29 de nov. 2009

Kallaste, en la vora estoniana del llac Peipus




El transeünt va anar a l’est d’Estònia, a la vora occidental del llac Peipus (Peipsi järv, en estonià; Txudsko ozero [Чудско озеро], en rus), el quart llac més gran d’Europa i un dels de més poca fondària (13 metres de mitjana), pel centre del qual passa l’invisible però encara poderosa línia fronterera entre la República d’Estònia i la Federació Russa. De fet, el tram fronterer lacustre és el més llarg entre tots dos països.

Si heu vist el magnífic film Aleksandr Nevski, la primera pel·lícula sonora de Serguei Eisenstein, del 1938, amb música de Serguei Prokófiev, recordareu aquella impressionant batalla –coneguda en la historiografia russa com la “batalla dels gels”– sobre la superfície glaçada del Peipus, que reprodueix amb una gran força visual i sonora la que va tenir lloc l’any 1242 entre la ciutat-Estat de Nóvgorod, de la qual Aleksandr era príncep, i els cavallers teutònics, que havien conquerit, en nom del papa Innocenci IV i de la Cristiandat, durant les anomenades Croades del Nord, les ciutats de Iúriev (l’actual Tartu estoniana) i Pskov. El príncep de Nóvgorod guanyà les sobergues tropes germàniques i recuperà per al seu Estat la bella Pskov, fet que li valgué la canonització per l’Església ortodoxa l’any 1547. Aquesta batalla, però, va tenir lloc a la part més meridional i estreta del llac.


El transeünt va arribar als afores de Kallaste amb autobús –l’únic mitjà quan no es va amb cotxe–, va recórrer el Kevade tänav (‘carrer de la Primavera’) i va travessar un frondós parc fins a atènyer la Keskväljak (‘plaça del Centre’), on hi ha l’Ajuntament. Kallaste, tot i tenir ara mateix uns 1250 habitants (i poc més de 6000 en la seva àrea d’influència*), obtingué el rang de ciutat l’any 1938, durant la primera República estoniana.

Després de travessar l’àmplia plaça, el transeünt es va trobar en un excel·lent mirador natural que li permetia abocar-se al llac per damunt d’un petit penya-segat. La vora russa, a l’altra banda, és a més de trenta quilòmetres, i no es veu enllà de l’horitzó. Talment la d’un mar, la superfície de l’extens Peipus es fon a l’est amb la immensa plana russa, que s’estén fins als Urals. Sense ser-ne gaire conscient en aquell moment, el transeünt era a tocar de la línia divisòria entre dues concepcions ben diferents de l’univers europeu: aquí, l’Occident de rels culturals germàniques; allà, la heterogeneïtat dels eslaus orientals.




En la franja oriental del centre i el nord d’Estònia, però, aquesta separació cultural no és tan evident. Kallaste és un exemple patent d’un espai de transició. Va ser fundada el segle XVIII per una comunitat de starets o vells creients (vanausulisted, en estonià), una mena d’heretges de l’ortodòxia que es van negar a acceptar la nova litúrgia imposada l’any 1654 pel patriarca Nikon i a retre homenatge al tsar i que, per aquesta raó, van ser cruelment perseguits i obligats a fugir de Rússia cap a Sibèria, les vores de la mar Negra i altres indrets (molts van emigrar després a Amèrica). En les terres prebàltiques, a les ribes occidentals del llac Peipus, aquella bona gent va trobar un excel·lent refugi per establir-hi comunitats, que encara hi perviuen, amb nacionalitat estoniana però mantenint vives les seves tradicions i la vella llengua russa. A Kallaste i a les comarques veïnes, els russòfons constitueixen actualment gairebé el 80% de la població.

Encara que la majoria d’aquests vells creients de la banda estoniana del llac Peipus han deixat enrere els costums més rigorosos, com ara no afaitar-se mai i no consumir alcohol ni tabac, continuen fidels a uns principis morals estrictes que, d’alguna manera, i salvant les distàncies, recorden la cultura de les comunitats amish que encara trobem als Estats Units, tot i que les normes dels starets no són tan rígides com les d’aquells. Tanmateix, es caracteritzen per la seva austeritat i per la senzillesa dels vestits i de la decoració de les seves cases…, que ara es barregen amb les dels estonians i, sobretot, amb les dels nous rics que s’hi han establert, si més no per passar-hi els caps de setmana primaverals i tardorencs i les vacances.


La major part de la població russòfona de Kallaste viu a la part més meridional de la població, la més antiga, on hi ha l’església (de fusta pintada de groc, amb un campanar blanc, i de línies força austeres) i, sobretot, el cementiri dels vells creients, un autèntic “cementiri marí” si es tenen en compte les dimensions del llac, ja que es troba a tocar de la riba. Només per visitar aquest cementiri, un autèntic laberint de tombes amb inscripcions en caràcters ciríl·lics i creus ortodoxes, val la pena recórrer el mig quilòmetre llarg que el separa de la Keskväljak, seguint el Võidu tänav, el carrer principal de la localitat, que corre paral·lel al llac.

Al transeünt li va sorprendre veure-hi horts, a Kallaste i en altres localitats de la vora del llac, tenint en compte la latitud: va saber que Estònia és el país més septentrional d’Europa on es troben plantacions hortícoles; en tot cas, allà li van dir que a les ribes del Peipus hi ha un microclima que afavoreix aquest tipus d’agricultura, la qual no es limita únicament al consum familiar, sinó que es ven en els mercats de la regió, juntament amb un altre producte local: el peix fumat. És freqüent trobar petits hivernacles enmig del horts, que permeten perllongar la producció d’hortalisses.

La pesca és un altre dels recursos dels habitants de les ribes del llac Peipus. Malgrat les aigües somes, la fauna piscícola hi és abundant i els pescadors locals abasteixen cada dia, per exemple, el mercat de Tartu, transportant les captures a contracorrent pel riu Emajõgi, que desemboca al llac prop de la localitat de Praaga (la qual és, alhora, punt fronterer i duaner lacustre). Els cartellets manuscrits i les pissarres que anuncien Praaga kala (‘peix de Praaga’) es repeteixen a les parades de la secció de peixateria del Turg, el mercat vell de Tartu.

No se li van acabar aquí les sorpreses, al transeünt. Vora el mirador de la Keskväljak havia trobat un cartellet amb una fletxa on es llegia Kallaste liivakivipaljand, i va voler veure què era allò. Descobrí aleshores, ran d’una platja de còdols, unes curioses formacions sorrenques solidificades, algunes de les quals formen coves naturals, en les parets del petit penya-segat dalt del qual s’assenta la població, en un promontori pla. Abunden les inscripcions que hi deixen els visitants, aprofitant la superfície tova d’aquestes formacions, poblades per uns estranys aràcnids de potes llarguíssimes i per un tipus peculiar de molsa.

La millor platja de Kallaste, al nord del nucli habitat, és esquifida i poc atractiva, però no hi manquen els banyistes estiuencs d’aigua dolça, que aprofiten les encara escasses infraestructures turístiques. Una mica més al nord hi ha Mustvee, la població més important de la vora estoniana del llac Peipus, dotada d’instal·lacions turístiques més modernes i confortables.



Cap al sud, en canvi, només a set quilòmetres, camí de Tartu, hi trobem el poble d’Alatskivi, amb el seu notable castell neogòtic, encara que és conegut sobretot per ser el lloc de naixement d’un dels poetes estonians més importants, Juhan Liiv (1864-1913). Però això el transeünt ho deixa per a un altre moment.

* Si es tenen en compte els espais etnicogeogràfics de la frontera estoniorussa, les àrees d’influència de la zona depassen sovint els límits municipals, tot i que no es poden assimilar a les nostres comarques; aquest és un aspecte que queda prou ben definit en l’estudi “Las fronteras de Estonia como Estado miembro de la Unión Europea (Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 35, 2004, pp. 117-142).

Fotografies, de dalt a baix:
- Un carrer de Kallaste.
- L’Ajuntament de Kallaste.
- El llac Peipus des del mirador de la Keskväljak.

- L’església dels vells creients, a Kallaste.
- El “cementiri marí” de Kallaste.
- Horts a Kallaste.
- Les formacions sorrenques vora el llac Peipus.
- Banyistes a la platja de Kallaste.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.


Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

9 comentaris:

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Gràcies Albert per compartir aquesta experiéncia. No pot ser llegir-te igual que viatjar, però s'hi assembla molt.

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

Coincideixo amb en Cesc, entrar en aquesta bitàcola és viatjar sense moure's de casa.

Gràcies!

Petons
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies a tots dos, Cesc i Marian, pels vostres comentaris. El nostre món, ara, pot semblar-nos petit, però el món dels petits detalls i de les experiències personals sempre serà immens.

URI ha dit...

Estònia es un dels grans desconeguts d'Europa, un país que ens sona llunyà i fred, pero jo que tambè hi he estat, puc dir que es un lloc magnífic. A més, com veien en aquest article, hi podem trobar encara aquests reductes arcaics que semblen haver desaparegut completament de la nostra Europa Occidental.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

És cert, URI, ja és hora que coneguem unes realitats que són relativament a prop de nosaltres, però que queden amagades. A més, els tòpics sobre aquests països fan que la visió se'n té acostumi a ser força desenfocada: tothom que ha estat en les repúbliques bàltiques s'ha adonat que de soviètic, gairebé res, que són països absolutament "occidentals", utilitzant aquí també aquest tòpic tan geocèntric que encara fan servir els qui no tenen en compte les perifèries.
Gràcies pel teu comentari.

Anònim ha dit...

Pardon que escriba en espanol, entiendo catalan pero no escribo, lo siento. Su articulo es interesante pero he conocido que lago Peipus tiene mucha pollucion, es cierto?
Un saludo y felicidades desde Alemania.

Ludwig

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gracias por haber visitado mi bitácora, Ludwig, y por su interés. Lamentablemente, durante la época soviética toda aquella región sufrió contaminación de todo tipo, contra la que se ha luchado mucho en los últimos quince o veinte años. Puedo decirle que en la zona de Kallaste, Mustvee y sus alrededores las aguas están limpias, y lo puede comprobar en la última de las fotografías que ilustran mi texto (sobre todo si clica sobre ella y la amplía). No sé en qué condiciones está el lago en la orilla rusa, que no conozco, pero debo imaginar que también se ha trabajado allí para descontaminar las aguas. En la orilla occidental del Peipus, al menos, uno puede bañarse con tranquilidad, y en las orillas todo está muy limpio y cuidado.

Joan Felix ha dit...

Very Artistic photo. so natural but powerful.Greetings from Indonesia

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Thanks for your appreciation, Joan. I'm very glad to receive a comment from Indonesia!
Best wishes.