18 de febr. 2012

Violència policial a València: hem arribat als límits de la tolerància

(Foto © EFE) 

L’escriptora Gemma Pasqual m’envia la carta d’una mare que em permeto de reproduir i divulgar des d’aquesta bitàcola, ja no sols com a transeünt per viaranys de vegades intranscendents, sinó també, i sobretot, com a ciutadà indignat i conscient dels excessos intolerables que les autoritats del País Valencià permeten (i, és clar, exerceixen en un cas evident d’abús de poder), de la qual són víctimes uns adolescents, estudiants d’ensenyament mitjà. 

La Gemma encapçala el seu correu amb aquestes paraules, que ja són prou eloqüents: 

El meu fill Guillem de 16 anys, ahir també va ser víctima d’aquesta barbàrie i va ser retingut moltes hores a Sapadors sense aigua ni menjar, la policia va fer cas omís a tots els pares que reclamàvem informació i sobretot als nostres fills menors. 

Qualsevol comentari és sobrer, perquè tant les denúncies com els documents adjunts parlen per si mateixos. A més, us aconsello que llegiu (aquí) el text de Joan Fuster que l’amic Pau Sif publicà ahir en el seu blog Viatger que s’extravia

[L'autora de la carta em diu que era privada i m'ha demanat que l'esborrés. Té tot el dret de demanar-ho, i l'he eliminada, encara que considero que si la Gemma Pasqual n'ha fet difusió és perquè es conegui de primera mà el que succeeix. Em sap greu, perquè crec que certes denúncies cal fer-les sense por. M'adono, però, que aquesta por hi és, probablement és tangible, segurament és la mateixa por a les represàlies que patíem durant el règim totalitari del dictador. Això em fa sospitar que la situació al País Valencià encara és pitjor del que jo imaginava. Deixo, però, com a evidència, els enllaços als documents gràfics.]






13 comentaris:

Belnu ha dit...

Exacte, hem arribat als límits. Em sembla que demà hauríem de ser tots al carrer

sandra Dominguez ha dit...

Albert, el papallones t'ha seguit.
una abraçada.

Olga Gargallo ha dit...

La carta era privada.

Olga Gargallo ha dit...

Per favor, esborra-la.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Olga, havia pensat que si la Gemma difonia la teva carta era perquè volies denunciar públicament la situació; em sap greu que t'hagi molestat que la publiqués, i com que tens tot el dret de demanar-me que l'esborri, l'he esborrada.
Lamento molt que la teva família hagi estat víctima de l'actuació desproporcionada d'aquells que, en teoria, haurien d'estar al servei dels ciutadans i defensar-los, no pas atacar-los.
Salutacions cordials i solidàries.

Sandra, hi ha missatges en clau que no m'arriben. Sincerament, no sé que vol dir això del "papallones". Si m'ho expliques, t'ho agrairé.
Una abraçada també per a tu.

sandra Dominguez ha dit...

Carta esborrada, gràcies Albert!
és deplorable tot plegat.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Malauradament he hagut de veure/viure en carn pròpia i amiga, aquestes i altres atrocitats del poder policial. Et podria explicar coses que no podries creure, i no et parlaria de fa anys, et parlaria de fa mesos, i no et parlaria del País Valencià, et parlaria de Barcelona. En fi, cal que tothom obri els ulls. Franco va morir de vell, i malgrat d'això faci ja molts anys, la seva impremta va deixar un regust agre, que no marxa ni amb el sucre de la jovenesa.
Poques coses han canviat amb els mètodes repressius del poder.
Indignats? no n'hi ha prou.
Mil abraçades amic, i gràcies per fer difondre aquest tipus de noticies.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Sandra: he reflexionat una mica sobre aquesta qüestió i, tot acceptant el dret d'aquesta persona, entenc que una carta encapçalada "Estimades companyes i companys" té molt relativamente la consideració de carta privada, ja que s'adreça a un col·lectiu. Que aquesta persona tingui por de la repercussió del seu text i temi represàlies, fins i tot en l'àmbit de l'escola on estudia la seva filla, pot ser raonable, però només fins a cert punt (i encara ho hauria d'entendre més si ella mateixa ha viscut moments difícils en aquest difícil país i, com diu, ha hagut de córrer davant dels grisos).
Les pors acomplexen, i les persones acomplexades a més d'espantades, si no s'esforcen per reaccionar, em sembla que fan un mal servei al país i a la societat, perquè en imposar-se l'autocensura censuren indirectament els altres i redueixen la força de moltes víctimes com elles que sí que reaccionen amb coratge.
És una reflexió que convido a fer als amics valencians, que són els qui pateixen directament els excessos del poder repressor. Sé que els qui protesten es troben molt sols en una societat poc solidària, però per la meva pròpia experiència (jo també vaig ser un resistent cultural durant el règim franquista a Catalunya i em vaig moure sovint en la clandestinitat, assumint-ne els riscos) sé que cal i es pot ser valents i donar exemple, d'aquesta manera, als fills.
En qualsevol cas, repeteixo, una persona té el dret de demanar que no es difonguin les seves paraules, encara que, de totes maneres, s'han difós per altres canals. Desconec les raons personals i potser més profundes de la seva actitud, i vull respectar-les; però em sembla que també tinc dret a fer els meus comentaris, alhora que em solidaritzo sincerament amb els valencians sotmesos a aquesta barbàrie i les arbitrarietats que se'n deriven.
Puc estar equivocat, no visc al País Valencià, i si em dieu que opino sense conèixer la realitat de prop, ho admetré de bon grat.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Benvolgut Cesc: el teu comentari ha arribat mentre feia la reflexió anterior, i no sols et crec, sinó que jo també he estat testimoni de la ràbia repressora amb la qual actuen sovint les anomenades "forces de seguretat", o "de l'ordre". No cal que en parlem més, sobretot ara que els hereus de l'antic règim tornen a tenir tot el poder i sens dubte l'exerciran sense pensar en les conseqüencies, com està passant vergonyosament a València.
Tens raó, amb la indignació no n'hi ha prou, sobretot si enmig dels qui la manifesten s'infiltren elements distorsionadors propers al poder, com ja s'ha vist. Tenim mitjans per oposar resistència als abusos del poder, i no cal que siguin mitjans violents: la nostra voluntat posada en comú té més força que no ens imagimem!
Una abraçada solidària també per a tu.

Anònim ha dit...

Albert, no haurias d'haver eliminat la carta, tens raó que era adreçada a un col·lectiu i doncs no era privada, com diu l'Olga. Però vull donar-te les gràcies pel teu suport als valencians que creuen en la llibertat i demanen licitament els seus drets.
Jaume Alforja

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Jaume, cal respectar la voluntat de les persones, encara que sàpigui greu. La situació a València es greu, i m'imagino que viure-hi i ser tan a prop dels fets deu espantar força. Aquests excessos repressius atenten contra la convivència i, a la llarga, poden tenir conseqüencies imprevisibles.
Jo em mantinc ferm en la meva denúncia i en la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie (que no són únicament les que reben les garrotades).
Gràcies per haver deixat el teu comentari.

fus ha dit...

Abert gracias por estar de parte de la libertad y de la tolerancia, he leido varios blog y da miedo como se expresan, piensan que no son los estudiantes los que salen a la calle a decir basta, creen que se le està haciendo una guerra personalizada al PP para su desgaste, como sinò hubiera motivos para manifestarse. Como ha cambiado el mensaje, en el anterior gobierno todo era contenciòn y diàlogo, en este mostrar la fuerza y la violencia. Tengo un amigo policia nacional con un cargo de direcciòn y me ha comentado que lo que quieren es que Europa vea que España tiene la suficiente valentìa para quitar a los manifestantes de las calles, no como el anterior gobierno que ha mantenido durante meses a los indignados en las plazas. Dan miedo las nuevas consignas. Vienen tiempos duros.

un fuerte abrazo

fus

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Fus, perdona que no haya visto antes tu comentario. Tienes razón, este gobierno no se anda con chiquitas, parece que le tienen sin cuidado los derechos sociales y creo que se equivoca queriendo dar una imagen que, en el fondo, es antidemocrática y de tintes autoritarios. Pero la realidad es que ha sido elegido por una amplia mayoría, de manera que habrá que aguantar los tiempos duros manifestándose, al menos por escrito, para denunciar los malos modos de quienes manejan el poder en España.
Gracias por haber dejado este mensaje y un abrazo también para ti.