15 de des. 2009

La monetització de l’art


No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora,
Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.


Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)

- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).


16 comentaris:

Anònim ha dit...

El seu article no ajuda per res l'art, que si no fos per els galristes no es vendria. No fa cap favor a aquest sector.

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Genial, no puc estar més d'acord. Efectivament, hi ha gent que més que estudiar sobre l'art, estudien sobre les finances. Una mala inversió, senyor Transeünt, pot ser nefasta.

Per cert, el senyor Anonim (que ja podria enrotllarse i signar com fem tots) te tota la raó, visca els galeristes!!! pobres víctimes de la demagógia i de la comprevenda de l'art. Els galeristes, son l'art, no pas els autors, meres titelles que s'arrosseguen com cucs sense saber ben bé on han d'anar.
Per sort, els soferts galeristes, venen, venen, venen, venen ...
gràcies a ells, tots els artistes son rics, que dic rics, riquissims.

Excelent article, com sempre senyor Transeünt.

Cesc

P.S.: Kandinsky era el putu amo.

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

Doncs, la veritat, és que a part de posicionaments personals, no se li pot negar res a aquesta visió del Transeünt, no diu res que no sigui veritat, ens agradi o no, l'art es veu reduït en la major part d'ocasions en una pura mercaderia, sense més.

una abraçada
Marian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Senyor Anònim, vostè té tot el dret de defensar el seu negoci i, naturalment, d'expressar el seu desacord amb el que es diu aquí, de la mateixa manera que l'autor té tot el dret d'escriure-ho i publicar-ho.
Lamento que això no faci cap bé al "sector" que vostè segurament representa, però potser sí que se sentin identificats amb les paraules del transeünt alguns artistes.
En tot cas, gràcies per la seva opinió, encara que hauria estat més elegant signar-la, no li sembla?

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Cesc, t'agraeixo molt el que dius, i intueixo que parles amb coneixement de causa, de manera que em satisfà d'allò més que estiguis d'acord amb text. El transeünt no vol ferir la sensibilitat de ningú, però encara menys la dels creadors, sobretot si se senten manipulats.
Una abraçada.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Marian, a tu també t'agraeixo que et posicionis a favor del transeünt. És clar que cadascú es pot posicionar com vulgui, faltaria més!, però de vegades cal insistir en certes coses, encara que siguin "vox populi", i, com li dic a en Cesc, posar-se en la pell dels creadors, víctimes freqüents del negoci que proporcionen (a uns altres) les seves pròpies obres.
Una abraçada cordial.

Anònim ha dit...

Usted dirá lo que quiera pero su comentario está fuera de lugar, los pobrecitos artistas serian unos muertos de hambre sin los marchantes y las galerias y tendrian que montarse el topmanta para que alguien los conociera. El anónimo tiene razón a pesar de todo. Disculpe que no escriba en catalán, no me lo enseñaron en las escuela, ya tengo mis años, aunque lo hablo.
Saludos de Guillermo D.

Tomás Caballero Roldán ha dit...

Doncs al meu parer no crec que hi hagi res fora de lloc: tota opinió s'ha de tenir en consideració, i no crec que s'hagi d'evitar la crítica i l'autocrítica, tant per part dels galeristes com per part dels artistes. De fet, no tots els artistes són "pobrecitos", ja què alguns han après molt bé les lleis del mercat i fan operacions veritablement comercials; de la mateixa manera que "alguns", no tots, dels galeristes ajuden a difondre obra i artistes compromesos amb la societat i amb els seus problemes i temes de reflexió, no només bons per la seva qualitat tècnica. L’important aquí, crec, és qui fa una bona tasca, i només si proporciona cales o negoci. El problema és més aviat si podem considerar art a la mercaderia, i fins a quin punt en cada operació comercial es perd una mica de la potència crítica, cultural i reflexiva de l'obra i d l'artista... Si això no es cap argument, doncs podríem començar ja a vendre art als grans superfícies, sense complexes, i això convertiria als artistes i galeristes en “estrellas del espectáculo”... ¿Això seria bo per l'art? Cadascú tindrà la seva opinió, però no crec que es pugui defensar res només perquè tregui la gana... Hauríem de veure també si val la pena...

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

T'agraixo molt les matitzacions que fas, Tomás, sobretot perquè ets una persona que coneix bé la qüestió i té una excel·lent capacitat d'anàlisi.
Tant l'Anònim con el seyor Guillermo D. tenen dret a dir el que pensen, però en tot cas no em semblen equànims. El món de l'art és prou complex per evitar que s'hi pontifiqui des de qualsevol punt de vista: el transeünt només ha volgut posar en evidència uns fets i, com és lògic, n'ha tret les seves conclusions, tan poc vàlides, si de cas, com unes altres. Tanmateix, hi ha afirmacions posades per escrit als mitjans que clamen al cel, sobretot en boca de persones que hauríen de ser més respectuoses amb els creadors.
La conclusió que treu el transeünt de tot plegat és que, com ha pensat sempre, va bé contribuir al debat de les idees, sense el qual res no avança. Per tant, agraeix sincerament tots els comentaris, tant negatius com positius, que ha merescut aquest article.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

1) Avís per als qui hagin decidit passar les vacances nadalenques a París: el transeünt informa que el Centre Pompidou va tornar a obrir les portes ahir a la tarda, tot i que el personal no descarta més mobilitzacions pel gener, ja que les reivindicacions només han estat ateses parcialment.
2) D'altra banda, el transeünt vol fer saber que ha rebut un correu electrònic insultant (no ofensiu, perquè la mala educació no ofèn) d'un dels mercaders de l'art catalans que s'han sentit al·ludits en el seu article: després d'haver-lo llegit, l'ha llençat a la paperera per raons higièniques. Tanmateix, ha intuït que entre la gent honesta que es dedica al comerç de l'art hi ha infiltrats alguns "mafiosos" que d'art no semblen saber-ne gaire, però coneixen prou bé les maneres més eficaces i ràpides de fer diners a costa dels altres i no s'estan de dir paraules malsonants als qui s'interposen en el seu negoci. M'imagino que els artistes estan alerta, però per si de cas, compte amb certes aus de plomes fosques que volen baix!
El transeünt mai no s'hauria imaginat que les seves modestes opinions, en un "mitjà" de difusió tan limitada com la seva bitàcola, pogués aixecar tanta polseguera...

Álvaro ha dit...

Este conjunto de fotografías de gran belleza es una exposición de arte real.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Agradezco tu comentario, Álvaro. Sin embargo, hay miles de blogs dedicados a la fotografía con los que mi bitácora no puede compararse ni, por supuesto, competir. De hecho, utilizo las imágenes (y me alegra que te gusten) para ilustrar los textos, que es lo que realmente pretendo difundir.
Un saludo cordial.

fritus ha dit...

Bon dia...

En primer lloc, volia agraïrte el teu pas per ca meua, el mundo frito, on em fa una il·lusió tremenda de veure cares noves de tant en tant, mes que res per a que això dels blogs no sigui una endogamia ...

Anant a l'article, el trobo molt assenyat, bastant prudent, i hi estic molt d'acord,encara que no el signaria perque ni en cent anys escriuria tan bé com tu ho fas... i em dolen els comentaris aquests de" los artistas no serian nada sin los marchantes"...No miri, senyor...els artistes serien igual d'artistes, i el que va pintar a la paret d'Altamira no tenia marxant...però en canvi, sentia la necessitat de pintar i així ho va fer. Una mica per aquí va el que servidor pensa.

una abraçada.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Valoro molt el teu comentari, fritus, i el fet que estiguis d'acord amb el que opino sobre aquesta qüestió. El món de l'art, com el de la cultura en general, és molt complex i s'hi dóna tota mena de situacions. El pitjor és que es tracta d'un àmbit sotsvalorat, com si la tasca creativa i intel·lectual fos menys important que les feines tècniques, posem per cas. Si un traductor literari comptés el preu/hora que li surt, s'adonaria que guanya menys que una persona que es dedica a fer feines de neteja: em sembla que amb això ja està tot dit.
Una abraçada cordial.

Kasku ha dit...

Com tu mateix dius 'mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura'.
Jo hi afegiria que com gairebé sempre, 'l'art no paga'.
En tot cas estaràs d'acord en que històricament sempre ha estat així i que tanmateix l'art, l'activitat creativa, ha continuat i continua.
Salut.
PS: tens un blog interessant

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Kasku. Naturalment que hi estic d'acord, que l'activitat creativa no s'ha aturat mai, però això no treu que de tant en tant convingui posar el dit a la nafra i, si més no, "recordar la història". Que els "expositors" en una fira d'art parlin com han parlat a Feriarte demostra que ja ni tan sols dissimulen que per a ells el negoci és el negoci, i prou. L'art (és a dir, la representació plàstica de la cultura, en aquest cas) només té sentit, segons aquesta gent, si dóna diners o, com diuen ara, "resultats econòmics".
Gràcies també per la teva opinió sobre aquesta bitàcola i salutacions cordials.