Els contrabandistes de la lituanitat

Monument a la memòria de Martynas Jankus (1858-1946),
un dels principals activistes del nacionalisme lituà
durant la segona meitat del segle XIX.
Contribuí a la fundació del primer diari en llengua lituana,
Aušra (‘L’Aurora’), que es publicà des del 1883 fins al 1904,
imprès en la Prússia oriental; era una de las publicacions
que els knygnešiai (portadors de llibres) introduïen
clandestinament a Lituània. (Foto © Mosklo Lietuva)

La cultura lituana difosa en la llengua nacional va passar per situacions força atzaroses fins a la proclamació de la república independent de Lituània, l’any 1918, i va estar llargament sotmesa a altres cultures dominants. El lituà (lietuvių), que es considera el més arcaic dels idiomes indoeuropeus (“un dinosaure lingüístic que encara viu i cueja”, com l’anomena el lingüista i baltista italià Pietro U. Dini), va quedar relegat durant molts segles al món rural i a les classes baixes: fins gairebé la segona dècada del segle XX, a Lituània les llengües oficials i de l’administració van ser, successivament, el llatí, el polonès i el rus.

Només alguns eclesiàstics utilitzaren les diverses formes dialectals del lituà per apropar la fe cristiana al “poble pla”: recordem que els lituans no van ser cristianitzats fins al segle XIV. El primer que va destacar en aquest sentit fou Martinus Masvidius (Martynas Mažvydas, en lutuà, 1510-1563), considerat genèricament el pare de la literatura lituana, que l’any 1547 publicà el primer llibre en llengua autòctona no normalitzada [1]: el Katekizmas (‘Catecisme’). Des d’aleshores proliferaren els autors que van escriure en els diferents dialectes lituans. La fixació del lituà estàndard o normatiu seria obra de Jonas Jablonskis (1861-1930), que l’any 1901 publicà a Tilsit (Prússia oriental, Tylża en lituà i actualment Sovietsk, en l’oblast rus de Kaliningrad) la seva Lietuviškos kalbos gramatika (‘Gramàtica de la llengua lituana’).

Portada del Katekizmas
de Martynas Mažvydas (1547).

El fet que Jablonskis no pogués publicar la seva obra a Lituània va ser degut al fet que l’any 1864 –com a conseqüència de la revolta dels lituans l’any 1863, provocada pel desig d’independència de la intel·ligèntsia local, animada pels progressos en el procés d’unificació d’Itàlia– el tsar Alexandre II de Rússia prohibí la publicació de llibres i periòdics en lituà i imposà fins i tot l’alfabet ciríl·lic a Lituània. Aquesta prohibició no es va aixecar fins a l’any 1904.

Aquest llarg període de russificació a ultrança, que els lituans anomenen spaudos draudimas (‘prohibició d’imprimir’) serví, però, per atiar el foc de l’incipient moviment nacionalista lituà, que s’hagué de moure necessàriament en la clandestinitat. Entre aquest primers patriotes hi havia el bisbe catòlic Motiejus Valančius (1801-1875), del qual partí la idea de fer imprimir llibres en lituà –i en caracters llatins, evidentment– a la Lithuania minor (Prússia oriental) i els Estats Units, on ja hi havia establerta una important colònia d’exiliats i emigrants lituans. Es van editar, d’aquesta manera, 1856 títols, a més de nombroses publicacions periòdiques.

Un exemplar de l’any 1884 dels Lietuviszkas Auszros kalendorius, uns almanacs catòlics
de 48 pàgines editats per Laurynas Ivinskis
des del 1868, dels quals s’imprimien
uns 8000 exemplars a Tilsit i eren introduïts
clandestinament a Lituània, amb moltes
altres publicacions, pels portadors de llibres.
(© Spaudos.lt)



La introducció clandestina d’aquests llibres va ser possible gràcies a l’heroïcitat d'uns dos mil knygnešiai (‘portadors de llibres’), que es definiren com a “contrabandistes de la lituanitat”, figures clau de la renaixença nacional (que va tenir força paral·lelismes, tot i que les característiques i les condicions eren diferents, amb la Renaixença catalana i els moviments de “desvetllament nacional” d’altres nacions europees en la segona meitat del segle XIX). Segons les dades de què es disposa, s’imprimien i s’introduïen cada any a Lituània entre trenta mil y quaranta mil llibres, un terç dels quals eren decomissats pels duaners russos o confiscats a l’interior del país. Durant aquest període només s’imprimiren en la Lituània sotmesa a l’Imperi rus cinquanta-cinc títols, tots utilitzant l’alfabet ciríl·lic.

Els knygnešiai sabien que se la jugaven; els més afortunats, si els atrapaven, només havien de pagar carregoses multes; d’altres eren deportats a Sibèria, i alguns “recalcitrants” foren fins i tot ajusticiats.

Gravat d'autor desconegut (vers 1989) que representa
l'escriptor i activista polític Vincas Kudirka (1858-1899),
fundador l'any 1889 del diari Varpas ('La Campana'),
que s'imprimia a la Prússia oriental i els knygnešiai intriduïen
de contraban a Lituània. Deixà de publicar-se l'any 1905.
En la part inferior del gravat apareix el poema que Kudirka
publicà a les pàgines de Varpas i que el 1919 esdevingué
l'himne nacional lituà (Tautiška Giesmė).

Els famosos samizdat dels temps soviètics tingueren, per tant, un antecedent a la Lituània de la segona meitat del segle XIX. Sabem prou bé, d’altra banda, com circulaven molts llibres a Catalunya, impresos clandestinament o passats de contraban des d’Andorra o França, durant l’època franquista, i també abans, en la primeres dècades del segle XIX [2] i durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). I com arribaven a Espanya, d’estranquis, les edicions llatinoamericanes d’autors prohibits pel règim dictatorial, i els publicats a París per l’editorial Ruedo Ibérico, per exemple.

La cultura, entesa com a expressió d’unes minories (o posada a l’abast d’aquestes minories), sempre ha semblat perillosa als ulls dels règims totalitaris. No oblidem l’Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum, estabert per l’Església catòlica l’any 1559, el qual es mantingué vigent fins al 1966, i altres censures que, sovint, i encara avui, obliguen a continuar fent contraban de llibres i altres publicacions en nombrosos països.

[1] De fet, el Katekizmas de Mažvydas està escrit en dialecte baix lituà amb influències lèxiques de l’alt lituà.
[2] Vegeu en aquest sentit l’article “Contraban de llibres a la ratlla de França”, de Pep Vila i Erika Serna Coba a Revista de Catalunya, núm. 208 (2005), pp. 63-84.

Bibliografia consultada:
- Dini, Pietro U.: Le lingue baltiche. La Nuova Italia, Scandicci (Firenze), 1997.
- Senn, Alfred: “Storia della letteratura lituana”, dins Giacomo Devoto (a cura di): Storia delle letterature baltiche. Nuova Accademia Editrice, Milano, 1963.
- Teiberis, Leonas: La Lituanie. Traduit du russe et adapté par François de Labriolle. Éditions Karthala, Paris, 1995.

[Marginalia]: Les obsoletes veus de la tribu

Que els humans som tribals i fem ús de la nostra visceralitat instintiva, fins i tot amb el revestiment, força superficial de vegades, d’aquesta pàtina que anomenem cultura, la qual ens diferencia, juntament amb l’ús de la paraula, dels altres animals, no és cap novetat. Que la intel·ligència sembla més desenvolupada en els humans que en la majoria de les altres espècies zoològiques, s’ha considerat sempre evident, però els fets semblen voler demostrar que no ho és tant, que se’n fa un ús força restrictiu, probablement perquè la majoria dels bípedes vestits no l’ha desenvolupada del tot i, per tant, no és capaç de realitzar tres funcions fonamentals per activar-la: pensar, raonar i reflexionar.

Grècia va ser el primer gran bressol de la cultura occidental, però després de la decadència del món hel·lènic les coses mai no han estat iguals en el més meridional dels països balcànics. No vull esmentar uns quants fets històricopolítics que han caracteritzat aquell país en el darrer segle, perquè en molts altres s’han viscut situacions similars i, sens dubte, més vergonyoses. Vull referir-me únicament a un fet recent que desmereix la cultura i la civilització gregues i posa en entredit la capacitat dels seus estaments d’estar a l’alçada de les circumstàncies, sobretot tenint en compte que Grècia és membre de la Unió Europea i que això l’obliga, si més no, a guardar les formes.

El 25 de març, els grecs celebren la seva festa nacional, la Diada de la Independència. Aquest any, com és costum, hi va haver una solemne parada militar al final de la qual, però, va actuar el cor de la marina, i entre altres himnes i cançons guerreres en va incloure una de manifestament xenòfoba, que ha irritat profundament els albanesos. El món ha canviat, Europa ha canviat, han canviat profundament les conjuntures. Per tant, no hi havia cap necessitat de desenterrar velles cançons patriòtiques com aquesta, si no és que a algú li convenia actuar malintencionadament.

El cant militar al qual es refereix el transeünt és un que conté aquests versos (traducció aproximada): “Es neix grec, mai no se n’esdevé. Espargirem la teva sang, porc albanès. // Serà una carnisseria, i després vindicaré la nostra Església fins que l’adoreu. // Els anomenen skopiani*, els anomenen albanesos. Cosiré els meus vestits amb la seva pell”.

Tot i el respecte que al transeünt li mereixen els grecs com a poble, algunes autoritats del país, probablement militars, no tenen en compte que viuen en l’Europa del segle XXI, que l’Albània d’avui té poc a veure amb aquella Albània otomana a la qual es refereix la cançó, i res a veure amb l’Albània stalinista d’Enver Hoxha. Sembla que alguns estaments de la Grècia “europea” han de recórrer encara un llarg camí per atènyer la realitat dels nostres dies i ser capaços d’avergonyir-se d’actituds xenòfobes i provocadores com aquesta.

El destacat escriptor albanès Ismail Kadare, tan proper en el seu esperit i en part de la seva obra a la cultura grega, que considera part integrant de la seva personalitat, ha decidit, com a protesta per aquest menyspreu als albanesos, anul·lar la seva visita a Atenes per participar en un acte acadèmic previst per al dilluns 19 d’abril, al qual havia estat convidat: “Tenint en compte els darrers esdeveniments, molt desagradables, que s’han produït a Atenes, relacionats amb el racisme envers els albanesos, he decidit anul·lar la visita al vostre país. Coneixeu prou bé la meva admiració per la literatura i la cultura gregues, però considero que en un clima com el que s’ha creat, en el qual s’ha fet palesa l’absència de la més mínima engruna de civilització, la meva visita seria prematura”, diu Kadare en la carta adreçada als organitzadors de l’acte en el qual havia de participar.

Al transeünt li sembla trist que les lliçons dels grans pensadors grecs hagin estat oblidades, precisament, en les terres on van néixer. Li sembla molt trist que Europa, en comptes d’avançar cap a un apropament cordial entre els pobles i les cultures, se n’allunyi tant, i que els fantasmes del passat continuïn manifestant-se pels carrers de la polis.

* Skopiani és, sobretot, la denominació que donen els grecs als macedonians (eslaus i albanesos). El nom de l’antiga república iugoslava de Macedònia és encara pendent de decidir, precisament, per la negativa del govern grec de reconèixer-los el nom Macedònia.

Crèdits:
Fotografia de dalt, © AFSOUTH / NATO.
Fotografia d’Ismail Kadare, © ÇdoDitë, Tetovë.

Les cicatrius de la guerra de Bòsnia

El 31 de març de 2010, el Parlament de la República de Sèrbia, clarament dividit, votà una resolució en la qual reconeix i condemna la massacre d’uns 8000 homes musulmans bosnians a Srebrenica el mes de juliol de 2005. El debat fou dur i llarg, durà més de dotze hores i demostrà que Sèrbia encara està dividida entre els qui intenten fer tot el possible per apropar el país a la Unió Europea (encapçalats per l’actual president de la República, Boris Tadić), i els qui s’obstinen a refugiar-se en la nostàlgia i es neguen a acceptar que Sèrbia ha perdut la batalla en tots els fronts. “Les dues ànimes de Sèrbia, l’europeista i modernitzadora i la nacionalista i atàvica, s’han enfrontat aquesta setmana en el Parlament de Belgrad”, es llegeix en l’editorial del diari El País del 2 de març. Els liberals pensen que aquesta resolució no és prou contundent, mentre que els nacionalistes, que van absentar-se a l’hora de les votacions, consideren que Sèrbia s’ha abaixat els pantalons vergonyosament i ha claudicat davant la resta del món. Aquests nacionalistes radicals, entre els quals encara hi ha una majoria que reivindica la Gran Sèrbia i la seva preponderància sobre els països veïns, són “l’altra Sèrbia”, la que va estar al costat de Slobodan Milošević, la que va permetre que Radovan Karadžić romangués amagat tants anys i la que impedeix que un altre criminal de guerra, serbobosnià com l’anterior, Ratko Mladić, no estigui encara sotmès a la justícia. La reconciliació entre aquestes dues Sèrbies sembla, ara per ara, impossible.

Aquestes qüestions no són gens senzilles d’analitzar. La tímida resolució del Parlament serbi és, sens dubte, interessada i ha estat aprovada malgrat les dissensions i el parer d’una part important de l’opinió pública del país. En cap moment s’ha esmentat la paraula genocidi (que és com el Tribunal Penal Internacional per a l’ex Iugoslàvia va definir la massacre de Srebrenica) i, d’altra banda, continua vigent la reivindicació del territori de l’actual República de Kosovo, la independència de la qual el govern serbi es nega a reconèixer. El transeünt creu que en l’imaginari dels serbis pesa molt el mite, que els allunya de la realitat històrica dels darrers vint anys, i també la llosa d’un victimisme col·lectiu.

Però ara no es tracta de jutjar aquesta decisió política més enllà del que el transeünt acaba de dir. Aquesta notícia ve a tomb per explicar una de les moltes crueltats que es van cometre en les guerres de l’antiga Iugoslàvia i una de les moltíssimes cicatrius que en van quedar.

Després del seu viatge a Bòsnia i Hercegovina, durant la tardor de l’any 2008, el transeünt va conèixer en el seu exili, en una ciutat mitjana situada entre Lió i els Alps, un jove bosnià musulmà que va poder fugir del seu país i trobà refugi a França. Li ho van presentar quan s’apropà, en un bar, a un grup d’homes que parlaven serbocroat (permeteu-li al transeünt que utilitzi aquesta denominació per a la llengua comuna de serbis, croats, bosnians i montenegrins, tot i que això, ara, sigui políticament incorrecte), per intentar establir conversa, com sol fer quan viatja, i els va explicar que feia poc havia estat a Bòsnia. En aquell grup d’homes hi havia serbis i croats. Ell era l’únic bosnià.

Aquell home, no gaire alt, prim, nerviós, agitat per diversos tics musculars, en un primer moment es va mostrar reticent davant la proposta de parlar de la seva experiència durant la guerra de Bòsnia, però sobtadament es va obrir, amb la condició que no es conegués el seu nom autèntic. Van seure tots dos en un racó discret del local, i ell va demanar al transeünt que l’anomenés Samir, en honor al seu pare, que es deia així. Entre contraccions espasmòdiques contínues, canvis sobtats d’humor, que el feien passar del somriure a l’agressivitat (actitud característca dels ciclotímics), va explicar que treballava en una rellotgeria, perquè havia après l’ofici del pare des que era petit, i que el seu pare havia mort quan ell tenia 16 anys, assassinat per un parell de soldats serbis borratxos al pati de casa seva, en una petita població de la rodalia de Sarajevo que no va voler precisar. Això va succeir quan l’exèrcit popular iugoslau (Jugoslovenska narodna armija, JNA, integrat exclusivament per serbis i montenegrins) intentava prendre la ciutat de Sarajevo, al final del mes de març de 1992. Fou un dels molts assassinats a sang freda comesos durant aquell horrible conflicte.

A poc a poc, en Samir va anar relatant el que succeí aquell dia i durant els dies successius. El cos del pare, ensangonat, va quedar estès enmig del pati a través del qual s’accedia a la casa familiar. Des que els militars enviats per Belgrad, amb la vènia tàcita de les autoritats serbobosnianes que, de fet, havien constituït un govern titella que seguia al peu de la lletra els dictàmens del règim nacionalista i expansionista de Milošević, amenaçaven la capital de Bòsnia, tothom s’havia tancat a casa seva, excepte els partidaris d’aquella invasió. La d’en Samir és una narració horripilant, feta amb constants canvis de to de veu i interrompuda per llargs moments de silenci. El transeünt la reconstrueix, tot mirant d’articular-la, a partir del apunts que va prendre aquell mateix vespre del mes de gener de 2009:

Quan vam sentir els trets i vam veure per la finestra que el pare jeia a terra, la mare i jo vam sortir corrents al pati, mentre la meva germana petita patia un atac de nervis i xisclava, paralitzada. Érem a mig camí entre la porta de casa i el cos del meu pare, i tot d’una els soldats van començar a disparar a l’aire, entre rialles i fent-nos ganyotes: “Quiets! Mitja volta i cap a casa!”, ens van ordenar, afegint-hi un renec. La mare, tremolosa, atemorida, es va aturar; jo vaig continuar avançant, i un dels soldats em va apuntar amb el fusell, va desviar una mica el punt de mira i va disparar contra una de les finestres de casa, fent-la estelles i trencant el vidre. “Que no ho has sentit, fill de truja? Au, cap a casa o tu seràs el següent!”

La ràbia se’m menjava per dins, hauria fet una bogeria si la mare no m’hagués agafat per la camisa i m’hagués arrossegat cap a casa amb una força que no sé d’on va treure. Jo no sabia si el pare era mort o només l’havien ferit. La mare, però, ho tenia prou clar. Mentrestant s’havien aplegat més soldats a la porta del pati.

A casa la nostra impotència ens va fer esclatar en plors desesperats. Des de fora sentíem les rialles i les burles dels soldats, els seus insults, les seves amenaces, entre les quals feien la juguesca d’apostar quin d’ells seria el primer de violar la meva germana; un va dir: “I la dona també!”, i un altre, que no podia parar de riure, li va replicar al cap d’un moment: “No et faria fàstic de follar-te una truja fastigosa com aquella?”. No volíem sentir tot allò, jo tenia la sensació de viure un malson, pensava que em despertaria suat i corroït per l’angoixa... Però allò només va ser el començament d’un malson molt més llarg.

El francès mal après d’en Samir feia difícil la comprensió d’algunes de les coses que deia, sobretot quan s’excitava. De tant en tant barrejava paraules en la seva llengua, però el context permetia endevinar el que volia dir. Va explicar aleshores que aquells soldats els van ordenar que no sortíssim de casa per cap motiu, que es consideressin “presoners”.

Al cap d’una estona van marxar i en van deixar un de sol per vigilar-nos, però més tard en van arribar dos més, que no semblaven borratxos, però que també ens van maleir com a “porcs musulmans” i ens van pronosticar que patiríem molt. I va ser cert, perquè el cadàver del meu pare va quedar deu dies estès enmig del pati, mirant cap al cel, enmig de la seva sang resseca, descobert, mentre es descomponia. Jo no podia estar-me de mirar a través de la finestra, i el veia allà. L’endemà del seu assassinat va ploure i el cos va quedar tot xop, la sang es va mig liquar. Els soldats ens vigilaven dia i nit; de vegades els vèiem, d’altres no. Quan jo mirava per la finestra em feien gestos obscens i reien.

El tercer dia, al capvespre, dos dels soldats van entrar al pati, van ficar a la boca del meu pare una cua de porc, i entre les cuixes, a l’alçada dels genitals, li van col·locar una pastanaga. Reien com adolescents ximples i no paraven de fer ganyotes i vociferar obscenitats mirant i assenyalant el cadàver del pare, i mirant-me a mi, palplantat rere la finestra. Jo era l’únic que gosava mirar per la finestra. La mare va estar-se al llit mentre va durar el que per a aquells militars semblava una divertida broma macabra. La meva germana va perdre la parla, i avui encara no l’ha recuperada. Semblava morta en vida, pàl·lida, immòbil. Cap dels tres no va menjar res mentre allò va durar, només bevíem aigua i sucs de fruita que teníem a la nevera. Tampoc no vam engegar el televisor, no sabíem què passava realment, però tant se valia, ja que les informacions procedien sempre e Belgrad.

Deu dies amb el cadàver del pare al pati! Per la meva ment van passar idees que no vull recordar. Al cap de deu dies van arribar dos homes de civil i van retirar el cos del pare, se’l van endur. Els soldats havien desaparegut. Vaig sortir al pati, vaig preguntar on durien el cos. Un, ni tan sols em va mirar; l’altre va arronsar les espatlles i no va pronunciar ni una paraula. Van traslladar el cos del pare damunt d’una llitera molt bruta, plena de taques fosques de sang resseca i d’altres humors, fins a una camioneta tronada; van tenir feina per engegar-la, i van marxar. Mai no hem sabut què en van fer, del cos del pare.

Pocs dies més tard, quan la mare i la meva germana ja s’havien refet una mica, els vaig dir que havíem de marxar. Mentrestant havia començat el setge de Sarajevo, des de casa sentíem, al lluny, les explosions i els trets, vèiem passar els avions. Un dia, de matinada, vam agafar unes quantes coses essencials i vam anar fins al poble del costat, on vivia un altre rellotger que havia estat amic del pare. Ningú no ens va aturar pel camí, no vam veure cap soldat. Érem en un territori que ara pertany a la República Srpska. Aquella família ens va acollir, va plorar amb nosaltres, vam estar a casa seva tres dies i mig. A ells no els havia passat res, tot i que també eren musulmans. Després, quan ja érem a França, vam saber que els havien assassinat...

Un altre llarg silenci.

Vam marxar quan es feia fosc. Ens van aconsellar que anéssim cap a Goražde [a l’est de Sarajevo], on tenien parents, i ens en van donar l’adreça i una carta per a ells. Ens van dir que aquella ciutat no havia estat ocupada per l’Armija. Vam caminar durant més de tres dies, extenuats. La mare no volia continuar el camí, tenia els peus plens de nafres. La meva germana, de dotze anys, tot d’una va recuperat els ànims, va créixer de cop!, era més forta i més tenaç que jo..., però era incapaç de parlar, no ha recuperat mai més la parla, ara és en un hospital, sotmesa a tractament psiquiàtric. Entre tots dos vam haver d’arrossegar la mare, que plorava, gemegava, ens demanava que la deixéssim pel camí, que Al·là ja faria què tingués una mort dolça.

No vam arribar a Goražde, però. Pel camí vam ensopegar amb una columna de vehicles blindats amb soldats estrangers [es refereix, segurament, als soldats de l’ UNPROFOR (United Nations Protection Force), una força de protecció instituïda pel Consell de Seguretat de l’ONU molt poc abans, pel febrer de 1992, amb el propòsit de “crear les condicions de pau i seguretat necessàries per trobar una solució per a la crisi iugoslava”]. Jo m’expressava molt malament en anglès, la meva germana el sabia força més bé, i com que no podia parlar va escriure en un paper que li van donar els estrangers quina era la nostra situació. Gràcies a aquells soldats vam poder sortir de Bòsnia i arribar a França, on vam ser acollits com a refugiats. Després tot va ser bastant fàcil. La mare, però, no es va refer, va morir fa deu mesos. Encara era jove, tenia 55 anys, però semblava que en tingués més de 80! Havia perdut totes les dents, els cabells, la pell se li havia enfosquit i era plena de butllofes...

El transeünt va preguntar a en Samir quins eren els seus sentiments; ell es va alterar una mica, va alçar la veu i va dir:

Jo no vull odiar! Jo no vull ser com aquells que van matar el meu pare, perquè ells ho van fer amb odi. Jo no vull odiar ningú, tampoc els serbis. Vull que el meu país torni a ser com abans de la guerra, però tothom diu que això serà impossible. Aleshores no hi tornaré mai més. Però jo no odio ningú, no vull odiar, vull ser una persona respectable, un bon treballador, i aquí ho puc ser, aquí les coses són fàcils. Vull que la meva germana pugui tornar a parlar, els metges diuen que tornarà a parlar, ella n’està segura, i també podrà treballar i trobar un marit.

I quan el transeünt li va preguntar si ell també havia necessitat ajut psicològic, el va mirar de fit a fit i li va respondre, ofès:

Creus que després del que ha passat necessito un psicòleg? No, jo me n’he sortit, jo he estat fort, he estat valent, no odio ningú, no tinc rancúnies, no necessito que em curin de res! Has vist que estic amb camarades iugoslaus, serbis, croats... No els odio, som amics. Jo no odio ningú, no vull odiar ningú!

Evidentment, en Samir necessitava, i molt, assistència psicològica. El transeünt no n’ha sabut res més, ell no li va voler deixar cap adreça, cap número de telèfon, ni tan sols li va dir quin era el seu nom autèntic. Tampoc no li va permetre que el fotografiés. Tot d’una es va aixecar de la cadira, va estrènyer amb força la mà del transeünt i va sortir ràpidament del bar, es va perdre pels carrers de la ciutat, quan ja fosquejava. Havien compartit unes cerveses, mentre parlaven. Com moltíssims altres musulmans de Bòsnia i Hercegovina, en Samir no era un musulmà practicant: l’islamisme, per a ell, era un signe d’identitat, com el judaisme ho és per a la majoria dels jueus que es consideren ateus.

Les guerres acaben gairebé sempre sense haver resolt els problemes, com és el cas de la de Bòsnia, però deixen cicatrius profundes en els qui les han viscut; unes cicatrius que romandran per sempre més en el seu esperit, perquè són indelebles.

Fotografies (feu clic al damunt per ampliar-les):
- A dalt, cartell amb un mapa del setge de Sarajevo.
- A sota, dues imatges que mostren les cicatrius que va deixar la guerra a Jajce (Bòsnia central).

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut (octubre de 2008).