Gibraltar: un penyal multiètnic, multilingüístic i multireligiós

L'unic punt fronterer terrestre entre Espanya i Gibraltar, i el penyal,
vistos des de la localitat andalusa de La Línea de la Concepción.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El topónim amb el qual coneixem The Rock (el Kalpe dels antics grecs), la colònia britànica del sud de la península Ibèrica, té l’origen en la denominació que els àrabs donaren al penyal on s’assenta: Djabal Tariq (جبل طارق), “la muntanya de Tàriq”, en honor a Tàriq ibn Ziyad al-Layti (طارق بن زياد), el cabdill berber que hi desembarcà amb les seves tropes l’any 711 i que, segons la tradició, liderà la conquesta de la Hispania visigòtica.

La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.

El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.

A British Man of War before
the Rock of Gibraltar, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.



Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.

Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).

Un característic autobús
anglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.

Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.

A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).





















Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.

La catedral anglicana de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La catedral catòlica de Santa Maria la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.

El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.

El far de Punta Europa, bastit
entre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.

L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.

Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Flaixos: Derby

Una de les efímeres curiositats que el transeünt trobà
tot passejant per Derby.

Derby és una ciutat del centre d’Anglaterra, capital del comtat de Derbyshire, en la regió d'East Midlands. La població del municipi supera els 230.000 habitants. Fou una de las primeres localitats a les quals arribà el ferrocarril, l’any 1840, la qual cosa la convertí aviat en un pròsper centre industrial i un important nus de comunicacions ferroviàries. No obtingué l’estatut de ciutat, però, fins l’any 1977, amb motiu del 25è aniversari del coronament de la reina Elisabet II.

Derby és famosa, entre altres coses, per haver estat un dels centres més importants de la primera revolució industrial, que allà s’inicià el 1717. L’any 1759 Jedediah Strutt (1726-1797) hi patentà la seva famosa màquina de teixir cotó coneguda com a Derby Rib Attachment , que aleshores revolucionà el sector. Més tard s’hi instal·larien altres indústries, com ara la primera fàbrica de cotxes i motors d’aviació Rolls-Royce, fundada l’any 1904. S’hi fabriquen també alguns components per als avions Bombardier i per als vehicles de la firma japonesa Toyota.

Una de les velles construccions industrials de la ciutat, el Silk Mill (molí de la seda), alberga l’interessant Derby's Museum of Industrial and History. És un dels molts molins tèxtils que es troben (i es poden visitar) a la vall del riu Derwent, corrupció de la denominació gaèlica Djúra-bý, que els anglosaxons (o els víkings, que van conviure amb ells) haurien convertit en Deoraby, de la qual prové el nom de la ciutat. Els invasors romans hi establiren un assentament militar amb el nom de Derventio.

El centre comercial de Derby. Al fons, la torre
de la catedral anglicana de Tots els Sants.

A banda de nombroses mostres d’arqueologia industrial, Derby té una catedral anglicana, fundada l’any 943 com a col·legiata reial per Edmund I i reconstruïda en estil gòtic durant el segle XVI, a la qual es va afegir, l’any 1725, una torre de 68 metres. La seva consagració com a catedral, dedicada a Tots els Sants, data però de l’1 de juliol de 1927. També trobem a la ciutat altres llocs interessants, com l’església de St. Alkmund, d’estil georgià, bastida el 1846, el Pickford's House Museum, construït l’any 1770 per Joseph Pickford (1734–1782), i la St. Helen’s House, del mateix arquitecte, construïda el 1766.

Fotografies © Albert Lázaro-Tinaut.
Feu clic al damunt per ampliar-les.

Ì Chaluim Chille

El del títol és el nom, en gaèlic escocès, de l’illa de Iona (Isle of Iona, en anglès), que de fet és un illot de lava basàltica de menys de 9 quilòmetres quadrats situat a tan sols una milla nàutica de l’illa de Mull, en l’arxipèlag de les Hèbrides Interiors, a l’oest d’Escòcia.

El transeünt va descobrir aquell lloc, petit pel que fa a l’extensió però important per a la història d’Escòcia (i de la Cristiandat!), aprofitant una estada a Oban durant la primavera d’enguany. Per arribar-hi cal embarcar-se en el transbordador que duu a Craignure (Creag an Iubhair), la localitat principal de l’illa de Mull (Muile), i recórrer després amb autobús l’estreta carretera que l’enllaça amb Fionnphort, el llogarret més sud-occidental de l’illa, on s’agafa un altre petit ferry que travessa en pocs minuts el braç de mar fins a la “capital” de Iona, Baile Mòr, anomenada popularment The Village.


La importància històrica de Iona reu, sobretot, en el fet que fou el punt de partida de la cristianització d’Escòcia. El príncep i monjo irlandès Colum Cille (que en gaèlic significa “colom de l’església”, i és d’on prové el nom local de l’illa), més conegut com Columba, descendent d’un rei d’Irlanda del segle V i santificat més tard per l’Església catòlica, s’hi establí l’any 563 amb dotze confrares i hi fundà un monestir en el lloc on s’aixeca l’actual abadia (l’Abbey); diuen les cròniques que des d’allà Columba i els seus iniciaren la seva missió evangelitzadora. La vida del fundador (Leabhar Breac) fou recollida un segle i mig més tard per un dels seus successors, l’abat Adomnán de Iona.

Aviat, però, els monjos de Iona, que practicaven l’anomenat cristianisme cèltic, toparen amb la jerarquia romana, problema que fou expeditivament resolt pel Sínode de Whitby (664), en el qual foren obligats a sotmetre’s a la normativa disciplinària del Papat. Els atacs dels víkings, durant el segle VIII, acabaren però amb les expectatives d’aquell petit grup monàstic: el convent fou saquejat i els tresors que s’hi custodiaven, robats. Les despulles sagrades del príncep-monjo, però, van ser amagades en lloc segur, i després foren repartides, com a relíquies, entre Escòcia i Irlanda. El trasbals de morts, al qual es referia fa poc aquest transeünt, té, com veiem, una llarga o tètrica història...

Després d’un prolongat període d’abandonament, l’any 1208 l’edifici original fou recuperat i ampliat i esdevingué una abadia benedictina. Des d’aleshores i fins al segle XVI s’hi afegiren nous elements, com ara la capella de sant Odhrán, destinada a acollir les despulles dels reis d’Escòcia (entre ells Macbeth, immortalitzat per Shakespeare), tot i que s’hi enterraren també les d’alguns monarques irlandesos i noruecs, i les d’altres personatges rellevants. També s’hi sepultaren les restes d’homes sants per a l’Església romana, i fins i tot de polítics, com és el cas del líder del Partit Laborista britànic John Smith (1938-1994). L’abadia també va esdevenir un important centre d’acolliment de pelegrins.

El pas més important cap a la recuperació definitiva del lloc el donà, però, el duc d’Argyll, que hi és enterrat, el qual, l’any 1899, vinculà l’abadia a l’Església d’Escòcia. Les tasques de restauració més recents del monument religiós començaren quan es va fer càrrec de l’abadia la Comunitat Cristiana Ecumènica de Iona, fundada l’any 1938 pel clergue George Fielden MacLeod (1895-1991), empès pel seu esperit pacifista i l’utòpic desig d’apropar les diverses creences monoteistes. Les obres, interrompudes durant la segona guerra mundial, es van reprendre el 1956 i sembla que encara continuen, ara a càrrec del govern d’Escòcia, segons que va saber el transeünt, el qual, de fet, hi va trobar bastides, pintors i paletes.

Un altre conjunt monumental que crida l’atenció a l’illa de Iona són les ruïnes del convent de monges (la Nunnery), a mig camí entre el nucli de Baile Mòr i l’abadia. Bastit l’any 1203 pel llavors Senyor de les Illes, Reginald MacDonald, que hi va establir una comunitat de monges augustinianes, l’edifici fou conegut com An Eaglais Dhubh (‘l’església negra’) pel color dels hàbits de les religioses que hi residien. Abandonat durant la Reforma, el monestir mai no ha estat reconstruït, tot i que les ruïnes es mostren actualment tancades en una mena de jardí i s’hi han fet algunes petites restauracions, més que tot per evitar que les parets acabin d’ensorrar-se.

El ritual religiós cèltic, conegut també com a cristianisme insular, ha perviscut malgrat tot a l’illa gràcies a la revifalla que va tenir en la dècada de 1960 a patir de la New Age spirituality, que reivindicà fins i tot algunes cerimònies del vell paganisme cèltic, i els principis dels Lollards reformadors del segle XIV.

El transeünt, després d’haver-se documentat sobre la història d’aquella petita illa, la va recórrer com qui fa una immersió en la foscúria de l’Edat Mitjana, tot imaginant desembarcaments víkings a les costes fàcilment accessibles, bastaixos traginant pedres per aixecar uns monestirs desproporcionats en aquell petit àmbit, obscurs enterraments i llargues soledats a la vora de l’oceà turbulent en dies de tempesta. Quan hi va anar, però, el cel era clar, bufava un vent fred i tot era pau enmig dels prats i pels camins de Iona, Ì Chaluim Chille en gaèlic, malgrat que la llengua anglesa i la cultura britànica ja s’han imposat quasi sense remei a les velles tradicions locals.

Abans el transeünt havia dinat bé en l’Argyll Hotel, un establiment agradable amb vistes a l’illa de Mull, al bell mig del minúscul poble de Baile Mòr, format per una mena de plaça oberta al moll on atraca el transbordador, de la qual surt un carreró cec vorejat de cases que segueix la costa cap al nord, un camí que duu cap al sud de l’illa i, cap a l’interior, la carretera per la qual s’arriba fàcilment als monuments esmentats i a les costes occidental i septentrional de Iona. El paisatge de l’illa és plàcid, format per suaus altures rocoses, amplis herbassars i petitíssimes taques boscoses que contrasten amb el litoral pedregós. Tot és silenci, a Iona, i fins i tot el vent, que de vegades bufa de valent, sembla contagiat d’aquella serenor enmig de la qual reposen els esperits d’uns quants personatges gairebé oblidats per la història, almenys fora d’Escòcia.

El transeünt us mostra unes quantes imatges que va captar en aquell tros de terra de 5,6 km de llargada i 1,6 km d’amplada, habitat per poc més de cent persones, el punt més alt del qual, el Dùn Ì, s’eleva fins als 101 metres d’altitud. Si mai recorreu les costes occidentals d’Escòcia, val la pena que us hi apropeu: no cal portar-hi el cotxe!


Fotografies, de dalt a baix:

- L’oficina de correus de Iona, a Baile Mòr.
- El transbordador al moll de Baile Mòr; al fons, l'illa de Mull.
- Sant Columba representat en un vitrall de la catedral d'Edimburg (imatge obtinguda de la xarxa).
- Vell mapa de l'illa (imatge obtinguda de la xarxa).
- L'abadia de Iona.
- La tomba els ducs d'Argyll, a l'abadia de Iona.
- Una Bíblia il·luminada impresa en gaèlic (abadia de iona).
- Les ruïnes de la Nunnery de Iona.
- Una creu cèltica, prop de l'abadia de Iona.
- Des de la porta de l'Hotel Argyll; al fons, l'illa de Mull.
- Bestiar oví pasturant al centre de l'illa.
- Una típica country house a Iona.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.