Tot transitant pel món de la traducció

El primer que vol fer el transeünt és agrair al seu bon amic Francesc Solà que, coneixent les seves dèries, li regalés un exemplar del llibre Sobre la traducció, de l’antropòleg i filòsof luterà francès Paul Ricœur (1913-2005), introduït i traduït per un altre amic seu –li sembla lícit poder-lo considerar amic, tot i que només hagin intercanviat uns quants correus electrònics molt cordials–: Guillem Calaforra, un filòleg / lingüista valencià format en les universitats de València i Cracòvia que, tot i definir-se com a tal en la seva amena –i un xic heterogènia (potser seria agosarat dir-ne heterodoxa)– pàgina personal  és quelcom més que això, i ho demostren la seva obra i les múltiples traduccions que ha fet de l’alemany i el polonès, sobretot, però també del francès, l’anglès i l’italià.

Adverteix Calaforra en la interessant i conscienciosa introducció de l’obra que “la dedicació de Ricœur a la reflexió sobre el món de la traducció no és de cap manera un capritx d’última hora”, y que “la seva tesina va ser, precisament, una traducció comentada d’Ideen I de Husserl; Ricœur la va redactar entre 1940 i 1945, mentre s’estava presoner a Gross-Born i Arnswalde (Pomerània), i la publicà en 1950 [...]. Motiu suficient perquè diguem, amb una punta d’exageració, que una de les seues facetes era la de filòsof traductor de filosofia”.

El transeünt no vol aprofundir més en aquesta introducció que és, per si mateixa, un estimable assaig sobre el pensador francès i la traducció (considerada des del punt de vista de Ricœur, és clar, com a “filòsof traductor de filosofia”), perquè desitja que a qui s’interessi per aquest comentari li vinguin ganes de buscar el llibre i llegir-lo: són a penes 70 pàgines que donen la satisfacció d’haver aprofitat bé el dia. I això malgrat que algú –una persona molt més autoritzada que ell per opinar sobre la qüestió– li hagi posat en entredit els plantejaments de Ricœur: al transeünt no li sembla gens malament entrar en el debat de les idees.

Tanmateix, vol reproduir un fragment del darrer dels tres assaigs de Ricœur que componen el petit volum: “Un ‘passatge’: traduir allò intraduïble”, per acabar de posar la mel als llavis dels lectors apassionats per aquests assumptes:

Hi ha una primera cosa intraduïble, una cosa intraduïble de partida, que és la pluralitat de llengües, i que valdria més anomenar de seguida, com Humboldt, la diversitat, la diferència de les llengües, que suggereix la idea d’una heterogeneïtat radical que a priori hauria de fer impossible la traducció. Aquesta diversitat afecta tots els nivells operatius del llenguatge: el retall fonètic i articulatori que hi ha a la base dels sistemes fonètics; el retall lèxic que oposa les llengües no pas paraula per paraula, sinó de sistema lèxic a sistema lèxic, amb les significacions verbals a l’interior d’un lèxic que consisteix en una xarxa de diferències i de sinònims; el retall sintàctic, que afecta per exemple els sistemes verbals i la posició d’un esdeveniment en el temps, o també les formes d’encadenament i de consecució. Això no és tot: les llengües no són diferents solament per la seua manera de retallar allò real, sinó també per la seua manera de recompondre-ho al nivell del discurs: respecte d’això Beneviste, tot replicant a Saussure, observa que la primera unitat significativa del llenguatge és la frase, i no pas la paraula, de la qual s’ha recordat el caràcter d’oposició. Ara bé, en la frase s’organitzen de manera sintètica un parlant, un interlocutor, un missatge que vol significar alguna cosa i un referent, és a dir, allò sobre què es parla (algú diu alguna cosa a algú sobre alguna cosa segons les regles de significació). És en aquest nivell on allò intraduïble es revela per segona vegada inquietant: no sols el retall d’allò real, sinó la referència entre el sentit i el referent: el que es diu en la seua relació amb allò sobre què es diu; les frases del món sencer floten entre les persones com papallones inaferrables. Això no és tot, ni tan sols el més temible: les frases són petits discursos trets de discursos més llargs que són els textos. Els traductors ho saben bé: són textos, no pas frases, no pas mots, el que volen traduir els nostres textos. I els textos, al seu torn, formen part de conjunts culturals a través dels quals s’expressen visions del món diferents, que des d’aleshores poden enfrontar-se a dintre dels mateix sistema elemental de retall fonològic, lèxic, sintàctic, fins al punt de convertir el que hom anomena la cultura nacional o comunitària en una xarxa de visions del món en competició oculta o oberta; pensem solament en Occident i en les seues aportacions successives, grec, llatí, hebreu, i en els seus períodes d’autocomprensió competitius, de l’edat mitjana al Renaixement i la Reforma, a la Il·lustració, al Romanticisme.

Aquestes consideracions em porten a dir que la tasca del traductor no va de la paraula a la frase, al text, al conjunt cultural, sinó a la inversa: tot impregnant-se  de l’esperit d’una cultura a través de vastes lectures, el traductor torna a baixar del text a la frase i a la paraula. El darrer acte, si es pot dir així, la darrera decisió, concerneix l’establiment d’un glossari al nivell dels mots; la tria del glossari és la darrera prova on es cristal·litza in fine, d’alguna manera, el que hauria de ser una impossibilitat de traduir.

El transeünt, que també ha exercit i exerceix de traductor, celebra aquesta concepció d’una tasca tan arriscada com és transmetre (o si més no, posar tota la voluntat en intentar-ho) els conceptes –no pas els mots en la seva literalitat, ni les frases en la seva estructura– d’un autor a una altra llengua, i es complau a reconèixer-s’hi. No obstant això, opina que tota generalització, encara que surti de la ploma d’un erudit, és perillosa.

En la traducció, com en moltes altres coses, cal tenir en compte uns quants aspectes complementaris del text, als quals Ricœur, en aquest llibre, al·ludeix, si de cas, molt de passada, com si els sobrevolés: el context històric en què va viure l’autor; les característiques de la literatura o la cultura que han condicionat el narrador o el poeta; els registres de llenguatge, no sempre  fàcilment perceptibles –i que fins i tot es poden barrejar en la mateixa obra– ni, sobretot, reproduïbles amb prou fidelitat en la versió; certes peculiaritats conceptuals característiques de la llengua de partida, ja que Ricœur, com la major part dels teòrics, es refereix expressament a la cultura Occidental entenent com a tal la que s’expressa en les llengües indoeuropees: cal no oblidar que en l’Occident en el qual pensa són presents altres famílies lingüístiques, com ara la basca i les ugrofineses, per exemple, les estructures formals i sovint conceptuals de les quals no coincideixen gaire amb les de les llengües “majoritàries” d’aquest Occident tan indefinit. Etcètera.

El concepte de “diversitat” al qual es refereix Ricœur és, segurament, més complex del que ell apunta. I tinguem en compte, a més, que Paul Ricœur fou un traductor de filosofia i que, per tant, podia perdre de vista factors específics aliens a aquesta disciplina.

Referència bibliogràfica

Paul Ricoeur: Sobre la traducció
(versió original: Sur la traduction, 2004)
Traducció i introducció de Guillem Calaforra
València, Publicacions de la Universitat de València, 2008
Col·lecció “Breviaris”, núm. 13
72 pàgines

Fotografia: Paul Ricœur (© Éditions Montparnasse).