4 de set. 2011

Vicent Andrés Estellés, un home trist en el record


Aquest transeünt no dirà gairebé res de Vicent Andrés Estellés en retre-li, com han fet molts altres, aquest homenatge amb motiu de la diada que se li dedica. Es limitarà a recordar, amb un xic de tristesa, l’única conversa que va tenir amb ell, pel gener de l’any 1979. S’esperava trobar l’home joiós i exultant que mostraven els poemes que havia llegit (cal dir que encara no gaires), i va trobar un home malenconiós, enfonsat, per les raons que tothom coneix, al qual era difícil arrencar les paraules. Un home que no mirava als ulls, segurament perquè la seva dignitat –la dignitat que demostrà sempre– li demanava que aquella brillantor mal dissimulada pels vidres de les ulleres, que amagava sens dubte moltes amargors empassades, no fos gaire evident.

Només després d’aquell dia el transeünt va començar a llegir la poesia de l’Estellés, i a estimar-se-la. 


D’Hotel París

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 
i xiques, al cinema, amb les cames obertes 
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 
per saber el tamany escaient del taüt 
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 
i els forats de les piques i hi ha 
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 
mentrestant la portera s'emborratxa de vi 
i pixa per l'escala i la filla té por 
i el marit està fent-ho amb la dona del metge 
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 
i el metge que es dedica a trencar les anous 
mentrestant la portera va pixant per l'escala 
i trucant a les portes amb un colp de mamella 
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 
a l'ampolla del vi i contempla la Loren 
i llavors la suïssa crida pel passadís 
i el cosí la segueix brandant el canelobre 
i la xica que es gita més aviat que mai 
i un fred com una mà li puja per les cuixes 
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 
l'altre dia i la dona i la filla no tenen 
ganes de menjar res i ploren com les rates 
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 
i el canelobre encès i el cobertor encès 
les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 
i el marit no pot més i la dona del metge 
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 
i se’l fica entre cames i tot es pega foc 
i la nena que plora sola a la porteria 
i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Vicent Andrés Estellés


6 comentaris:

Sif ha dit...

Un molt bonic record de l'home darrere del poeta, Albert. I un gran poema. Salut!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies, Pau!

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

Hi ha poemes que parlen amb una veu tant poderosa, Albert, que em fan doblegar les cames; hi ha poetes que no podrán mai esborrar-se.

Molts petons
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tens raó, benvolguda Marian. Però tu no parlis gaire dels altres, perquè la teva veu... Déu n'hi do!
Petons també per a tu, i que continuïn els èxits en tots els fronts!

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Fascinant la mirada terrible, despietada i a l'hora tendra. Un dels grans.
Abraçades.

The Traveler ha dit...

Tendra i trista, Cesc. Va ser una víctima dels "d'abans", però també seria una víctima dels "d'ara". La seva obra, el que ens ha deixat, però, mai no podran usurpar-la. Aquesta és la gran força de la poesia!
Una abraçada ben forta.