24 de nov. 2009

Trasbals de morts




És curiós que siguin els polítics, quan es dignen baixar al terreny de la cultura, i algunes institucions amb afany de notorietat, els més obstinats a l’hora de voler remoure els morts. O encara pitjor: que, de vegades, darrere d’aquests “moviments” s’amaguin obscurs interessos (potser perquè són inconfessables?).
Al transeünt, tot i que és curiós de mena, no l’ha encuriosit mai saber qui hi havia realment darrere el desig de “retornar a Espanya” les restes d’Antonio Machado, que tan discretament reposen en el cementiri de Cotlliure, sense tenir en compte que aquesta d’ara no és l’Espanya republicana de la qual el poeta sevillà va haver de fugir amb la seva mare en condicions infrahumanes; ni el de desenterrar l’intel·lectual Manuel Azaña, el darrer cap d’Estat de la República espanyola, que va manifestar clarament el seu desig de ser inhumat allà on morís (i, per tant, fou sepultat en el cementiri de Montalban, al sud de França, sense el dret de ser embolcat amb la bandera republicana espanyola, a causa de la prohibició que va decretar el mariscal Pétain; l’ambaixador de Mèxic a França va tenir la sensibilitat d’embolcallar-lo, almenys, amb la bandera el seu país –generós acollidor d’expatriats– i no amb la rojigualda, com havia ordenat el cabdill del règim filonazi de Vichy).
El transeünt tampoc no entén aquella fal·lera, l’any 2005, de traslladar els ossos d’Amadeu Vives del cementiri de Montjuïc, a Barcelona –al qual el cos del compositor va ser conduït amb grans honors des de Madrid, on havia mort, el desembre de 1932–, al de Collbató (es van al·legar les condicions precàries en què es trobava la seva tomba: per què l’Orfeó Català no se’n va preocupar més, de dignificar l’indret? Hi ha preguntes de les quals difícilment podrem obtenir respostes raonables).
Encara li va costar més al transeünt explicar-se els estranys motius que el govern peronista argentí adduïa fa pocs mesos per justificar un vol transatlántic que dugués el cadàver de Borges des de Ginebra, on ell mateix va voler que l’enterressin (En el centro de Europa, en las tierras altas de Europa, crece una torre / de razón y de firme fe. // Los cantones ahora son veintidós. / El de Ginebra, el último, es una de mis patrias, va deixar escrit en un dels seus darrers poemes*) a Buenos Aires, perquè reposés en el cementiri de La Recoleta –on se suposa que van ser dipositades les restes “autèntiques” d’Eva Perón, tan desdenyada per ell, després del seu tètric periple–, sobretot quan l’escriptor havia adoptat fins i tot la nacionalitat suïssa per tenir tots els drets en la terra on va morir.
És curiosa, també, aquesta dèria humana de pertorbar aquella tan proclamada “pau dels morts”, que sembla sagrada per a les religions del Llibre però que contagia fins i tot els veneradors dels santificands, com és el cas del reverend Karol Wojtyła, més conegut com a papa Joan Pau II, el cos (o almenys el cor) del qual reivindica la diòcesi o la feligresia de Cracòvia. Al transeünt li crida l’atenció que es contraposin tan ostensiblement el deliri de remenar els cossos del difunts i les supersticions que envolten la Seca. I el desesperen –no s’amaga de dir-ho– els patrioterismes de pa sucat amb oli que moltes vegades s’hi barregen per fer-hi un allioli d’allò més macabre.
Aquesta obsessió, com sabem, ha acompanyat sempre la humanitat i no se n’ha lliurat gairebé cap civilització, si més no entre les occidentals (dit això des del nostre etnocentrisme). Les glòries de França, per exemple, tenen l’honor de viure la mort en un sumptuós panteó, i vet aquí que ara el senyor que encarna amb tanta pompa aquelles dinasties que, teòricament, enderrocà per sempre més la Revolució burgesa de 1789, vol que les restes d’Albert Camus reposin en el Panthéon de la Montagne Sainte Geneviève parisenca, aquell monumental temple eclèctic dedicat a Santa Genoveva de Nanterre que va dissenyar el senyor Soufflot a mitjan segle XVIII, és a dir, uns quants anys abans de la Revolució, barrejant-hi tots els estils que va poder, des del clàssic grecoromà fins al neoclàssic de l’època, passant pel gòtic i el bizantí, i que el 4 d’abril de 1791 l’Assemblea Constituent va decidir que esdevingués temple republicà i Panthéon des grands hommes, amb uns quants retocs arquitectònics encarregats al ciutadà Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy.
Les desfilades de cadàvers exquisits (que no tenien res a veure, evidentment, amb els que crearen després els surrealistes) pels carrers de París fins al Panthéon són cèlebres: des de la inaugural, que va passejar les despulles de Mirabeau a la llum de les torxes aquell mateix 4 d’abril de 1791, fins a la que hi dugué, molt més discretament, el cos de la resistent Lucie Aubrac l’any 2007.
Ara, monsieur le Président de la République Française, el senyor Nicolas Sarkozy, té la voluntat de traslladar les restes mortals de l’escriptor Albert Camus al santuari dels grans homes, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort en accident de trànsit, el 4 de gener de 1960; voluntat que topa amb la de la família del premi Nobel de literatura de 1957, expressada pel seu fill Jean, el qual considera que la decisió és un contrasentit, tenint en compte la biografia de l’autor de l’Homme révolté, al qual “espantaria” (si es pot traduir així el verb craindre en aquest context) l’”emparament”(així interpreta el transeünt el mot récupération, que apareix entre cometes en l’article que publicà Le Monde el proppassat 21 de novembre) del seu pare per part del cap de l’Estat”.
Estranys transeünts, aquests rígids o descompostos viatgers d’ultratomba...

* Jorge Luis Borges: Los Conjurados. Alianza Editorial, Madrid, 1985.

Crèdits de les fotografies:
Albert Camus (© Time Inc.).
Tomba d’Albert Camus a Lourmarin, Provença (©Walter Popp, Wikimedia Commons).


6 comentaris:

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Ja ens ho mostrava el mestre Espriu, els morts d'un poble parlen més que els vius, serà per alló de que sempre riuen ...?
Una abraçada!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Potser sí, Cesc. Gràcies pel teu comentari.

Anònim ha dit...

M'ha interessat molt aquest article però em molesta el comentari que fa sobre l'Orfeó Català, al que he estat vinculada durant molts anys. L'Orfeó no es mereix el que vosté diu sobre tot perquè el que va passar te relació amb l'assumpte tan desagradable del Sr. Millet, que mai no tenia diners per a l'Orfeó. Vui que quedi constància d'això. Moltes gràcies i disculpi.
Conxita

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies, Conxita, pel seu comentari. Lluny de la meva intenció posar en entredit la tasca de l'Orfeó Català, que mereix tota la meva simpatia i admiració! Precisament, la frase que he afegit quan l'esmento, "Hi ha preguntes de les quals difícilment podrem obtenir respostes raonables", volia fer entendre el que vosté diu; és cert, però, que la qüestió pot malinterpretar-se i, per tant, trobo molt justificada la seva observació.
Li agraixo l'atenció amb què segueix aquesta bitàcola i li faig arribar les meves salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Li dono les gràcies per la seva resposta però em sembla que seria just que rectifiqués l'article.
Conxita

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Benvolguda Conxita: els seus comentaris i les meves respostes són "part annexa" del text i, per tant, la seva opinió i la meva queden prou reflectides d'aquesta manera. Qualsevol lector interessat per la qüestió que li preocupa llegirà aquests comentaris i en traurà les conseqüencies. A hores d'ara, a més, tothom sap prou bé el que va passar i que l'Orfeó fou víctima d'un delicte que té noms i cognoms.
Li agrairé que ho entengui així.
Moltes gràcies, Conxita!