A manera de pòrtic

Aquest transeünt encén cada matí el seu fanal per iniciar un nou trajecte. El nord que albira, que anhela, no és tan sols un espai geogràfic: per a ell és una munió de coses i, singularment, una metàfora, un topos literari i anímic. Potser fins i tot un somni inabastable.

Se sent identificat, per exemple, en aquest “Callejeo” de Jorge Guillén:

No sabe adónde va.
Ni le orienta la nube
Próxima que en el cielo
Se aísla, ni conduce
Por sí mismo sus pasos.
Le impulsa la costumbre
De pisar y avanzar.
Nada tal vez más dulce
Ni de mayor consuelo
Que la tarde de un lunes
Cualquiera paseando
De pronto. No transcurre
La hora. Permanece
Con todo su volumen
Bajo la mano aquel
Tiempo sin norte, dúctil,
Propicio a revelar
Algo impar en el cruce
De unas calles. ¡Perderse,
Hacerse muchedumbre!

Difícilment podia haver trobat el transeünt una manifestació literària tan propera a la seva experiència i a els seus neguits. Pensa que la paraula castellana callejeo expressa millor el seu propòsit que el vagareig català, un mot amb reminiscències d’ociositat; li sembla més precisa per a expressar la seva dèria de recórrer camins, reals o imaginaris, i descobrir racons insospitats.

Pessoa també té un parell de versos preciosos en els quals juga amb el nord literari, i el transeünt no pot estar-se de reproduir-los:

Uma folha de mim lança para o Norte,
onde estão as cidades de Hoje que eu tanto amei…

En aquesta bitàcola (paraula que s’adiu més al viatger que no pas blog) el transeünt vol recollir paisatges: paisatges viscuts, paisatges literaris, paisatges humans, indrets imaginats, visitats o (encara) desconeguts per als seus ulls. Deleja recórrer els viaranys, sovint intricats i tal vegada exòtics, de la seva biblioteca, recuperar imatges d’un món que l’apassiona i el transporta –en el sentit figurat i recte de la paraula–, del qual vol treure profit, guanyant i bastint experiències. Necessita atènyer el seu nord íntim.

“Nord és tot allò que s’amaga enllà de la frontera del desig” i “La geografia somiada és nord llunyà” són frases que troba en fullejar els seus carnets de viatge, els seus moleskine. El cuc, per tant, l’ha rosegat de sempre per dins, i l’estel polar ha estat per a ell –qui sap!– una predestinació, malgrat el seu escepticisme gairebé radical.

És clar que en aquesta bitàcola el transeünt barrejarà records deformats pel temps, tan inevitables com ho ha estat el pas d’aquest temps, i remembrances confoses amb dosis de ficció per ajustar-les més a l’ànsia o al somni que no a la realitat. Li sembla lícit fer-ho, perquè s’imposa en tot i per tot, inexorablement, la llibertat. Una llibertat que, com tota bitàcola, comporta el risc de derives: res no és absolut, ergo tot és relatiu. Res no és constant!

Fotografia: Estació de Valga (Estònia).
© Albert Lázaro-Tinaut.