Gibraltar: un penyal multiètnic, multilingüístic i multireligiós

L'unic punt fronterer terrestre entre Espanya i Gibraltar, i el penyal,
vistos des de la localitat andalusa de La Línea de la Concepción.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El topónim amb el qual coneixem The Rock (el Kalpe dels antics grecs), la colònia britànica del sud de la península Ibèrica, té l’origen en la denominació que els àrabs donaren al penyal on s’assenta: Djabal Tariq (جبل طارق), “la muntanya de Tàriq”, en honor a Tàriq ibn Ziyad al-Layti (طارق بن زياد), el cabdill berber que hi desembarcà amb les seves tropes l’any 711 i que, segons la tradició, liderà la conquesta de la Hispania visigòtica.

La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.

El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.

A British Man of War before
the Rock of Gibraltar, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.



Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.

Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).

Un característic autobús
anglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.

Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.

A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).





















Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.

La catedral anglicana de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La catedral catòlica de Santa Maria la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.

El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.

El far de Punta Europa, bastit
entre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.

L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.

Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Post scriptum. Una parlant livoniana centenària… al Canadà

El transeünt, quan va parlar dels livonians en aquesta bitàcola, pel gener d’aquest any (vegeu Līvõd rānda), va dir que el darrer parlant de la llengua, Viktor Berthold, havia mort el 28 de febrer de 2009. Però vet aquí que ara el sorprèn una notícia apareguda el proppassat 19 de març en la publicació estoniana Fenno-Ugria Asutus, signada per Tapio Mäkeläinen*, en la qual s’informa que la senyora Grizelda Kristiņa (nascuda Berthold), que parla la seva llengua materna, el livonià, acaba de fer 100 anys en la localitat de Campbellville, a uns 50 quilòmetres al sud-oest de Toronto (Ontario), on viu des que es va establir al Canadà l’any 1951.

Grizelda Kristiņa, cosina de Viktor Berthold, va néixer a la Līvõd rānda (nord de Curlàndia, Letònia), concretament a la granja de Zūonkõ, en el llogarret de Vaide (a 12 km d’Irē [Mazirbe], on després va anar a escola), el 20 de març de 1910. Entre els anys 1930 i 1933 (és a dir, quan Letònia era una república independent) va estudiar a la Universitat de Lahti i l’Institut-llar de Orimattila (Finlàndia) gràcies al suport d’una organització ugrofinesa, que va seleccionar els joves livonians més ben formats per oferir-los aquesta oportunitat (cal dir que la solidaritat entre els pobles ugrofinesos ha estat sempre envejable, i encara ho és).

L’any 1944, quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, fugí amb el seu marit i la seva filleta Sarmite, de quatre mesos, a Suècia, i el 1951 s’establiren tots tres al Canadà, on s’havien constituït diverses comunitats d’exiliats bàltics al voltant de la ciutat de Toronto.

Grizelda Kristiņa no tan sols va mantenir viva la flama de la cultura i la llengua livonianes, sinó que, a més, l’any 2008 encara va tenir forces, malgrat la seva edat, per publicar un CD en livonià, Līvõ kel, en el qual dicta els capítols d’un manual de llengua livoniana amb el mateix títol publicat l’any 2000, també al Canadà, per Kersti Boiko. El més interessant d’aquest CD, però, és poder sentir la fonètica de la llengua amb la veu d’aquesta senyora tan eixerida.

Notícies com la que comenta ara el transeünt permeten mantenir l’esperança que la llengua dels livonians, tot i que actualment no es parli fora de l’àmbit d’algunes –escasses– famílies, no caurà en l’oblit. La pèrdua definitiva d’una llengua, encara que sigui petita, representa sempre un empobriment de la cultura universal.

Felicitats pels seus cent anys de vida profitosa, senyora Kristiņa!

* Tapio Mäkeläinen és un conegut finougrista finlandès, casat amb una letona i molt interessat per la cultura estoniana. De fet, aquesta informació la va obtenir d’un article més extens, signat per Baiba Šuvcāne i publicat al portal Livones.lv: “Grizelda Kristiņa svin 100 gadu jubileju”. El transeünt s’ha basat també en aquest article i s'ha permès de corregir algunes inexactituds del de Mäkeläinen.

Agraïments: Linda Järve i Jüri Talvet.

Font de la fotografia de la senyora Kristiņa: livones.lv.

Līvõd rānda

L’anomenada Costa dels Livonians (Līvõd rānda en llengua livoniana, Lībiešu krasts en letó), en el litoral septentrional de Curlàndia (Letònia), és el darrer refugi d’un poble finoúgric que durant molts segles va estar establert en la regió bàltica, des de la meitat sud de l’actual Estònia fins a la desembocadura del riu Daugava (Dvina Occidental), és a dir, fins on actualment hi ha la capital letona, Riga, fundada l’any 1201. Livònia, de fet, fins a la primera guerra mundial fou una de les províncies bàltiques de l’Imperi rus, tot i que el primigeni poble livonià ja era molt reduït en el segle XIX –es calcula que aleshores parlaven la llengua unes 2300 persones, quan al segle XIII, abans de la cristianització, havien estat més de 30.000– i s’havia assentat en uns quants llogarrets a l’oest del seu territori històric, és a dir, a les costes del nord de Curlàndia.

Localització de la Costa dels Livonians. (Font del mapa: Toivo Vuorela, The Fenno-Ugric Peoples.)











Restes d'instal·lacions militars soviètiques prop d'Irē.
A sota, un búnquer enmig del bosc, prop de Kuoštrõg.

Els livonians, tal com els coneixem actualment, van ser fins a la segona guerra mundial un poble de pescadors, obligat a abandonar la pesca quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, l’any 1944, i la costa esdevingué territori fronterer clos; fins i tot s’instal·là enmig de la Līvõd rānda una base militar. Aquesta situació acabà amb els mitjans de vida del reduït poble livonià i l’ha dut, pràcticament, a l’extinció, assimilat a la població letona o bé emigrat, tant a la ciutat de Riga (allà els livonians tenen també un centre cultural) com a l’estranger, especialment als Estats Units (on, paradoxalment, la llengua livoniana és més present que en qualsevol altre lloc, encara que sigui d’una manera testimonial).

De fet, l’exònim livonià és aliè al propi poble, que en el seu assentament a Curlàndia s’autoanomenava randalist (‘habitants de la costa’) o bé, senzillament, kalamied (‘pescadors’). Actualment, però, han adoptat l’etnònim līvdi. La denominació livonià apareix en el segle XII, concretament en la Primera Crònica Russa (Повесть временных лет, ‘crònica dels temps passats’), més coneguda com a Crònica de Nèstor, que es refereix als antics pobladors de la futura Livònia com a livy (ливы). Però molt abans, l’any 79 –el de l'erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia–, l’erudit llatí Plini el Jove ja mencionava els levioni, referint-se amb tota probabilitat a aquest poble del Bàltic.

Una típica casa livoniana a Kuoštrõg.





El transeünt, encuriosit per aquesta exigua minoria, va recórrer les seves terres, molt poc poblades, durant la primera meitat del mes de setembre de 2009, i va constatar que, malauradament, el poble livonià és més testimonial que present: va saber que el darrer parlant autòcton “actiu”, Viktor Berthold (que havia après la llengua a l’escola durant la Primera República de Letònia) havia mort sis mesos abans, el 28 de febrer del mateix any.















L'edifici i la sala d'actes de la Līvõd Rovkuodā, a Irē.













Tanmateix, la cultura dels livonians no ha desaparegut del tot, i en la seva minúscula “capital”, Irē (Mazirbe, en letó) –un llogarret de poques cases i escasíssims habitants, amb una sola botiga que ven tot allò que és essencial, i on el transeünt es va allotjar en una confortable cabana del càmping Mazirbes Kalēji– s’alça l’edifici de la Līvõd Rovkuodā, el centre de la cultura livoniana, bastit l’any 1938 amb aportacions econòmiques dels tres estats de llengua finoúgrica: Estònia, Finlàndia i Hongria, i inaugurat oficialment el 6 d’agost de 1939 (vegeu en la imatge de l'esquerra la placa commemorativa, en finès, estonià i hongarès, respectivament). Es tracta d’un edifici sòlid de dos pisos que llueix la bandera livoniana damunt de la porta principal, on des de l’any 2000 es restablí la Societat Cultural Livoniana, creada l’any 1986 i hereva de la Unió de Livònia (Līvõd Īt) –de la qual, ara, ha reprès el nom–, que havia estat constituïda el 2 d’abril de 1923 amb la finalitat de mantenir vigent la llengua i la cultura livonianes. Aquest centre de cultura, amb la seva àmplia i lluminosa sala d’actes, manté una exposició permanent de fotografies que rememoren els bons temps de la comunitat, quan fins i tot recorria aquella costa una línia ferroviària de la qual no queda gairebé cap vestigi.














La bandera livoniana a la façana de la Līvõd Rovkuodā; concebuda per la Līvõd Īt, fou declarada oficial el 18 de novembre de 1923. En la imatge de la dreta (© Lauku ceļotājs, Riga) es pot comprovar el sentit dels colors d'aquesta bandera: el verd del bosc, el blanc de la platja (coberta de neu a l'hivern) i el blau del mar.

És molt important destacar la tasca de recuperació del folklore que han fet grups musicals, com ara els cors de la Unió Livoniana, creats l’estiu de 1922; el cor Līvlist, de Riga, i el grup Kāndla, de Ventspils (fotografia de l'esquerra [© Folklora.lv]), tots dos fundats l’any 1972, que ja en l’època soviètica van recuperar una part considerable del patrimoni musical livonià; la família Stalti; el grup estonià Tulli Lum (literalment, ‘neu calenta’), fundat el 1999 per la seva vocalista, la livoniana Julgi Stalte; i intèrprets com ara Marija Šaltjāre (1860-1930), Katrina Krasone ( 1890-1979); Hilda Grīva (1910-1984), una dona molt activa en diversos àmbits de la seva cultura; i Katrīne Zēberga, que han deixat enregistrades algunes cançons tradicionals (en l’arxiu folklòric estonià de Tartu [Eesti Rahvaluule Arhiiv] es conserva un material valuosíssim).

Velles imatges de l'exposició permanent que es pot veure a la Līvõd Rovkuodā.




Malgrat la precarietat en què es troba la cultura livoniana i el fet que la llengua ja no s’utilitzi en la vida quotidiana (tot i que es manté d’alguna manera, més passiva que no activa, en l’àmbit d’unes quantes famílies, les cases de les quals s’identifiquen per l’exhibició de la bandera: es calcula que a la comarca queden unes 180 persones que es consideren ètnicament livonianes i coneixen la llengua, la qual s’ensenya de nou en la petita escola d’Irē), en els darrers anys la parla dels livonians ha tingut una certa revifada gràcies, en bona part, a l’activitat de la Unió de Livònia, sostinguda bàsicament pel govern letó, que publica un almanac anual en llengua letona, organitza festes i trobades i promou el turisme: no en va la costa septentrional de Curlàndia té una de les platges més extenses d’Europa, de gairebé cent quilòmetres de longitud, que si no fos per les inclemències meteorològiques i les limitacions estatals podia haver esdevingut un centre balneari de primer ordre. Els livonians, d’altra banda, estan representats en el Parlament de Letònia per un diputat.

Pescadors a la platja d'Irē.

La llengua dels livonians, anomenada popularment rāndakēļ (‘llengua de la costa’) i, més formalment, līvõ kēļ (‘llengua livoniana’), pertany al grup meridional de les llengües baltofineses (de la família finoúgrica); té tres formes dialectals i és molt propera a l’estonià –un estret de menys de 40 km d’amplada, anomenat Irbes jūras šaurums en letó i Kura kurk en estonià, separa l’extrem meridional de l’illa estoniana de Saaremaa de les platges livonianes i, els pescadors d’una i altra banda han estat sempre en contacte–, tot i que en l’escriptura es barregen els signes diacrítics dels alfabets estonià i letó i que la influència d’aquesta darrera llengua és notable. Juntament amb el latgalià, parlat a l’est de Letònia, el livonià està reconegut per l’Oficina Letona de Llengües Minoritàries, que és una branca nacional de l’European Bureau for Lesser-Used Languages (EBLUL). La llengua livoniana s’ensenya actualment en universitats de Letònia, Estònia i Finlàndia.

L'església de Kūolka.

El transeünt es va moure amb els escasíssims mitjans de transport públic locals, a peu, amb bicicleta i fent autoestop per una bona part de la Līvõd rānda, recorrent les generoses platges on ara es practica la pesca esportiva, sobretot durant els caps de setmana; els magnífics boscos gairebé verges, que farien les delícies dels nostres boletaires i aficionats a la botànica, d’una riquesa vegetal i faunística excepcional –malgrat el persistent atac massiu dels mosquits, sobretot al tombant de la tarda!–, i també alguns altres llogarrets amagats entre la vegetació: Kuoštrõg (Košrags, en letó), Pitrõg (Pitrags), Kūolka (Kolka, la localitat més poblada, a l’extrem oriental de la costa, encarada al golf de Riga, on hi ha fins i tot una factoria de conserves de peix)... Tot l’àrea de la Līvõd rānda es troba integrada dins el parc natural de Slītere, una zona protegida i molt ben conservada. La normativa oficial per a la preservació de l’indret arriba fins i tot a la prohibició d’establir-hi hotels, restaurants o centres de lleure: només els càmpings i algunes cases d’hostes permeten allotjar-s’hi.

Pel camí entre Irē i Kuoštrõg.

Per si voleu trobar més informació sobre els livonians, el transeünt us deixa aquests enllaços:

- Les Lives (http://www.adefo.org/live.html), en francès.
- Liv Culture (http://www.nba.fi/liivilaiset/English/AEnglish.html), en livonià, letó, anglès i finès.
- Livones.lv (http://www.livones.lv/libiesi), en livonià, letó i anglès.
- Virtual Livonia (http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livonia.html), en livonià, letó i anglès.
- Sobre la llengua livoniana: http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livlang.html (en anglès).


© de les imatges, si no se cita una altra font, Albert Lázaro-Tinaut.
Feu clic sobre les fotografies per ampliar-les.