9 de maig 2011

Mercan Dede: una aproximació contemporània al sufisme més antic

Mercan Dede interpretant una de les seves composicions amb un ney.
(Font: Beynet.com, 24 de març de 2011)

El músic Mercan Dede (el nom autèntic del qual és Arkın Ilıcalı, nascut a Bursa, Turquia, l’any 1966) és un innovador de la música sufí, fins i tot de la més antiga, aquella que es componia fa gairebé vuit-cents anys, i un intèrpret excepcional de tres instruments tradicionals d’aquella música: un de vent (una antiquíssima flauta de canya anomenada ney [1]), un de percussió, el bandir, i un altre de corda, l’ut (llaüt àrab).

Intèrpret d’ut d’origen africà
a Bahrein (1958).

(Font: Afropop Worldwide /
http://www.afropop.org)


L’èxit de les composicions de Mercan Dede, que s'establí al Canadà quan va acabar els estudis musicals a Istanbul (tot i que ara passa llargues temporades a Turquia), rau en la seva habilitat per fer una simbiosi de la instrumentació sufí i la música electrònica, amb prou sensibilitat per no perdre en cap moment el profund misticisme i l’harmonia característics de la música sufí i també de la tradició otomana, que gràcies a ell s’han popularitzat arreu del món, si més no entre els amants d’aquest gènere.

Cal recordar que –dit amb paraules planeres– el sufisme és el misticisme de l’islam, tot i que no és un corrent paral·lel al misticisme cristià, sinó que té nombroses variants, sempre vinculades al kalam (una de les “ciències religioses” de l’islam), paraula que significa ‘discurs’ però que s’hauria d’interpretar com a ‘teologia dogmàtica’, molt més limitada en tot cas que la teologia cristiana. Recollint les paraules d’un dels grans experts occidentals en la matèria, William C. Chittick [2], el sufisme “no és una secta dins l’islam. No té res a veure amb la divisió entre les dues grans confessions musulmanes, el sunnisme i el xiisme, ja que ha estat present en totes dues des dels temps més antics. En les pràctiques sufís participaven tant homes com dones, i és habitual que dins d’una mateixa família hi hagi membres sufís i d’altres que no ho siguin (el marit pot ser sufí i la seva esposa no, i viceversa, per exemple). No tots els musulmans són sufís, evidentment, però el sufisme ha estat sempre present allà on hi ha hagut poblacions musulmanes importants. Això és especialment evident a partir del segle XIII, quan es van començar a establir amb claredat les institucions associades al sufisme”.

La cal·ligrafia és un altre dels
elements característics del sufisme.


Mercan Dede ha trobat la inspiració musical, sobretot, en el poeta sufí persa Djalal ad-Din Muhammad Rumí (جلالالدین محمد رومی), conegut a Turquia com a Celaleddin Mehmet Rumi i al món cristià, senzillament, com a Rumí. Aquest erudit del segle XIII, nascut en l’actual Afganistan, era anomenat popularment Mevlana (مولانا, en persa, paraula que significa ‘mestre’), i tingué una gran influència des de l’Àsia central fins a Anatòlia (els turcs solen fer-se’l seu, i en molts textos el consideren otomà o, directament, turc).

La música sufí tenia una finalitat ben definida. Ho explica el professor Chittick amb aquestes paraules: “En el segle IX, la música i les diverses formes de moviments rítmics del cos es van començar a utilitzar per ajudar a concentrar-se en el nom diví. Tanmateix, molts mestres sufís consideraven que els estats d’èxtasi provocats de vegades per la música podien esdevenir un fi en si mateix”.
L’orde dels dervixos giradors, anomenats mevlevis, una de les principals confraries sufís de l’islam, fou fundada precisament per Rumí a la ciutat turca de Konya; els seus membres es caracteritzen per la interpretació de la dansa sema, ballada tot girant al ritme de poemes cantats de Rumí, els moviments de la qual recorden els girs d’una baldufa. S’afirma que alguns d’aquests dervixos arriben a l’èxtasi o a un estat hipnòtic, que pot contagiar-se fins i tot als espectadors. Els dervixos giradors són ara, malauradament, víctimes de consumisme i, per tant, una de les principals atraccions “folklòriques” de Turquia, i els seus “espectacles” s’exporten sovint a l’estranger.

La dansa sema dels dervixos giradors turcs és potser
la representació més coneguda del sufisme
.

(Foto © Teobius)

Un antic conte sufí explica que un savi va dir: “La música és el grinyol de les Portes del Paradís”, i una persona de mentalitat tancada va replicar: “No m’agrada el grinyol de les portes”. Aleshores el savi sentencià: “Jo sento les portes quan s’obren, però tu les sents quan es tanquen”. La música, per als autèntics sufís, és ben altra cosa que una manifestació popular: té un sentit místic que ajuda a apropar-se a divinitat a través de la realització espiritual del camí iniciàtic de l’islam.

La discografia de Mercan Dede inclou nou discos compactes, el primer dels quals fou editat l’any 1996. La seva composició més reconeguda és 800 (escolteu-ne aquí una peça), dedicada al vuitè centenari de Rumí (el 2007 fou declarat “Any Internacional Rumí” per la UNESCO). Mercan Dede en parla àmpliament en aquesta entrevista (en anglès). A més, aquest músic ha participat en nombrosos concerts i festivals internacionals.

El poeta Djalal ad-Din Muhammad
Rumí (1207-1273) segons una
representació clàssica.

Eltranseünt us deixa aquí, aquí i aquí tres vídeos més amb composicions de Mercan Dede, perquè pugueu gaudir de la seva música mística, relaxant i reflexiva. També podeu escoltar altres peces seves (i comprar els seus discos, si ho desitgeu) a través d’aquest enllaç. Si en voleu saber més sobre el sufisme, visiteu el blog (en castellà) de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona.



[1] El ney, que ja s’utilitzava en l’antiga Mesopotàmia i en l’Egipte faraònic, és un instrument d’execució difícil: diu la tradició que un intèrpret de ney necessita almenys un any per obtenir-ne una nota clara. En trobareu més informació aquí.

[2] Nascut a l’estat de Connecticut (Estats Units), quan acabà els estudis universitaris William C. Chittick marxà a l’Iran per estudiar el sufisme. Doctor en literatura persa per la Universitat de Teheran, durant uns quants anys ensenyà literatura comparada a la Universitat Aryamehr de la capital iraniana. L’any 1979 tornà als Estats Units i s’incorporà a la Universitat Stony Brook de l’estat de Nova York com a professor d’estudis comparats de les religions. És autor de diversos llibres i articles sobre el sufisme, alguns dels quals han estat traduïts al castellà.



Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

8 comentaris:

angeloblu ha dit...

...leggere i tuoi post è sempre così affascinante, è davvero bello quì...

un saluto per te...

Anònim ha dit...

Molt bo l'article de Mercan Dede i el d'Arvo Part. I és que la música de debò sempre té un component espiritual perquè la música diu el que no es pot dir en paraules.
Felicitats pel blog i us convido a conèixer les ragues de l'Índia potser a través de Shahid Pravez o Hariprasad Chaurasia. Una música i una colosal cultura que han perdurat. Com les coses bones.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Angeloblu, mi fa piacere rivederti da queste parti. Grazie per il gentile commento.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Comparteixo la seva opinió, anòmim: la música de debò pot substituir les paraules, però també els colors i les imatges. És l'expressió espiritual per excel·lencia, com ho demostra el fet que hagi acompanyat gairebé sempre i arreu les celebracions religioses des dels temps més reculats.
Tindré en compte, sens dubte, el consell de seguir els ragues de l'Índia, que de fet no em són desconeguts, i miraré de publicar de tant en tant altres articles relacionats amb la música de debò.
Moltes gràcies pel comentari.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Em cauen les llàgrimes, amic. Tu ja saps perquè.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

M'ho imagino, si més no, benvolgut Cesc. M'agrada fer troballes com aquesta.
Una abraçada.

Phivos Nicolaides ha dit...

Truly so interesting post, as always!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Thank you very much, dear Phivos!