nel mattino. / Bianco all’arrivo e bianco al rientro. / Cupole del commiato e campanili / dell’assenza. Croci, alberi, gru. / Una torretta sventola saluti più lontano. / Fumi bassi e loquaci dell’oblio. / E in tutto questo una volta encora / io. 


Son pausat 

Com envejo el teu son pausat 
dispers en somnis ultramarins 
com t’escolto el respir apagat 
desplegat entre eixorbats coixins 
com sento retentir l’ona al trencall 
que el teu somni mai no desnua 
si amor pausat a l’albada s’arrua 
amor insomne menat a capficall. 

Sonno lento 
Come invidio il tuo sonno lento / disperso in sogni ultramarini / come sento il tuo respiro spento / disteso fra gli orbi cuscini / come odo il rombare dell’onda / che il tuo sogno non scalfisce / se lento amore all’alba fluisce / amore insonne che mi affonda. 


Ars poetica 

Aflorar d’illes sumides a l’extrem 
lents i saludables abordatges 
on monàdic cerques clavillatges 
per a la closca i tot allò que et prem 
la bandera t’ondeja en l’angúnia 
nu i riberenc et lliures a l’errança 
mentre escandeixes sense rancúnia 
un sil·labari de la teva oblidança. 

Ars poetica 
Affiorare di isole estreme / lenti eppure salutari approdi / dove monadico tu inchiodi / il guscio e ciò che più ti preme / la bandiera di ogni furore / e nudo ti aggiri ripuario / compitando senza rancore / di tuoi oblii un sillabario. 


Carrer a Vílnius 

Sóc en la ciutat del gorg ara mateix: 
en idèntica aigua m’immergeixo 
en idèntica pedra ressorgeixo 
del meu ahir aquí es reuneix 
la inspiració per generar demà 
l’ansietat d’aplegar cada mà 
i tot el temps en un únic moment: 
encall del meu torbament! 
En tu m’endinso i fabrico el teixit 
que ha d’acotxar-me si és el que tu vols 
i retorno a l’hivern del que havia partit 
sento serè que em dius que no pots. 
I tot seguit m’allunyo del l’àmbit de tots dos. 

Via in Vilnius 
Sono nella città del gorgo: / nella stessa acqua qui mi immergo / in stessa pietra qui risorgo / nel mio ieri qui io rinvengo / l’estro di generar domani / l’ansia di giungere le mani / e tutto il tempo in un momento: / ingorgo del mio turbamento! / in te mi addentro e secerno / tela per ammantarmi se vuoi / intatto riedo nel mio inverno / senza strazio riodo che non puoi. / Poi spazio lontano da ogni noi.


El transeünt agraeix a Cesare Marchesini l'autorització 
per reproduir la seva pintura.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

9 d’oct. 2011

El projecte “Sto* disegnando!!!”, de Michael Rotondi

A4 de Michael Rotondi a l'exposició Sto* disegnando!!!

Michael Rotondi va néixer a Bari l’any 1977 i viu a Milà des que va acabar els estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Ha avalotat l’ambient artístic amb els seus dibuixos en blanc i negre propers a l’art brut i al punk, i alhora ha volgut apropar-se, a través de la seva obra, a la música contemporània, en un intent de fusió de les dues expressions. La seva implicació en el món musical no és tangencial: ha col·laborat amb diversos grups, ha exercit de DJ i ha dibuixat nombroses tapes de discos i cartells promocionals. Ara mateix, Michael Rotondi és un referent de l’art italià actual. 

Rotondi, però, és sobretot un innovador incansable que busca sempre quelcom de nou, o sorprenent, en l’art. Des de molt jove es donà a conèixer en exposicions col·lectives i altres experiències tant a Itàlia com en altres països: l’any 2007 presentà a Torí la primera exposició personal, i el 2009 participà en la secció italiana (Italian Newbrow) de la Biennal de Praga i obtingué una beca que li va permetre fer una estada a Londres, on realitzà una instal·lació que va quedar exposada en el Roundhouse de Camden Town. L’any següent participà en una exposició col·lectiva d’artistes italians a Berlín (Border Transit) i en una altra a Vlorë (Albània), i el 2011 ha mostrat la seva obra a Nova York i Pequín. 

Arcangelo i Michael Rotondi 
en la galeria Circoloquadro 
de Milà (setembre de 2011).

En la seva carrera va ser molt important, sens cap dubte, la invitació que li va fer l’any 2009 un altre artista italià, Arcangelo (Avellino, 1956), per participar en el seu projecte de residència C.A.P.A (Casa Arcangelo Progetto Arte) a San Nazzaro (Benevento). És probable que de la seva relació amb Arcangelo sorgís la idea que Rotondi presenta actualment (del 29 de setembre al 28 d’octubre) a la galeria Circoloquadro de Milà amb el títol Sto* disegnando!!! (‘Estic dibuixant’). Es tracta d’un projecte experimental concebut precisament fa dos anys, consistent a demanar a uns quants artistes joves italians i estrangers [1] que presentessin dibuixos en blanc i negre de format A4, en els quals expressessin la seva sensibilitat personal mitjançant les tendències indie-street-punk barrejant-hi l’art “formal” i la cultura popular. 

   Obres d'Ozmo i Laurina Paperina .

Rotondi defineix així el resultat del projecte: “Un grup d’artistes construeixen un únic treball; l’artista esdevé l’obra d’un altre artista en crear la seva en un puzle i dialogant, d’aquesta manera, amb el meu A4. [...] Són artistes que s’identifiquen amb mi per estil, amor a la música, l’street art, la il·lustració independent, la rapidesa del gest i el naïf. He triat el blanc i negre perquè em recorda les velles fotocòpies, els ninots en els banys dels centres socials, els textos escrits a mà en els fanzines dels anys 80 i 90. Això s’ha convertit en una comunitat que dialoga mitjançant la comunió d’experiències que fan de l’obra única un mosaic d’una “certa forma” d’art: el seu i el meu, que considero punk. Sto* disegnando!!! no és un projecte col·lectiu ni comissariat per ningú, sinó un projecte d’artista concebut per a la unió, la col·lectivitat i l’aliança, nascudes de la comunitat, i viceversa”.

Obres de Raffaele Sameraro i Daniele Serra.

El transeünt il·lustra aquest text amb algunes de les obres que es presenten en l’exposició Sto * disegnando!!!

[1] Els artistes presents en l’exposició Sto* disegnando!!! són els següents: 108, Andreco, Silvia Argiolas, Felipe Cardena, Jacopo Casadei, Diego Cinquegrana, Massimo Dalla Pola, Paolo De Biasi, Dem, Marco Demis, Pasquale De Sensi, Nicola Di Caprio, Angelo Di Dedda, Emiliano Di Mauro, Alessadro Di Pietro, Pierpaolo Febbo, Svitlana Grebenyuk, Agnese Guido, Massimo Gurnari, Leeza Hooper, Giacomo Iasilli, Maba, Luigi Massari, Silvia Mei, Yari Miele, Bartolomeo Migliore, Elena Monzo, Isabella Nazzari, Ozmo, Marco Pagliardi, Andrea Palamà, Federica Pamio, Simone Panzeri, Laurina Paperina, Emanuele Puzziello, Quadreria Romantico Seriale, Thomas Raimondi, Michael Rotondi, Laboratorio Saccardi, Patrizia Emma Scialpi, Raffaele Semeraro, Daniele Serra, Marcello Tedesco, Riccardo Zanotti i Luca Zedone Nespolon. 

La font de totes les imatges reproduïdes és la revista digital Artribune (www.artribune.com). 
Feu clic al damunt de cadascuna per ampliar-la. 

10 de set. 2011

((SENSE COMENTARIS))

Fer, a El Punt, 6 de setembre de 2011.

4 de set. 2011

Vicent Andrés Estellés, un home trist en el record


Aquest transeünt no dirà gairebé res de Vicent Andrés Estellés en retre-li, com han fet molts altres, aquest homenatge amb motiu de la diada que se li dedica. Es limitarà a recordar, amb un xic de tristesa, l’única conversa que va tenir amb ell, pel gener de l’any 1979. S’esperava trobar l’home joiós i exultant que mostraven els poemes que havia llegit (cal dir que encara no gaires), i va trobar un home malenconiós, enfonsat, per les raons que tothom coneix, al qual era difícil arrencar les paraules. Un home que no mirava als ulls, segurament perquè la seva dignitat –la dignitat que demostrà sempre– li demanava que aquella brillantor mal dissimulada pels vidres de les ulleres, que amagava sens dubte moltes amargors empassades, no fos gaire evident.

Només després d’aquell dia el transeünt va començar a llegir la poesia de l’Estellés, i a estimar-se-la. 


D’Hotel París

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 
i xiques, al cinema, amb les cames obertes 
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 
per saber el tamany escaient del taüt 
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 
i els forats de les piques i hi ha 
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 
mentrestant la portera s'emborratxa de vi 
i pixa per l'escala i la filla té por 
i el marit està fent-ho amb la dona del metge 
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 
i el metge que es dedica a trencar les anous 
mentrestant la portera va pixant per l'escala 
i trucant a les portes amb un colp de mamella 
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 
a l'ampolla del vi i contempla la Loren 
i llavors la suïssa crida pel passadís 
i el cosí la segueix brandant el canelobre 
i la xica que es gita més aviat que mai 
i un fred com una mà li puja per les cuixes 
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 
l'altre dia i la dona i la filla no tenen 
ganes de menjar res i ploren com les rates 
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 
i el canelobre encès i el cobertor encès 
les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 
i el marit no pot més i la dona del metge 
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 
i se’l fica entre cames i tot es pega foc 
i la nena que plora sola a la porteria 
i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Vicent Andrés Estellés


13 d’ag. 2011

El semenfotisme

Permeteu-li al transeünt que utilitzi aquesta paraula, que probablement no trobareu en cap diccionari dels dits normatius, tot i haver esdevingut d’ús freqüent. No fa gaires setmanes, el desconegut autor d’un article publicat en la revista La 13/14 de València (reproduït en un blog) definia així aquesta actitud, de vegades senzillament mandrosa però d’altres, gairebé criminal: “Totes les injúries, tots els minúsculs menyspreus que dia a dia se succeeixen als carrers, en els llocs de feina, dins dels edificis oficials, es reben amb indiferència, amb un lleuger parpelleig de perplexitat, com si tot plegat no fos cosa nostra. A València hi ha una paraula per definir aquesta actitud. Es diu semenfotisme, i forma part de la ideologia de totes les víctimes que, després de sentir la mossegada del llop, ja no creuen en la seva salvació”. Cal aclarir que no és un concepte exclusivament valencià, tot i que des del punt de vista de la cosa pública potser allà tingui ara mateix més incidència pel fet que els semenfotistes han proliferat i n’han tret beneficis i prebendes que no volen perdre de cap de les maneres (ja ho diu el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”).

El transeünt té, en la seva família política, dos casos ben diferents de semenfotisme (en francès hi ha l’expressió equivalent, je-m'en-foutisme, que els britànics han calcat, simplificant, com a jemenfoutisme; en tot cas seria més o menys el pasotismo castellà); dos casos que podríem situar gairebé en els extrems oposats de l’escala dels semenfotistes, tan àmplia segurament com la dels grisos. Els anomenarà, respectivament, alfa i omega (així, sense majúscula si no es troben després d’una oració acabada amb punt, de la mateixa manera que no utilitzem la lletra capital en mots com ara tronc, còdol, pingüí o insolència).

Avui ha sonat el telèfon i a l’altra banda de la línia el transeünt ha sentit la veu aguda i una mica rogallosa d’alfa, que viu en el país on es van encendre les llums de la Il·lustració, però no fa honor a altres eminents veus d’aquelles terres, com ara la del savi Montaigne, la de Pascal o la de Diderot. Alfa és un d’aquells ens que existeixen perquè algú els ha portat al món, però que han utilitzat només mínimament (i mai reflexivament) les funcions cerebrals; assumeix el fet de l’être com podria assumir el del néant, utilitzant terminologia sartriana: practica la religió mecànicament perquè, segons ell, la hi van inculcar de petit (la natura també li va inculcar l’instint de gatejar...), però mai de la vida ha practicat els valors propis de la seva suposada creença, com són la caritat, la solidaritat, el compromís amb el proïsme, la gratitud envers els qui s’han sacrificat per ell... Sembla fins i tot que visqui en un univers artificial, en una bombolla que l’aïlla de la (resta de la) humanitat; tot i que sigui difícil d’entendre, a mitjan agost de l’any 2011 no s’havia assabentat de la terrorífica massacre del 22 de juliol a Noruega, ni dels disturbis que van sacsejar Londres i altres ciutats d’Anglaterra tot just fa pocs dies: aliè a la realitat i a les circumstàncies, havia estat vegetant durant les vacances d’una manera que dóna fe de la seva habitual desvinculació del món que l’envolta.

Pel contrari, omega és un ens egòlatra que tot d’una va presentar la cara més fosca de la seva personalitat, discretament dissimulada durant molt de temps. Si tots els semenfotistes són malalts socials, omega manifesta obsessivament el seu menyspreu pels altres o, si més no, pels qui no combreguen (combreguem) amb la seva ideologia extrema, la qual l’ha convertit en un totalitarista “nostàlgic” del règim resultant d’una penosa cruzada nacional, en un ésser viu incapaç de participar en el debat de les idees, perquè considera que les seves són les úniques vàlides i universals. Aïllat fins i tot de la seva família, fills inclosos, fa vida solitària, de fals eremita, quan és notori que els diners que ha atresorat sempre amb avarícia li surten per les orelles, sense haver-ne compartit ni tan sols una petita part, ni que fos per assumir el cost dels estudis dels fills. No se li coneixen amistats ni relacions humanes de cap mena, i segurament viu convençut que és l’únic posseïdor de la veritat absoluta, i que els altres... ja s’apanyaran per arreglar el món “que han espatllat” amb la seva pèrfida mentalitat progressista.


No cal dir que el transeünt manté una relació mínima i llunyana amb alfa, i que amb omega, tot i que viu en la mateixa ciutat i en el mateix districte, fa anys i panys que no s’ha vist ni ha intercanviat amb ell cap paraula, perquè el transeünt no és mereixedor de tractar amb “algú” que està per damunt del bé i el mal; el transeünt és un desgraciat que pertany (o almenys a omega li ho sembla) a aquest món –un món que tampoc no és digne de la seva entitat–, i té totes les malalties i malformacions físiques i socials que afecten la major part de la societat que ha contribuït a podrir.

Els qui practiquen, de manera conscient o inconscient, el semenfotisme, no són únicament uns grans egoistes, sinó sens dubte uns narcisistes xacrosos, uns autèntics paràsits amb els quals no es pot comptar ni en les situacions més desesperades de la vida, encara que es pertanyi consanguíniament o políticament a la seva família. Són engrunes de la massa, per molt que es creguin exclusius (malgrat que siguin excloents); són més cecs que els qui no hi veuen perquè, al contrari que els invidents, no tenen voluntat de superació i si miren, ho fan sempre cap a dins i mai enfora.


Els semenfotistes ho poden ser també professionalment: tothom n’ha descobert a bastament en els àmbits de les empreses, de la política, de la judicatura, de l'educació, de l’Administració, de les jerarquies religioses...

Ah! Cal afegir que alfa és professor en un Lycée; m’estimo més no dir a què es dedica omega, tot i que de ben segur cap dels dos llegirà mai això. A algú estranya encara el “passotisme” de molts joves? No és potser molt pitjor el semenfotisme dels qui ja han arribat a la maduresa (només física, és clar!) i fins i tot l’han superada (l’única cosa que han superat, merament per raons biològiques)? És bastant probable que els semenfotistes siguin molt infeliços (o potser ni tan sols s'hagin plantejat la felicitat!), encara que també pot ser que aquest transeünt no tingui raó i sigui víctima, sense adonar-se’n, d’alguna altra malaltia més o menys xacrosa. En tot cas, disculpeu que aquesta vegada no hagi fet un exercici d’humilitat.


28 de jul. 2011

Joan Manén, d’infant prodigi a músic oblidat


La Fundació Mas i Mas anuncia un concert per reivindicar la figura de Joan Manén i Planas, que tindrà lloc el proper 11 de setembre al Palau de la Música Catalana. Entre les peces que interpretarà l’Orquestra Simfònica “Camerata XXI”, dirigida per Xavier Puig, amb Daniel Blanch al piano i la veu de la soprano Beatriz Jiménez, hi ha el poema simfònic Nova Catalònia (Opus 17) en la versió original, composta per Manén quan només tenia disset anys, que es va estrenar al Teatre Líric de Barcelona l’any 1903 i es va interpretar a Berlín el 1918.

Cartell anunciador de l’audició
prevista per a l’11 de setembre
de 2011 al Palau de la Música
Catalana de Barcelona.


Joan Manén (el mestre Manén) va néixer a Barcelona el 14 de març de 1883 i va morir també a la capital catalana el 26 de juny de 1971. L’afició a la música del seu pare, un fabricant de teixits benestant, va fer que iniciés ben aviat els estudis de violí, instrument del qual, en el seu temps, fou considerat un virtuós. El públic va admirar, per exemple, la interpretació –amb el seu Guarnieri de l'any 1702, que havia estat propietat de Felix Mendelssohn!– de les obres de Paganini, fins i tot d’aquelles que es consideraven “impossibles d’executar”, i que abans que ell només havia aconseguit interpretar amb virtuosme el navarrès Pablo Sarasate (1844-1908). [1]

“Infant prodigi”, com se sol dir en aquests casos –i com ell mateix es defineix en el primer volum de la seva autobiografia–, Manén ja va fer un concert públic a l’edat de vuit anys en el Casino Nuevo de Castelló de la Plana. Més tard, després d’haver perfeccionat els estudis musicals, es va obrir a altres disciplines, com ara la direcció d’orquestra i, sobretot, la composició, especialment de sardanes i òperes.

La fama de Joan Manén, quan encara era infant i jove, traspassà fronteres. Als nou anys va fer una gira de concerts per l’Amèrica llatina, i el 1893 ja va dirigir un concert simfònic i un cor de dos-cents homes a l’Argentina. Al cap d’uns anys, el 1909, estrenà a la ciutat alemanya de Frankfurt del Main La dansa de les atxes (‘Der Fackeltanz’, en alemany), i tot seguit es va prodigar en diversos països europeus; fins i tot va fer duets musicals amb Enric Granados i Pau Casals, entre altres músics rellevants.

Enregistrament acústic (fet el
1915
per l’empresa discogràfica
alemanya Parlophon) de Moto
perpetuo
, de Niccolò Paganini,
interpretat per Joan Manén amb
acompanyament orquestral.

(Font: Collectors 78 rpm /
www.collectors78rpm.blogspot.com)


A Alemanya (on va ser fins i tot comparat amb Richard Strauss), la seva música fou reconeguda ben aviat, i no únicament per la aquella presentació juvenil a Frankfurt, sinó per altres concerts que va fer en aquell país, pel qual tenia molta tirada. El prestigiós compositor i organista Alex Winterberger (1834-1914) va escriure al diari Leipziger Nueste Nachrichten, després d’haver assistit a un concert de violí de Manén: “La suavitat del seu so, d'una bellesa i una densitat gairebé insòlites, fa que hom es lliuri captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument, i l’escolti amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre, de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme”.

Compositor adscrit a l’escola romàntica, molt influït per l’obra de Richard Wagner, Joan Manén va deixar algunes òperes de gran lirisme, com per exemple Giovanna di Napoli, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 22 de gener de 1903, i Neró i Acté, que es va estrenar en el Landestheater de Karlsruhe el 28 de gener de 1928 i que després es representà en altres ciutats alemanyes. A aquests drames musicals cal afegir, entre altres, El camí del sol (1926) i Soledad (1952) –les imposicions de la dictadura l’obligaren a substituir el català de tota la vida pel castellà i a apropar-se tímidament al règim franquista per sobreviure, com va haver de fer molta gent–, i també la música per al ballet Rosario la Tirana (que es presentà al Liceu barceloní l’any 1953 amb una coreografia de Joan Magriñà). En el terreny de la música de cambra destaquen la composició per a flauta i piano Belvedere (1949) i Mobilis in mobili per a quartet (basada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí: “Mobilis in mobili” era la divisa del submarí “Nautilus”, creat pel capità Nemo). [2]

El cèlebre guitarrista de Vila-real Francesc Tàrrega (1852-1909)
en un concert ofert a Barcelona a un petit cercle d’amics.
Joan Manent admirava molt Tàrrega, i durant la seva
joventut va assistir a alguns d’aquests concerts privats.


Sens dubte és més coneguda popularment la seva producció sardanística, que comprèn peces com ara Camprodon, El cavaller enamorat, Manresana, Pàtria, Gironina i la Sardana tràgica. A aquestes composicions cal afegir l’harmonització de la cançó popular “Muntanyes del Canigó" per a sis veus mixtes i tenor solista i el Caprici sobre una altra cançó tradicional: "El pardal".

A més de nombrosos llibrets d’òpera, va escriure el tractat El violín i l’autobiografia Mis experiencias [3], amb l'ajut del qui fou secretari seu, el musicòleg barceloní Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984). Fou també col·laborador assidu de publicacions com ara la Revista Musical Catalana, La Veu de Catalunya, Ritmo, La Vanguardia i revistes especialitzades franceses. L’any 1927 va ingressar en l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, i la seva tasca va ser reconeguda amb la condecoració de Comendador de la Cruz de Alfonso XII.

L’Ajuntament de Barcelona va dedicar un carrer a Manén, en el districte d’Horta-Guinardó, i pel febrer d’aquest any es presentà a l’Ateneu Barcelonès l’Associació Joan Manén, fundada amb motiu del 40è aniversari de la mort del músic.

El projecte de l’Auditori Manén, ideat pel músic i que
no es va poder realitzar
(tot i que les obres es van iniciar
l’any 1956)
al solar que va comprar a la cantonada dels carrers
de Balmes i Castanyer, en el barri
del Putxet de Barcelona.

El seu ambiciós projecte de crear un auditori al barri barceloní del Putxet va quedar aturat quan el 1962 la família Manén, enfrontada a problemes econòmics, va haver de vendre el terreny amb la part de l’edifici que s’havia començat a construir –i que va ser enderrocada l’any 2000– a una empresa vinculada al món de l’espectacle, la qual va anunciar fa un any, després de gairebé cinquanta d’abandonament del solar (alguns més, si es té en compte el començament de les obres encarregades pel mestre Manén, a la continuació de les quals no va poder fer front quan l’administració municipal de l’època, presidida pel cèlebre alcalde franquista José María de Porcioles, li va girar l’esquena), la construcció d’un complex de cinemes.

El transeünt us convida a escoltar aquí una mostra de la música de Joan Manén, interpretada per ell mateix: la Chanson Op. A-8 núm. 1 per a violí i orquestra. L’oblit durant tants anys d’un músic excepcional és una taca negra per a qualsevol cultura, que no netejarà, lamentablement, però sí dissimularà la seva recuperació.

[1] Diu la llegenda que el gran virtuós genovès del violí Niccolò Paganini (1782-1840) tenia els dits tan llargs que aconseguia arrencar notes “impossibles”, de manera que moltes de les seves composicions, en les quals va introduir les tècniques del pizzicato i el staccato, no podien ser interpretades per altres violinistes.
[2] En el diari barceloní La Vanguardia del dimarts 17 de maig de 1904 trobem una notícia interessant que dóna fe del reconeixement de què gaudia Joan Manén en aquella època: és l’anunci d’un concert del “Cuarteto Manén” per al dijous següent “en la elegante Sala Estela”. El text diu, entre altres coses: “El cuarteto que ha formado el eminente violinista Juan Manén, lo componen el notable maestro Ribera (piano) y los conocidos concertistas Esteva (viola) y Romagosa (violoncello). ¡Hace ya mucho tiempo que estos distinguidos artistas están colaborando en la meritísima obra de crear una entidad musical que logre la interpretación de obras clásicas selectas con toda la perfección posible, con perfección rara vez lograda. […] En el programa, además de obras escogidas de Brahms, Bach y Beethoven, figura el celebrado cuarteto en la sostenido de Manén: Mobilis in mobili, […] y además una página musical de Paganini, que constituye no sólo una novedad, sino una audición de interés excepcional, pues no ha sido interpretada desde la muerte de su autor”.
[3] Juan Manén: El violín. Editorial Labor, Barcelona, 1958. Mis experiencias (en tres volums). Editorial Juventud, Barcelona, 1944-1957.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

28 de maig 2011

((SENSE COMENTARIS))

Vinyetes extretes de la publicació turca Bayan Yani, redactada únicament per dones.
En la primera, la gent corre a defensar la dona agredida critant: "No ho facis!", "Cal avisar la policia!".
En la segona, l'agressor diu: "No et divorciaras de mi", i els altres giren cua mentre exclamen: "Ah, són només qüestions de família...".


Font: Blanca López Arangüena en el blog Mujeres, 28 de maig de 2011.

(http://blogs.elpais.com/mujeres/2011/05/turquia-humor-femenino-para-un-mundo-masculino.html)

9 de maig 2011

Mercan Dede: una aproximació contemporània al sufisme més antic

Mercan Dede interpretant una de les seves composicions amb un ney.
(Font: Beynet.com, 24 de març de 2011)

El músic Mercan Dede (el nom autèntic del qual és Arkın Ilıcalı, nascut a Bursa, Turquia, l’any 1966) és un innovador de la música sufí, fins i tot de la més antiga, aquella que es componia fa gairebé vuit-cents anys, i un intèrpret excepcional de tres instruments tradicionals d’aquella música: un de vent (una antiquíssima flauta de canya anomenada ney [1]), un de percussió, el bandir, i un altre de corda, l’ut (llaüt àrab).

Intèrpret d’ut d’origen africà
a Bahrein (1958).

(Font: Afropop Worldwide /
http://www.afropop.org)


L’èxit de les composicions de Mercan Dede, que s'establí al Canadà quan va acabar els estudis musicals a Istanbul (tot i que ara passa llargues temporades a Turquia), rau en la seva habilitat per fer una simbiosi de la instrumentació sufí i la música electrònica, amb prou sensibilitat per no perdre en cap moment el profund misticisme i l’harmonia característics de la música sufí i també de la tradició otomana, que gràcies a ell s’han popularitzat arreu del món, si més no entre els amants d’aquest gènere.

Cal recordar que –dit amb paraules planeres– el sufisme és el misticisme de l’islam, tot i que no és un corrent paral·lel al misticisme cristià, sinó que té nombroses variants, sempre vinculades al kalam (una de les “ciències religioses” de l’islam), paraula que significa ‘discurs’ però que s’hauria d’interpretar com a ‘teologia dogmàtica’, molt més limitada en tot cas que la teologia cristiana. Recollint les paraules d’un dels grans experts occidentals en la matèria, William C. Chittick [2], el sufisme “no és una secta dins l’islam. No té res a veure amb la divisió entre les dues grans confessions musulmanes, el sunnisme i el xiisme, ja que ha estat present en totes dues des dels temps més antics. En les pràctiques sufís participaven tant homes com dones, i és habitual que dins d’una mateixa família hi hagi membres sufís i d’altres que no ho siguin (el marit pot ser sufí i la seva esposa no, i viceversa, per exemple). No tots els musulmans són sufís, evidentment, però el sufisme ha estat sempre present allà on hi ha hagut poblacions musulmanes importants. Això és especialment evident a partir del segle XIII, quan es van començar a establir amb claredat les institucions associades al sufisme”.

La cal·ligrafia és un altre dels
elements característics del sufisme.


Mercan Dede ha trobat la inspiració musical, sobretot, en el poeta sufí persa Djalal ad-Din Muhammad Rumí (جلالالدین محمد رومی), conegut a Turquia com a Celaleddin Mehmet Rumi i al món cristià, senzillament, com a Rumí. Aquest erudit del segle XIII, nascut en l’actual Afganistan, era anomenat popularment Mevlana (مولانا, en persa, paraula que significa ‘mestre’), i tingué una gran influència des de l’Àsia central fins a Anatòlia (els turcs solen fer-se’l seu, i en molts textos el consideren otomà o, directament, turc).

La música sufí tenia una finalitat ben definida. Ho explica el professor Chittick amb aquestes paraules: “En el segle IX, la música i les diverses formes de moviments rítmics del cos es van començar a utilitzar per ajudar a concentrar-se en el nom diví. Tanmateix, molts mestres sufís consideraven que els estats d’èxtasi provocats de vegades per la música podien esdevenir un fi en si mateix”.
L’orde dels dervixos giradors, anomenats mevlevis, una de les principals confraries sufís de l’islam, fou fundada precisament per Rumí a la ciutat turca de Konya; els seus membres es caracteritzen per la interpretació de la dansa sema, ballada tot girant al ritme de poemes cantats de Rumí, els moviments de la qual recorden els girs d’una baldufa. S’afirma que alguns d’aquests dervixos arriben a l’èxtasi o a un estat hipnòtic, que pot contagiar-se fins i tot als espectadors. Els dervixos giradors són ara, malauradament, víctimes de consumisme i, per tant, una de les principals atraccions “folklòriques” de Turquia, i els seus “espectacles” s’exporten sovint a l’estranger.

La dansa sema dels dervixos giradors turcs és potser
la representació més coneguda del sufisme
.

(Foto © Teobius)

Un antic conte sufí explica que un savi va dir: “La música és el grinyol de les Portes del Paradís”, i una persona de mentalitat tancada va replicar: “No m’agrada el grinyol de les portes”. Aleshores el savi sentencià: “Jo sento les portes quan s’obren, però tu les sents quan es tanquen”. La música, per als autèntics sufís, és ben altra cosa que una manifestació popular: té un sentit místic que ajuda a apropar-se a divinitat a través de la realització espiritual del camí iniciàtic de l’islam.

La discografia de Mercan Dede inclou nou discos compactes, el primer dels quals fou editat l’any 1996. La seva composició més reconeguda és 800 (escolteu-ne aquí una peça), dedicada al vuitè centenari de Rumí (el 2007 fou declarat “Any Internacional Rumí” per la UNESCO). Mercan Dede en parla àmpliament en aquesta entrevista (en anglès). A més, aquest músic ha participat en nombrosos concerts i festivals internacionals.

El poeta Djalal ad-Din Muhammad
Rumí (1207-1273) segons una
representació clàssica.

Eltranseünt us deixa aquí, aquí i aquí tres vídeos més amb composicions de Mercan Dede, perquè pugueu gaudir de la seva música mística, relaxant i reflexiva. També podeu escoltar altres peces seves (i comprar els seus discos, si ho desitgeu) a través d’aquest enllaç. Si en voleu saber més sobre el sufisme, visiteu el blog (en castellà) de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona.



[1] El ney, que ja s’utilitzava en l’antiga Mesopotàmia i en l’Egipte faraònic, és un instrument d’execució difícil: diu la tradició que un intèrpret de ney necessita almenys un any per obtenir-ne una nota clara. En trobareu més informació aquí.

[2] Nascut a l’estat de Connecticut (Estats Units), quan acabà els estudis universitaris William C. Chittick marxà a l’Iran per estudiar el sufisme. Doctor en literatura persa per la Universitat de Teheran, durant uns quants anys ensenyà literatura comparada a la Universitat Aryamehr de la capital iraniana. L’any 1979 tornà als Estats Units i s’incorporà a la Universitat Stony Brook de l’estat de Nova York com a professor d’estudis comparats de les religions. És autor de diversos llibres i articles sobre el sufisme, alguns dels quals han estat traduïts al castellà.



Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

1 de maig 2011

((SENSE COMENTARIS))

© Aleix Saló.

1 de març 2011

Flaixos: Quan la terra va tremolar a Christchurch (Nova Zelanda) el 22 de febrer de 2011

Una imatge de la destrucció a Christchurch,
presa del blog Tui's Journal.


Les notícies que ens han arribat de Nova Zelanda després del terratrèmol que va destruir una part considerable de la ciutat de Christchurch (Otautahi, en la llengua maori, autòctona d’aquelles illes) el 22 de febrer d’enguany –de magnitud 6,3 en l’escala de Richter–, han estat força escasses tenint en compte la gravetat de la catàstrofe.

Amb una població de més de 400.000 habitants, Christchurch és una de les tres grans ciutats del país, i la principal de l’Illa del Sud, i està situada justament als antípodes de Catalunya.

El transeünt us convida a visitar el blog Tui’s journal, especialment les entrades publicades a partir del mateix día 22 de febrer de 2011, que mostren unes imatges esfereïdores de la situació en què va quedar la ciutat. També podeu veure aquí un vídeo força impressionant dels moments posteriors a la sacsejada i del pànic provocat per les primeres rèpliques. A la mateixa pàgina trobareu altres vídeos que s’hi relacionen.

Aquest sisme, d’intensitat molt més gran que altres que ha patit la ciutat en la seva història, ha provocat centenars de víctimes, i hi ha encara moltíssimes persones desaparegudes. Alguns dels monuments més notables de la ciutat, com ara la catedral anglicana, de mitjan segle XIX, lloada per l’escriptor irlandès George Bernard Shaw (que la considerà una de les construccions més interessants de Nova Zelanda), i la catedral catòlica del Santíssim Sagrament, bastida els primers anys del segle XX, són ara mateix munts de ruïnes.

El planeta Terra és viu i en formació, una cosa que tendim a oblidar.

15 de febr. 2011

Quatre poemes d’Athanase Vantchev de Thracy


Athanase Vantchev de Thracy va néixer a Khaskovo (Bulgària) el 3 de gener de 1940, i viu a França des de la tardor de l’any 1966. La seva poesia, escrita en francès, no pot defugir la melangia de qui ha deixat enrere no tan sols el país on va néixer (al qual se sent encara molt vinculat), sinó també les experiències viscudes tot recorrent terres que s’ha estimat, com ara les del món musulmà (Tunísia, on va viure dos anys; Mauritània, on descobrí l’essència més profunda de l’islam, que el va impulsar a estudiar la història sagrada de l’Orient; Síria, el Líban, Jordània, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Egipte, el Marroc, el Kazakhstan...).

Home erudit, políglota, cordial i inquiet, consagrat a la poesia com a creador i també com a traductor, sobretot d’autors búlgars, àrabs, russos i brasilers, és membre del PEN Club francès, de la Société des Gens de Lettres de France, de l’Acadèmia Búlgara i de l’Acadèmia Europea de Ciències, Arts i Lletres, i ha estat guardonat amb nombrosos premis rellevants, com ara el Gran Premi Internacional de Poesia Solenzara (1984), el premi François Copée (atorgat per l’Acadèmia Francesa, 2001) i el Gran Premi de Poesia Internacional Puixkin. També ha merescut el premi Odorico Mendes, de la Unió d’Escriptors Brasilers, per la traducció al francès de set poetes del Brasil.

Recitant els seus poemes en el Collège
Saint-Georges de Meudon (França),
l’any 1972.


Autor de trenta-dos reculls de poesia, escriu en versos clàssics (pels quals té predilecció), però també en vers lliure, i ha publicat, a més a més, monografies en búlgar, rus i francès sobre Petroni, Dostoievski i Verlaine, a qui consagrà la seva tesi doctoral. S’ha interessat, d'altra banda, per la història de l’art i del món.

Llorejat per l’Acadèmia Francesa, l’any 2010 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat Estatal dels Sants Ciril i Metodi de Veliko Tirnovo (Bulgària) i honrat amb la més alta distinció de l’Estat búlgar, l’orde Stara Planina, que li va ser imposada personalment pel president de la República, Gueorgui Parvanov. Actualment és vicepresident per a Europa del moviment internacional Poetas del Mundo, fundat i presidit pel xilè Luis Arias Manzo.

Traduïda a nombroses llengües, fins ara la seva poesia ha estat publicada en forma de llibre no únicament a França, sinó també a Bulgària, Albània i el Brasil. Heus aquí les primeres versions de poemes seus al català, signades per Albert Lázaro-Tinaut.


A Gandia, l’octubre de 2006.


Capvespre a Gandia


Per a Sebastià Alzamora *

És l’hora baixa, el gran vespre del Sud

I l’horta, poblada

De vastos camps de tarongers,

Es desplega com una oda que cerca

La frescor suprema del mar.


Ocells lluminosos

Sortits de les estrofes d’un poema seràfic

S’embosquen en la cabellera rossa del cel.

Són l’alfabet d’aquesta blancor pura

Del món a penes nat.

L’abundosa collita dels mots justos

En el cofre nacrat del mes d’agost.


Com s’estima el meu cor la sublim senzillesa

D’aquest paisatge on l’esperit s’exalta,

Anhela les altures del cel de color malva

I fantasia amb les ànimes grandioses,

Desconegudes, enigmàtiques, rígides

D’aquest país més antic que la Bíblia!


És l’hora indefinida, quan se m’obre el cos

Al clam de la terra!


A baix la vila, en la puresa d’un núvol blavós,

Sembla que tremoli en la dolça abraçada

De la penombra que s’escampa, harmoniosa,

Mentre el vent jove juga i juga

Amb les flors dels jardins,

Formoses damisel·les amb vestits virolats.


Gandia, núvol d’or

Enmig del parrup dels coloms,


Perquè en la meva gola s’alenteix
El temps, tan feixuc
Com una grossa magrana madura.


* Sebastià Alzamora i Martín, nascut l’any 1972 a Llucmajor (Mallorca), és crític literari, activista cultural i, sobretot, poeta, adscrit al grup dels anomenats Imparables. Segons ell, “la poesia és un acte transcendent, massa important com per deixar-se endur per les vel·leïtats artificioses, carcasses formals o distanciaments irònics”. També ha dit que l’escriptura “conté pensament, i el conté de forma categòrica”. La seva poesia és bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans temes de l’existència humana. [Nota del traductor.]



El riu de Khaskovo


Senyor, no callis davant les meves llàgrimes.
Sóc un exiliat en aquest món efímer.

Sant Mesrob Maixtots *

És tan tard. Tan tard!


Sol, en la meva cambra parisenca,

Sento la tremolor d’un genoll llunyà,

L’escalfor febrosa que m’encén el pit,

El silenci del cel sense fronteres

Que s’arramba a les meves parpelles.


I aquesta veu… del rierol que solca

La ciutat lluminosa on vàreig néixer

Que em desperta, després de tants anys,

Enmig de la nit.


Rierol, tan viu tothora,
Blau com la cinta de l’amor,

Que fuig de l’ombra verda dels pollancres

Vers la llum taciturna

Dels magnífics estels de l’estiu.

* Sant Mesrob Maixtots (362-440) fou un monjo armeni, nascut a Hatsekats, en la regió de Taron (Armènia occidental). L’any 405 creà l’alfabet armeni. El que se sap de la seva vida i la seva obra és degut al seu deixeble Koryun. Mesrob s’ocupà primerament de les funcions administratives i militars de la cancelleria dels arsàcides, i després es consagrà a la religió cristiana. Inicià l’evangelització de la regió de Goght i, convençut que la conversió dels pagans seria més fàcil si es traduïssin a l’armeni els Evangelis, li ho suggerí al Katholikós Sahak. Considerà que l’alfabet inventat per un bisbe siríac anomenat Daniel no era prou adequat, de manera que començà a treballar per establir-ne un de millor. Segons el poeta modern Paruyr Sevak (1924-1971), Mesrob Maixtots fou “l’home polític mes gran que mai ha conegut Armènia”. De fet, en crear l’alfabet armeni, el sant no salvà únicament la llengua armènia, sinó també la cultura del seu poble. [Nota de l’autor.]




Radko Radkov
In memoriam

Even such is Time, that takes in trust
Our youth, our joys, our all we have,
And pays us but with earth and dust.

Sir Walter Releigh *

M’adreço a tu,

Temps de velada tristesa,

Temps pur

Que poses fi

A totes les nostres esperances,

A totes les nostres ambicions!


Apel·lo a tu,

Temps clarivident,

Amic dilecte del meu amic,

Perquè em consolis

Ara que l’aigua ja no raja

En l’esplendor dels seus mots
I que la llum

Ja s’ha buidat de llum!


Oh brisa serena!

Vine i eixuga la pols

Que s’ha dipositat

En els dies joiosos de la meva memòria!


Vine, buf antic dels àngels sense edat,

I fes qui floreixin roses blanques

Sobre la terra que acull amb suau escalf
El Bard transparent de l’eternitat!


* [Així és el temps, s’empara de la nostra confiança, / De la nostra joventut, de les nostres alegries, de tot el que tenim. / I només ens recompensa amb terra i pols]. Sir Walter Raleigh (1552-1618) fou un escriptor, poeta, oficial i explorador anglès, decapitat el 29 d’octubre de 1618 a la Torre de Londres. [Nota de l’autor.]

Radko Radkov, poeta, autor teatral i popular cantautor búlgar, nascut a Veliko Ternovo el 31 de gener de 1940 –tenia la mateixa edat, per tant, del seu amic Athanase Vantchev de Thracy–, morí en la seva ciutat l’1 de setembre de 2009. [Nota del traductor.]




Mots per a la superba exigència

Per a l’Anna Piutti *

I

Immòbil en la innocència de l’estiu,

Resta el dia impertèrrit al bell mig del jardí,

Conscient de la clara importància que té,

De la seva plenitud immaculada

I l’excelsa dignitat que representa.

Menysprea

El dispendiós luxe de les buguenvíl·lies
Igual que les paraules més solemnes

Menyspreen els cors buits.


II

L’escalfor envaeix la porta oberta,

El rostre blanc de la Xènia
Lluu banyat de llum.

Complimenta amb la mà les mallerengues

I sembla que dialogui amb l’herba borda.

El seu cos fluid, les seves mans lleugeres,

¿Que revenen potser al meu cor

Des del passat? Frases sàvies que serveixen
Per delectar els esperits refinats!


III


Que n’és d’encegadora

L’esclatant esplendor

De la fidelitat!

–Em canta a dins una veu càlida.


Que n’és de difícil encertar

La permanència del nostre món!

–Respon el silenci.


IV


Tanco els ulls

I penso

En el branquilló de salze que rebien

Els viatgers xinesos quan es posaven en camí,

En els vells temps dels Hans.


V

Suaument, sense soroll,
Les imatges de la felicitat s’allunyen

A frec de l’esquena trèmula de la brisa.


El cos, però,
Igual que els animals,

Mai no oblida la terra nadiua!


París, 7 de desembre de 2010


* Anna Piutti és una de les joves poetes italianes amb més talent. Nascuda a Vicenza, s’ha llicenciat en llengües estrangeres en la Universitat de Verona. Escriu poemes en vers lliure i en anglès des de l’any 1998. La seva veu poètica és enigmàtica, els seus versos són plens de metàfores d’una gran originalitat. Li agraden les imatges oníriques, sense menystenir, tanmateix, les joies i les tristeses de la vida quotidiana. Excel·lent traductora, parla perfectament la llengua de Racine i ha traduït a l’italià uns quants autors francesos. L’Anna Piutti té tres passions: la literatura, l’art i la música. Li interessen també la lingüística, la filosofia, la medicina i el teatre. [Nota de l’autor.]



Podeu visitar la pàgina personal d’Athanase Vantchev de Thracy a través de l’enllaç http://www.athanase.org/.