11 de març 2012

La Venècia de Pau Sif

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)
 
Pau Sif és el pseudònim amb el qual signa els seus llibres (i el seu blog) el poeta valencià Pau Sanchis, que va néixer a la Pobla de Farnals l’any 1978. 

La seva obra literària ha quedat recollida, fins ara, en els poemaris Ferralla (1997), Tríptic d’un carrer (2005, guardonat amb el XXIV Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), Breakfast at Saint Anthony’s Market (2011, que va merèixer el XIV Premi Marc Granell d’Almussafes) i Viatger que s’extravia (2010) [1]. El transeünt cita aquest llibre en darrer lloc perquè és d’on vol extreure el contingut que presentarà. L’any 2003 publicà, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l’antologia Ai València. Poemes 1017-2002

Pau Sif llegint els seus poemes (2011).
(Font: La Cantàrida / Documenta Balear)
 
Pau Sanchis, llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i coneix prou bé, per tant, les literatures de l’antiga Iugoslàvia, especialment la croata i la sèrbia, de les quals ha traduït alguns poetes [2]. També tradueix poesia italiana. Actualment treballa en la seva tesi doctoral de teoria de la literatura i literatura comparada. 

A banda de la Dalmàcia i d’altres llocs de Croàcia, on ha residit llargament, en Pau s’estima molt Itàlia i ha parlat sovint del seu pas pels ports italians de l’Adriàtic, les seves passejades per Trieste i, sobretot, de Venècia, una ciutat que li té el cor robat. 

En el llibre de poemes Viatger que s’extravia, Venècia és especialment present, però ni de lluny com la ciutat turística que atreu milions de visitants (el transeünt ha repetit fins a la sacietat que el viatger i el turista solen ser antagonistes), sinó com un món en el qual s’ha endinsat a poc a poc, un món que mai no s’acaba de descobrir del tot –i per tant té el misteri de les ciutats somiades–, on la llum, en les diverses estacions de l’any i en cada moment del dia i de la nit, transforma el paisatge urbà i fa que aquest es pugui contemplar també a partir d’estats d’ànim diferents. Venècia és una ciutat que “s’ha de viure”, perquè si només la visita, el viatger es queda sempre amb un grau més o menys intens de superficialitat. 

El transeünt reprodueix tot seguit, sencers o fragmentàriament, alguns dels poemes inspirats per la Venècia que en Pau tan bé ha copsat durant les seves estades i que contenen, per tant, tota l’autenticitat de qui ha interioritzat aquella ciutat tan singular, assentada damunt les aigües de la llacuna. 

A Venècia s’hi pot arribar en cotxe, en moto, en ciclomotor, en bicicleta, en autobús o en tren. En tots els casos, després de travessar el llarg pont de la Llibertat, que comunica el centre històric amb els barris perifèrics –ja en terra ferma– de Mestre i Marghera, s’arriba a dos punts força propers l'un de l'altre, enllà dels quals els vehicles de rodes ja no poden circular: l’estació ferroviària de Santa Lucia i el Piazzale Roma, on hi ha la terminal d’autobusos i uns immensos aparcaments. 

 (Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

Heus aquí, doncs, alguns dels poemes de Viatger que d’extravia de Pau Sif, començant pel que dedica, precisament, a l’estació de trens. 


estació de Santa Lucia 

Ciutat que et mous sobre l’aigua del llac 
talment els trens encalçats per la boira, 
mirall isard de blaus i verds, del temps.
Vies travessen el llac,
el dens color del no-res.
A tu s’arriba en tren,
mirall embat en moviment del blanc. 


Ca d’Oro 

Et conec malament.
Com el xiquet que sap
el seu carrer fins que creix i s’ullprèn. 

Et mous.
Darrere dels batents
de meretriu tens els pits segellats.
Te’n vas quan tanquen les finestres.

Potser un dia m’òbrigues palaus,
potser podré veure’t, oldre’t els pits. 


 (Goldoni a) campo San Bartolo 

Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu. 

No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.

Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit
signor Carlo”.

No recordeu que sóc els vostre pare?



(Byron a) campo San Luca 

Com l’esperit que es veu a la llacuna
des d’algun pont en nits de lluna plena,
pàl·lid, però esvelt, renaixies
reflex d’un narcís oblidat,
febril, de l’illa dels armenis,
cadàver coix, poeta mort
aparegut a l’ombra del fum falb,
venies dret, amb el fulard
lligat al coll, el gec blau fosc,
i els pantalons tibats,
i en beure sol, t’imaginàvem
component els versos pòstums del teu cadàver
bell, rocker decimonònic. 


hotel Danieli 

Veure badar Marcel Proust amb sa mare.
Veure George Sand i Musset a trompades.
Veure l’hotel des del pont, des de l’aigua,
escodrinyar com tu, ciutat que mires.

 

Pala d’Oro 

Et van fer immortal
i mors avui
en un embús de góndoles. 


Isola di San Michele (fragment) 

Fa un dia clar. Un vaporetto vell 
transporta planys a l’illa cementiri. 
Caminem. Fem visita al descans 
dels morts al llit i d’il·lustres herois 
de la ciutat, a l’illa Purgatori 
sense talús. Els xiprers de cos llarg 
fan ombra als morts. Amb el record el gest, 
dones de dol acompanyen antics 
amors severs; no veuen la mirada 
del visitant que no veu el dolor. 


[1] Pau Sif: Viatger que s’estravia. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2010. Col·lecció “La Cantàrida”, núm. 14. 64 pàgines.
[2] Vegeu-ne, per exemple, les del croat Tonko Maroević a Impedimenta

7 comentaris:

covnitkepr1 ha dit...

I’ve been following and enjoying your blog for a while now and would like to invite you to visit and perhaps follow me back. Sorry I took so long for the invitation

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Fantàstic!!! comparteixo totalment la idea del viatge.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies, Cesc: m'identifico molt amb aquesta poesia viatgera d'en Pau i amb la seva seducció per Venècia.

fus ha dit...

La poesìa viajera de Pau me ha gustado, no la conocìa. Sobre Venecia te dirè que la he visitado 3 veces y me imagino que siempre habrè estado como turista. Venecia me cautivò la primera vez, pero sigo viendo como esta ciudad rodeada de arte por cada uno de sus rincones se ha convertido en una vendedora de souvenir chino, para tomar una foto es muy dificil no sacar cualquier rincòn de la ciudad con un puesto de ventas de camisetas. En fìn igual no sè visitarla como viajero.
Muchas gracias por darnos a conocer a este poeta.

un abrazo

fus

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Fus: creo que, efectivamente, sólo conoces Venecia como turista. Hay muchas Venecias, pero los visitantes suelen quedarse con una sola, a lo sumo con dos. Venecia está llena de rincones preciosos donde se palpa la vida de la ciudad y sus gentes, a los que los turistas llegan muy raramente (los viajeros, en cambio, nos perdemos por allí con placer). Conocer Venecia es dejarse llevar por el instinto y olvidarse de las rutas turísticas y las guías, pues de lo contrario ocurre lo que tú dices.
Me alegra que te hayan gustado los poemas de Pau, un auténtico conocedor del alma de Venecia.
Abrazos también para ti.

Marina NOSTROMO ha dit...

Волшебные стихи! Даже чтение через переводчик не уменьшает их пронзительности и красоты!

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Спасибо, Марина!