Ì Chaluim Chille

El del títol és el nom, en gaèlic escocès, de l’illa de Iona (Isle of Iona, en anglès), que de fet és un illot de lava basàltica de menys de 9 quilòmetres quadrats situat a tan sols una milla nàutica de l’illa de Mull, en l’arxipèlag de les Hèbrides Interiors, a l’oest d’Escòcia.

El transeünt va descobrir aquell lloc, petit pel que fa a l’extensió però important per a la història d’Escòcia (i de la Cristiandat!), aprofitant una estada a Oban durant la primavera d’enguany. Per arribar-hi cal embarcar-se en el transbordador que duu a Craignure (Creag an Iubhair), la localitat principal de l’illa de Mull (Muile), i recórrer després amb autobús l’estreta carretera que l’enllaça amb Fionnphort, el llogarret més sud-occidental de l’illa, on s’agafa un altre petit ferry que travessa en pocs minuts el braç de mar fins a la “capital” de Iona, Baile Mòr, anomenada popularment The Village.


La importància històrica de Iona reu, sobretot, en el fet que fou el punt de partida de la cristianització d’Escòcia. El príncep i monjo irlandès Colum Cille (que en gaèlic significa “colom de l’església”, i és d’on prové el nom local de l’illa), més conegut com Columba, descendent d’un rei d’Irlanda del segle V i santificat més tard per l’Església catòlica, s’hi establí l’any 563 amb dotze confrares i hi fundà un monestir en el lloc on s’aixeca l’actual abadia (l’Abbey); diuen les cròniques que des d’allà Columba i els seus iniciaren la seva missió evangelitzadora. La vida del fundador (Leabhar Breac) fou recollida un segle i mig més tard per un dels seus successors, l’abat Adomnán de Iona.

Aviat, però, els monjos de Iona, que practicaven l’anomenat cristianisme cèltic, toparen amb la jerarquia romana, problema que fou expeditivament resolt pel Sínode de Whitby (664), en el qual foren obligats a sotmetre’s a la normativa disciplinària del Papat. Els atacs dels víkings, durant el segle VIII, acabaren però amb les expectatives d’aquell petit grup monàstic: el convent fou saquejat i els tresors que s’hi custodiaven, robats. Les despulles sagrades del príncep-monjo, però, van ser amagades en lloc segur, i després foren repartides, com a relíquies, entre Escòcia i Irlanda. El trasbals de morts, al qual es referia fa poc aquest transeünt, té, com veiem, una llarga o tètrica història...

Després d’un prolongat període d’abandonament, l’any 1208 l’edifici original fou recuperat i ampliat i esdevingué una abadia benedictina. Des d’aleshores i fins al segle XVI s’hi afegiren nous elements, com ara la capella de sant Odhrán, destinada a acollir les despulles dels reis d’Escòcia (entre ells Macbeth, immortalitzat per Shakespeare), tot i que s’hi enterraren també les d’alguns monarques irlandesos i noruecs, i les d’altres personatges rellevants. També s’hi sepultaren les restes d’homes sants per a l’Església romana, i fins i tot de polítics, com és el cas del líder del Partit Laborista britànic John Smith (1938-1994). L’abadia també va esdevenir un important centre d’acolliment de pelegrins.

El pas més important cap a la recuperació definitiva del lloc el donà, però, el duc d’Argyll, que hi és enterrat, el qual, l’any 1899, vinculà l’abadia a l’Església d’Escòcia. Les tasques de restauració més recents del monument religiós començaren quan es va fer càrrec de l’abadia la Comunitat Cristiana Ecumènica de Iona, fundada l’any 1938 pel clergue George Fielden MacLeod (1895-1991), empès pel seu esperit pacifista i l’utòpic desig d’apropar les diverses creences monoteistes. Les obres, interrompudes durant la segona guerra mundial, es van reprendre el 1956 i sembla que encara continuen, ara a càrrec del govern d’Escòcia, segons que va saber el transeünt, el qual, de fet, hi va trobar bastides, pintors i paletes.

Un altre conjunt monumental que crida l’atenció a l’illa de Iona són les ruïnes del convent de monges (la Nunnery), a mig camí entre el nucli de Baile Mòr i l’abadia. Bastit l’any 1203 pel llavors Senyor de les Illes, Reginald MacDonald, que hi va establir una comunitat de monges augustinianes, l’edifici fou conegut com An Eaglais Dhubh (‘l’església negra’) pel color dels hàbits de les religioses que hi residien. Abandonat durant la Reforma, el monestir mai no ha estat reconstruït, tot i que les ruïnes es mostren actualment tancades en una mena de jardí i s’hi han fet algunes petites restauracions, més que tot per evitar que les parets acabin d’ensorrar-se.

El ritual religiós cèltic, conegut també com a cristianisme insular, ha perviscut malgrat tot a l’illa gràcies a la revifalla que va tenir en la dècada de 1960 a patir de la New Age spirituality, que reivindicà fins i tot algunes cerimònies del vell paganisme cèltic, i els principis dels Lollards reformadors del segle XIV.

El transeünt, després d’haver-se documentat sobre la història d’aquella petita illa, la va recórrer com qui fa una immersió en la foscúria de l’Edat Mitjana, tot imaginant desembarcaments víkings a les costes fàcilment accessibles, bastaixos traginant pedres per aixecar uns monestirs desproporcionats en aquell petit àmbit, obscurs enterraments i llargues soledats a la vora de l’oceà turbulent en dies de tempesta. Quan hi va anar, però, el cel era clar, bufava un vent fred i tot era pau enmig dels prats i pels camins de Iona, Ì Chaluim Chille en gaèlic, malgrat que la llengua anglesa i la cultura britànica ja s’han imposat quasi sense remei a les velles tradicions locals.

Abans el transeünt havia dinat bé en l’Argyll Hotel, un establiment agradable amb vistes a l’illa de Mull, al bell mig del minúscul poble de Baile Mòr, format per una mena de plaça oberta al moll on atraca el transbordador, de la qual surt un carreró cec vorejat de cases que segueix la costa cap al nord, un camí que duu cap al sud de l’illa i, cap a l’interior, la carretera per la qual s’arriba fàcilment als monuments esmentats i a les costes occidental i septentrional de Iona. El paisatge de l’illa és plàcid, format per suaus altures rocoses, amplis herbassars i petitíssimes taques boscoses que contrasten amb el litoral pedregós. Tot és silenci, a Iona, i fins i tot el vent, que de vegades bufa de valent, sembla contagiat d’aquella serenor enmig de la qual reposen els esperits d’uns quants personatges gairebé oblidats per la història, almenys fora d’Escòcia.

El transeünt us mostra unes quantes imatges que va captar en aquell tros de terra de 5,6 km de llargada i 1,6 km d’amplada, habitat per poc més de cent persones, el punt més alt del qual, el Dùn Ì, s’eleva fins als 101 metres d’altitud. Si mai recorreu les costes occidentals d’Escòcia, val la pena que us hi apropeu: no cal portar-hi el cotxe!


Fotografies, de dalt a baix:

- L’oficina de correus de Iona, a Baile Mòr.
- El transbordador al moll de Baile Mòr; al fons, l'illa de Mull.
- Sant Columba representat en un vitrall de la catedral d'Edimburg (imatge obtinguda de la xarxa).
- Vell mapa de l'illa (imatge obtinguda de la xarxa).
- L'abadia de Iona.
- La tomba els ducs d'Argyll, a l'abadia de Iona.
- Una Bíblia il·luminada impresa en gaèlic (abadia de iona).
- Les ruïnes de la Nunnery de Iona.
- Una creu cèltica, prop de l'abadia de Iona.
- Des de la porta de l'Hotel Argyll; al fons, l'illa de Mull.
- Bestiar oví pasturant al centre de l'illa.
- Una típica country house a Iona.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.