Brè sopra Lugano

El transeünt va passar cinc dies de la segona meitat d’octubre d’enguany a la ciutat suïssa de Lugano per participar en un esdeveniment cultural vinculat a Letònia: li agrada aprofitar les ocasions que se li presenten. Va tenir la sort de gaudir d’un temps tardorenc esplèndid, assolellat i ventós, d’una transparència insòlita allà on viu, i els seus ulls van fruir de les belleses prealpines ofertes amb una lluminositat gairebé colpidora.

El segon dia de la seva estada, que era divendres, va pujar al Monte Brè amb els dos funiculars que duen des de Cassarate, un dels antics ravals de la ciutat, riberenc del llac, a tocar del de Castagnola –el més elegant–, fins al cim de la muntanya, a 925 metres d’altitud (de fet, a uns 650 sobre el nivell de Lugano). Després de contemplar llargament les vistes que ofereix aquell mirador cap als quatre punts cardinals, i aconsellat per un dels empleats del funicolare amb qui va intercanviar unes quantes paraules per instruir-se una mica sobre el lloc on era –perquè havia improvisat l’excursió–, s’encaminà cap al poble de Brè sopra Lugano, conegut també com a Brè Paese o Brè Villaggio.

La seva obsessió de no seguir mai els camins més transitats va fer que es desviés cap al vessant sud de la muntanya i seguís l’anomenat Sentiero delle Betulle, en comptes de la Scalinata della Torretta, que és el que assignen els característics senyals indicadors de fusta dels indrets de muntanya gairebé arreu del món. I va fer bé, perquè tot i que no hi havia una munió de gent, la scalinata es veia força transitada. El solitari Sentiero delle Betulle (és a dir, sendera dels bedolls) és un caminoi que segueix des d’una bona alçada la vora septentrional del llac i que, de tant en tant, deixa a la dreta una cinglera poc recomanable per a qui pateixi vertigen. Tot i al contrallum del migdia, el llac de Lugano, conegut també com a Ceresio, apareix, a baix, com una gran salamandra blavosa amb el cos allargassat cap a la Llombardia i les extremitats obertes a orient i occident.

Mentre caminava cap a l’est, a l’ombra dels bedolls, els pins i altres mostres de l’arbratge local, empès per un vent potent, límpid i reconfortant, el transeünt desitjava que aquella sendera no tingués fi. De tant en tant s’aturava a contemplar el paisatge, a penes enterbolit per la llum frontal del sol i l’altitud: hi veia perfectament la diga de Melide, que creua el Ceresio a escassos quilòmetres de la frontera italiana, pel sud, i més enllà la ramificació del llac, a l’esquerra vers Capolago i Mendrisio, encara en territori suís, i a la dreta cap a la província italiana de Varese.

El ponte-diga di Melide, que creua el punt més estret del llac, va ser projectat per l’enginyer local Pasquale Lucchini (1798-1892) en els anys trenta i quaranta del segle XIX, i es construí entre el 1841 i el 1847 per facilitar l’accés a Lugano des de Milà en una època d’increment notable del trànsit entre la Llombardia i el Ticino, i evitar d’aquesta manera l’ús del vell transbordador, que ja no donava l’abast. Més tard, a partir del 1874, hi passà el ferrocarril del Gottardo (la famosa Gotthardbahn, que havia d’unir l’Itàlia unificada amb l’Imperi alemany). L’obra fou remodelada i ampliada l’any 1965 per tal de permetre el pas de l’autopista, a més de la via fèrria. De fet, si contemplem un mapa del llac, ens adonem que aquesta obra el parteix gairebé per la meitat, sensació que és encara més evident des de la llunyania, des d’on era el transeünt en el seu camí cap a Brè.

El bell Sentiero delle Betulle desemboca de cop i volta en l’encreuament amb la Scalinata della Torretta i la Via della Vetta, una camí asfaltat. Des d’aquell punt cal baixar cap al poble pel tram final de la scalinata, que és de ciment. De sobte, però, el panorama s’obre tant cap al nord (és a dir, cap als anomenats Alps Lepontins, on hi ha el port de San Gottardo, a 2109 metres d’altitud, allà on s’acaben les terres italianòfones del Ticino i comencen les germanòfones del cantó d’Uri) com cap a l’est, on es mostra amb tota la seva lluminositat el poble de Brè i, allargant la vista, s’albira el fons del braç més oriental del llac, que s’interna de nou en terres italianes fins a molt pocs quilòmetres del llac de Como.

Brè sopra Lugano és una aglomeració d’uns 300 habitants penjada damunt del llac, a poc més de 400 metres sobre la localitat de Gandria, la darrera que banyen les aigües del Cerisio abans d’arribar als límits polítics d’Itàlia. Recórerer-ne el carrerons, a més de conèixer un típic poble suís prealpí, brinda la sorpresa de descobrir peces d’art a tots els racons. N’hi ha d’una vintena d’artistes, segons que es pot llegir en un cartell-plànol a la gran plaça que s’estén a l’entrada de la població, entre els quals tenim Aligi Sassu, Gianfredo Camesi, Gianni Realini, Marco Prati i l’iraquià Al Fadhil. També és d’un artista modern hongarès, József Biró, el Via Crucis de l’església, amb el seu curiós campanari.

Que l’art convisqui en tan bona comunió amb la pedra picada de les cases no és una casualitat: a Brè va viure, i hi va morir, el pintor suís Wilhelm Schmid (1892-1971), que cal no confondre amb un altre artista alemany, contemporani d’ell, del mateix nom, i hi va deixar un museu personal. I hi va néixer el poeta i escultor Pasquale Gilardi “Lelen” (1885-1934), la casa del qual és en ple centre del poble. La pedra esculpida, el marbre, la ceràmica, la fusta i els metalls són per tant, a Brè, quelcom més que objectes decoratius o mobiliari urbà.

El transeünt va fer gana tot recorrent aquell dèdal d’artèries pavimentades amb còdols, moltes de les quals són culs-de-sac amb vistes impressionants, i va haver de triar entre les dues fondes que va trobar al poble: l’Osteria Monti, d’estil purament italià, i l’Albergo Brè Paese, decorat segons els gustos de la Suïssa allemannica. Va optar per aquest, on a més de gaudir dels bons productes de la terra i contemplar amb curiositat un seguit de quadrets de fusta amb inscripcions –en alemany– gravades al foc (proverbis suïssos, segons que li va explicar una de les dues xicotes que servien les taules, quan s’hi va interessar), va saber que aquell alberg havia estat fundat feia uns trenta anys per un suís germànic anomenat Paul Gmür, que encara brega animós com a hostaler després d’haver corregut món. L’home havia explicat breument, d’aquesta manera i en la llengua paternomaterna, la seva vida aventurera:

In meiner Jugend reiste ich als Schiff-Steward um die Erde und erblickte in San Franzisco das Goldene Tor zur Neuen Welt. Später entdeckte ich die Dritte Welt, die aber von der Schöpfungsgeschichte gar nicht vorgesehen war. Ich hörte von der Finanzwelt, und von der High-Tech Welt, fand aber den Kanal nicht. Heute wimmelt es von ungezählten Welten: Jener des Sportes, der Mode, der Fürstendümmer und Pensionskassen. Am Kiosk wird die Welt der Frau für nur Fr. 6.50 angeboten. Ambetracht der Qual der Wahl konzentriere ich mich auf mein eigenes Universum.Willmommen im Albergo.

Text que es pot traduir si fa no fa així:

“Quan era jove vaig voltar pel món treballant com a cambrer en un gran vaixell. A San Francisco vaig veure la porta d’entrada cap al Nou Món a través del Golden Gate. Al cap d’uns quants anys em vaig interessar pel Tercer Món, que no havia estat previst ni en la creació. M’han parlat del món de les finances i del High Tech, però no hi he trobat el canal per accedir-hi. Avui m’ofereixen cent petits mons, el de l’esport, el de la moda, el dels principats i el de les caixes de pensions. En els quioscos venen el de les dones per tan sols 6,50 francs. Vistes les ofertes, em retiro al meu petit univers. Benvinguts a l’Albergo.”

Una vida llarga resumida en poquíssimes frases, a les quals cal afegir-ne dues, en italià, que hom troba en sortir de la fonda, gravades en una placa metàl·lica daurada sobre un gran llenç de paret emblanquinat: “J.W. Goethe non si è mai fermato nel mio albergo. Forse un giorno si leggerà qui il vostro nome. Paul Gmür” (‘J.W. Goethe no es va aturar mai en el meu hotel. Potser algun dia es llegirà aquí el vostre nom. P.G.’). Vet ací les conseqüències que va treure un suís d’origen rural que les circumstàncies convertiren, al cap i a la fi, en un poeta de la vida. El transeünt, mentre feia el camí de tornada en el precoç tombant de la tarda tardorenca, va pensar que havia valgut la pena triar aquell lloc per dinar... i filosofar.

Fotografies, de dalt a baix:

- Brè sopra Lugano des de la Scalinata de la Torretta.
- El llac de Lugano i el dic-pont de Melide des del Sentiero delle Betulle.
- Una de les escultures que decoren els carrers de Brè.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.
Agraïment: Simona Škrabec.