21 de des. 2013

Marian Raméntol Serratosa i Cesc Fortuny i Fabré: la passió d’un “tàndem poètic”



El mar. Ámbito exacto:
allí acaba, aquí empieza,
aquí estoy yo, allí ella.
Pedro Salinas

No em sembla gaire agosarat considerar que en Avui fosquejo morta trobem la constatació de la maduresa poètica que Marian Raméntol ja havia demostrat en les seves darreres composicions, i que en El silenci plou sobre les pedres Cesc Fortuny s’assenta en una poesia menys hermètica –potser caldria matisar aquest adjectiu–, més “metafísica” que la que ens havia presentat fins ara, i esdevé més proper al lector, la qual cosa vol dir, en altres termes, que ell també ha assolit la seva maduresa poètica, potser ajudat pel fet d’expressar-se en la seva llengua materna; sense deixar enrere, però, aquella visceralitat que caracteritza d'una manera tan potent la seva obra.

L’experiència, allò que duu a la maduresa, és, però, sempre relativa tant per al poeta com per al lector. Les impressions que rep el qui llegeix i rellegeix els poemes són, òbviament, subjectives, tot i que això no limita els judicis en el terreny de la interpretació. Aquest darrer doble recull de la Marian i en Cesc, que, com sempre, presenta visions diferents però conciliables –o complementàries– de la realitat en què estan immersos, té tanmateix més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull, en una primera lectura (són “les simpaties que s’observen en les seves propostes”, com diu Eduardo Moga en el pròleg), i representa la consolidació d’un “tàndem poètic” força interessant. 

El mar torna a ser el rerefons vital de Marian Raméntol: no és un mar realista ni figuratiu, utilitzant la terminologia estètica de les arts plàstiques, sinó un mar que forma part de la seva persona i de la seva experiència; un mar que apareix tot sovint en els seus versos amb la naturalitat d’un pronom o un article, més que no d’un substantiu. Pot ser també un adjectiu que ve perfectament a tomb en uns versos com ara “La meva panxa marítima i rodona / és la meva assignatura”; o el podem trobar amagat darrere d’una imatge com “L’aigua baixa plena, amb el teu nom…”. No són versos, però, gaire llunyans dels que trobem en altres poemaris seus, com ara en La noria del festejo, de fa uns quants anys: “Se cierra el beso de agua, / mientras el abrazo despunta cubierto de tul marino…”.


No falta entre els poemes de Marian Raméntol un cert furor irat que surt explícitament de les seves entranyes: “Si la paraula es bomba, / obre-li el ventre / per tal que el discurs no perdi el cap / i hàgim de plorar-ne, des de l’inici del colze / fins a la punta dels dits, el naixement desagraït / de totes les nostres bèsties”; o “Assumeixo l’enderroc / d’aquest cos fora de catàleg”; o “Si pogués m’encongiria per grapejar / un xic més endins, cap a l’ànima, / i regirar la buidesa de l’únic color / exiliat als meus suburbis”. Etcètera.

Marian Raméntol s’allunya aquí de les belles i elaborades imatges que tan bé sap construir i de les metàfores “suprarealitzants”, i deixa fluir la poesia íntimament barrejada amb els sentiments, entre els quals la maternitat ocupa –de manera directa i, sobretot, indirecta– un lloc molt destacat. El fet d’escriure en català, després d’haver-ho fet durant molts anys en castellà, sembla que l’hagi empès vers la sinceritat més íntima, que lectors com el qui escriu això agraeixen perquè fan la seva poesia més propera, més humanament autèntica (sense que això signifiqui menysprear ni mínimament, no cal dir-ho, l’altra).

Com ha quedat dit abans, en Cesc Fortuny abandona en aquest poemari moltes de les imatges críptiques que trobem en la seva poesia anterior i es presenta aquí, si no tan fosc (encara que déu n’hi do!), sí que decididament crític i “urpador”, com ha estat sempre la seva característica. L’hostilitat de l’antagonista, de vegades manifest –o potser insinuat– i plural, no desapareix de la seva poesia, com no desapareixen les seves temences íntimes: “Llops vestits com líquids / sobre la inacabable gola de l’escriptura, / ens acaronen el rostre / a la caverna dels somnis”; “La meva ment és una boira, un suc / de por i castells de vapor, / un filat on s’hi atrapen les ombres...”; “Els meus fantasmes segresten la boca borrosa del mirall / que, capaç de transformar el cos en el fèmur, / comença a suïcidar-se amb un dol ingràvid...”; “El brogit dels dies, ha clavat les agulles / al bell mig dels pulmons de la vida...”; i més!


També, però, deixa espai per als sentiments personals, els records i la reflexió intimista que invita, alhora, a reflexionar el lector, com en la seva “Carta a la mare” (potser el poema més colpidor del recull): “M’has parit com una pedra, / tu que ets la proa de la muntanya, i jo he volgut fingir / ser un home, i tot el que els homes fingeixen”. I enmig de la desesperança que traspua el poemari, podem trobar versos com aquests: “Ara veig la llum al final del passadís darrer, / com la casa del nen que s’esfondra sobre el camí / fins que el camí ja és vell, i no deixa lloc / per a les runes, i tot s’abraça per sempre, allà al fons”: una mica de tendresa explícita que trobem més difícilment, implícita, en altres poemes seus (però que hi és, encara que sigui per compadir-se ell mateix: “No puc abandonar aquesta tristor, / dubtes que es multipliquen, abatut per la terrible por / a les dèries que em capfiquen”).

Eduardo Moga, en el pròleg al doble poemari, expressa molt bé el que percep el lector quan l’ha llegit: “Tots dos són poetes de l’amor i el dolor, de la passió i la desesperació, autors que lluiten contra el mal de l’existència –la separació del plaer, l’absurd del que passa, el desconcert de trobar-nos aquí, en un món tan incomprensible com peridor– amb la paraula que és sovint crit”.

Albert Lázaro-Tinaut

Marian Raméntol Serratosa: Avui fosquejo morta.
Cesc Fortuny i Fabré: El silenci plou sobre les pedres.
Edita: Salvador Moreno Valencia (Alveano), 2013.
ISBN: 978-84-616-5612-7.


Fotografies © Albert Lázaro-Tinaut.

1 comentari:

Fanny Sinrima ha dit...

Encantada de descubrir tu blog.Texto e imágenes me gustan.Te visitaré otros días










Encantada de descubrir tu blog.Un texto interesante y ameno y muy bellas imágenes las de esas palomas que parecen dibujadas sobre la arena.

Hasta otro día.
Saludos.