25 de març 2010

Post scriptum. Una parlant livoniana centenària… al Canadà

El transeünt, quan va parlar dels livonians en aquesta bitàcola, pel gener d’aquest any (vegeu Līvõd rānda), va dir que el darrer parlant de la llengua, Viktor Berthold, havia mort el 28 de febrer de 2009. Però vet aquí que ara el sorprèn una notícia apareguda el proppassat 19 de març en la publicació estoniana Fenno-Ugria Asutus, signada per Tapio Mäkeläinen*, en la qual s’informa que la senyora Grizelda Kristiņa (nascuda Berthold), que parla la seva llengua materna, el livonià, acaba de fer 100 anys en la localitat de Campbellville, a uns 50 quilòmetres al sud-oest de Toronto (Ontario), on viu des que es va establir al Canadà l’any 1951.

Grizelda Kristiņa, cosina de Viktor Berthold, va néixer a la Līvõd rānda (nord de Curlàndia, Letònia), concretament a la granja de Zūonkõ, en el llogarret de Vaide (a 12 km d’Irē [Mazirbe], on després va anar a escola), el 20 de març de 1910. Entre els anys 1930 i 1933 (és a dir, quan Letònia era una república independent) va estudiar a la Universitat de Lahti i l’Institut-llar de Orimattila (Finlàndia) gràcies al suport d’una organització ugrofinesa, que va seleccionar els joves livonians més ben formats per oferir-los aquesta oportunitat (cal dir que la solidaritat entre els pobles ugrofinesos ha estat sempre envejable, i encara ho és).


L’any 1944, quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, fugí amb el seu marit i la seva filleta Sarmite, de quatre mesos, a Suècia, i el 1951 s’establiren tots tres al Canadà, on s’havien constituït diverses comunitats d’exiliats bàltics al voltant de la ciutat de Toronto.


Grizelda Kristiņa no tan sols va mantenir viva la flama de la cultura i la llengua livonianes, sinó que, a més, l’any 2008 encara va tenir forces, malgrat la seva edat, per publicar un CD en livonià, Līvõ kel, en el qual dicta els capítols d’un manual de llengua livoniana amb el mateix títol publicat l’any 2000, també al Canadà, per Kersti Boiko. El més interessant d’aquest CD, però, és poder sentir la fonètica de la llengua amb la veu d’aquesta senyora tan eixerida.


Notícies com la que comenta ara el transeünt permeten mantenir l’esperança que la llengua dels livonians, tot i que actualment no es parli fora de l’àmbit d’algunes –escasses– famílies, no caurà en l’oblit. La pèrdua definitiva d’una llengua, encara que sigui petita, representa sempre un empobriment de la cultura universal.


Felicitats pels seus cent anys de vida profitosa, senyora Kristiņa!

* Tapio Mäkeläinen és un conegut finougrista finlandès, casat amb una letona i molt interessat per la cultura estoniana. De fet, aquesta informació la va obtenir d’un article més extens, signat per Baiba Šuvcāne i publicat al portal Livones.lv: “Grizelda Kristiņa svin 100 gadu jubileju”. El transeünt s’ha basat també en aquest article i s'ha permès de corregir algunes inexactituds del de Mäkeläinen.


Agraïments: Linda Järve i Jüri Talvet.


Font de la fotografia de la senyora Kristiņa: livones.lv.

7 comentaris:

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Amic Albert, em ve al cap la gent que plora per la lamentable situació de la cultura catalana.
Cal mirar al món, i aprendre.
Gràcies per les teves boniques lliçons.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tens tota la raó, Cesc. És molt més efectiu fer alguna cosa que plorar, conèixer altres realitats que queixar-se (sobretot del que "no fan els altres"). De vegades persones senzilles, com aquesta senyora, fan molt més per la seva cultura que algunes institucions de casa nostra, proporcionalment parlant.
Gràcies a tu i una abraçada molt forta.

Phivos Nicolaides ha dit...

Hola amigo!

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

Efectivament, la desaparició d'una llengua és sempre lamentable, hi malgrat que hi hagi un xic d'esperança les autoritats compentents haurien de fer un esforç per mantenir-les i recuperar-les, aquesta sí que seria una gran tasca cultural mundial.

Una abraçada
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Thank you, Phivos.

**************

Marian, t'asseguro que, en aquest cas, les autoritats "democràtiques" van fer, en la dècada de 1930 i des del 1990, tot el que ha estat possible: ho vaig constatar jo mateix el setembre passat, quan vaig visitar les terres dels livonians. La que va provocar la seva extinció gairebé completa va ser la Unió Soviètica, quan va fixar la frontera al litoral i va acabar amb els mitjans de vida dels livonians, que eren essencialment pescadors. Van haver de dispersar-se, emigrar a altres llocs de l'URSS, canviar d'ofici, integrar-se en altres societats i, en molts casos, exiliar-se, com aquesta senyora. És molt lamentable que la història i els interessos dels "grans" (sobretot dels imperis) destrueixin el teixit social i cultural dels pobles més petits, incapaços de defensar-se.
Gràcies pel teu comentari i una abraçada també per a tu.

Nati ha dit...

ME LLAMO NATI Y ME HA ENCANTADO TU BLOG, HE ENCONTRADO UN AMBIENTE MUY CALIDO ES COMO ESTAR EN CASA DESPUES DE TIEMPO, TE FELICITO POR LO QUE HAS CONSEGIDO Y ME QUEDO COMO SEGIDORA SE ESTÁ BIEN AQUÍ.
YO TENGO UN BLOG AL QUE ME GUSTARÍA INVITARTE SE LLAMA:" LOS CUENTOS DE NATI", SI TE GUSTA SERÍA UN HONOR QUE TE QUEDARAS,
HASTA PRONTO BESOS NATI.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Nati, me alegra mucho que hayas visitado esta bitácora y te guste. Tienes las puertas siempre abiertas para pasar el rato que quieras en esta casa virtual.
Me sorprende (gratamente) que te hayas "instalado" en la versión catalana: puedes visitar también la otra, en castellano, que es paralela pero no del todo, pues en ella he publicado cosas específicas que no están aquí. Se trata de TRANSEÚNTE EN POS DEL NORTE (http://transeuntenorte.blogspot.com/).
Muchísimas gracias por tu cariñoso comentario. Visitaré sin duda tu blog. Mientras tanto, un beso también para ti.