Marian Raméntol Serratosa i Cesc Fortuny i Fabré: la passió d’un “tàndem poètic”

El mar. Ámbito exacto:
allí acaba, aquí empieza,
aquí estoy yo, allí ella.

Pedro Salinas

No em sembla gaire agosarat considerar que en Avui fosquejo morta trobem la constatació de la maduresa poètica que Marian Raméntol ja havia demostrat en les seves darreres composicions, i que en El silenci plou sobre les pedres Cesc Fortuny s’assenta en una poesia menys hermètica –potser caldria matisar aquest adjectiu–, més “metafísica” que la que ens havia presentat fins ara, i esdevé més proper al lector, la qual cosa vol dir, en altres termes, que ell també ha assolit la seva maduresa poètica, potser ajudat pel fet d’expressar-se en la seva llengua materna; sense deixar enrere, però, aquella visceralitat que caracteritza d'una manera tan potent la seva obra.

L’experiència, allò que duu a la maduresa, és, però, sempre relativa tant per al poeta com per al lector. Les impressions que rep el qui llegeix i rellegeix els poemes són, òbviament, subjectives, tot i que això no limita els judicis en el terreny de la interpretació. Aquest darrer doble recull de la Marian i en Cesc, que, com sempre, presenta visions diferents però conciliables –o complementàries– de la realitat en què estan immersos, té tanmateix més unitat del que podria semblar a primer cop d’ull, en una primera lectura (són “les simpaties que s’observen en les seves propostes”, com diu Eduardo Moga en el pròleg), i representa la consolidació d’un “tàndem poètic” força interessant. 

El mar torna a ser el rerefons vital de Marian Raméntol: no és un mar realista ni figuratiu, utilitzant la terminologia estètica de les arts plàstiques, sinó un mar que forma part de la seva persona i de la seva experiència; un mar que apareix tot sovint en els seus versos amb la naturalitat d’un pronom o un article, més que no d’un substantiu. Pot ser també un adjectiu que ve perfectament a tomb en uns versos com ara “La meva panxa marítima i rodona / és la meva assignatura”; o el podem trobar amagat darrere d’una imatge com “L’aigua baixa plena, amb el teu nom…”. No són versos, però, gaire llunyans dels que trobem en altres poemaris seus, com ara en La noria del festejo, de fa uns quants anys: “Se cierra el beso de agua, / mientras el abrazo despunta cubierto de tul marino…”.

No falta entre els poemes de Marian Raméntol un cert furor irat que surt explícitament de les seves entranyes: “Si la paraula es bomba, / obre-li el ventre / per tal que el discurs no perdi el cap / i hàgim de plorar-ne, des de l’inici del colze / fins a la punta dels dits, el naixement desagraït / de totes les nostres bèsties”; o “Assumeixo l’enderroc / d’aquest cos fora de catàleg”; o “Si pogués m’encongiria per grapejar / un xic més endins, cap a l’ànima, / i regirar la buidesa de l’únic color / exiliat als meus suburbis”. Etcètera.

Marian Raméntol s’allunya aquí de les belles i elaborades imatges que tan bé sap construir i de les metàfores “suprarealitzants”, i deixa fluir la poesia íntimament barrejada amb els sentiments, entre els quals la maternitat ocupa –de manera directa i, sobretot, indirecta– un lloc molt destacat. El fet d’escriure en català, després d’haver-ho fet durant molts anys en castellà, sembla que l’hagi empès vers la sinceritat més íntima, que lectors com el qui escriu això agraeixen perquè fan la seva poesia més propera, més humanament autèntica (sense que això signifiqui menysprear ni mínimament, no cal dir-ho, l’altra).

Com ha quedat dit abans, en Cesc Fortuny abandona en aquest poemari moltes de les imatges críptiques que trobem en la seva poesia anterior i es presenta aquí, si no tan fosc (encara que déu n’hi do!), sí que decididament crític i “urpador”, com ha estat sempre la seva característica. L’hostilitat de l’antagonista, de vegades manifest –o potser insinuat– i plural, no desapareix de la seva poesia, com no desapareixen les seves temences íntimes: “Llops vestits com líquids / sobre la inacabable gola de l’escriptura, / ens acaronen el rostre / a la caverna dels somnis”; “La meva ment és una boira, un suc / de por i castells de vapor, / un filat on s’hi atrapen les ombres...”; “Els meus fantasmes segresten la boca borrosa del mirall / que, capaç de transformar el cos en el fèmur, / comença a suïcidar-se amb un dol ingràvid...”; “El brogit dels dies, ha clavat les agulles / al bell mig dels pulmons de la vida...”; i més!

També, però, deixa espai per als sentiments personals, els records i la reflexió intimista que invita, alhora, a reflexionar el lector, com en la seva “Carta a la mare” (potser el poema més colpidor del recull): “M’has parit com una pedra, / tu que ets la proa de la muntanya, i jo he volgut fingir / ser un home, i tot el que els homes fingeixen”. I enmig de la desesperança que traspua el poemari, podem trobar versos com aquests: “Ara veig la llum al final del passadís darrer, / com la casa del nen que s’esfondra sobre el camí / fins que el camí ja és vell, i no deixa lloc / per a les runes, i tot s’abraça per sempre, allà al fons”: una mica de tendresa explícita que trobem més difícilment, implícita, en altres poemes seus (però que hi és, encara que sigui per compadir-se ell mateix: “No puc abandonar aquesta tristor, / dubtes que es multipliquen, abatut per la terrible por / a les dèries que em capfiquen”).

Eduardo Moga, en el pròleg al doble poemari, expressa molt bé el que percep el lector quan l’ha llegit: “Tots dos són poetes de l’amor i el dolor, de la passió i la desesperació, autors que lluiten contra el mal de l’existència –la separació del plaer, l’absurd del que passa, el desconcert de trobar-nos aquí, en un món tan incomprensible com peridor– amb la paraula que és sovint crit”.

Albert Lázaro-Tinaut

Marian Raméntol Serratosa: Avui fosquejo morta.

Cesc Fortuny i Fabré: El silenci plou sobre les pedres.
Edita: Salvador Moreno Valencia (Alveano), 2013.
ISBN: 978-84-616-5612-7.

Fotografies © Albert Lázaro-Tinaut.

La Venècia de Pau Sif

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

 

Pau Sif és el pseudònim amb el qual signa els seus llibres (i el seu blog) el poeta valencià Pau Sanchis, que va néixer a la Pobla de Farnals l’any 1978. 

La seva obra literària ha quedat recollida, fins ara, en els poemaris Ferralla (1997), Tríptic d’un carrer (2005, guardonat amb el XXIV Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), Breakfast at Saint Anthony’s Market (2011, que va merèixer el XIV Premi Marc Granell d’Almussafes) i Viatger que s’extravia (2010) [1]. El transeünt cita aquest llibre en darrer lloc perquè és d’on vol extreure el contingut que presentarà. L’any 2003 publicà, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l’antologia Ai València. Poemes 1017-2002. 

Pau Sif llegint els seus poemes (2011).
(Font: La Cantàrida / Documenta Balear)

 

Pau Sanchis, llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i coneix prou bé, per tant, les literatures de l’antiga Iugoslàvia, especialment la croata i la sèrbia, de les quals ha traduït alguns poetes [2]. També tradueix poesia italiana. Actualment treballa en la seva tesi doctoral de teoria de la literatura i literatura comparada. 

A banda de la Dalmàcia i d’altres llocs de Croàcia, on ha residit llargament, en Pau s’estima molt Itàlia i ha parlat sovint del seu pas pels ports italians de l’Adriàtic, les seves passejades per Trieste i, sobretot, de Venècia, una ciutat que li té el cor robat. 

En el llibre de poemes Viatger que s’extravia, Venècia és especialment present, però ni de lluny com la ciutat turística que atreu milions de visitants (el transeünt ha repetit fins a la sacietat que el viatger i el turista solen ser antagonistes), sinó com un món en el qual s’ha endinsat a poc a poc, un món que mai no s’acaba de descobrir del tot –i per tant té el misteri de les ciutats somiades–, on la llum, en les diverses estacions de l’any i en cada moment del dia i de la nit, transforma el paisatge urbà i fa que aquest es pugui contemplar també a partir d’estats d’ànim diferents. Venècia és una ciutat que “s’ha de viure”, perquè si només la visita, el viatger es queda sempre amb un grau més o menys intens de superficialitat. 

El transeünt reprodueix tot seguit, sencers o fragmentàriament, alguns dels poemes inspirats per la Venècia que en Pau tan bé ha copsat durant les seves estades i que contenen, per tant, tota l’autenticitat de qui ha interioritzat aquella ciutat tan singular, assentada damunt les aigües de la llacuna. 

A Venècia s’hi pot arribar en cotxe, en moto, en ciclomotor, en bicicleta, en autobús o en tren. En tots els casos, després de travessar el llarg pont de la Llibertat, que comunica el centre històric amb els barris perifèrics –ja en terra ferma– de Mestre i Marghera, s’arriba a dos punts força propers l'un de l'altre, enllà dels quals els vehicles de rodes ja no poden circular: l’estació ferroviària de Santa Lucia i el Piazzale Roma, on hi ha la terminal d’autobusos i uns immensos aparcaments. 

 (Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

Heus aquí, doncs, alguns dels poemes de Viatger que d’extravia de Pau Sif, començant pel que dedica, precisament, a l’estació de trens. 

estació de Santa Lucia 

Ciutat que et mous sobre l’aigua del llac 

talment els trens encalçats per la boira, 

mirall isard de blaus i verds, del temps.

Vies travessen el llac,
el dens color del no-res.
A tu s’arriba en tren,
mirall embat en moviment del blanc. 

Ca d’Oro 

Et conec malament.
Com el xiquet que sap
el seu carrer fins que creix i s’ullprèn. 

Et mous.
Darrere dels batents
de meretriu tens els pits segellats.
Te’n vas quan tanquen les finestres.

Potser un dia m’òbrigues palaus,
potser podré veure’t, oldre’t els pits. 

 (Goldoni a) campo San Bartolo 

Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu. 

No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.

Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit signor Carlo”.

No recordeu que sóc els vostre pare?


(Byron a) campo San Luca 

Com l’esperit que es veu a la llacuna
des d’algun pont en nits de lluna plena,
pàl·lid, però esvelt, renaixies
reflex d’un narcís oblidat,
febril, de l’illa dels armenis,
cadàver coix, poeta mort
aparegut a l’ombra del fum falb,
venies dret, amb el fulard
lligat al coll, el gec blau fosc,
i els pantalons tibats,
i en beure sol, t’imaginàvem
component els versos pòstums del teu cadàver
bell, rocker decimonònic. 

hotel Danieli 

Veure badar Marcel Proust amb sa mare.
Veure George Sand i Musset a trompades.
Veure l’hotel des del pont, des de l’aigua,
escodrinyar com tu, ciutat que mires.
 

Pala d’Oro 

Et van fer immortal
i mors avui
en un embús de góndoles. 

Isola di San Michele (fragment) 

Fa un dia clar. Un vaporetto vell 

transporta planys a l’illa cementiri. 

Caminem. Fem visita al descans 

dels morts al llit i d’il·lustres herois 

de la ciutat, a l’illa Purgatori 

sense talús. Els xiprers de cos llarg 

fan ombra als morts. Amb el record el gest, 

dones de dol acompanyen antics 

amors severs; no veuen la mirada 

del visitant que no veu el dolor. 

[1] Pau Sif: Viatger que s’estravia. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2010. Col·lecció “La Cantàrida”, núm. 14. 64 pàgines.
[2] Vegeu-ne, per exemple, les del croat Tonko Maroević a Impedimenta. 

Vicent Andrés Estellés, un home trist en el record

Aquest transeünt no dirà gairebé res de Vicent Andrés Estellés en retre-li, com han fet molts altres, aquest homenatge amb motiu de la diada que se li dedica. Es limitarà a recordar, amb un xic de tristesa, l’única conversa que va tenir amb ell, pel gener de l’any 1979. S’esperava trobar l’home joiós i exultant que mostraven els poemes que havia llegit (cal dir que encara no gaires), i va trobar un home malenconiós, enfonsat, per les raons que tothom coneix, al qual era difícil arrencar les paraules. Un home que no mirava als ulls, segurament perquè la seva dignitat –la dignitat que demostrà sempre– li demanava que aquella brillantor mal dissimulada pels vidres de les ulleres, que amagava sens dubte moltes amargors empassades, no fos gaire evident.

Només després d’aquell dia el transeünt va començar a llegir la poesia de l’Estellés, i a estimar-se-la. 

D’Hotel París

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 

i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 

i els forats de les piques i hi ha 

l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s'emborratxa de vi 

i pixa per l'escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l'escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

a l'ampolla del vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 

l'altre dia i la dona i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Vicent Andrés Estellés