10 de des. 2009

A Travnik, rere les petges d’Ivo Andrić


La tardor del 2008, el transeünt va recórrer durant uns quants dies les maltractades terres de Bòsnia i Hercegovina, empès pels dolorosos records de les imatges d’una guerra que s’havia desencadenat pocs anys abans enmig d’Europa, al cor dels Balcans, a una distància relativament petita de casa seva; i va quedar captivat pels paisatges, les ciutats i, sobretot, la gent que hi va trobar. Amb les nafres d’aquella guerra encara mal tancades i les cicatrius visibles arreu, es va moure una mica a l’atzar pel territori d’un país gairebé inexistent, que li hauria semblat fantasmagòric si no hagués estat per la vitalitat i la dignitat dels seus habitants. En tornarà a parlar més d’una vegada en aquesta bitàcola.

Algú procedent d’allà, que havia fugit a temps de la hecatombe, va recomanar al transeünt que s’endinsés cap al bell mig d’aquell espai geopolític i visités dues ciutats que havien estat clau en la història del país: Travnik i Jajce. A Travnik ja havia pensat d’anar-hi, si podia, atret per la biografia i l’obra d’Ivo Andrić, l’escriptor que hi va néixer i que va ser distingit amb el premi Nobel de literatura l’any 1961. El transeünt havia llegit en l’adolescència la primera traducció al castellà de la seva obra més coneguda, El pont sobre el Drina, quan l’editor Caralt la va publicar, l’any 1963.

Bòsnia i Hercegovina (BiH a partir d’ara) és un país dividit en dues entitats nacionals: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (Federacija Bosne i Hercegovine o croato-musulmana, com alguns l’anomenen), que ocupa el 51% del territori, i la República Sèrbia (Republika Srpska), que n’ocupa el 49%. Aquesta divisió, força atzarosa i que comportà importants moviments de població, fou establerta per l’acord de Dayton (oficialment: General Framework Agreement for Peace GFAP, estipulat el 21 de novembre de 1995 en la base aèria nord-americana de Wright-Patterson, prop de Dayton, Ohio), que, segons la història oficial –la realitat la contradiu constantment–, va resoldre el “conflicte civil iugoslau” i, de passada, el “conflicte de Bòsnia” (fixeu-vos en l’eufemisme rere el qual s’emmascarà aquella espantosa tragèdia que assolà el país entre els anys 1992 i 1995!). De fet, però, dins l’actual BiH s’enfronten, a banda d’altres més amagats i subtils, i sobretot més foscos, els interessos de tres grans comunitats molt ben definides: els serbobosnians, els croatobosnians i els bosniacs (bošnjaci, anomenats Musulmans, amb m majúscula, durant molts anys i fins fa relativament poc, pels règims titista i post-titista iugoslaus), sense que hi tinguin cap paper representatiu en les instàncies polítiques minories no gens menyspreables, com ara els jueus o els rom (gitanos), per exemple.

Travnik, a uns 70 quilòmetres al nord-oest de Sarajevo, és actualment la “capital” del cantó (petita entitat políticoadministrativa) de la Bòsnia Central (Srednjobosanskog kantona), un dels deu kantoni adjudicats per l’acord de Dayton a la Federació de BiH. Com molts altres, és un cantó mixt on conviuen en relativa harmonia uns 50.000 ciutadans d’almenys dues de les tres grans comunitats que conformen la realitat humana de BiH: bosnocroats i bosniacs. La ciutat, de forma allargassada, amb una estructura gairebé calcada de la de Sarajevo, s’estén d’est a oest a totes dues vores del riu Lašva, i els barris septentrionals i meridionals s’enfilen pels turons i els pendents de les muntanyes.

Lloc estratègic a la vall del Lašva, encaixada entre els massissos muntanyosos de Vlašić, al nord, i Vilenica, al sud –que formen part dels Alps Dinàrics–, Travnik ha tingut sempre un paper històric important, de primer com a establiment de pobladors neolítics i després com a colònia romana (dins la província d’Il·líria); més tard, dins l’Imperi bizantí, fou part integrant del regne de Croàcia –era coneguda com la “Croàcia Roja”–. Al segle XII, quan es formà el regne independent de Bòsnia, que tenia la capitalitat a Jajce, el territori de Travnik n’esdevingué una província (župa Lašva) i a la ciutat es bastí, a la primeria del segle XV, la fortalesa (el Kaštel). Després, a partir de l’any 1463, quan el regne va ser annexionat per Mehmet II­, soldà de la Sublim Porta, i es va iniciar el llarg període de l’ocupació otomana, Travnik fou la seu del visir de Bòsnia, i al començament del segle XIX esdevingué també, encara com a ciutat otomana, un important centre diplomàtic en establir-s’hi representants dels governs d’Àustria i França.

La presència de legacions estrangeres, “cristianes”, a Travnik suposà un canvi important en la dinàmica de la ciutat. Aquell moment està magistralment descrit per Ivo Andrić en una de les seves millors obres: Crònica de Travnik. Malgrat les resistències i reticències dels beis locals, temorosos que els estrangers instauressin costums perversos i, sobretot, acabessin amb les seves prebendes, a la darreria del mes de febrer de 1807, “l’últim dia del dejú del ramadà, una hora abans del sopar ritual, sota un sol fred que anunciava l’ocàs, la gent dels barris baixos va poder contemplar l’arribada del cònsol”, diu Andrić al final del primer capítol de la novel·la referint-se a l’aparició en la ciutat del representant del llavors mític –sobretot en aquells paratges– Napoleó Bonaparte, acompanyat d’un petit seguici. I continua narrant Andrić: “En el centre de la comitiva, sobre un cavall gras i vell de pelatge vair, cavalcava el cònsol general francès, senyor Jean Daville, un home alt d’ulls blaus, rostre rubicund i bigoti ros. Al seu costat, un company de viatge casual, el senyor Pouqueville, que es dirigia a Janina, on el seu germà era cònsol de França. Darrere d’ells, a uns quants metres de distància, cavalcaven Pardo, el jueu de Split, i dos corpulents habitants de Sinj al servei de França”. I ja en començar el segon capítol del llibre, llegim: “El seguici del cònsol es va allotjar a la fonda, i el cònsol i el senyor Pouqueville, a casa de Josif Baruh, el jueu més ric i respectable de Travnik, ja que la mansió que es restaurava per al consolat francès no estaria llesta fins al cap de dues setmanes”.*


En aquells anys, la quotidianitat de Travnik es precipità cap una transformació important. Els nous representants dels imperis d’Occident impulsaren els intercanvis comercials i la ciutat esdevingué una etapa imprescindible en les noves rutes imposades per la modernització de l’Imperi otomà. Després de segles de tancament i d’un cert obscurantisme, pels seus carrers començaren a passejar estrangers, parlants de diverses llengües que utilitzaven el francès com a lingua franca. No passarien gaires anys fins que els Habsburg, emparats en les decisions del Congrés de Berlín, es fessin càrrec de l’administració de Bòsnia (1868), iniciessin d’aquesta manera l’expansió de l’Imperi austrohongarès cap als Balcans centrals i endeguessin un procés d’industrialització al voltant de Travnik, especialitzat sobretot en el tèxtil i la fusta. Quan l’any 1908 el territori bosnià esdevingué de facto part integrant de l’Imperi bicèfal, la ciutat i el seu entorn havien perdut bona part de la seva llegendària “autenticitat balcànica” (allò que els francesos anomenaven couleur locale), tot i que la major part dels habitants mai no es van beneficiar del progrés econòmic i, per tant, no van modificar gaire el seu estil de vida tradicional. En el barri vell el transeünt encara trobà alguns –escasíssims– vestigis d’aquesta tradició, i pensà que seria bo que el verí del mercantilisme no li donés el cop de gràcia. Inx Al·lah!

La Travnik d’avui és el que queda de la gran transformació que la ciutat suportà durant els anys en què BiH formà part de Iugoslàvia (1918-1992) i com a conseqüència de la guerra recent.

Tot i que bosniacs i bosniocroats formen part, oficialment, de la mateixa Federació, continuen dividits en molts sentits, com ara en el delicat terreny de l’educació (els programes educatius de les tres grans comunitats que conformen BiH, per exemple, són diferents, i val més no parlar de les enormes contradiccions que es troben en els manuals d’història); la convivència aparenta normalitat –o si més no és el que li va semblar al transeünt quan va visitar la ciutat i el que li manifestaren, amb la seva espontaneïtat envers l’estranger, sempre benvingut i acollit amb la tradicional hospitalitat balcànica, les persones amb què va parlar–. La separació física entre totes dues comunitats a Travnik, però, és manifesta. Mentre que les institucions croates (catòliques) se situen al sud del nucli urbà (val a dir, a la riba dreta del Lašva), la major part de la riba esquerra del riu és d’assentament bosniac. L’església de l'ara reduïdíssima comunitat ortodoxa també la trobem al sud de la ciutat, en els barris majoritàriament catòlics.


Des del punt de vista monumental, la islàmica otomana és, sens dubte, la cultura que ha deixat l’arquitectura més interessant. Al transeünt el va impressionar, sobretot, la bellíssima mesquita Sulejmanija, coneguda popularment com a Šarena džamija (‘la mesquita acolorida’), un dels escassos temples musulmans decorats tant a l’interior com exteriorment. La part inferior, a nivell de carrer, que suporta el temple amb rengles de formidables columnes, és el Bezistan, el basar. L’edifici es va acabar de construir l’any 1757 i és una de les joies de l’art islàmic als Balcans.

La Šarena džamija es troba al barri més oriental de la ciutat, el més antic, conegut com a Donjoj Čaršiji, la part baixa, on hi ha també la Sahat-kula na Musali (la torre del rellotge de Musala) i la zona més animada de Travnik, amb cafès, restaurants i, sobretot, un nombre increïble de joieries que ofereixen una quantitat impressionant i molt variada (“com es pot vendre, tot això?”, es preguntava el transeünt en veure aquells tresors) de peces de plata, or i or blanc de gran bellesa a preus força atractius per als visitants procedents del “món ric”. També s’hi troba, a la placeta que s’obre davant del basar, una petita llibreria i un seguit de comerços tradicionals. D’aquesta placeta arrenca el carrer més llarg i popular de Travnik, la Bosanska ulica, que travessa gairebé tota la ciutat d’est a oest.

Després d’haver recorregut aquesta part del nucli urbà, el transeünt va travessar –amb totes les precaucions de món!–, la Magistralni put, és a dir, la carretera general M-5, i va agafar ànims abans d’enfilar-se pels primers estreps del massís de Vlašić, on descobrí un dels ravals més interessants de Travnik. De cop i volta, a partir del llençol blanc d’un cementiri islàmic i amb la mirada fixa en un panorama sorprenent de minarets que s’alcen a diversos nivells en el pendent de la muntanya, es va adonar que travessava un seguit de mahali, petits barris musulmans gairebé superposats. Entre les mesquites, més grans o més petites, que es troben en aquest sector destaca per l’elegància de les seves línies la Jeni džamija (la ‘mesquita nova’), als peus de l’Stari grad, ampliació otomana del Kaštel medieval, amb el seu minaret de pedra grisa, que domina Travnik i bona part de la vall des del cim rocós on s’assenta.

Ja ha dit el transeünt que un dels motius que el portaren a Travnik era seguir les petges d’Ivo Andrić, autor controvertit, sobretot des de la desaparició de la Federació de Iugoslàvia, i reivindicat (o infamat, segons el cas) per totes tres comunitats: va nèixer a Dolac, en la Bòsnia controlada aleshores per l’Imperi austrohongarès, el 9 d’octubre de 1892; era de nacionalitat sèrbia, però de religió catòlica; estudià a Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz, es considerà sempre iugoslau i morí a Belgrad (capital de la República Federal Socialista de Iugoslàvia), on residia, el 13 de març de 1975. Qui no vol “per als seus” una glòria nacional iugoslava, un premi Nobel de literatura “per la força èpica amb la qual ha reflectit temes i descrit destins humans de la història del seu país”? Però, quin país? Per a molts, encara Iugoslàvia; per als serbis, Sèrbia, on havia fixat la residència –a Belgrad hi ha el museu més important dedicat a la seva memòria i la fundació que n’administra els drets d’autor–; per als bosnians, naturalment, Bòsnia, on va néixer i on són els escenaris en els quals es desenvolupen les seves obres més importants, Na Drini ćuprija (‘El pont sobre el Drina’; el tenim traduït al català per Sió Capdevila i Slavica Bursac i publicat per Edicions 62) –un pont de la ciutat de Višegrad, integrada ara en la República Srpska, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sèrbia– i Travnička hronika (‘Crònica de Travnik’), totes dues publicades l’any 1945, un cop acabada la segona guerra mundial.

Sigui com vulgui, Andrić va viure a Travnik, en una bonica casa benestant que trobem al número 13 del carrer Zenjak, als límits del barri vell, convertida ara en un museu-memorial i també, als baixos, en un restaurant un xic chic, on moltes parelles van a fer el banquet de noces. Allà li van dir al transeünt que hi va néixer; les fonts fidedignes assenyalen, però, que la seva mare el va infantar en una localitat propera que es diu Dolac. En tot cas, aquella casa de Travnik va ser casa seva i, a més de nombroses fotografies, una decoració i un mobiliari molt “a la otomana” i una pila de records, conserva una important col·lecció d’edicions de les seves obres i de traduccions en diverses llengües.

El transeünt no s’hi podia quedar gaire temps més, a Travnik. No va poder visitar la madrassa, per exemple, al punt més nord-oriental de la ciutat, ni mausoleu d’Ibrahim-dedo, una mica allunyat del centre, als afores, vora la carretera de Sarajevo; ni el Museu de la Ciutat. Sí que va veure de passada els mausoleus dels visirs, la torre Hasanpašić i la cèntrica mesquita de Hadzhi Alibei.

Per marxar de la ciutat, igual que per arribar-hi, el transeünt va haver de caminar una bona estona fins a l’estació d’autobusos, que es troba a l’oest de la ciutat, en el barri de Kasarna, a l’altre extrem del centre històric. Es va dir que hi tornaria una altra vegada, a Travnik, per visitar-la amb més calma, tot sabent que el viatger se sent sempre atret pels cants de sirena dels llocs que desconeix.

* Fragments adaptats de la versió castellana, ja que encara no disposem de cap traducció catalana d’aquesta obra: Ivo Andrić: Crónica de Travnik. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos y Tihomir Pištelek. Editorial Debate, Barcelona, 2001.

Fotografies, e dalt a baix:

- Travnik al capvespre des de les altures septentrionals.
- El riu
Lašva.
- Una postal de Travnik de la darreria del segle XIX.
- Segell del correu militar austrohongarès de Bòsnia i Hercegovina.
- La
Šarena džamija (‘mesquita acolorida’) i les columnes del Bazistan (bazar).
- Imatge de la part baixa de la ciutat vella.
- Ivo
Andrić davant del pont sobre el Drina, a Višegrad.
- La casa-museu d'Ivo
Andrić.
- La
mesquita de Hadzhi Alibei.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

Agraïment: a Džana, per haver encoratjat el transeünt a viatjar al cor de Bòsnia.


4 comentaris:

Cesc Fortuny i Fabré ha dit...

Albert, la guerra és una obra que te una part repugnant, és representa amb armes de foc i als camps de batalla. Però també té una altra part, que es desenvolupa entre el poble, entre l'oxigen, entre la supervivència dels vençuts i la inútil eufòria dels vencedors. Aquesta, pot durar segles, i no tinc clar quina és més repugnant.
Malgrat el que jo escric sempre sigui pessimista en vers l'home, crec fermament que sort en tenim de "l'home".
Si més no podem estar contents de que encara en quedin.

Excel·lent article.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tens molta raó, Cesc, i no em sembla gens pessimista la teva reflexió: només demostra que no "mires cap a una altra banda". Sobre la guerra a Bòsnia encara en parlaré, i probablement m'atreviré a dir coses força esgarrifoses, d'aquelles que fan perdre del tot la confiança en el gènere humà. Amb això espero, si més no, fer obrir els ulls als qui només veuen volar papallones.
Agraixo molt el teu comentari.

Marian Raméntol Serratosa ha dit...

La mirada d'aquest transeünt sempre deleix, és com començar un viatge a vegades quasi iniciàtic per paisatges i racons altrament inaccessibles.

Una abraçada
MArian

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

A aquest transeünt li agrada perdre's i no saber trobar el camí de tornada, perquè gaudeix de l'aventura única de romandre llargament en un indret desconegut, al qual probablement no tornará mai més. El viatge sempre és ple d'incògnites, i només el gaudeixes de debò si no saps on seràs l'endemà.
Gràcies, Marian, per seguir les meves petges...
Una abraçada cordial.