Les "màquines" d'energia positiva i la irònica provocació de Mihael Milunovic

Mihael Milunovic amb la seva obra Clinc-Clanc (2007),
en fullola de bedoll.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

El dia 10, el transeünt va tenir el privilegi de viure una experiència molt interessant: amablement convidat per la Fundació Vallpalou de Lleida –creada el juliol de l'any 2008 per la pintora Teresa Vall Palou–, va poder estar-se gairebé tot el dia en la seu d’aquesta entitat artística i conviure tant amb alguns dels membres del Patronat (Teresa Vall-Palou, Joan-Francesc Ainaud, Joan Marí) com amb l’artista que inaugurava aquell vespre la seva exposició Accumulate / Acumular, Mihael Milunovic, i el prestigiós historiador de l’art hongarès Lóránd Hegyi, director del Musée d'art moderne de Saint-Étienne Métropole (França), que actuava com a presentador de l’artista i de la seva obra (és elogiable la tasca que ha fet i fa L. Hegyi com a divulgador de l’art contemporani de l’Europa central i oriental).

Va ser una bona experiència per al transeünt veure, mentre mantenia una conversa amb ell, com Milunovic acabava de muntar els seus objectes de coure i vidre –“màquines bones”, en diu–, que a poc a poc adquirien les formes amb què les havia concebut.

Les quatre "màquines bones"
de Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)




Tot i que firma les seves creacions simplement com a Milunovic, Mihael Milunović (aquest és el seu nom escrit correctament amb la grafia serbocroata) és un artista polifacètic nascut a Belgrad l’any 1967 en el si d’una de les innombrables famílies mixtes que s’havien format en l’antiga Iugoslàvia (pare montenegrí, mare croata i una mica de sang albanesa, va dir, quan el transeünt li preguntà quina considerava que era la seva nacionalitat: “Sóc belgradí; el país on vaig néixer ja no existeix, no em sento vinculat a cap grup ètnic”). Es va formar artísticament a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Belgrad (1987-1995) i va fer els estudis d’especialització a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts (ENSBA) de París quan l’any 1995, després de la guerra a l’espai ex iugoslau, s’establí a França. Actualment resideix a Brussel·les, tot i que viatja amb frequència a Belgrad i ha exposat les seves obres tant allà com en altres ciutats de Sèrbia.

Pulmons mecànics (2009),
tinta sobre paper.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Milunovic, que va fer la primera exposició individual precisament a Belgrad, l’any 1995, i que després ha presentat la seva obra en nombrosos països, és un autèntic artista polièdric. Després d’haver-se dedicat durant la seva època artística inicial a la pintura, ha experimentat amb l’escultura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, el so, el vídeo i els objectes –les “màquines” –, i ha seguit una trajectòria molt coherent, a primer cop d’ull, tanmateix, no gaire senzilla d’interpretar, sobretot per als qui no estiguin una mica familiaritzats amb la història i les diverses realitats politicosocials dels països que van estar sotmesos durant quaranta anys a règims comunistes.

“Tout pour moi devient allégorie” (‘per a mi tot esdevé al·legoria’), afirmava en la seva primera època balgradina, quan encara es dedicava a la pintura, seguint el motiu poètic de Baudelaire quan es referia als vells faubourgs parisencs, i roman fidel a aquesta idea, encara que l’al·legoria inicial tingui ara uns altres matisos: la política, les ideologies, les religions, el consumisme i, sobretot, els símbols, són severament qüestionats en la seva obra més recent, la qual cosa converteix l’artista en un provocador, un crític implacable de tot allò que ens envolta i que constitueix la gran mentida global (per utilitzar la terminologia generalitzada en els nostres temps) amb la qual es manipulen les masses, tant políticament com potenciant els impulsos consumistes.

Instal·lació Límits (2007), fullola, cables elèctrics, neó.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Com diu molt encertadament Joan-Francesc Ainaud en un dels textos que trobem al catàleg de l’exposició, en les obres de Milunovic podem percebre un denominador comú: “la transgressió dels límits i tabús per tal d’establir un diàleg crític amb el seu (i nostre) context moral, filosòfic i històric”. I això es manifesta en algunes de les seves creacions “mitjançant una deconstrucció subversiva de la simbologia nacional (escut, emblema, signe)”, simbologia sobre la qual, i sobre l’ús que en fa el poder polític, apropiant-se-la, l’artista ironitza.

Per això, i amb pretesos efectes “taumatúrgics”, Milunovic crea (sempre irònicament, tot i que aparenta certa credulitat) i presenta per primera vegada en aquesta exposició quatre “màquines bones” de petites dimensions (uns 50 centímetres d’alçada; uns objectes que podrien ser un equivalent d’aquelles icones o imatges de sants portàtils en armariets fets a mida, que en aquest cas són recipients de vidre transparent) i de funcionament simbòlic: Captor, Acumulador, Generador i Conspirador. Tot plegat, diu ell, transmissors d’energia positiva.

Conspirador (2010),
coure, vidre i alumini.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Lóránd Hegyi es refereix, en el mateix catàleg, al radicalisme de Milunovic amb imatges i objectes que produeixen un impacte emocional en l’espectador, però insistint en el fet que també l’enfronten a incòmodes provocacions amb clares referències a la història, la política, la religió i la mitologia, que esdevenen “referències en contextos ideològics i l’oníric simulacre de la vida quotidiana en les noves societats de consum”. Afegeix Hegyi, però, que “evidentment, ell treballa amb narratives típiques de les anomenades experiències postcomunistes, experiències que reben una determinació específica en la situació post-iugoslava [...] i són més confuses encara donat el fet que al públic europeu occidental li costa seguir sense dificultats la sofisticada estructura de citacions i referències a la història i la política contemporànies de l’Europa central i de l’Est”.

Presentació de l’exposició durant l’acte inaugural,
el 10 de setembre de 2010. D’esquerra a dreta:
Joan Marí, director de la Fundació Vallpalou;
Lórand Hegyi; Joan-Francesc Ainaud, director
artístic de la Fundació; i Mihael Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Des d’aquest reiterat punt de vista, precisament, al transeünt li sembla interessant l’apropament que ens proposa Mihael Milunovic a aquestes concepcions, que tenen molt poc a veure amb els estereotips que sovintegen en la percepció d’aquelles societats que fa poc més de vint anys constituïen “l’altra Europa”; una part important del continent que s’apropa a nosaltres, amb moltes dificultats però decididament, i que cal entendre si volem fer una Europa comuna, tasca difícil encara, però segurament possible o, si més no, esperançadora.

Mihael Milunovic
Accumulate / Acumular
Fundació Vallpalou
Carrer Roger de Llúria, 2, baixos, Lleida
10 de setembre - 30 d’octubre de 2010

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

La monetització de l’art

No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora, Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.

Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)
- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).