On és la grandesa dels països petits?

Bitllet de banc estonià de 100 krooni amb la imatge
de la poeta Lydia Koidula (1843-1886; vegeu aquí).

El dia 11 d’aquest mes, el politòleg estonià Agu Uudelepp comentava en el diari Postimees que la introducció de l’euro com a unitat monetària d’Estònia, prevista per a l’1 de gener del 2011 (un euro equivaldrà a 15,6466 corones actuals), al marge de les polèmiques que suscita en el país, representarà la pèrdua d’una part de la identitat nacional: els bitllets de banc en krooni (corones; EEK, segons el codi ISO), sobretot perquè en aquests bitllets es reprodueixen els retrats d’algunes de les principals figures de la cultura del país i són, per tant, un mitjà de propaganda cultural.

Bitllet de 2 EEK, amb el retrat
de l'eminant biòleg i geògraf
Karl Ernst von Baer (1792-
1876), que establí les bases
de l'embriologia moderna.

Bitllet de 5 EEK, on és
representat Paul Keres
(1916-1975), un dels
millors jugadors d'escacs
de tots els temps.

Bitllet de 10 EEK, amb
la imatge del folklorista,
teòleg i lingüista Jakob
Hurt (1839-1907).

Bitllet de 25 EEK, amb la
fugura d'un dels escriptors
estonians més populars
i universals, Anton Hansen
Tammsaare (1878-1940).

Bitllet de 50 EEK, amb
el retrat del compositor
Rudolf Tobias (1873-1918).

La corona estoniana substituí el ruble russo-soviètic el 20 de juny de l’any 1992; més ben dit, Estònia recuperava amb el kroon la unitat monetària de la primera república, que havia substituït el mark –la primera moneda de l’Estònia independent– l’1 de gener de 1928 (una corona equivalia a 100 marcs) i que va desaparèixer el 1940, amb la invasió soviètica del país (un ruble es va canviar aleshores per 0,80 corones).

Uudelepp proposa que entre els nombrosos espais de memòria que hi ha a Tallinn, se’n dediqui un al kroon, i suggereix que sigui en una plaça-parc cèntrica de la ciutat: la dedicada a l’escriptor A. H. Tammsaare, tot just fora muralles, davant la porta medieval de Viru, a través de la qual s’accedeix, pel carrer del mateix nom, al centre històric.

Què caracteritza els estonians en el conjunt dels Estats europeus?, es pregunta Uudelepp. “A nosaltres també se’ns planteja la qüestió de com poder sentir-nos grans com a poble –ve a dir en el seu article–. No ens podem considerar el bressol de la cultura occidental, com Grècia; mai no hem construït un imperi ni hem governat com els italians, successors dels antics romans, ni hem estat una força naval, com els britànics, en l’imperi dels quals mai no es ponia el sol quan Isabel II accedí al tron. Els estonians tampoc no vam guanyar grans batalles, com els francesos o els venecians, ni vam tenir un regne propi, com els polonesos i els lituans. També és difícil trobar entre els nostres conciutadans grans filòsofs o científics, com en el cas dels alemanys, que hagin estat decisius per impulsar el món. Què ens queda, doncs? Com que el desig de grandesa també és latent en nosaltres, els estonians, només tenim la possibilitat d’adreçar-nos a la cultura. Els nostres poetes i les nostres grans personalitats ens ajuden a definir-nos com a nació i a enfortir la nostra consciència nacional”.

Efectivament, la cultura, en totes les seves manifestacions, però sobretot en la literatura, el teatre i la música, ocupa un lloc de privilegi a Estònia i, malgrat la crisi actual, està prou ben subvencionada. Les grans llibreries de ciutats com ara Tallinn o Tartu en donen fe; els teatres i les sales de concerts plenes en són el millor exemple. El nombre de museus, petits i grans, és enorme en proporció a la grandària i la població del país (a penes 1.300.000 habitants). La cultura és, sens dubte, la gran força dels estonians, la seva grandesa.

Una gran llibreria inaugurada
recentment en un modern
centre comercial de Tartu.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Que la moneda nacional, a punt de desaparèixer, deixi de ser un aparador internacional en el qual s’exposa el bo i millor la cultura del país és un aspecte que fa reflexionar els estonians, però que hauria de moure a la reflexió també altres nacions, amb o sense Estat, que mantenen el fet cultural molt lluny de les prioritats i en produeixen l’estancament, sense tenir en compte que si no se sembra, després no es recull, i es produeix la pobresa espiritual, la decadència.

A casa nostra n'hauríem de prendre nota.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Espriu en el Bàltic

El 22 de febrer d’enguany es commemorava el 25è aniversari de la mort a Barcelona del poeta Salvador Espriu, a l’edat de 72 anys. El transeünt, que és una persona una mica singular i, diguem-ne, heterodoxa (en el sentit laic de la paraula, és clar), que no celebra ni els seus propis aniversaris (més aviat els lamenta, com deia l’entranyable escriptor granadí Francisco Ayala quan ja era centenari), mai no ha entès gaire que s’haguessin d’honrar les persones en dates fixes, sobretot “rodones”, tot i que reconeix que, sovint, aquest és un preu que val la pena pagar per rescatar-les de l’oblit. Per tant, de vegades, se suma a aquests homenatges.

En el cas del poeta i dramaturg Salvador Espriu té motius per aprofitar aquesta commemoració, perquè els versos del poeta de Sinera, la seva mítica pàtria adoptiva, l’han acompanyat durant molts anys i han tingut una importància força significativa en la seva vida.

Ara vol retre-li el seu homenatge particular traslladant la seva veu al mon bàltic, on tres persones que tenen una estreta relació amb el transeünt van traduir-ne uns quants poemes.

De primer van ser el poeta i traductor Ain Kaalep (Tartu, 1926) i el també poeta, traductor i iberista Jüri Talvet (Pärnu, 1945) els qui van fer les primeres versions de la poesia de Salvador Espriu a l’estonià, i l’any 1977 van publicar la que, segurament, fou la primera antologia del poeta de Santa Coloma de Farners editada fora de l’Estat espanyol en forma de llibre, amb el títol Labürindi lõpp (‘Final del laberint’). [1] Dinou poemes d’aquesta antologia es recollirien l’any 1994 en una edició bilingüe, il·lustrada amb uns gravats, inspirats pels versos d’Espriu, de l’artista estonià Lembit Karu, que va publicar el Comissionat per a Actuacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya. [2]

D’altra banda, el també poeta, traductor i romanista letó Leons Briedis (Madona, 1949) publicà l’any 2002 una altra extensa antologia de la poesia de Salvador Espriu, Dārzs ar pieciem kokiem (‘El jardí dels cinc arbres’) [3] amb els diners que aconseguí de la Institució de les Lletres Catalanes, segons que explicà al transeünt durant una trobada a Riga, després d’abordar “indiscretament” el president Jordi Pujol quan va anar en visita oficial a Letònia, i exposar-li el seu projecte.

L’homenatge que el transeünt vol fer a Salvador Espriu consisteix, precisament, en aplegar en aquesta bitàcola les versions estoniana i letona d’un dels seus poemes. Es tracta del poema II de Cementiri de Sinera (1946). Aquí el teniu:


Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.


Sinera kalmistu, II

Isamaa oh kui väike
kalmistumüüri ümber!
On too meri, Sinera,
viinamäed, männitukad,
jäärakutolm. Vaid pilve
uitliku varju poole,
igimöödunud aja
raugete mälestuste
poole hoiab mu süda.

Versió estoniana d’Ain Kaalep


Sineras kapsēta, II

Cik maza dzimtene
ieskauj Sineru!
Ši jūra, Sinera,
priežu un vinkalnu nogāzes,
gravu putekļi. Nemilu neko,
vienīgi klistoša
mākoņa ēnu
un dienu gauso piemiņu,
kuras jau zuclušas uz visiem laikiem.

Versió letona de Leons Briedis


[1] Salvador Espriu: Labürindi lõpp. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Perioodika, Tallinn, 1977, dins la popular col·lecció “Loomingu” (amb una tirada de... 22.000 exemplars!).
[2] Mere ääres mul oli kodu... / Ran de la mar tenia una casa... Dinou poemes de Sanvador Espriu amb deu il·lustracions de Lembit Karu. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. Recull a cura de Joan-Francesc Ainaud i Escudero i Albert Lázaro-Tinaut. Amb presentacions del President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i del President de la República d’Estònia, Lennart Meri, i un prefaci de Jüri Talvet.
[3] Salvador Espriu: Dārzs ar pieciem kokiem. Versions de Leons Briedis. Minerva, Rīga, 2002. Amb una introducció (“Mits par Sineru”) de Leons Briedis.

Fotografies, de dalt a baix:
- El cementiri d’Arenys de Mar (cementiri de Sinera). (Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
- Ain Kaalep a Elva l’any 2005. (Fotografia © Jüri Talvet)
- Jüri Talvet a Tartu l’any 2009. (Fotografia © Albert Lázaro-Tinaut)
- Leons Briedis a Riga l’any 2000. (Fotografia © Toms Grīnbergs)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Reivindicació d’Arvo Pärt en el seu 75è aniversari

El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:

Si hi ha un gran mèrit pel qual hem de donar les gràcies al compositor estonià Arvo Pärt és el d’haver construït i marcat un nou camí per a la música del segle XX, un camí que ha dut en molts sentits a la reconciliació entre el públic –si més no, una determinada part del públic– i la música del seu temps. El fet d’haver aconseguit recuperar la tonalitat, tornant, per tant, a l’estructura lingüística que va dominar la música occidental durant un mil·lenni, sense proposar-se una retrocessió, sinó al contrari, trobant una manera de conjugar tradició i modernitat, ha estat una mena de quadratura del cercle per als nostres temps. Gràcies, també, al segell ECM, que va creure en Pärt i l’ha promocionat sense reticències, es pot dir tranquil·lament que el mestre estonià s’ha convertit en el compositor contemporani més conegut i apreciat –superat, potser, únicament per Philip Glass– fins i tot entre els sectors de públic que fugen dels sons de la contemporaneïtat com de la pesta.

Això s’ha vist també amb motiu de la sèrie de concerts-homenatge que té lloc ara mateix a Roma. Que una sala de més de dues mil butaques estigui plena a vessar per un concert amb músiques d’un autor no nascut a la darreria del segle XVIII em sembla una singularitat que cal saludar amb optimisme. Què té, però, la música d’Arvo Pärt perquè agradi tant? No sóc un gran apassionat de les composicions d’aquest tímid i esquiu senyor de 75 anys i m’ho preguntava a mi mateix mentre anava cap al concert. En arribar a la sala vaig trobar un amic que havia assistit als assaigs. “Com és aquesta música?”, li vaig preguntar. Una petita pausa: “Relaxant”, em respongué somrient. Doncs potser és això el que agrada, una mena d’antídot a una manera d’entendre la modernitat: vida plena, associada a alguna cosa i a algú, ment ocupada.

També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):

Els qui cerquin consolació i cohort en la música ara també poden comptar amb les obres del compositor Arvo Pärt. El seu vocabulari musical es basa en nocions tan antigues com la mateixa humanitat: senzillesa i sobrietat estilística ruixada amb unes gotes de religiositat. Nascut en un poble d’Estònia en temps de la Unió Soviètica el 1935, els fets de la seva primera formació van tenir un pes directe en la seva evolució com a compositor. Com a reacció a la doctrina comunista oficial, que obligava els compositors a escriure música per al poble, Pärt es va decantar cap a l’avantguarda occidental passant amb facilitat del dodecafonisme d’Arnold Schönberg als happenings influïts per John Cage. Però ben aviat el compositor es va desenganyar d’aquests llenguatges excessivament intel·lectuals i elitistes dels anys seixanta i setanta, i ràpidament es va decantar cap a un estil extremadament sobri, senzillíssim i sobretot molt lent. Pärt va anomenar aquest nou llenguatge musical tintinnabula o sigui, etimològicament, “sons de campanes”.

El 1977 va estrenar Tabula rasa i el seu títol no podia ser més explícit. La peça és efectivament un tauló o una post totalment plana en la qual no passa res. La música, en lloc d’evolucionar, narrar, moure’s o desenvolupar-se, és totalment estàtica, immòbil, estacionària o quieta. Precisament perquè la música és estàtica (sense moviment) és també extàtica com un raga de l’Índia que, per mitjà de la repetició de sons obsessius, ens transporta més enllà de les limitacions del cos. Encara que aquesta peça no tingui un contingut religiós directe, brolla d’harmonies ascètiques i tons contemplatius. Amb una certa insolència i obstinació, la peça no es mou de l’acord de re menor. Gairebé res.

El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.

El 75è aniversari del seu naixement (Paide, Estònia central, 11 de setembre de 1935) ha fet que la figura d’Arvo Pärt sigui estudiada aquest any en diversos fòrums, com ara la Universitat de Boston, que ha organitzat per al mes de març d'enguany una conferència ("Arvo Pärt and Contemporary Spirituality Conference"), la qual ha de servir per experimentar sobre la seva música a partir d’un estudi analític i del desenvolupament interdisciplinari de les metodologies que ha utilitzat el compositor atenent, entre d’altres, a aquest vessant “teològic” d’algunes de les composicions i també al fet que apunta Aldo Lastella: el tancament de l’escletxa que fins ara hi ha hagut entre acadèmics i creadors i intèrprets, per tal d’apropar la música al major nombre possible de persones, és a dir, a un públic ampli.

El transeünt deixa enllaços a tres de les seves peces preferides de Pärt, Fratres (1976, adaptació per a violoncel i piano), Spiegel im Spiegel (1978) i la “Oda IV” del Kanon Pokajanen (composició per a cor del 1997, basada en un himne ortodox d’origen grec del segle VIII, el començament de la qual us recordarà, sens dubte, la cantata Carmina Burana de Carl Orff).

* Antoni Pizà: El doble silenci. Reflexions sobre música i músics. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003.

Il·lustracions (de dalt a baix):
- Retrat d'Arvo Pärt, per la pintora estoniana Nelly Drell.
- Arvo Pärt (il·lustració de Julian Kulpa).
- Arvo Pärt amb el cèlebre director d'orquestra estonià Neeme Järvi
(© Eesti Teatri- ja Muusikamuuseum, Tallinn).

Kallaste, en la vora estoniana del llac Peipus

El transeünt va anar a l’est d’Estònia, a la vora occidental del llac Peipus (Peipsi järv, en estonià; Txudsko ozero [Чудско озеро], en rus), el quart llac més gran d’Europa i un dels de més poca fondària (13 metres de mitjana), pel centre del qual passa l’invisible però encara poderosa línia fronterera entre la República d’Estònia i la Federació Russa. De fet, el tram fronterer lacustre és el més llarg entre tots dos països.

Si heu vist el magnífic film Aleksandr Nevski, la primera pel·lícula sonora de Serguei Eisenstein, del 1938, amb música de Serguei Prokófiev, recordareu aquella impressionant batalla –coneguda en la historiografia russa com la “batalla dels gels”– sobre la superfície glaçada del Peipus, que reprodueix amb una gran força visual i sonora la que va tenir lloc l’any 1242 entre la ciutat-Estat de Nóvgorod, de la qual Aleksandr era príncep, i els cavallers teutònics, que havien conquerit, en nom del papa Innocenci IV i de la Cristiandat, durant les anomenades Croades del Nord, les ciutats de Iúriev (l’actual Tartu estoniana) i Pskov. El príncep de Nóvgorod guanyà les sobergues tropes germàniques i recuperà per al seu Estat la bella Pskov, fet que li valgué la canonització per l’Església ortodoxa l’any 1547. Aquesta batalla, però, va tenir lloc a la part més meridional i estreta del llac.

El transeünt va arribar als afores de Kallaste amb autobús –l’únic mitjà quan no es va amb cotxe–, va recórrer el Kevade tänav (‘carrer de la Primavera’) i va travessar un frondós parc fins a atènyer la Keskväljak (‘plaça del Centre’), on hi ha l’Ajuntament. Kallaste, tot i tenir ara mateix uns 1250 habitants (i poc més de 6000 en la seva àrea d’influència*), obtingué el rang de ciutat l’any 1938, durant la primera República estoniana.

Després de travessar l’àmplia plaça, el transeünt es va trobar en un excel·lent mirador natural que li permetia abocar-se al llac per damunt d’un petit penya-segat. La vora russa, a l’altra banda, és a més de trenta quilòmetres, i no es veu enllà de l’horitzó. Talment la d’un mar, la superfície de l’extens Peipus es fon a l’est amb la immensa plana russa, que s’estén fins als Urals. Sense ser-ne gaire conscient en aquell moment, el transeünt era a tocar de la línia divisòria entre dues concepcions ben diferents de l’univers europeu: aquí, l’Occident de rels culturals germàniques; allà, la heterogeneïtat dels eslaus orientals.

En la franja oriental del centre i el nord d’Estònia, però, aquesta separació cultural no és tan evident. Kallaste és un exemple patent d’un espai de transició. Va ser fundada el segle XVIII per una comunitat de starets o vells creients (vanausulisted, en estonià), una mena d’heretges de l’ortodòxia que es van negar a acceptar la nova litúrgia imposada l’any 1654 pel patriarca Nikon i a retre homenatge al tsar i que, per aquesta raó, van ser cruelment perseguits i obligats a fugir de Rússia cap a Sibèria, les vores de la mar Negra i altres indrets (molts van emigrar després a Amèrica). En les terres prebàltiques, a les ribes occidentals del llac Peipus, aquella bona gent va trobar un excel·lent refugi per establir-hi comunitats, que encara hi perviuen, amb nacionalitat estoniana però mantenint vives les seves tradicions i la vella llengua russa. A Kallaste i a les comarques veïnes, els russòfons constitueixen actualment gairebé el 80% de la població.

Encara que la majoria d’aquests vells creients de la banda estoniana del llac Peipus han deixat enrere els costums més rigorosos, com ara no afaitar-se mai i no consumir alcohol ni tabac, continuen fidels a uns principis morals estrictes que, d’alguna manera, i salvant les distàncies, recorden la cultura de les comunitats amish que encara trobem als Estats Units, tot i que les normes dels starets no són tan rígides com les d’aquells. Tanmateix, es caracteritzen per la seva austeritat i per la senzillesa dels vestits i de la decoració de les seves cases…, que ara es barregen amb les dels estonians i, sobretot, amb les dels nous rics que s’hi han establert, si més no per passar-hi els caps de setmana primaverals i tardorencs i les vacances.

La major part de la població russòfona de Kallaste viu a la part més meridional de la població, la més antiga, on hi ha l’església (de fusta pintada de groc, amb un campanar blanc, i de línies força austeres) i, sobretot, el cementiri dels vells creients, un autèntic “cementiri marí” si es tenen en compte les dimensions del llac, ja que es troba a tocar de la riba. Només per visitar aquest cementiri, un autèntic laberint de tombes amb inscripcions en caràcters ciríl·lics i creus ortodoxes, val la pena recórrer el mig quilòmetre llarg que el separa de la Keskväljak, seguint el Võidu tänav, el carrer principal de la localitat, que corre paral·lel al llac.

Al transeünt li va sorprendre veure-hi horts, a Kallaste i en altres localitats de la vora del llac, tenint en compte la latitud: va saber que Estònia és el país més septentrional d’Europa on es troben plantacions hortícoles; en tot cas, allà li van dir que a les ribes del Peipus hi ha un microclima que afavoreix aquest tipus d’agricultura, la qual no es limita únicament al consum familiar, sinó que es ven en els mercats de la regió, juntament amb un altre producte local: el peix fumat. És freqüent trobar petits hivernacles enmig del horts, que permeten perllongar la producció d’hortalisses.

La pesca és un altre dels recursos dels habitants de les ribes del llac Peipus. Malgrat les aigües somes, la fauna piscícola hi és abundant i els pescadors locals abasteixen cada dia, per exemple, el mercat de Tartu, transportant les captures a contracorrent pel riu Emajõgi, que desemboca al llac prop de la localitat de Praaga (la qual és, alhora, punt fronterer i duaner lacustre). Els cartellets manuscrits i les pissarres que anuncien Praaga kala (‘peix de Praaga’) es repeteixen a les parades de la secció de peixateria del Turg, el mercat vell de Tartu.

No se li van acabar aquí les sorpreses, al transeünt. Vora el mirador de la Keskväljak havia trobat un cartellet amb una fletxa on es llegia Kallaste liivakivipaljand, i va voler veure què era allò. Descobrí aleshores, ran d’una platja de còdols, unes curioses formacions sorrenques solidificades, algunes de les quals formen coves naturals, en les parets del petit penya-segat dalt del qual s’assenta la població, en un promontori pla. Abunden les inscripcions que hi deixen els visitants, aprofitant la superfície tova d’aquestes formacions, poblades per uns estranys aràcnids de potes llarguíssimes i per un tipus peculiar de molsa.

La millor platja de Kallaste, al nord del nucli habitat, és esquifida i poc atractiva, però no hi manquen els banyistes estiuencs d’aigua dolça, que aprofiten les encara escasses infraestructures turístiques. Una mica més al nord hi ha Mustvee, la població més important de la vora estoniana del llac Peipus, dotada d’instal·lacions turístiques més modernes i confortables.

Cap al sud, en canvi, només a set quilòmetres, camí de Tartu, hi trobem el poble d’Alatskivi, amb el seu notable castell neogòtic, encara que és conegut sobretot per ser el lloc de naixement d’un dels poetes estonians més importants, Juhan Liiv (1864-1913). Però això el transeünt ho deixa per a un altre moment.

* Si es tenen en compte els espais etnicogeogràfics de la frontera estoniorussa, les àrees d’influència de la zona depassen sovint els límits municipals, tot i que no es poden assimilar a les nostres comarques; aquest és un aspecte que queda prou ben definit en l’estudi “Las fronteras de Estonia como Estado miembro de la Unión Europea (Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 35, 2004, pp. 117-142).

Fotografies, de dalt a baix:
- Un carrer de Kallaste.
- L’Ajuntament de Kallaste.
- El llac Peipus des del mirador de la Keskväljak.
- L’església dels vells creients, a Kallaste.
- El “cementiri marí” de Kallaste.
- Horts a Kallaste.
- Les formacions sorrenques vora el llac Peipus.
- Banyistes a la platja de Kallaste.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.