13 de març 2010

Jean Ferrat: cançó, poesia i compromís social

Jean Ferrat l’any 2008. (Foto © abaca.)

Avui, 13 de març de 2010, a les 12.58 del migdia, ha mort a Aubenàs, prop de la petita localitat d'Antraigues-sur-Volane (en el departament francès de l’Ardecha [Ardèche], en terres occitanes), on vivia, Jean Tenenbaum, el menor dels quatre fills d’un emigrat jueu rus. Havia nascut a Vaucresson, prop de París, l’endemà del dia de Nadal de 1930. Quan tenia onze anys, el seu pare fou deportat pels ocupants nazis i internat en el camp de concentració d’Auschwitz, del qual ja no sortí. Ell pogué salvar-se gràcies a la protecció d’un grup de militants comunistes.


Aquell infant, al qual li va costar assumir la tragèdia familiar, va començar a guanyar-se la vida, un cop acabada la guerra, component cançons, interpretant-les en modestos cabarets, fent teatre i tocant la guitarra en una banda de jazz, amb el nom de Jean Laroche. Tot i que l’èxit no li somrigué immediatament, decidí dedicar-se a la música i l’espectacle i adoptà un altre pseudònim, Frank Noël, que després canvià pel que el duria a la fama: Jean Ferrat.

Ferrat fou sempre fidel al seu compromís social i polític, i tot i que no es va afiliar mai al partit comunista, fins al 1968 romangué proper a la formació d’aquells que li salvaren la vida. I, a poc a poc, empès per l’entusiasme i els amics, els “camarades”, el seu nom començà a sonar, sobretot des que, l’any 1956, adaptà per a la música el poema Les yeux d’Elsa, del seu admirat Louis Aragon.* Aquesta cançó va ser popularitzada aleshores per un cantant que sumava èxits en els cabarets parisencs: André Claveau.


El primer disc de Jean Ferrat (1958), però, passà inadvertit. No fou fins al 1960, amb Ma Môme (escolteu-la), que es començà a sentir la seva veu a les principals emissores de ràdio. L’any 1966 ja era famós. El 1962 va escriure la cançó Deux enfants au soleil per a la seva gran amiga Isabelle Aubret, que la intrepretà amb gran èxit. Deu anys més tard va compondre una altra de les seves cançons més conegudes: Mon vieux. Des d’aleshores, les ventes dels seus discos s’incrementaren: ja havia esdevingut una figura en el món musical francès.


Jean Ferrat amb les cantants Isabelle Aubret i Juliette Greco
(París, 1965). (Foto © AFP.)


Mentrestant havia escrit algunes cançons força compromeses i un xic atrevides en el panorama polític de l’època, com ara Nuit et Brouillard (1963; escolteu-la i llegiu-ne la lletra aquí) i Potemkine (1965; escolteu-la aquí), la difusió de les quals a través de les emissores de ràdio fou prohibida per l’autoritat competent francesa, i també una de les peces que al transeünt li han arribat més al cor: Camarade (escolteu-la), en la qual denuncia la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’estiu del 1968.


L’any 1972 marxà de París i s’establí en l’Ardecha, segurament decebut pel totalitarisme ferotge posat de manifest pels més alts representants de la ideologia que defensava (les atrocitats anteriors de Stalin encara no eren prou conegudes o s’havien silenciat). La pau d’aquelles terres meridionals li inspiraria una altra de les seves cançons més belles: La montagne (escolteu-la).


Jean Ferrat, però, quedarà segurament com el gran cantor de la poesia d’Aragon (podeu escoltar una de les cançons, Aimer à perdre la raison, aquí), al qual dedicà dos reculls: Que serais-je sans toi? (1974) i Heureux celui qui meurt d'aimer (1995). El transeünt ha escoltat aquestes cançons desenes de vegades, i les torna a escoltar amb emoció mentre escriu aquest homenatge a un home que ha estat sempre conseqüent amb ell mateix i amb les seves idees, una actitud lloable que no s’ha de confondre amb un compromís absolut amb el comunisme francès, sinó ben al contrari: una de les seves cançons, Bilan (1980), és precisament una crítica no gens dissimulada al líder del PCF, Georges Marchais, pel seu vergonyós balanç “globalment positiu” dels països sotmesos, contra la voluntat dels seus pobles, a la rígida disciplina soviètica. Una actitud que, d’altra banda, l’allunyà d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres del seu país que encara creia (o ho feia veure, per seguir la “moda” de l'època) en les bondats del socialisme real.


La música i la política van ser les dues grans passions de Jean Ferrat. En aquest sentit, cal no oblidar el seu compromís amb els moviments d’esquerra, com ara el d’antiglobalització liderat pel controvertit líder camperol José Bové (1987), i la seva adhesió a la Coordination française pour la Décennie de la culture de non-violence et de paix, una associació creada el novembre de l’any 2000 per tal de coordinar les activitats del Decenni internacional de promoció d’una cultura de la no-violència i de la pau a favor dels infants del món, promogut per la Unesco i que acaba, precisament, aquest any, amb algunes mostres de bona voluntat però, sobretot, amb una aberrant indiferència per part de l’anomenat “primer món”, tot i el compromís (més ben dit, les paraules solemnes i buides de contingut) de la grandiloqüent Aliança de Civilitzacions proposada pel president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el 21 de setembre e 2007 durant la 59a Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. També fou molt crític amb les multinacionals de la música i la indústria discogràfica que, segons ell, posaven en perill la llibertat de creació.


Cançó, poesia i compromís social són les paraules que, segons el transeünt, resumeixen la vida i la trajectòria personal de Jean Tenenbaum, més conegut com a Jean Ferrat.


* Aragon (1897-1982) va escriure aquest famós poema, dedicat a la seva esposa, la russa Elsa Triolet (Elsa Kagan [1896-1970], que era cunyada de Vladímir Maiakovski), l’any 1940.

6 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Una gran ressenya digne del personatge, que a mi personalment era dels qui més m'agradava de la chanson. I a qui - sincerament - donava ja per mort.

Bon diumenge

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Doncs no, no era mort, però s'havia retirat de la "vida pública", desenganyat, com explico, pels seus correligionaris polítics: el gran somni del comunisme es va acabar per a ell, com per a molts, l'agost de 1968, quan els tancs soviètics envaïren els carrers de Praga!
I coincideixo amb tu, era un dels grans de la chanson, malauradament poc conegut en el nostre país.
Gràcies pel teu comentari. Bon diumenge també per a tu i una salutació cordial.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

El comunisme totalitari de Stalin, va fer una purga prou efectiva, evidenciada per la gairebé eradicació del vertader comunisme llibertari. Tant sols cal recordar al POUM.
Malgrat això, moltes veus han continuat alçant-se per mantenir viva la flama de la vertadera col·lectivització. Per bé i per mal, el món no es va acabar al 68.

Salut!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tens molta raó, Cesc. Per això m'ha agradat descatar l'actitud honesta i conseqüent de Jean Ferrat.
Una abraçada.

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

M'alegra veure que el transeünt segueix oferint i obrint finestres, on el paisatges van sempre més enllà dels moments que inmortalitza.

Petons
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies un cop més, Marian. Espero obrir-ne moltes més, de finestres, per als qui vulgueu treure el cap per contemplar nous panorames.
Les vostres contribucions, deixant-me comentaris, són però, l'energia necessària.
Petons també per a tu.