Kallaste, en la vora estoniana del llac Peipus

El transeünt va anar a l’est d’Estònia, a la vora occidental del llac Peipus (Peipsi järv, en estonià; Txudsko ozero [Чудско озеро], en rus), el quart llac més gran d’Europa i un dels de més poca fondària (13 metres de mitjana), pel centre del qual passa l’invisible però encara poderosa línia fronterera entre la República d’Estònia i la Federació Russa. De fet, el tram fronterer lacustre és el més llarg entre tots dos països.

Si heu vist el magnífic film Aleksandr Nevski, la primera pel·lícula sonora de Serguei Eisenstein, del 1938, amb música de Serguei Prokófiev, recordareu aquella impressionant batalla –coneguda en la historiografia russa com la “batalla dels gels”– sobre la superfície glaçada del Peipus, que reprodueix amb una gran força visual i sonora la que va tenir lloc l’any 1242 entre la ciutat-Estat de Nóvgorod, de la qual Aleksandr era príncep, i els cavallers teutònics, que havien conquerit, en nom del papa Innocenci IV i de la Cristiandat, durant les anomenades Croades del Nord, les ciutats de Iúriev (l’actual Tartu estoniana) i Pskov. El príncep de Nóvgorod guanyà les sobergues tropes germàniques i recuperà per al seu Estat la bella Pskov, fet que li valgué la canonització per l’Església ortodoxa l’any 1547. Aquesta batalla, però, va tenir lloc a la part més meridional i estreta del llac.

El transeünt va arribar als afores de Kallaste amb autobús –l’únic mitjà quan no es va amb cotxe–, va recórrer el Kevade tänav (‘carrer de la Primavera’) i va travessar un frondós parc fins a atènyer la Keskväljak (‘plaça del Centre’), on hi ha l’Ajuntament. Kallaste, tot i tenir ara mateix uns 1250 habitants (i poc més de 6000 en la seva àrea d’influència*), obtingué el rang de ciutat l’any 1938, durant la primera República estoniana.

Després de travessar l’àmplia plaça, el transeünt es va trobar en un excel·lent mirador natural que li permetia abocar-se al llac per damunt d’un petit penya-segat. La vora russa, a l’altra banda, és a més de trenta quilòmetres, i no es veu enllà de l’horitzó. Talment la d’un mar, la superfície de l’extens Peipus es fon a l’est amb la immensa plana russa, que s’estén fins als Urals. Sense ser-ne gaire conscient en aquell moment, el transeünt era a tocar de la línia divisòria entre dues concepcions ben diferents de l’univers europeu: aquí, l’Occident de rels culturals germàniques; allà, la heterogeneïtat dels eslaus orientals.

En la franja oriental del centre i el nord d’Estònia, però, aquesta separació cultural no és tan evident. Kallaste és un exemple patent d’un espai de transició. Va ser fundada el segle XVIII per una comunitat de starets o vells creients (vanausulisted, en estonià), una mena d’heretges de l’ortodòxia que es van negar a acceptar la nova litúrgia imposada l’any 1654 pel patriarca Nikon i a retre homenatge al tsar i que, per aquesta raó, van ser cruelment perseguits i obligats a fugir de Rússia cap a Sibèria, les vores de la mar Negra i altres indrets (molts van emigrar després a Amèrica). En les terres prebàltiques, a les ribes occidentals del llac Peipus, aquella bona gent va trobar un excel·lent refugi per establir-hi comunitats, que encara hi perviuen, amb nacionalitat estoniana però mantenint vives les seves tradicions i la vella llengua russa. A Kallaste i a les comarques veïnes, els russòfons constitueixen actualment gairebé el 80% de la població.

Encara que la majoria d’aquests vells creients de la banda estoniana del llac Peipus han deixat enrere els costums més rigorosos, com ara no afaitar-se mai i no consumir alcohol ni tabac, continuen fidels a uns principis morals estrictes que, d’alguna manera, i salvant les distàncies, recorden la cultura de les comunitats amish que encara trobem als Estats Units, tot i que les normes dels starets no són tan rígides com les d’aquells. Tanmateix, es caracteritzen per la seva austeritat i per la senzillesa dels vestits i de la decoració de les seves cases…, que ara es barregen amb les dels estonians i, sobretot, amb les dels nous rics que s’hi han establert, si més no per passar-hi els caps de setmana primaverals i tardorencs i les vacances.

La major part de la població russòfona de Kallaste viu a la part més meridional de la població, la més antiga, on hi ha l’església (de fusta pintada de groc, amb un campanar blanc, i de línies força austeres) i, sobretot, el cementiri dels vells creients, un autèntic “cementiri marí” si es tenen en compte les dimensions del llac, ja que es troba a tocar de la riba. Només per visitar aquest cementiri, un autèntic laberint de tombes amb inscripcions en caràcters ciríl·lics i creus ortodoxes, val la pena recórrer el mig quilòmetre llarg que el separa de la Keskväljak, seguint el Võidu tänav, el carrer principal de la localitat, que corre paral·lel al llac.

Al transeünt li va sorprendre veure-hi horts, a Kallaste i en altres localitats de la vora del llac, tenint en compte la latitud: va saber que Estònia és el país més septentrional d’Europa on es troben plantacions hortícoles; en tot cas, allà li van dir que a les ribes del Peipus hi ha un microclima que afavoreix aquest tipus d’agricultura, la qual no es limita únicament al consum familiar, sinó que es ven en els mercats de la regió, juntament amb un altre producte local: el peix fumat. És freqüent trobar petits hivernacles enmig del horts, que permeten perllongar la producció d’hortalisses.

La pesca és un altre dels recursos dels habitants de les ribes del llac Peipus. Malgrat les aigües somes, la fauna piscícola hi és abundant i els pescadors locals abasteixen cada dia, per exemple, el mercat de Tartu, transportant les captures a contracorrent pel riu Emajõgi, que desemboca al llac prop de la localitat de Praaga (la qual és, alhora, punt fronterer i duaner lacustre). Els cartellets manuscrits i les pissarres que anuncien Praaga kala (‘peix de Praaga’) es repeteixen a les parades de la secció de peixateria del Turg, el mercat vell de Tartu.

No se li van acabar aquí les sorpreses, al transeünt. Vora el mirador de la Keskväljak havia trobat un cartellet amb una fletxa on es llegia Kallaste liivakivipaljand, i va voler veure què era allò. Descobrí aleshores, ran d’una platja de còdols, unes curioses formacions sorrenques solidificades, algunes de les quals formen coves naturals, en les parets del petit penya-segat dalt del qual s’assenta la població, en un promontori pla. Abunden les inscripcions que hi deixen els visitants, aprofitant la superfície tova d’aquestes formacions, poblades per uns estranys aràcnids de potes llarguíssimes i per un tipus peculiar de molsa.

La millor platja de Kallaste, al nord del nucli habitat, és esquifida i poc atractiva, però no hi manquen els banyistes estiuencs d’aigua dolça, que aprofiten les encara escasses infraestructures turístiques. Una mica més al nord hi ha Mustvee, la població més important de la vora estoniana del llac Peipus, dotada d’instal·lacions turístiques més modernes i confortables.

Cap al sud, en canvi, només a set quilòmetres, camí de Tartu, hi trobem el poble d’Alatskivi, amb el seu notable castell neogòtic, encara que és conegut sobretot per ser el lloc de naixement d’un dels poetes estonians més importants, Juhan Liiv (1864-1913). Però això el transeünt ho deixa per a un altre moment.

* Si es tenen en compte els espais etnicogeogràfics de la frontera estoniorussa, les àrees d’influència de la zona depassen sovint els límits municipals, tot i que no es poden assimilar a les nostres comarques; aquest és un aspecte que queda prou ben definit en l’estudi “Las fronteras de Estonia como Estado miembro de la Unión Europea (Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 35, 2004, pp. 117-142).

Fotografies, de dalt a baix:
- Un carrer de Kallaste.
- L’Ajuntament de Kallaste.
- El llac Peipus des del mirador de la Keskväljak.
- L’església dels vells creients, a Kallaste.
- El “cementiri marí” de Kallaste.
- Horts a Kallaste.
- Les formacions sorrenques vora el llac Peipus.
- Banyistes a la platja de Kallaste.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

Trasbals de morts

És curiós que siguin els polítics, quan es dignen baixar al terreny de la cultura, i algunes institucions amb afany de notorietat, els més obstinats a l’hora de voler remoure els morts. O encara pitjor: que, de vegades, darrere d’aquests “moviments” s’amaguin obscurs interessos (potser perquè són inconfessables?).

Al transeünt, tot i que és curiós de mena, no l’ha encuriosit mai saber qui hi havia realment darrere el desig de “retornar a Espanya” les restes d’Antonio Machado, que tan discretament reposen en el cementiri de Cotlliure, sense tenir en compte que aquesta d’ara no és l’Espanya republicana de la qual el poeta sevillà va haver de fugir amb la seva mare en condicions infrahumanes; ni el de desenterrar l’intel·lectual Manuel Azaña, el darrer cap d’Estat de la República espanyola, que va manifestar clarament el seu desig de ser inhumat allà on morís (i, per tant, fou sepultat en el cementiri de Montalban, al sud de França, sense el dret de ser embolcat amb la bandera republicana espanyola, a causa de la prohibició que va decretar el mariscal Pétain; l’ambaixador de Mèxic a França va tenir la sensibilitat d’embolcallar-lo, almenys, amb la bandera el seu país –generós acollidor d’expatriats– i no amb la rojigualda, com havia ordenat el cabdill del règim filonazi de Vichy).

El transeünt tampoc no entén aquella fal·lera, l’any 2005, de traslladar els ossos d’Amadeu Vives del cementiri de Montjuïc, a Barcelona –al qual el cos del compositor va ser conduït amb grans honors des de Madrid, on havia mort, el desembre de 1932–, al de Collbató (es van al·legar les condicions precàries en què es trobava la seva tomba: per què l’Orfeó Català no se’n va preocupar més, de dignificar l’indret? Hi ha preguntes de les quals difícilment podrem obtenir respostes raonables).

Encara li va costar més al transeünt explicar-se els estranys motius que el govern peronista argentí adduïa fa pocs mesos per justificar un vol transatlántic que dugués el cadàver de Borges des de Ginebra, on ell mateix va voler que l’enterressin (En el centro de Europa, en las tierras altas de Europa, crece una torre / de razón y de firme fe. // Los cantones ahora son veintidós. / El de Ginebra, el último, es una de mis patrias, va deixar escrit en un dels seus darrers poemes*) a Buenos Aires, perquè reposés en el cementiri de La Recoleta –on se suposa que van ser dipositades les restes “autèntiques” d’Eva Perón, tan desdenyada per ell, després del seu tètric periple–, sobretot quan l’escriptor havia adoptat fins i tot la nacionalitat suïssa per tenir tots els drets en la terra on va morir.

És curiosa, també, aquesta dèria humana de pertorbar aquella tan proclamada “pau dels morts”, que sembla sagrada per a les religions del Llibre però que contagia fins i tot els veneradors dels santificands, com és el cas del reverend Karol Wojtyła, més conegut com a papa Joan Pau II, el cos (o almenys el cor) del qual reivindica la diòcesi o la feligresia de Cracòvia. Al transeünt li crida l’atenció que es contraposin tan ostensiblement el deliri de remenar els cossos del difunts i les supersticions que envolten la Seca. I el desesperen –no s’amaga de dir-ho– els patrioterismes de pa sucat amb oli que moltes vegades s’hi barregen per fer-hi un allioli d’allò més macabre.

Aquesta obsessió, com sabem, ha acompanyat sempre la humanitat i no se n’ha lliurat gairebé cap civilització, si més no entre les occidentals (dit això des del nostre etnocentrisme). Les glòries de França, per exemple, tenen l’honor de viure la mort en un sumptuós panteó, i vet aquí que ara el senyor que encarna amb tanta pompa aquelles dinasties que, teòricament, enderrocà per sempre més la Revolució burgesa de 1789, vol que les restes d’Albert Camus reposin en el Panthéon de la Montagne Sainte Geneviève parisenca, aquell monumental temple eclèctic dedicat a Santa Genoveva de Nanterre que va dissenyar el senyor Soufflot a mitjan segle XVIII, és a dir, uns quants anys abans de la Revolució, barrejant-hi tots els estils que va poder, des del clàssic grecoromà fins al neoclàssic de l’època, passant pel gòtic i el bizantí, i que el 4 d’abril de 1791 l’Assemblea Constituent va decidir que esdevingués temple republicà i Panthéon des grands hommes, amb uns quants retocs arquitectònics encarregats al ciutadà Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy.

Les desfilades de cadàvers exquisits (que no tenien res a veure, evidentment, amb els que crearen després els surrealistes) pels carrers de París fins al Panthéon són cèlebres: des de la inaugural, que va passejar les despulles de Mirabeau a la llum de les torxes aquell mateix 4 d’abril de 1791, fins a la que hi dugué, molt més discretament, el cos de la resistent Lucie Aubrac l’any 2007.

Ara, monsieur le Président de la République Française, el senyor Nicolas Sarkozy, té la voluntat de traslladar les restes mortals de l’escriptor Albert Camus al santuari dels grans homes, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort en accident de trànsit, el 4 de gener de 1960; voluntat que topa amb la de la família del premi Nobel de literatura de 1957, expressada pel seu fill Jean, el qual considera que la decisió és un contrasentit, tenint en compte la biografia de l’autor de l’Homme révolté, al qual “espantaria” (si es pot traduir així el verb craindre en aquest context) l’”emparament”(així interpreta el transeünt el mot récupération, que apareix entre cometes en l’article que publicà Le Monde el proppassat 21 de novembre) del seu pare per part del cap de l’Estat”.

Estranys transeünts, aquests rígids o descompostos viatgers d’ultratomba...

* Jorge Luis Borges: Los Conjurados. Alianza Editorial, Madrid, 1985.

Crèdits de les fotografies:

Albert Camus (© Time Inc.).
Tomba d’Albert Camus a Lourmarin, Provença (©Walter Popp, Wikimedia Commons).

Brè sopra Lugano

El transeünt va passar cinc dies de la segona meitat d’octubre d’enguany a la ciutat suïssa de Lugano per participar en un esdeveniment cultural vinculat a Letònia: li agrada aprofitar les ocasions que se li presenten. Va tenir la sort de gaudir d’un temps tardorenc esplèndid, assolellat i ventós, d’una transparència insòlita allà on viu, i els seus ulls van fruir de les belleses prealpines ofertes amb una lluminositat gairebé colpidora.

El segon dia de la seva estada, que era divendres, va pujar al Monte Brè amb els dos funiculars que duen des de Cassarate, un dels antics ravals de la ciutat, riberenc del llac, a tocar del de Castagnola –el més elegant–, fins al cim de la muntanya, a 925 metres d’altitud (de fet, a uns 650 sobre el nivell de Lugano). Després de contemplar llargament les vistes que ofereix aquell mirador cap als quatre punts cardinals, i aconsellat per un dels empleats del funicolare amb qui va intercanviar unes quantes paraules per instruir-se una mica sobre el lloc on era –perquè havia improvisat l’excursió–, s’encaminà cap al poble de Brè sopra Lugano, conegut també com a Brè Paese o Brè Villaggio.

La seva obsessió de no seguir mai els camins més transitats va fer que es desviés cap al vessant sud de la muntanya i seguís l’anomenat Sentiero delle Betulle, en comptes de la Scalinata della Torretta, que és el que assignen els característics senyals indicadors de fusta dels indrets de muntanya gairebé arreu del món. I va fer bé, perquè tot i que no hi havia una munió de gent, la scalinata es veia força transitada. El solitari Sentiero delle Betulle (és a dir, sendera dels bedolls) és un caminoi que segueix des d’una bona alçada la vora septentrional del llac i que, de tant en tant, deixa a la dreta una cinglera poc recomanable per a qui pateixi vertigen. Tot i al contrallum del migdia, el llac de Lugano, conegut també com a Ceresio, apareix, a baix, com una gran salamandra blavosa amb el cos allargassat cap a la Llombardia i les extremitats obertes a orient i occident.

Mentre caminava cap a l’est, a l’ombra dels bedolls, els pins i altres mostres de l’arbratge local, empès per un vent potent, límpid i reconfortant, el transeünt desitjava que aquella sendera no tingués fi. De tant en tant s’aturava a contemplar el paisatge, a penes enterbolit per la llum frontal del sol i l’altitud: hi veia perfectament la diga de Melide, que creua el Ceresio a escassos quilòmetres de la frontera italiana, pel sud, i més enllà la ramificació del llac, a l’esquerra vers Capolago i Mendrisio, encara en territori suís, i a la dreta cap a la província italiana de Varese.

El ponte-diga di Melide, que creua el punt més estret del llac, va ser projectat per l’enginyer local Pasquale Lucchini (1798-1892) en els anys trenta i quaranta del segle XIX, i es construí entre el 1841 i el 1847 per facilitar l’accés a Lugano des de Milà en una època d’increment notable del trànsit entre la Llombardia i el Ticino, i evitar d’aquesta manera l’ús del vell transbordador, que ja no donava l’abast. Més tard, a partir del 1874, hi passà el ferrocarril del Gottardo (la famosa Gotthardbahn, que havia d’unir l’Itàlia unificada amb l’Imperi alemany). L’obra fou remodelada i ampliada l’any 1965 per tal de permetre el pas de l’autopista, a més de la via fèrria. De fet, si contemplem un mapa del llac, ens adonem que aquesta obra el parteix gairebé per la meitat, sensació que és encara més evident des de la llunyania, des d’on era el transeünt en el seu camí cap a Brè.

El bell Sentiero delle Betulle desemboca de cop i volta en l’encreuament amb la Scalinata della Torretta i la Via della Vetta, una camí asfaltat. Des d’aquell punt cal baixar cap al poble pel tram final de la scalinata, que és de ciment. De sobte, però, el panorama s’obre tant cap al nord (és a dir, cap als anomenats Alps Lepontins, on hi ha el port de San Gottardo, a 2109 metres d’altitud, allà on s’acaben les terres italianòfones del Ticino i comencen les germanòfones del cantó d’Uri) com cap a l’est, on es mostra amb tota la seva lluminositat el poble de Brè i, allargant la vista, s’albira el fons del braç més oriental del llac, que s’interna de nou en terres italianes fins a molt pocs quilòmetres del llac de Como.

Brè sopra Lugano és una aglomeració d’uns 300 habitants penjada damunt del llac, a poc més de 400 metres sobre la localitat de Gandria, la darrera que banyen les aigües del Cerisio abans d’arribar als límits polítics d’Itàlia. Recórerer-ne el carrerons, a més de conèixer un típic poble suís prealpí, brinda la sorpresa de descobrir peces d’art a tots els racons. N’hi ha d’una vintena d’artistes, segons que es pot llegir en un cartell-plànol a la gran plaça que s’estén a l’entrada de la població, entre els quals tenim Aligi Sassu, Gianfredo Camesi, Gianni Realini, Marco Prati i l’iraquià Al Fadhil. També és d’un artista modern hongarès, József Biró, el Via Crucis de l’església, amb el seu curiós campanari.

Que l’art convisqui en tan bona comunió amb la pedra picada de les cases no és una casualitat: a Brè va viure, i hi va morir, el pintor suís Wilhelm Schmid (1892-1971), que cal no confondre amb un altre artista alemany, contemporani d’ell, del mateix nom, i hi va deixar un museu personal. I hi va néixer el poeta i escultor Pasquale Gilardi “Lelen” (1885-1934), la casa del qual és en ple centre del poble. La pedra esculpida, el marbre, la ceràmica, la fusta i els metalls són per tant, a Brè, quelcom més que objectes decoratius o mobiliari urbà.

El transeünt va fer gana tot recorrent aquell dèdal d’artèries pavimentades amb còdols, moltes de les quals són culs-de-sac amb vistes impressionants, i va haver de triar entre les dues fondes que va trobar al poble: l’Osteria Monti, d’estil purament italià, i l’Albergo Brè Paese, decorat segons els gustos de la Suïssa allemannica. Va optar per aquest, on a més de gaudir dels bons productes de la terra i contemplar amb curiositat un seguit de quadrets de fusta amb inscripcions –en alemany– gravades al foc (proverbis suïssos, segons que li va explicar una de les dues xicotes que servien les taules, quan s’hi va interessar), va saber que aquell alberg havia estat fundat feia uns trenta anys per un suís germànic anomenat Paul Gmür, que encara brega animós com a hostaler després d’haver corregut món. L’home havia explicat breument, d’aquesta manera i en la llengua paternomaterna, la seva vida aventurera:

In meiner Jugend reiste ich als Schiff-Steward um die Erde und erblickte in San Franzisco das Goldene Tor zur Neuen Welt. Später entdeckte ich die Dritte Welt, die aber von der Schöpfungsgeschichte gar nicht vorgesehen war. Ich hörte von der Finanzwelt, und von der High-Tech Welt, fand aber den Kanal nicht. Heute wimmelt es von ungezählten Welten: Jener des Sportes, der Mode, der Fürstendümmer und Pensionskassen. Am Kiosk wird die Welt der Frau für nur Fr. 6.50 angeboten. Ambetracht der Qual der Wahl konzentriere ich mich auf mein eigenes Universum.Willmommen im Albergo.

Text que es pot traduir si fa no fa així:

“Quan era jove vaig voltar pel món treballant com a cambrer en un gran vaixell. A San Francisco vaig veure la porta d’entrada cap al Nou Món a través del Golden Gate. Al cap d’uns quants anys em vaig interessar pel Tercer Món, que no havia estat previst ni en la creació. M’han parlat del món de les finances i del High Tech, però no hi he trobat el canal per accedir-hi. Avui m’ofereixen cent petits mons, el de l’esport, el de la moda, el dels principats i el de les caixes de pensions. En els quioscos venen el de les dones per tan sols 6,50 francs. Vistes les ofertes, em retiro al meu petit univers. Benvinguts a l’Albergo.”

Una vida llarga resumida en poquíssimes frases, a les quals cal afegir-ne dues, en italià, que hom troba en sortir de la fonda, gravades en una placa metàl·lica daurada sobre un gran llenç de paret emblanquinat: “J.W. Goethe non si è mai fermato nel mio albergo. Forse un giorno si leggerà qui il vostro nome. Paul Gmür” (‘J.W. Goethe no es va aturar mai en el meu hotel. Potser algun dia es llegirà aquí el vostre nom. P.G.’). Vet ací les conseqüències que va treure un suís d’origen rural que les circumstàncies convertiren, al cap i a la fi, en un poeta de la vida. El transeünt, mentre feia el camí de tornada en el precoç tombant de la tarda tardorenca, va pensar que havia valgut la pena triar aquell lloc per dinar... i filosofar.

Fotografies, de dalt a baix:

- Brè sopra Lugano des de la Scalinata de la Torretta.
- El llac de Lugano i el dic-pont de Melide des del Sentiero delle Betulle.
- Una de les escultures que decoren els carrers de Brè.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.
Agraïment: Simona Škrabec.

A manera de pòrtic

Aquest transeünt encén cada matí el seu fanal per iniciar un nou trajecte. El nord que albira, que anhela, no és tan sols un espai geogràfic: per a ell és una munió de coses i, singularment, una metàfora, un topos literari i anímic. Potser fins i tot un somni inabastable.

Se sent identificat, per exemple, en aquest “Callejeo” de Jorge Guillén:

No sabe adónde va.
Ni le orienta la nube
Próxima que en el cielo
Se aísla, ni conduce
Por sí mismo sus pasos.
Le impulsa la costumbre
De pisar y avanzar.
Nada tal vez más dulce
Ni de mayor consuelo
Que la tarde de un lunes
Cualquiera paseando
De pronto. No transcurre
La hora. Permanece
Con todo su volumen
Bajo la mano aquel
Tiempo sin norte, dúctil,
Propicio a revelar
Algo impar en el cruce
De unas calles. ¡Perderse,
Hacerse muchedumbre!

Difícilment podia haver trobat el transeünt una manifestació literària tan propera a la seva experiència i a els seus neguits. Pensa que la paraula castellana callejeo expressa millor el seu propòsit que el vagareig català, un mot amb reminiscències d’ociositat; li sembla més precisa per a expressar la seva dèria de recórrer camins, reals o imaginaris, i descobrir racons insospitats.

Pessoa també té un parell de versos preciosos en els quals juga amb el nord literari, i el transeünt no pot estar-se de reproduir-los:

Uma folha de mim lança para o Norte,
onde estão as cidades de Hoje que eu tanto amei…

En aquesta bitàcola (paraula que s’adiu més al viatger que no pas blog) el transeünt vol recollir paisatges: paisatges viscuts, paisatges literaris, paisatges humans, indrets imaginats, visitats o (encara) desconeguts per als seus ulls. Deleja recórrer els viaranys, sovint intricats i tal vegada exòtics, de la seva biblioteca, recuperar imatges d’un món que l’apassiona i el transporta –en el sentit figurat i recte de la paraula–, del qual vol treure profit, guanyant i bastint experiències. Necessita atènyer el seu nord íntim.

“Nord és tot allò que s’amaga enllà de la frontera del desig” i “La geografia somiada és nord llunyà” són frases que troba en fullejar els seus carnets de viatge, els seus moleskine. El cuc, per tant, l’ha rosegat de sempre per dins, i l’estel polar ha estat per a ell –qui sap!– una predestinació, malgrat el seu escepticisme gairebé radical.

És clar que en aquesta bitàcola el transeünt barrejarà records deformats pel temps, tan inevitables com ho ha estat el pas d’aquest temps, i remembrances confoses amb dosis de ficció per ajustar-les més a l’ànsia o al somni que no a la realitat. Li sembla lícit fer-ho, perquè s’imposa en tot i per tot, inexorablement, la llibertat. Una llibertat que, com tota bitàcola, comporta el risc de derives: res no és absolut, ergo tot és relatiu. Res no és constant!

Fotografia: Estació de Valga (Estònia).
© Albert Lázaro-Tinaut.