7 de jul. 2010

La patumeria


Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, patum, en sentit figurat, és “dit d'una persona que frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits”. És un mot de gènere femení i, etimològicament, seria un derivat col·lectiu o pejoratiu, aparegut cap al 1900, de pata o pota “(amb la primera vocal dissimilada), és a dir, conjunt de potes”.

Vet aquí, però, que el transeünt ensopega a internet amb una wiki anomenada Yoyapedia, d’afinitats blogueres, i troba en l’entrada Patums una definició, curiosament bilingüe, que reprodueix, tot saltant-se el segon i tercer paràgrafs per no enredar la troca: el lector, si li ve de gust o és curiós de mena, pot entrar-hi i seguir el fil amb totes les ironies que s’en desprenen. Heus-la aquí:


Dícese de aquel comentarista veterano que inspira reverencia ante los noveles y cuyas opiniones son siempre tenidas en la más alta estima. Cualquier confrontación con una patum puede generar numerosas críticas y rapapolvos por haber osado contradecir la palabra de algún Mesías del blog.

[…]

La patumeria és una qualitat que costa d'assolir però molt més de mantenir. Exigeix el redactat constant de patumades, d'opinions en les que no importa l'encert sinó el toc patumaire diferencial. La patum se sent dreta, sola i de perfil davant la imatge que el món mundial té d'ella i sent que no pot decebre l'espectativa de la massa de seguidors i detractors. Sobretot d'aquests darrers.


I ja que hi és, el transeünt transcriu també el que diu sobre la patumeria, però utilitzant el mot en masculí i en passat, Ramon Alcoberro en el seu llibre Contra Josep Pla*:


El patum era un senyor. No em pregunteu perquè, però havia de ser un senyor. Algunes senyores que tenien capacitat per ser-ho (Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany) van ser rebutjades. Potser resulta que les senyores, si no es diuen Colette o Virginia Woolf, tenen poc paper en la literatura. El patum, a més, se situava en un nivell transhumà. Se li exigia paper cívic i, a canvi, des del seu tron jupiterí podia blasmar els vius i els morts, amb la seguretat que l’obeiria una guàrdia pretoriana de periodistes i editors disposats a deixar-se guiar. Per estranyes fórmules, que sàviament conjuminaven la llagoteria més seductora amb el pal i la canya sempre a punt, el patum sabia fer: “patam!” i destruir un autor per a tota la vida. Però els al·ludits, rebentats per sempre més i condemnats a portar una vida pòstuma, de pària literari, callaven per sistema i, fins i tot, li agraïen la crítica per escrit. Quan el patum arribava al setè cel, publicava poc: un esbós d’algun oratori, a tot estirar. Justet per provocar l’exegesi. El patum, a més, no tenia joventut; l’oportuna mort biològica de les generacions anteriors (que morien avergonyides) i el copet a l’esquena d’algun crític el posaven al centre mateix de l’escenari i calia acceptar-lo, si més no com s’accepta el paper pintat a la paret de ca la sogra; perquè sempre l’has vist allà mateix.


La ironia de Ramon Alcoberro, present en tot el llibre, posa vinagre a les nafres d’una institució molt arrelada en el món cultural, i sobretot literari, en llengua catalana, i tira amb bala contra alguns que no esmenta però que molts tenim in mente.

Al transeünt li fa l’efecte que la (o el) patum és una espècie en perill d'extinció, arrossegada per la decadència cultural, per la disbauxa de les subvencions mal distribuïdes i altres pecats més o menys mortals (patumades, potser?) comesos per alguns ens de l’Administració amb competències traspassades. Que el lector, sobretot si ja té certa edat, en tregui conseqüències.

Les noves tecnologies, però, sembla que han fet aparèixer una altra mena de patums, les quals, mancades de paper representatiu en la societat real –ocupada des de fa uns quants anys en afers més lucratius–, han començat a aparèixer en el món virtual i exerceixen en la blogosfera, i més concretament en la catosfera. El transeünt no al·ludeix a ningú (els déus li’n guardin!), però no pot evitar que pel seu cap de blogaire passi, com en els subtítols dels telenoticiaris, un reguitzell de noms i cognoms.

* Ramon Alcoberro: Contra Josep Pla. Editorial Barcanova, Barcelona, 1993. Col·lecció “Lletres de batalla” (dirigida per Josep Maria Ruiz Simon) núm. 2. El fragment reproduït es troba a la pàgina 64.

12 comentaris:

Vida ha dit...

I patum patam aquest conte s'ha acabat :)
Interessant reflexió.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies, Vida.

José Antonio Fernández ha dit...

Una palabra que parece que se va actualizando con el tiempo y creo que en estos momentos tiene plena vigencia, en el mundo blogero y en otros ámbitos de la vida.
Saludos.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Efectivamente: estos personajes han cambiado de ámbito, se han ido adaptando al espacio virtual, pero su modo de actuar como "vacas sagradas" no es muy distinto del de la "patum" de antaño.
Gracias por tu comentario y un saludo cordial.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

No acabo de tenir clar que la patum hagi desaparegut del món no virtual, a mi em sembla més aviat que ha ampliat horitzons. En tot cas, que comenci la patum!!! i esperarem al salt dels nans.

Abraçades.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Potser sí que tens raó: el que passa és que la gent, ara, està més pendent de la tele i de tota mena de pilotes que de la literatura i la premsa, i la influència patumaire en el món real no es nota tant... En tot cas l'altra Patum (amb majúscula) és més sana, tant que l'han proclamada patrimoni de l'UNESCO!
Una abraçada molt forta, Cesc!

dritanje ha dit...

J'ai mis ce commentaire sur mon blog mais il n'a pas apparu!
Merci Albert, oui j'ai recemment decouvert les poemes de Miklos Radnoti, apres que j'ai lu un peu son histoire tragique, et moi aussi j'aime beaucoup ses vers. Le texte sur les surrealistes funerailles est par Fahri Balliu, publie deja en francais, il viens d'etre traduit en anglais et ne sont pas deja publie. Par contre, j'ai vu votre poste de Ljubljana et c'est comment j'ai decouvert que le livre est publie des textes d'etrangers sur Ljubljana - et quelquechose que j'ai ecrit est inclu. J'attends a voir une exemplaire - alors merci pour ca!
Salutations amicales

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Merci beaucoup, dritanje, pour vos commentaires. Je vais chercher ce texte en français de F. Balliu. Quand le livre en anglais sur Ljubljana sera publié, donnez moi les coordonnées (titre, nom de l'éditeur...) pour le commander aussi. J'aime avoir dans ma bibliothèque des livres comme celui-la. J'ai des difficultés pour parler en anglais, mais je peux bien le lire.
Salutations amicales.

Gledwood ha dit...

Hallo Albert
Vieviele Sprachen sprichst du? Ich habe deinen blog bei Ahoras gefunden. Dann klickte ich und musste Catalan-Englisch übersetzen. Ich schreibe in Deutsch, denn der blog Ahoras in Deutsch ist.
Dieses Phänomen worüber du sprichst, erinnert mich von der modernen Berühmtheitskultur - besonders wie es hier in Großbritannien besteht. Sehr flach. Sehr langweilig. Früher fand ich solche Scheiße fesselnd!
Viele Grüße
:-)
Gledwood
in London

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gledwood: sorry, I do not understang German, I have used the Google translator.
Thanks for your comment.

Lucius Vorenus ha dit...

Gràcies per la referència. L'entrada en qüestió es bilingue una mica com tota la wiki: aquesta entrada per exemple hi han col·laborat comentaristes d'Andalusia i de Catalunya.

Una salutació del creador de la Yoyapedia, i un dels comentaristes d'aquella gran obra magna (?) que és el Yoya. Passat-t'hi per allà, si no ho fas ja!

Aniré seguint el teu bloc, sembla força interessant.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Lucius: I també de França i d'Alemanya. El blog és molt internacional: de fet ha rebut visites de 76 països d'arreu del món, cosa no gaire freqüent en els blogs escrits en català.
Gràcies pel teu interès. Ja coneixia la teva Yoyapedia. Hi entraré de tant en tant.
Salut!