Contradictòria Ljubljana

L’edifici de la Universitat (a l’esquerra) i l’església

de les Ursulines (al fons) des del Castell de Ljubljana.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les contradiccions històriques

Tot i que a primera vista no ho sembli, la capital d’Eslovènia (un país que a penes supera els 20.000 quilòmetres quadrats, és a dir, poc més que Navarra i el País Basc junts) és una ciutat força contradictòria. En primer lloc, perquè ha esdevingut la capital de la República per caramboles històriques, ja que l’autèntica capital eslovena hauria de ser Trieste (Trst, en eslovè), ciutat que ara és en terres italianes, però on la considerable comunitat eslovena ha estat sempre, i és, molt activa, tot i les dificultats que ha patit durant anys i fins fa ben poc. D’altra banda, l’ànima cultural eslovena té moltes arrels fermament encrostades a Klagenfurt (Celovec, en eslovè), la capital de la Caríntia austriaca, on van néixer figures notables de la literatura en llengua alemanya, com ara Robert Musil i Ingeborg Bachmann, però també algunes personalitats rellevants de la cultura eslovena: és el cas, per exemple, de Jožef Stefan (1835-1893), una de les eminències científiques i, sobretot, un dels grans matemàtics europeus de la seva època (que també era poeta, dit sigui de passada).

Ljubljana, nascuda com un assentament militar romà que esdevingué la ciutat d’Emona (més ben dit, la Colonia Iulia Aemona) a la darreria del segle I de la nostra era i fou víctima de la fúria dels huns, els ostrogots i els llombards, fou poblada per eslaus en el segle VI i encara va haver de patir la submissió als francs i, més tard (des del 1278), a la dinastia dels Habsburg. Quan el 1809 Napoleó va annexar de facto a França les Províncies Il·líries, en va establir la capital, i quan els territoris que les constituïen tornaren a mans austriaques, el 1813, a Viena van tenir la pensada de convertir-los, per raons administratives, en l’anomenat Regne d’Il·líria (1816-1849), dependent de l’Imperi, que mantingué la capitalitat a Ljubljana (amb el nom alemany de Laibach), tot i que tant Trieste com Klagenfurt en formaven part.

Ljubljana en el segle XVII, segons un gravat del llibre Die Ehre
dess Hertzogthums Crain, de J. V. Valvasor (Nuremberg, 1689).
Hi destaca la primitiva església de Sant Jaume, als peus del castell.

L’opinió dels eslovens, sotmesos, no tenia, evidentment, cap interès per a la alehores llunyana cort vienesa. La derrota de l’Imperi austrohongarès en la primera guerra mundial va fer que el territori eslovè s’incorporés, el 1918, al Regne del Serbis, Croats i Eslovens (Kraljevina Srbov, Hrvatov in Slovencev, en eslovè), el qual esdevindria, l’any 1929, Regne de Iugoslàvia i, després de la segona guerra mundial, República Federal de Iugoslàvia. Només quan Eslovènia obtingué per primera vegada l’autèntica independència, proclamada el 25 de juny de 1991, Ljubljana es convertí en la capital d’un Estat europeu, que l’any 2004 s’integrà tant en l’OTAN com en la Unió Europea, i l’11 de juny de 2006 substituí la moneda nacional, el tòlar, per l’euro.

Ljubljana, tot i que molts eslovens la consideren provinciana (l’ombra de Trieste és allargada!), és una ciutat bonica i agradable, de dimensions humanes. Hi resideixen uns 270.000 dels dos milions i escaig d’eslovens que poblen la República. El centre urbà s’estèn a banda i banda del riu Ljubljanica, i el centre històric és als peus del castell (el Ljubljanski grad), bastit en el segle XV pels Habsburg, com moltes altres fortificacions frontereres, per defensar l’Imperi del perill otomà. Ara, completament restaurat (potser massa “refet” i tot), és un indret agradable –s’hi pot accedir amb un funicular–, desde d’on es contempla tota la ciutat i, al fons, els estreps orientals de la serralada alpina, que en aquell tram s’anomenen Alps Julians.

Un dels quatre dracs que decoren

els accessos al Zmajski most
(pont dels Dracs), inaugurat
l’any 1901 amb el nom
de Pont del Jubileu.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Hi ha força coses a veure a Ljubljana, a més del castell, des del Triple Pont (Tromostovje), que creua el riu des de la plaça Prešeren, l’indret on batega el cor de la ciutat, fins a un altre pont famós, el dels Dracs, d’estil modernista, presidit per las escultures d’uns dracs alats de color verd que rememoren la mitologia local, segons la qual Jàson, arribat fins allà amb els Argonautes tot remuntant els rius Danubi i Sava, hauria vençut el drac de Ljubljana, el qual ha esdevingut el símbol de la ciutat (i, no per casualitat, també de Klagenfurt).

L’església franciscana
de l’Anunciació, a la
plaça Prešeren, des
del Triple Pont.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)



Com en qualsevol país catòlic, s’hi troba a tot Eslovènia la marca jesuïtica del barroc, com un vade retro contra la Reforma luterana. En són exemples, a Ljubljana, la catedral de Sant Nicolau, del 1706, amb la seva cúpula verda (tot és verd, a Ljubljana!), afegida el 1841; l’església franciscana de l’Anunciació, de mitjan segle XVII; la de Sant Jaume, reformada en 1701, i la de les Ursulines, del 1726, amb la seva singular façana. També hi trobem algunes fonts gòtiques, com la de Robba, la d’Hèrcules, a la ciutat vella, o la dels Tres Rius de Carniola, a la plaça de l’Ajuntament.

L’arquitectura renaixentista (estil en el qual fou reconstruïda la ciutat després del terratrèmol que la va assolar l’any 1511), l’eclèctica (representada per l’estació ferroviària, del 1849, la Universitat, el palau Zois i el teatre de l’Òpera, entre altres edificis) i la modernista, que aparegué en les noves construccions després de les destruccions d’un altre terratrèmol, l’any 1895, també són presents a Ljubljana. Entre els edificis modernistes (o Jugendstil) cal destacar la casa Urbanc, del 1903, la Caixa d’Estalvis Municipal (Mestna hranilnica), del 1904, la casa Bamberg i l’hotel Union (1907), l’impressionant –i més tardà– edifici rosat del Banc Cooperatiu de Negocis (Stavba Zadružne gospodarske banke), del 1921, i la construcció art déco de la Unió Cooperativa (Zadružna Zveza).

Detalls decoratius de l’edifici

de Unió Cooperativa
(Zadružna Zveza).
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La impressió general de la ciutat, sobretot del seu centre històric, recorda molt la de les ciutats mitjanes austríaques. No en va Eslovènia, contràriament a les altres repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, no es pas un país balcànic, sinó clarament mitteleuropeu. Perdre’s pels carrers de la ciutat vella, gaudir de la pau que s’hi respira i dels seus nombrosos restaurants (que a l’estiu instal·len terrasses a la vora del riu), visitar els museus i els edificis notables o seure en un dels múltiples cafès “a la vienesa” o en algun dels nombrosos parcs per descansar de la passejada tot llegint un bon llibre, deixa en el visitant un regust agradable, amb certs tocs d’heterogeneïtat.

Les contradiccions d’ara mateix

Situem-nos ara en el present i fixem-nos , d’una banda, en el fet que Ljubljana ha estat declarada per la UNESCO Capital Mundial del Llibre 2010, un fet que ha passat gairebé inadvertit en el nostre país (com gairebé tot el que succeeix més enllà d’Itàlia) però que posa de manifest la importància cultural de la ciutat (desmentida per alguns, com veurem tot seguit). El programa oficial d’actes, el portal web del qual podeu veure aquí (en anglès), demostra un esforç important, que al transeünt li sembla significatiu, per posar la literatura i els llibres a l’abast d’un públic ampli i divers, i no només per la presència d’autors nacionals i estrangers en diversos actes, sinó també per la cura que s’ha tingut d’apropar el llibre als infants, amb les conseqüències positives que representa sembrar llavors de futur.

El revers de la moneda el trobem, en canvi, en un article que publicà el proppassat 10 de juny el periodista cultural i editor Dejan Steinbuch en el periòdic Finance de Ljubliana: “Rekvijem za poslednji jazz v Ljubljani” (‘Rèquiem pel darrer jazz a Ljubliaja’). L’autor reflecteix, d’alguna manera, la visió provinciana de la capital eslovena: en la primera frase de l’article diu, precisament: “Ljubljana mai no ha estat una metròpoli”; i després manifesta sense racança que entre els dirigents i administradors de la ciutat han faltat sempre persones amb talent, capaces de fer passos endavant en la Història: “Ljubljana ha estat dirigida per la mediocritat [...], hi impera una mentalitat provinciana i petitburgesa”, i afegeix que el pitjor enemic d’aquesta gent és la cultura urbana. “Ljubljana mai no serà una ciutat important en el món, però això sí: pot esdevenir una capital amb pedigrí específic subalpí amb aires cosmopolites”.

Drago Gajo (Ljubljana, 1950),
fundador del Jazz Club Gajo.
(Foto © Pet)

Steinbuch assegura que la cultura urbana no significa únicament cultura moderna, encara que hi hagi un bon museu, un castell, una pila de monuments, els llibres de l’editorial Beletrina, una Associació d’Escriptors Eslovens i un parc anomenat Tivoli, i sigui ara la Capital Mundial del Llibre, sinó que també ha de ser una cultura normal, i que una part sagrada de la cultura urbana que insufla a Ljubljana almenys una bafarada de capitalitat és la música, i concretament el jazz: “Una ciutat amb un club de jazz mai no serà un poble. Una capital sense un club de jazz no és una capital”, conclou Steinbuch. Es refereix al club de Jazz Club Gajo, del carrer Beethoven 8, que durant setze anys ha estat “el santuari de joves artistes, músics que necessiten un local per tocar” i és, a més, un lloc d’interès públic, el qual haurà de tancar les portes per una decisió judicial; i es pregunta, no se sap si gaire ingènuament, si l’imperi de la llei sempre ha de tenir raó, si no es poden prendre mesures de protecció per a aquest local i el que representa; però arriba a la trista conclusió de que el club Gajo no té padrins poderosos i rics que “hi puguin fer alguna cosa”.

La cara i la creu d’una ciutat, de la societat en el seu conjunt, de la cultura plural en singular. El transeünt no treu a la llum aquest cas perquè sigui únic i aïllat: malauradament és només un exemple del tracte que en els últims anys està rebent arreu la cultura en totes les seves manifestacions. La cultura podria equiparar-se, d’aquí a no gaire temps, al quart món, a un món exclòs del “món real”, un món marginal, suportat pels esforços d’un grapat de persones a canvi de no res, o sí: de la satisfacció de sobreviure i de gaudir, encara que sigui amb l’estòmac buit. En fi, una qüestió que convida, si més no, a reflexionar.

Feu clic al damunt de les imatges per ampliar-les.