El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:
Si hi ha un gran mèrit pel qual hem de donar les gràcies al compositor estonià Arvo Pärt és el d’haver construït i marcat un nou camí per a la música del segle XX, un camí que ha dut en molts sentits a la reconciliació entre el públic –si més no, una determinada part del públic– i la música del seu temps. El fet d’haver aconseguit recuperar la tonalitat, tornant, per tant, a l’estructura lingüística que va dominar la música occidental durant un mil·lenni, sense proposar-se una retrocessió, sinó al contrari, trobant una manera de conjugar tradició i modernitat, ha estat una mena de quadratura del cercle per als nostres temps. Gràcies, també, al segell ECM, que va creure en Pärt i l’ha promocionat sense reticències, es pot dir tranquil·lament que el mestre estonià s’ha convertit en el compositor contemporani més conegut i apreciat –superat, potser, únicament per Philip Glass– fins i tot entre els sectors de públic que fugen dels sons de la contemporaneïtat com de la pesta.
Això s’ha vist també amb motiu de la sèrie de concerts-homenatge que té lloc ara mateix a Roma. Que una sala de més de dues mil butaques estigui plena a vessar per un concert amb músiques d’un autor no nascut a la darreria del segle XVIII em sembla una singularitat que cal saludar amb optimisme.Què té, però, la música d’Arvo Pärt perquè agradi tant? No sóc un gran apassionat de les composicions d’aquest tímid i esquiu senyor de 75 anys i m’ho preguntava a mi mateix mentre anava cap al concert. En arribar a la sala vaig trobar un amic que havia assistit als assaigs. “Com és aquesta música?”, li vaig preguntar. Una petita pausa: “Relaxant”, em respongué somrient. Doncs potser és això el que agrada, una mena d’antídot a una manera d’entendre la modernitat: vida plena, associada a alguna cosa i a algú, ment ocupada.
També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):
Els qui cerquin consolació i cohort en la música ara també poden comptar amb les obres del compositor Arvo Pärt. El seu vocabulari musical es basa en nocions tan antigues com la mateixa humanitat: senzillesa i sobrietat estilística ruixada amb unes gotes de religiositat. Nascut en un poble d’Estònia en temps de la Unió Soviètica el 1935, els fets de la seva primera formació van tenir un pes directe en la seva evolució com a compositor. Com a reacció a la doctrina comunista oficial, que obligava els compositors a escriure música per al poble, Pärt es va decantar cap a l’avantguarda occidental passant amb facilitat del dodecafonisme d’Arnold Schönberg als happenings influïts per John Cage. Però ben aviat el compositor es va desenganyar d’aquests llenguatges excessivament intel·lectuals i elitistes dels anys seixanta i setanta, i ràpidament es va decantar cap a un estil extremadament sobri, senzillíssim i sobretot molt lent. Pärt va anomenar aquest nou llenguatge musical tintinnabula o sigui, etimològicament, “sons de campanes”.
El 1977 va estrenar Tabula rasa i el seu títol no podia ser més explícit. La peça és efectivament un tauló o una post totalment plana en la qual no passa res. La música, en lloc d’evolucionar, narrar, moure’s o desenvolupar-se, és totalment estàtica, immòbil, estacionària o quieta. Precisament perquè la música és estàtica (sense moviment) és també extàtica com un raga de l’Índia que, per mitjà de la repetició de sons obsessius, ens transporta més enllà de les limitacions del cos. Encara que aquesta peça no tingui un contingut religiós directe, brolla d’harmonies ascètiques i tons contemplatius. Amb una certa insolència i obstinació, la peça no es mou de l’acord de re menor. Gairebé res.
El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.
El 75è aniversari del seu naixement (Paide, Estònia central, 11 de setembre de 1935) ha fet que la figura d’Arvo Pärt sigui estudiada aquest any en diversos fòrums, com ara la Universitat de Boston, que ha organitzat per al mes de març d'enguany una conferència ("Arvo Pärt and Contemporary Spirituality Conference"), la qual ha de servir per experimentar sobre la seva música a partir d’un estudi analític i del desenvolupament interdisciplinari de les metodologies que ha utilitzat el compositor atenent, entre d’altres, a aquest vessant “teològic” d’algunes de les composicions i també al fet que apunta Aldo Lastella: el tancament de l’escletxa que fins ara hi ha hagut entre acadèmics i creadors i intèrprets, per tal d’apropar la música al major nombre possible de persones, és a dir, a un públic ampli.
El transeünt deixa enllaços a tres de les seves peces preferides de Pärt, Fratres (1976, adaptació per a violoncel i piano), Spiegel im Spiegel (1978) i la “Oda IV” del Kanon Pokajanen (composició per a cor del 1997, basada en un himne ortodox d’origen grec del segle VIII, el començament de la qual us recordarà, sens dubte, la cantata Carmina Burana de Carl Orff).
*Antoni Pizà: El doble silenci. Reflexions sobre música i músics. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003.
L’anomenada Costa dels Livonians (Līvõd rānda en llengua livoniana, Lībiešu krasts en letó), en el litoral septentrional de Curlàndia (Letònia), és el darrer refugi d’un poble finoúgric que durant molts segles va estar establert en la regió bàltica, des de la meitat sud de l’actual Estònia fins a la desembocadura del riu Daugava (Dvina Occidental), és a dir, fins on actualment hi ha la capital letona, Riga, fundada l’any 1201. Livònia, de fet, fins a la primera guerra mundial fou una de les províncies bàltiques de l’Imperi rus, tot i que el primigeni poble livonià ja era molt reduït en el segle XIX –es calcula que aleshores parlaven la llengua unes 2300 persones, quan al segle XIII, abans de la cristianització, havien estat més de 30.000– i s’havia assentat en uns quants llogarrets a l’oest del seu territori històric, és a dir, a les costes del nord de Curlàndia.
Localització de la Costa dels Livonians. (Font del mapa: Toivo Vuorela, The Fenno-Ugric Peoples.)
Restes d'instal·lacions militars soviètiques prop d'Irē. A sota, un búnquer enmig del bosc, prop de Kuoštrõg.
Els livonians, tal com els coneixem actualment, van ser fins a la segona guerra mundial un poble de pescadors, obligat a abandonar la pesca quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, l’any 1944, i la costa esdevingué territori fronterer clos; fins i tot s’instal·là enmig de la Līvõd rānda una base militar. Aquesta situació acabà amb els mitjans de vida del reduït poble livonià i l’ha dut, pràcticament, a l’extinció, assimilat a la població letona o bé emigrat, tant a la ciutat de Riga (allà els livonians tenen també un centre cultural) com a l’estranger, especialment als Estats Units (on, paradoxalment, la llengua livoniana és més present que en qualsevol altre lloc, encara que sigui d’una manera testimonial).
De fet, l’exònim livonià és aliè al propi poble, que en el seu assentament a Curlàndia s’autoanomenava randalist (‘habitants de la costa’) o bé, senzillament, kalamied (‘pescadors’). Actualment, però, han adoptat l’etnònim līvdi. La denominació livonià apareix en el segle XII, concretament en la Primera Crònica Russa (Повесть временных лет, ‘crònica dels temps passats’), més coneguda com a Crònica de Nèstor, que es refereix als antics pobladors de la futura Livònia com a livy (ливы). Però molt abans, l’any 79 –el de l'erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia–, l’erudit llatí Plini el Jove ja mencionava els levioni, referint-se amb tota probabilitat a aquest poble del Bàltic.
Una típica casa livoniana a Kuoštrõg.
El transeünt, encuriosit per aquesta exigua minoria, va recórrer les seves terres, molt poc poblades, durant la primera meitat del mes de setembre de 2009, i va constatar que, malauradament, el poble livonià és més testimonial que present: va saber que el darrer parlant autòcton “actiu”, Viktor Berthold (que havia après la llengua a l’escola durant la Primera República de Letònia) havia mort sis mesos abans, el 28 de febrer del mateix any.
L'edifici i la sala d'actes de la Līvõd Rovkuodā, a Irē.
Tanmateix, la cultura dels livonians no ha desaparegut del tot, i en la seva minúscula “capital”, Irē (Mazirbe, en letó) –un llogarret de poques cases i escasíssims habitants, amb una sola botiga que ven tot allò que és essencial, i on el transeünt es va allotjar en una confortable cabana del càmping Mazirbes Kalēji– s’alça l’edifici de la Līvõd Rovkuodā, el centre de la cultura livoniana, bastit l’any 1938 amb aportacions econòmiques dels tres estats de llengua finoúgrica: Estònia, Finlàndia i Hongria, i inaugurat oficialment el 6 d’agost de 1939 (vegeu en la imatge de l'esquerra la placa commemorativa, en finès, estonià i hongarès, respectivament). Es tracta d’un edifici sòlid de dos pisos que llueix la bandera livoniana damunt de la porta principal, on des de l’any 2000 es restablí la Societat Cultural Livoniana, creada l’any 1986 i hereva de la Unió de Livònia (Līvõd Īt) –de la qual, ara, ha reprès el nom–, que havia estat constituïda el 2 d’abril de 1923 amb la finalitat de mantenir vigent la llengua i la cultura livonianes. Aquest centre de cultura, amb la seva àmplia i lluminosa sala d’actes, manté una exposició permanent de fotografies que rememoren els bons temps de la comunitat, quan fins i tot recorria aquella costa una línia ferroviària de la qual no queda gairebé cap vestigi.
Velles imatges de l'exposició permanent que es pot veure a la Līvõd Rovkuodā.
Malgrat la precarietat en què es troba la cultura livoniana i el fet que la llengua ja no s’utilitzi en la vida quotidiana (tot i que es manté d’alguna manera, més passiva que no activa, en l’àmbit d’unes quantes famílies, les cases de les quals s’identifiquen per l’exhibició de la bandera: es calcula que a la comarca queden unes 180 persones que es consideren ètnicament livonianes i coneixen la llengua, la qual s’ensenya de nou en la petita escola d’Irē), en els darrers anys la parla dels livonians ha tingut una certa revifada gràcies, en bona part, a l’activitat de la Unió de Livònia, sostinguda bàsicament pel govern letó, que publica un almanac anual en llengua letona, organitza festes i trobades i promou el turisme: no en va la costa septentrional de Curlàndia té una de les platges més extenses d’Europa, de gairebé cent quilòmetres de longitud, que si no fos per les inclemències meteorològiques i les limitacions estatals podia haver esdevingut un centre balneari de primer ordre. Els livonians, d’altra banda, estan representats en el Parlament de Letònia per un diputat.
Pescadors a la platja d'Irē.
La llengua dels livonians, anomenada popularment rāndakēļ (‘llengua de la costa’) i, més formalment, līvõ kēļ (‘llengua livoniana’), pertany al grup meridional de les llengües baltofineses (de la família finoúgrica); té tres formes dialectals i és molt propera a l’estonià –un estret de menys de 40 km d’amplada, anomenat Irbes jūras šaurums en letó i Kura kurk en estonià, separa l’extrem meridional de l’illa estoniana de Saaremaa de les platges livonianes i, els pescadors d’una i altra banda han estat sempre en contacte–, tot i que en l’escriptura es barregen els signes diacrítics dels alfabets estonià i letó i que la influència d’aquesta darrera llengua és notable. Juntament amb el latgalià, parlat a l’est de Letònia, el livonià està reconegut per l’Oficina Letona de Llengües Minoritàries, que és una branca nacional de l’European Bureau for Lesser-Used Languages (EBLUL). La llengua livoniana s’ensenya actualment en universitats de Letònia, Estònia i Finlàndia.
L'església de Kūolka.
El transeünt es va moure amb els escasíssims mitjans de transport públic locals, a peu, amb bicicleta i fent autoestop per una bona part de la Līvõd rānda, recorrent les generoses platges on ara es practica la pesca esportiva, sobretot durant els caps de setmana; els magnífics boscos gairebé verges, que farien les delícies dels nostres boletaires i aficionats a la botànica, d’una riquesa vegetal i faunística excepcional –malgrat el persistent atac massiu dels mosquits, sobretot al tombant de la tarda!–, i també alguns altres llogarrets amagats entre la vegetació: Kuoštrõg (Košrags, en letó), Pitrõg (Pitrags), Kūolka (Kolka, la localitat més poblada, a l’extrem oriental de la costa, encarada al golf de Riga, on hi ha fins i tot una factoria de conserves de peix)... Tot l’àrea de la Līvõd rānda es troba integrada dins el parc natural de Slītere, una zona protegida i molt ben conservada. La normativa oficial per a la preservació de l’indret arriba fins i tot a la prohibició d’establir-hi hotels, restaurants o centres de lleure: només els càmpings i algunes cases d’hostes permeten allotjar-s’hi.
Pel camí entre Irē i Kuoštrõg.
Per si voleu trobar més informació sobre els livonians, el transeünt us deixa aquests enllaços:
- Les Lives (http://www.adefo.org/live.html), en francès. - Liv Culture (http://www.nba.fi/liivilaiset/English/AEnglish.html), en livonià, letó, anglès i finès. - Livones.lv (http://www.livones.lv/libiesi), en livonià, letó i anglès. - Virtual Livonia (http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livonia.html), en livonià, letó i anglès. - Sobre la llengua livoniana: http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livlang.html (en anglès).
El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:
També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):
El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.
Entrades
