Contradictòria Ljubljana

L’edifici de la Universitat (a l’esquerra) i l’església

de les Ursulines (al fons) des del Castell de Ljubljana.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les contradiccions històriques

Tot i que a primera vista no ho sembli, la capital d’Eslovènia (un país que a penes supera els 20.000 quilòmetres quadrats, és a dir, poc més que Navarra i el País Basc junts) és una ciutat força contradictòria. En primer lloc, perquè ha esdevingut la capital de la República per caramboles històriques, ja que l’autèntica capital eslovena hauria de ser Trieste (Trst, en eslovè), ciutat que ara és en terres italianes, però on la considerable comunitat eslovena ha estat sempre, i és, molt activa, tot i les dificultats que ha patit durant anys i fins fa ben poc. D’altra banda, l’ànima cultural eslovena té moltes arrels fermament encrostades a Klagenfurt (Celovec, en eslovè), la capital de la Caríntia austriaca, on van néixer figures notables de la literatura en llengua alemanya, com ara Robert Musil i Ingeborg Bachmann, però també algunes personalitats rellevants de la cultura eslovena: és el cas, per exemple, de Jožef Stefan (1835-1893), una de les eminències científiques i, sobretot, un dels grans matemàtics europeus de la seva època (que també era poeta, dit sigui de passada).

Ljubljana, nascuda com un assentament militar romà que esdevingué la ciutat d’Emona (més ben dit, la Colonia Iulia Aemona) a la darreria del segle I de la nostra era i fou víctima de la fúria dels huns, els ostrogots i els llombards, fou poblada per eslaus en el segle VI i encara va haver de patir la submissió als francs i, més tard (des del 1278), a la dinastia dels Habsburg. Quan el 1809 Napoleó va annexar de facto a França les Províncies Il·líries, en va establir la capital, i quan els territoris que les constituïen tornaren a mans austriaques, el 1813, a Viena van tenir la pensada de convertir-los, per raons administratives, en l’anomenat Regne d’Il·líria (1816-1849), dependent de l’Imperi, que mantingué la capitalitat a Ljubljana (amb el nom alemany de Laibach), tot i que tant Trieste com Klagenfurt en formaven part.

Ljubljana en el segle XVII, segons un gravat del llibre Die Ehre
dess Hertzogthums Crain, de J. V. Valvasor (Nuremberg, 1689).
Hi destaca la primitiva església de Sant Jaume, als peus del castell.

L’opinió dels eslovens, sotmesos, no tenia, evidentment, cap interès per a la alehores llunyana cort vienesa. La derrota de l’Imperi austrohongarès en la primera guerra mundial va fer que el territori eslovè s’incorporés, el 1918, al Regne del Serbis, Croats i Eslovens (Kraljevina Srbov, Hrvatov in Slovencev, en eslovè), el qual esdevindria, l’any 1929, Regne de Iugoslàvia i, després de la segona guerra mundial, República Federal de Iugoslàvia. Només quan Eslovènia obtingué per primera vegada l’autèntica independència, proclamada el 25 de juny de 1991, Ljubljana es convertí en la capital d’un Estat europeu, que l’any 2004 s’integrà tant en l’OTAN com en la Unió Europea, i l’11 de juny de 2006 substituí la moneda nacional, el tòlar, per l’euro.

Ljubljana, tot i que molts eslovens la consideren provinciana (l’ombra de Trieste és allargada!), és una ciutat bonica i agradable, de dimensions humanes. Hi resideixen uns 270.000 dels dos milions i escaig d’eslovens que poblen la República. El centre urbà s’estèn a banda i banda del riu Ljubljanica, i el centre històric és als peus del castell (el Ljubljanski grad), bastit en el segle XV pels Habsburg, com moltes altres fortificacions frontereres, per defensar l’Imperi del perill otomà. Ara, completament restaurat (potser massa “refet” i tot), és un indret agradable –s’hi pot accedir amb un funicular–, desde d’on es contempla tota la ciutat i, al fons, els estreps orientals de la serralada alpina, que en aquell tram s’anomenen Alps Julians.

Un dels quatre dracs que decoren

els accessos al Zmajski most
(pont dels Dracs), inaugurat
l’any 1901 amb el nom
de Pont del Jubileu.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Hi ha força coses a veure a Ljubljana, a més del castell, des del Triple Pont (Tromostovje), que creua el riu des de la plaça Prešeren, l’indret on batega el cor de la ciutat, fins a un altre pont famós, el dels Dracs, d’estil modernista, presidit per las escultures d’uns dracs alats de color verd que rememoren la mitologia local, segons la qual Jàson, arribat fins allà amb els Argonautes tot remuntant els rius Danubi i Sava, hauria vençut el drac de Ljubljana, el qual ha esdevingut el símbol de la ciutat (i, no per casualitat, també de Klagenfurt).

L’església franciscana
de l’Anunciació, a la
plaça Prešeren, des
del Triple Pont.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)



Com en qualsevol país catòlic, s’hi troba a tot Eslovènia la marca jesuïtica del barroc, com un vade retro contra la Reforma luterana. En són exemples, a Ljubljana, la catedral de Sant Nicolau, del 1706, amb la seva cúpula verda (tot és verd, a Ljubljana!), afegida el 1841; l’església franciscana de l’Anunciació, de mitjan segle XVII; la de Sant Jaume, reformada en 1701, i la de les Ursulines, del 1726, amb la seva singular façana. També hi trobem algunes fonts gòtiques, com la de Robba, la d’Hèrcules, a la ciutat vella, o la dels Tres Rius de Carniola, a la plaça de l’Ajuntament.

L’arquitectura renaixentista (estil en el qual fou reconstruïda la ciutat després del terratrèmol que la va assolar l’any 1511), l’eclèctica (representada per l’estació ferroviària, del 1849, la Universitat, el palau Zois i el teatre de l’Òpera, entre altres edificis) i la modernista, que aparegué en les noves construccions després de les destruccions d’un altre terratrèmol, l’any 1895, també són presents a Ljubljana. Entre els edificis modernistes (o Jugendstil) cal destacar la casa Urbanc, del 1903, la Caixa d’Estalvis Municipal (Mestna hranilnica), del 1904, la casa Bamberg i l’hotel Union (1907), l’impressionant –i més tardà– edifici rosat del Banc Cooperatiu de Negocis (Stavba Zadružne gospodarske banke), del 1921, i la construcció art déco de la Unió Cooperativa (Zadružna Zveza).

Detalls decoratius de l’edifici

de Unió Cooperativa
(Zadružna Zveza).
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La impressió general de la ciutat, sobretot del seu centre històric, recorda molt la de les ciutats mitjanes austríaques. No en va Eslovènia, contràriament a les altres repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, no es pas un país balcànic, sinó clarament mitteleuropeu. Perdre’s pels carrers de la ciutat vella, gaudir de la pau que s’hi respira i dels seus nombrosos restaurants (que a l’estiu instal·len terrasses a la vora del riu), visitar els museus i els edificis notables o seure en un dels múltiples cafès “a la vienesa” o en algun dels nombrosos parcs per descansar de la passejada tot llegint un bon llibre, deixa en el visitant un regust agradable, amb certs tocs d’heterogeneïtat.

Les contradiccions d’ara mateix

Situem-nos ara en el present i fixem-nos , d’una banda, en el fet que Ljubljana ha estat declarada per la UNESCO Capital Mundial del Llibre 2010, un fet que ha passat gairebé inadvertit en el nostre país (com gairebé tot el que succeeix més enllà d’Itàlia) però que posa de manifest la importància cultural de la ciutat (desmentida per alguns, com veurem tot seguit). El programa oficial d’actes, el portal web del qual podeu veure aquí (en anglès), demostra un esforç important, que al transeünt li sembla significatiu, per posar la literatura i els llibres a l’abast d’un públic ampli i divers, i no només per la presència d’autors nacionals i estrangers en diversos actes, sinó també per la cura que s’ha tingut d’apropar el llibre als infants, amb les conseqüències positives que representa sembrar llavors de futur.

El revers de la moneda el trobem, en canvi, en un article que publicà el proppassat 10 de juny el periodista cultural i editor Dejan Steinbuch en el periòdic Finance de Ljubliana: “Rekvijem za poslednji jazz v Ljubljani” (‘Rèquiem pel darrer jazz a Ljubliaja’). L’autor reflecteix, d’alguna manera, la visió provinciana de la capital eslovena: en la primera frase de l’article diu, precisament: “Ljubljana mai no ha estat una metròpoli”; i després manifesta sense racança que entre els dirigents i administradors de la ciutat han faltat sempre persones amb talent, capaces de fer passos endavant en la Història: “Ljubljana ha estat dirigida per la mediocritat [...], hi impera una mentalitat provinciana i petitburgesa”, i afegeix que el pitjor enemic d’aquesta gent és la cultura urbana. “Ljubljana mai no serà una ciutat important en el món, però això sí: pot esdevenir una capital amb pedigrí específic subalpí amb aires cosmopolites”.

Drago Gajo (Ljubljana, 1950),
fundador del Jazz Club Gajo.
(Foto © Pet)

Steinbuch assegura que la cultura urbana no significa únicament cultura moderna, encara que hi hagi un bon museu, un castell, una pila de monuments, els llibres de l’editorial Beletrina, una Associació d’Escriptors Eslovens i un parc anomenat Tivoli, i sigui ara la Capital Mundial del Llibre, sinó que també ha de ser una cultura normal, i que una part sagrada de la cultura urbana que insufla a Ljubljana almenys una bafarada de capitalitat és la música, i concretament el jazz: “Una ciutat amb un club de jazz mai no serà un poble. Una capital sense un club de jazz no és una capital”, conclou Steinbuch. Es refereix al club de Jazz Club Gajo, del carrer Beethoven 8, que durant setze anys ha estat “el santuari de joves artistes, músics que necessiten un local per tocar” i és, a més, un lloc d’interès públic, el qual haurà de tancar les portes per una decisió judicial; i es pregunta, no se sap si gaire ingènuament, si l’imperi de la llei sempre ha de tenir raó, si no es poden prendre mesures de protecció per a aquest local i el que representa; però arriba a la trista conclusió de que el club Gajo no té padrins poderosos i rics que “hi puguin fer alguna cosa”.

La cara i la creu d’una ciutat, de la societat en el seu conjunt, de la cultura plural en singular. El transeünt no treu a la llum aquest cas perquè sigui únic i aïllat: malauradament és només un exemple del tracte que en els últims anys està rebent arreu la cultura en totes les seves manifestacions. La cultura podria equiparar-se, d’aquí a no gaire temps, al quart món, a un món exclòs del “món real”, un món marginal, suportat pels esforços d’un grapat de persones a canvi de no res, o sí: de la satisfacció de sobreviure i de gaudir, encara que sigui amb l’estòmac buit. En fi, una qüestió que convida, si més no, a reflexionar.

Feu clic al damunt de les imatges per ampliar-les.

Les llengües de l’antiga Iugoslàvia

L’estació d’autobusos de la part del barri de la Dobrinja, a Sarajevo,
pertanyent a la Republika Srpska. Tot i que a Bòsnia
no s’utilitzava l’alfabet ciril·lic, les autoritats de l’entitat
serbobosniana l’han imposat a l’ús la llengua.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El proppassat 4 de maig, el periodista Ramón Lobo publicava en el diari El País un article titulat “La herencia de Josip Broz Tito”, amb motiu del 30è aniversari de la mort a Ljubljana del cap de l’Estat iugoslau, l’home que fou capaç, utilitzant mètodes totalitaris “suaus”, d’aglutinar bona part dels eslaus del sud en una república federal socialista.

La figura del mariscal Tito ha estat molt controvertida dins l’àmbit iugoslau tant durant el seu mandat com, sobretot, després de la seva mort. Mentre que a Bosnia i en altres repúbliques de l'antiga Iugoslàvia es troba arreu el seu retrat, la Sèrbia del dirigent ultranacionalista Slobodan Milošević el va menysprear, tot i que ara sembla que ha estat “rehabilitat”, potser més per l’atracció turística de la seva figura (la casa on va viure, coneguda com a “Casa de les Flors”, és visita gairebé obligada a Belgrad) que no pas per convenciment polític.

Homenatge dels "iugonostàlgics" de Macedònia al mariscal Tito.

Una de les moltes qüestions que van intervenir en la fragmentació de l’espai iugoslau durant la dècada de 1990 va ser la llengua (tot i que el conflicte lingüístic és aparentment posterior). La llengua comuna oficial de la República Federal Socialista de Iugoslàvia era el serbocroat (srpskohrvatski [cрпскохрватски]) o croatoserbi (hrvatskosrpski), parlat a Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro, tot que també eren oficials i d’ús en les respectives repúbliques l’eslovè i el macedònic, es reconeixia l’ús i l’ensenyament de l’albanès tant a Macedònia com a la província autònoma de Kosovo, i en una altra província autònoma, la Voïvodina, el de l’hongarès i el romanès, parlats per les minories que poblaven el nord de Sèrbia. Altres grups minoritaris més petits (gitanos, turcs, búlgars, eslovacs…) utilitzaven també les seves llengües sense gaires impediments.

Mapa ètnic de l'antiga Iugoslàvia establert l'any 1998.
(Feu clic per ampliar-lo)

Quan Iugoslàvia es va desmembrar i es van independitzar cadascuna de les repúbliques que formaven la federació (Eslovènia i Croàcia, el 25 de juny de 1991; Macedònia, el 8 de setembre de 1991; Bòsnia i Hercegovina, el 5 d’abril de 1992; Sèrbia, el 3 de juny de 2006, encara que conservant el nom de Iugoslàvia no havia proclamat la independència alhora que les altres repúbliques; Montenegro, el 6 de juny de 2006, separant-se de Sèrbia; i Kosovo, el 17 de febrer de 2008, tot i que la comunitat internacional no ha reconegut plenament aquesta independència) cada nova república va incloure en la seva Constitució la “llengua pròpia”, de manera que Croàcia només reconeix la oficialitat de la llengua croata, Sèrbia, la de la llengua sèrbia (escrita amb l’alfabet ciríl·lic), Bòsnia i Hercegovina, el bosnià, i Montenegro, el montenegrí, pel que fa a les repúbliques que s’expressaven en la llengua comuna dita serbocroata. Evidentment, Kosovo va imposar la llengua albanesa, que també és cooficial en una part de Macedònia.

Per cenyir-nos a l’àmbit d’aquesta llengua comuna de quatre dels Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia, convé recordar que, des del punt de vista de la lingüística es tracta d’una sola llengua amb les corresponents variants dialectals o, si volem, modalitats. En aquest sentit és molt interessant llegir l’opinió de l’eminent lingüista Ranko Bugarski, professor de Filologia a la Universitat de Belgrad, en una llarga entrevista (llegiu-la aquí traduïda al català) publicada el 6 de setembre de 2007 en el diari independent croat Feral Tribune (que es publicava a Split i que, malauradament, va haver de plegar el juny de 2008 per raons econòmiques). Les explicacions del professor Bugarski són clares i explícites, i estalvien al transeünt haver de fer una llarguíssima dissertació (podeu llegir aquí un altre interessant article del professor Bugarski en castellà, “Lengua, nacionalismo y la desintegración de Yugoslavia”; d’altra banda, el transeünt no és el primer blogaire que presenta aquesta qüestió: fa a penes dos mesos la tractava en Josep M. Garcia en el seu blog).

L'escriptor i polític croat
Ljudevit Gaj (1809-1872).

Si ens remuntem a la història del serbocroat com a llengua, hem de referir-nos a l’acord a què van arribar lingüistes croats i serbis a Viena l’any 1850 –en el context dels moviments d’emancipació nacional de tots dos pobles– per establir la variant dialectal novo-štokavski de la Hercegovina oriental com a base del llenguatge literari comú de Croàcia i Sèrbia. Entre els prohoms que van participar activament en la fixació d'aquesta llengua comuna cal esmentar dos noms: el del lingüista, escriptor i polític croat d’origen germano-eslovac Ljudevit Gaj (1809-1872) –el qual ja havia publicat a Buda, l’any 1830, un Kratka osnova horvatsko-slavenskog pravopisanja (‘Breviari d’ortografia croato-eslava’), basat en el model d’un altre croat, Pavao Ritter Vitezović (1652-1713) per a l’establiment de l’ortografia txeca–, promotor del Moviment dels Il·liris, que aspirava a la formació d’un Estat únic per als eslaus del sud, i el de l’escriptor, folklorista i lingüista serbi Vuk Stefanović Karadžić (Вук Стефановић Караџић, 1787-1864), que va participar activament en la lluita del serbis contra els geníssers otomans al començament del segle XIX i es va fer famós per un senzill principi lingüístic: “пиши како говориш” (‘escriu com parles’), un lema que influí notablement en la reforma de la llengua literària dels serbis, que fins aleshores es basava en les normes de l’antic eslau o eslavònic utilitzat per la litúrgia ortodoxa.

L'escriptor i lingüista serbi
Vuk Stefanović Karadžić (1787-1864).

L’acord de mitjan segle XIX va ser ratificat a la darreria de la dècada de 1950 per filòlegs dels dos mateixos països a Novi Sad i en va sortir la publicació, l’any 1960, per part de les institucions culturals i científiques més respectades en totes dues repúbliques, la Matica hrvatska i Matica srpska, de la Pravopis hrvatskosrpskog književnog jezika s pravopisnim rječnikom o Pravopis srpskohrvatskog književnog jezika sa pravopisnim rečnikom (una ortografia de l'idioma literari serbocroat o croatoserbi).

Coberta de l’edició publicada
a Belgrad per la Matica srpska
(en caracters ciríl·lics) de
la Pravopis srpskohrvatskog
jezika (‘Ortografia de la llengua
serbocroata’), l’any 1960.

La pretesa divisió de la llengua comuna en quatre llengües suposadament diferenciades (el professor Bugarski s’explica molt mé en aquest sentit en l’entrevista esmentada abans) té paral·lelismes en altres llengües, com ara el català i les seves variants més importants (la valenciana i la mallorquina, sobretot), i fins i tot en llengües molt més petites, com és el cas de l’estonià amb les seves dues grans variants, la septentrional, eesti keel (en la qual es basa la llengua oficial) i la meridional, o llengua de Võru (võro kiil), que té fins i tot una institució pròpia per a la seva preservació i promoció, el Võro Instituut.

Contràriament, grans llengües com l’anglès, el francès i el castellà no pateixen aquestes tendències, de manera que difícilment un australià, un sud-africà anglòfon o un canadenc dirà que no parla anglès, ni un cubà, un argentí o un xilè, que no parlen espanyol (tot i l'estranya i paradoxal persistència de la majoria dels editors francesos a indicar en els llibres traduit de l’argentin o traduit du péruvien, per exemple).

Respecte de l’article de Ramon Lobo al qual feia referència el transeünt al començament d’aquest article, cal dir que el 21 del mateix mes de maig l’ambaixador de la República de Croàcia en el Regne d’Espanya, senyor Neven Pelicarić, publicà una rèplica en el mateix diari tot manifestant, entre altres coses, que el paper del president comunista i mariscal, el croata Josip Broz Tito, en el segle XX “és objecte d’investigacions i historiadors”, i després de deixar clar que la iniciativa de les guerres de lugoslàvia fou sempre dels serbis (cosa en la qual, matitzant una mica, té raó), afirma el següent respecte de la llengua:

El idioma croata nunca ha sido serbio, así como el serbio nunca ha sido croata. Si dos interlocutores se entienden mutuamente, eso no quiere decir que hablen el mismo idioma. El ex Estado yugoslavo, en sus dos encarnaciones (la monárquica, desde el 1918 hasta el 1941, y la comunista, del 1945 hasta el 1991) intentó instaurar la dominación de Belgrado borrando las huellas de la lengua croata. El pueblo croata unificadamente luchó para proteger su lengua, su identidad y su cultura ante la hegemonía oriental. Así mismo, hay que destacar que la abreviación lingüística "hrv" para la lengua croata está en el uso internacional desde el 1 de septiembre de 2008, y conforme al estándar ISO 639-2 y las regulaciones de la Biblioteca del Congreso de Estados Unidos. La próxima lengua oficial de la Unión Europea será el croata.

O al senyor ambaixador no li interessa gaire recordar la història (dit això amb tot el respecte diplomàtic), o potser el transeünt desconeix la “lletra petita” dels acords lingüístics al quals s’ha referit. A partir d’aquí, deixa que el lector tregui les seves conclusions i, si li sembla oportú, opini en la secció de comentaris.

Feu clic sobre les imatges per agrandir-les.