13 d’ag. 2011

El semenfotisme

Permeteu-li al transeünt que utilitzi aquesta paraula, que probablement no trobareu en cap diccionari dels dits normatius, tot i haver esdevingut d’ús freqüent. No fa gaires setmanes, el desconegut autor d’un article publicat en la revista La 13/14 de València (reproduït en un blog) definia així aquesta actitud, de vegades senzillament mandrosa però d’altres, gairebé criminal: “Totes les injúries, tots els minúsculs menyspreus que dia a dia se succeeixen als carrers, en els llocs de feina, dins dels edificis oficials, es reben amb indiferència, amb un lleuger parpelleig de perplexitat, com si tot plegat no fos cosa nostra. A València hi ha una paraula per definir aquesta actitud. Es diu semenfotisme, i forma part de la ideologia de totes les víctimes que, després de sentir la mossegada del llop, ja no creuen en la seva salvació”. Cal aclarir que no és un concepte exclusivament valencià, tot i que des del punt de vista de la cosa pública potser allà tingui ara mateix més incidència pel fet que els semenfotistes han proliferat i n’han tret beneficis i prebendes que no volen perdre de cap de les maneres (ja ho diu el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita”).

El transeünt té, en la seva família política, dos casos ben diferents de semenfotisme (en francès hi ha l’expressió equivalent, je-m'en-foutisme, que els britànics han calcat, simplificant, com a jemenfoutisme; en tot cas seria més o menys el pasotismo castellà); dos casos que podríem situar gairebé en els extrems oposats de l’escala dels semenfotistes, tan àmplia segurament com la dels grisos. Els anomenarà, respectivament, alfa i omega (així, sense majúscula si no es troben després d’una oració acabada amb punt, de la mateixa manera que no utilitzem la lletra capital en mots com ara tronc, còdol, pingüí o insolència).

Avui ha sonat el telèfon i a l’altra banda de la línia el transeünt ha sentit la veu aguda i una mica rogallosa d’alfa, que viu en el país on es van encendre les llums de la Il·lustració, però no fa honor a altres eminents veus d’aquelles terres, com ara la del savi Montaigne, la de Pascal o la de Diderot. Alfa és un d’aquells ens que existeixen perquè algú els ha portat al món, però que han utilitzat només mínimament (i mai reflexivament) les funcions cerebrals; assumeix el fet de l’être com podria assumir el del néant, utilitzant terminologia sartriana: practica la religió mecànicament perquè, segons ell, la hi van inculcar de petit (la natura també li va inculcar l’instint de gatejar...), però mai de la vida ha practicat els valors propis de la seva suposada creença, com són la caritat, la solidaritat, el compromís amb el proïsme, la gratitud envers els qui s’han sacrificat per ell... Sembla fins i tot que visqui en un univers artificial, en una bombolla que l’aïlla de la (resta de la) humanitat; tot i que sigui difícil d’entendre, a mitjan agost de l’any 2011 no s’havia assabentat de la terrorífica massacre del 22 de juliol a Noruega, ni dels disturbis que van sacsejar Londres i altres ciutats d’Anglaterra tot just fa pocs dies: aliè a la realitat i a les circumstàncies, havia estat vegetant durant les vacances d’una manera que dóna fe de la seva habitual desvinculació del món que l’envolta.

Pel contrari, omega és un ens egòlatra que tot d’una va presentar la cara més fosca de la seva personalitat, discretament dissimulada durant molt de temps. Si tots els semenfotistes són malalts socials, omega manifesta obsessivament el seu menyspreu pels altres o, si més no, pels qui no combreguen (combreguem) amb la seva ideologia extrema, la qual l’ha convertit en un totalitarista “nostàlgic” del règim resultant d’una penosa cruzada nacional, en un ésser viu incapaç de participar en el debat de les idees, perquè considera que les seves són les úniques vàlides i universals. Aïllat fins i tot de la seva família, fills inclosos, fa vida solitària, de fals eremita, quan és notori que els diners que ha atresorat sempre amb avarícia li surten per les orelles, sense haver-ne compartit ni tan sols una petita part, ni que fos per assumir el cost dels estudis dels fills. No se li coneixen amistats ni relacions humanes de cap mena, i segurament viu convençut que és l’únic posseïdor de la veritat absoluta, i que els altres... ja s’apanyaran per arreglar el món “que han espatllat” amb la seva pèrfida mentalitat progressista.


No cal dir que el transeünt manté una relació mínima i llunyana amb alfa, i que amb omega, tot i que viu en la mateixa ciutat i en el mateix districte, fa anys i panys que no s’ha vist ni ha intercanviat amb ell cap paraula, perquè el transeünt no és mereixedor de tractar amb “algú” que està per damunt del bé i el mal; el transeünt és un desgraciat que pertany (o almenys a omega li ho sembla) a aquest món –un món que tampoc no és digne de la seva entitat–, i té totes les malalties i malformacions físiques i socials que afecten la major part de la societat que ha contribuït a podrir.

Els qui practiquen, de manera conscient o inconscient, el semenfotisme, no són únicament uns grans egoistes, sinó sens dubte uns narcisistes xacrosos, uns autèntics paràsits amb els quals no es pot comptar ni en les situacions més desesperades de la vida, encara que es pertanyi consanguíniament o políticament a la seva família. Són engrunes de la massa, per molt que es creguin exclusius (malgrat que siguin excloents); són més cecs que els qui no hi veuen perquè, al contrari que els invidents, no tenen voluntat de superació i si miren, ho fan sempre cap a dins i mai enfora.


Els semenfotistes ho poden ser també professionalment: tothom n’ha descobert a bastament en els àmbits de les empreses, de la política, de la judicatura, de l'educació, de l’Administració, de les jerarquies religioses...

Ah! Cal afegir que alfa és professor en un Lycée; m’estimo més no dir a què es dedica omega, tot i que de ben segur cap dels dos llegirà mai això. A algú estranya encara el “passotisme” de molts joves? No és potser molt pitjor el semenfotisme dels qui ja han arribat a la maduresa (només física, és clar!) i fins i tot l’han superada (l’única cosa que han superat, merament per raons biològiques)? És bastant probable que els semenfotistes siguin molt infeliços (o potser ni tan sols s'hagin plantejat la felicitat!), encara que també pot ser que aquest transeünt no tingui raó i sigui víctima, sense adonar-se’n, d’alguna altra malaltia més o menys xacrosa. En tot cas, disculpeu que aquesta vegada no hagi fet un exercici d’humilitat.


14 comentaris:

Joan Calsapeu ha dit...

El semenfotisme o menfotisme, tal com jo l'entenc, és una malaltia de l'ànima. Una malaltia epidèmica, i generalment crònica (curable, però quasi mai curada). A més -això és el pitjor-, és una xacra que es projecta enllà del col·lectiu d'infectats i que fa estralls en la societat.

N'hi ha pertot, però no m'estranya que el dol que dóna peu a la teva reflexió surti de València.

Salutacions.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Joan. Coincidim plenament, encara que tu anomenis el problema malaltia de l'ànima i jo, malaltia social. En tot cas sí que és una xacra difícil curar, sobretot perquè qui pateix aquesta malaltia no n'és conscient... o si n'és, no li convé guarir-se (perquè fer un esforç sempre produeix fatiga mental).

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Si be és cert que les generacions més joves d'avui son víctimes de les actituts d'alguns elements. No és menys cert que aquests elements son producte de generacions anteriors. Vosté parla d'un mal molt antic.

Abraçades.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Un mal molt antic, ben cert, Cesc. Si el manifesto referint-me a l'actualitat és, senzillament, perquè el que m'afecta ara són realitats actuals. Tot, al cap i a la fi, bo o dolent, és més antic que la posició vertical dels antropoides!
Comparteixo fraternalment les abraçades.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

No puc estar més d'acord amb tu, Albert.
Unes quantes abraçades més.

Anònim ha dit...

No et sembla que cada vegada n'hi ha més de passotes ?
Edi

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

No, Edi, no em sembla que sigui cert el que penses: cada època n'ha tingut els seus. El que passa és que en èpoques de decadència, com la nostra, es fan més "visibles" (és a dir, perden la vergonya).

Laura Dalmau ha dit...

Totalment d'acord amb el comentari d'en Joan i en Cesc. Aquesta malaltia social i individual que s'empelta al teu voltant sense entendre el perquè ja que va en detriment de tots.
Una forta abraçada Albert

Anònim ha dit...

Noi, poques vegades he llegit una reflexió tan lúcida. Et felicito.
Joan M.

aleksandra ha dit...

Excel•lent article… Qui no ha conegut aquests personatgets? ("personatges" sonaria aquí massa serio...) Ja ho deia l'Oscar Wilde: Why was I born with such contemporaries?? :)
Salutacions!!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Joan: encara que hagis amagat el teu cognom, t'he reconegut: el teu estil et delata... Gràcies per l'elogi!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Aleksandra, gràcies per la visita i el comentari. Tots dos hem conegut de prop un "omega" xacròs, de manera que no cal que em parlem més.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Ens asetgen per tot arreu aquesta gent, a Madrid s'ha vist aquet espectacle de masses que no fan servir el cervell per reflexionar, com dius molt bé. Aquets també son paràsits, no et sembla?.
Et saluda des de Vilanova
l'Ernest.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Ernest: tot i que la qüestió a la qual et refereixes és delicada (no es pot ferir la senbilitat d'algunes persones), és cert que en els seguidors cecs i fanàtics de les religions es troben actituds d'egoïsme, refús del diàleg i un cert "passotisme" pel que fa a la societat (que es tradueix en manca de respecte envers els qui no tenen les seves creences). Anomenar-los paràsits potser és agoserat: en tot cas, aquest terme es podria aplicar a determinats càrrecs eclèsiàstics vinculats a la jerarquia de l'Església, els quals, segurament amb la intenció de defensar els seus interessos, fan un mal social que es contradiu amb l'esperit evangèlic que teòricament prediquen. I això ho dic com a ciutadà laic i no creient.
T'agraeixo el comentari.