21 de febr. 2010

Més sobre el trasbals de morts

El transeünt ja s’ha referit en aquesta bitàcola (vegeu aquí) al tètric trasbals de morts i a les intencions (frustrades, fins ara) del president francès Nicolas Sarkozy de traslladar les despulles d’Albert Camus al Panthéon des grands hommes de París amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. (Fixeu-vos en el masclisme de la denominació del temple de la grandeur: ningú no ha tingut, que se sàpiga, la idea de canviar-la per la de Panthéon des grandes personnalités, posem per cas, una idea segurament més assenyada que la de traslladar-hi restes humanes...)

Diverses persones del món de la cultura i nombrosos mitjans de comunicació francesos i internacionals s’han fet ressò del cas i de les opinions sobre la conveniència de tenir a Camus entre les celebritats dignes d’aquell temple laic i republicà. [1]

D’una banda, Jeanyves Guérin, professor de la Sorbona i autor del Dictionnaire Albert Camus, [2] manifestava al Nouvel Observateur que “Sarkozy és amic de Bush, Gaddafi, Putin i Berlusconi, i que la seva política és als antípodes dels valors i les concepcions que defensa Camus”; i el periodista Michel Soudais considerava, en el seu blog, que la pretensió de Sarkozy no només suposava una “profanació obscena”, sinó que representava una heretgia envers un home que, en vida, s’havia mantingut al marge de les “glòries literàries”, havia rebutjat distincions i havia manifestat el seu refús de “deixar-se transformar en estàtua”.

De l’altra banda, el filòsof Raphaël Enthoven es preguntava a L’Express per què s’havia de privar a Camus d’allò a què havien tingut dret Rousseau, Voltaire, Hugo i Zola, i coincidia amb el realitzador de cinema Yann Moix, el qual manifestava en la revista La règle du jeu, potser amb un xic massa d’ironia, que el Panthéon és “l’Acadèmia Francesa de les persones mortes”, i que Camus era “prou acadèmic i prou mort per descansar allà”; i no en va tenir prou amb aquesta boutade, sinó que hi va afegir que “la seva obra, gran, bella i noble no conté dinamita” i que, per tant, “Camus no és un autor perillós”.

Enmig d’aquest tediós batibull s’alçava la veu del líder ultradretà Jean-Marie Le Pen, el qual acusava Sarkozy d’electoralisme i encara més: de pretendre treure vots al seu Front Nacional emparant-se, amb objectius partidistes, de la figura de Camus. Embolica que fa fort!

A hores d’ara la qüestió encara no està resolta, tot i que sembla que monsieur Sarkozy està disposat a renunciar al seu “somni”, sobretot perquè el fill de Camus, Jean, fa ús del seu “dret moral” per impedir que les restes de l’escriptor siguin desenterrades; la seva germana Catherine, en canvi, no ha fet us d’aquest dret, “s’ho està pensant” des del novembre i no li sembla ni bé ni malament que el pare sigui panthéonisé, segons que va manifestar personalment al president de la República.

Ara, Chopin

Però vet aquí que la qüestió torna a l’actualitat, ja que monsieur Alain Duault (escriptor, musicòleg i animador de programes musicals a la televisió francesa), comissari per part de França de l’Any Chopin, que se celebra aquest 2010 a Polònia i França amb motiu del segon centenari del naixement d’un dels més alts representants del romanticisme musical, ha proposat al president Sarkozy que les despulles del gran músic polonès d’ascendència francesa, que reposen al cementiri parisenc de Père Lachaise, siguin traslladades amb tots els honors al Panthéon des grands hommes.

Monsieur Duault publicà la carta que va adreçar al president de la República en el número de desembre 2009 / gener 2010 de la revista Classica, i diu entre altres coses que seria el primer músic que entraria en el Panthéon, després que l’any 2003 fracassés l’intent de traslladar-hi les despulles de Berlioz; que seria també “un gran gest europeu”, ja que es tracta d’un artista alhora polonès i francès, “compositor de poloneses i de masurques d’inspiració polonesa", però també "de valsos d'inspiració vienesa, de preludis d'inspiració alemanya, de nocturns d'inspiració irlandesa, d’una barcarola d'inspiració italiana i de balades d'inspiració francesa”. Un orgull per a la cultura europea! (com si no ho sabéssim...). Què hi tindran a dir els polonesos, que conserven com a relíquia el cor del músic en l’església de la Santa Creu de Varsòvia?

I és que el compositor i pianista Fryderyk / Frédéric Chopin (nascut a la localitat de Żelazowa Wola, Masòvia –distant uns 50 km de Varsòvia– l’1 de març de 1810, i mort a París el 17 d’octubre de 1849) ha estat sempre reivindicat, justament, per Polònia com un dels seus homes més il·lustres, però també per França, pel fet de ser fill d’un emigrat francès i per haver viscut a París des de l’edat de 20 anys. França, per tant, s’atorga ara el dret d’acollir-lo entre les seves celebritats.

Ja l’any 2004 va haver-hi un intent per part del llavors president francès, Jacques Chirac, de traslladar al Panthéon les despulles de la famosa amant de Chopin, l’escriptora i feminista Amandine Aurore Lucile Dupin (1804-1876), més coneguda pel seu pseudònim, George Sand, autora, entre altres obres, d’Un hiver à Majorque (‘Un hivern a Mallorca’, 1855), on narra la seva estada, amb els seus fills i el seu amant polonès, a la cartoixa mallorquina de Valldemossa durant l’hivern de 1838 a 1839. Aquesta pretensió va ser frustrada aleshores per la néta de l’escriptora, Christiane Smeets-Sand, hereva del seu patrimoni, la qual va rebre la solidaritat d’uns quants polítics i de representants del món de la cultura, entre els quals hi havia l’actriu italiana Claudia Cardinale. Una curiositat no gaire coneguda: George Sand era descendent del rei August II de Polònia!

El transeünt continua pensant que els morts, il·lustres o no, han de quedar en el record d’aquells que se’ls estimaven i els admiren, i que els seus ossos, les seves cendres o les seves relíquies no s’han de barrejar amb els homenatges, i encara menys amb cerimònies macabres revestides de solemnitat. Permeteu-li que recordi aquests versos de Petrarca:

Passan vostri trionfi e vostre pompe,
Passan le signorie, passano i regni;

Ogni cosa mortal tempo interrompe.
[3]


[1] Podeu llegir, per exemple, el que han publicat Michel Soudais en el seu blog de Politis.fr, Jeanyves Guérin en el Nouvel Observateur (20.11.2009), Benjamin Ivry en el New Statesman (17.12.2009) i el diari suís Le Matin (3.1.2010), tot i que a Internet trobareu moltes més referències.

[2] Jeanyves Guérin: Dictionnaire Albert Camus. Flammarion, París, 2010. 992 pp.
[3] “Passen els vostres triomfs i les vostres pompes, / Passen les senyories, passen els regnes; / El temps interromp tot allò que és mortal.”


Imatges, de dalt a baix:
- Monument a Chopin en el parc Łazienki de Varsòvia, obra realitzada a París l’any 1908 per l’escultor i pintor modernista polonès Wacław Szymanowski (1859-1930). (Foto © Jaime Silva / flickr.)

- El Panthéon des grands hommes, en el Barri Llatí de París.
(Foto © BLOC.com.)
- La tomba de Chopin al cementiri de Père Lachaise de París.
(Foto © Wikimedia Commons.)

- Retrat inacabat de Chopin pintat per Eugène Delacroix a París l’any 1838. (© Museu del Louvre, París.)

- Retrat de George Sand per Auguste Charpentier (1838). (
© Musée Carnavalet, París.)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

16 comentaris:

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

És repugnant que els morts siguin moneda de canvi, i que es busqui rèdit polític a través d'ells.
Aquestes coses, no només passen aquí casa.

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

Coincideixo amb en Cesc, i li dono la benvinguda al transeünt que feia dies que ens tenía amb els ulls secs.

Molts petons
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Cesc, Marian, benvolguts amics: gràcies un cop més per estar atents a les meves entrades a la bitàcola i pels comentaris que em deixeu, encara que alguns articles (com és el cas d'aquest) no siguin tan amables com altres: de vegades, però, em sembla oportú denunciar allò que atempta contra el (meu) sentit comú.
Una abraçada cordial a tots dos.

Daniel Os ha dit...

Qué lengua atractiva hablan ustedes. Lamento no entenderla sin embargo agradezco mucho haber sido invitado a leer esta entrada.

Hasta la próxima,
D.

DUTA ha dit...

Thank you for visiting my blog and for leaving such anice comment on my last post.

I must say, your blog looks very impressive to me!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Daniel: Gracias por tu comentario elogioso con respecto a la lengua catalana. Te recuerdo que puedes leer los mismos textos traducidos al castellano en el blog gemelo TRANSEÚNTE EN POS DEL NORTE (http://transeuntenorte.blogspot.com/).
Saludos cordiales.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Thank you very much for your visit to my blog and for your kind comment, Duta.
Best regards.

Phivos Nicolaides ha dit...

A really nice article and photos!

Lunska Nicori ha dit...

Siempre agradecerte que nos traigas los ecos de aquello que a los demás se nos pueda pasar por alto...
...Mi opinión es que los muertos enterrados están, y si lo están bien..., no meneallo...
Ahora, cada uno tiene su sitio y ... en ese panteón de celebridades tan hermoso, ¿qué pasa? ¿qué podrán jugar todos al parchís acaso?... En fin, no me hagas caso...Chopín y George Sand, son dos de mis grandes amores, y la verdad, prefiero que ni los toquen.
Saludos, Albert

Rita ha dit...

Albert.
ti ringrazio per la tua graditissima visita e pper il tuo commnto sul mio blog.
Complimenti per il tuo italiano... vedo dal tuo profilo che sei un traduttore, ecco che mi spiego il tuo italiano perfetto!
complimenti anche per il tuo blog. Molto bello il tuo post e le foto che lo accompagnano.
a presto
rita

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

- PHIVOS: Thank you for your new visit to my blog and for your comment. Regards.

- LUNSKA: Te habrás dado cuenta de que ni Chopin ni George Sand (ni Camus) me son indiferentes. Si insisto sobre esta cuestión es porque me repugna, como a ti, que se utilicen los restos mortales en lugar de los recuerdos y las obras de estas personas, que no han legado belleza y sabiduría.
Gracias una vez más por tu comentario y un saludo cordial.

- RITA: Mi fa molto piacere leggerti nel mio blog, e anche sapere che lo trovi interessante. Infatti, sono traduttore, ma non solo per questo voglio bene l'Italia e la tua lingua.
Un caro saluto per te e spero di ritrovarti spesso da queste parti.

Laura ha dit...

Lo que tiene que ser tratado con adoración y reverencia es la obra de todos estos Hombres y Mujeres.

Sus restos, como los de todos, con respeto y no ser utilizados para "glorias políticas".

Un saludo

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Me satisface, Laura, que coincidas con mi opinión con la de los otros comentaristas de este artículo.
Gracias por tu visita y por tus palabras, y un saludo cordial.

Belkis ha dit...

Coincido con Laura, lo importante es el respeto, la veneración y la dignidad que se merecen y es necesario preservar de esas grandes personalidades. Gracias por dejarnos entregas tan interesantes y que tanto aportan a nuestro acervo cultural. Un abrazo

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tu comentario, Belkis, completa mi satisfacción. Creo que la mayoría de la opinión pública se opondría a la utilización política de los restos de esas personalidades..., pero los políticos creen que con los votos que les han otorgado los ciudadanos (aunque no hayan obtenido mayoría absoluta) tienen derecho a todo.
Gracias por compartir este blog y por tus palabras de ánimo.
Un abrazo cordial.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Com explico en els comentaris de la meva entrada del 6 de març, de cop i volta, després que les meves bitàcoles estiguessin inactives durant unes quantes hores, han desaparegut tots els comentaris de resposta que havia escrit.

Lamento aquesta circumstància, inexplicable per a mi. Sapigueu que he respost sempre als comentaris: alguns n'heu tingut constància.

Gràcies per les vostre visites a la bitàcola i per les paraules d'ànim que em deixeu. Una salutació cordial per a totes i tots.

--------

Como explico en los comentarios de mi entrada del 6 de marzo, de repente, después que mis bitácoras quedaran inactivas durante varias horas, desaparecieron todos los comentarios de respuesta que había escrito.

Lamento profundamente esta circunstancia, inexplicable para mí. Sabed que siempre he contestado a los comentarios: algunos de vosotros tenéis constancia de ello.

Gracias por vuestras visitas a la bitácora y por las palabras de ánimo que me dejáis. Un saludo cordial para todas y todos.