Mercan Dede: una aproximació contemporània al sufisme més antic

Mercan Dede interpretant una de les seves composicions amb un ney.
(Font: Beynet.com, 24 de març de 2011)

El músic Mercan Dede (el nom autèntic del qual és Arkın Ilıcalı, nascut a Bursa, Turquia, l’any 1966) és un innovador de la música sufí, fins i tot de la més antiga, aquella que es componia fa gairebé vuit-cents anys, i un intèrpret excepcional de tres instruments tradicionals d’aquella música: un de vent (una antiquíssima flauta de canya anomenada ney [1]), un de percussió, el bandir, i un altre de corda, l’ut (llaüt àrab).

Intèrpret d’ut d’origen africà
a Bahrein (1958).
(Font: Afropop Worldwide /
http://www.afropop.org)

L’èxit de les composicions de Mercan Dede, que s'establí al Canadà quan va acabar els estudis musicals a Istanbul (tot i que ara passa llargues temporades a Turquia), rau en la seva habilitat per fer una simbiosi de la instrumentació sufí i la música electrònica, amb prou sensibilitat per no perdre en cap moment el profund misticisme i l’harmonia característics de la música sufí i també de la tradició otomana, que gràcies a ell s’han popularitzat arreu del món, si més no entre els amants d’aquest gènere.

Cal recordar que –dit amb paraules planeres– el sufisme és el misticisme de l’islam, tot i que no és un corrent paral·lel al misticisme cristià, sinó que té nombroses variants, sempre vinculades al kalam (una de les “ciències religioses” de l’islam), paraula que significa ‘discurs’ però que s’hauria d’interpretar com a ‘teologia dogmàtica’, molt més limitada en tot cas que la teologia cristiana. Recollint les paraules d’un dels grans experts occidentals en la matèria, William C. Chittick [2], el sufisme “no és una secta dins l’islam. No té res a veure amb la divisió entre les dues grans confessions musulmanes, el sunnisme i el xiisme, ja que ha estat present en totes dues des dels temps més antics. En les pràctiques sufís participaven tant homes com dones, i és habitual que dins d’una mateixa família hi hagi membres sufís i d’altres que no ho siguin (el marit pot ser sufí i la seva esposa no, i viceversa, per exemple). No tots els musulmans són sufís, evidentment, però el sufisme ha estat sempre present allà on hi ha hagut poblacions musulmanes importants. Això és especialment evident a partir del segle XIII, quan es van començar a establir amb claredat les institucions associades al sufisme”.

La cal·ligrafia és un altre dels
elements característics del sufisme.

Mercan Dede ha trobat la inspiració musical, sobretot, en el poeta sufí persa Djalal ad-Din Muhammad Rumí (جلالالدین محمد رومی), conegut a Turquia com a Celaleddin Mehmet Rumi i al món cristià, senzillament, com a Rumí. Aquest erudit del segle XIII, nascut en l’actual Afganistan, era anomenat popularment Mevlana (مولانا, en persa, paraula que significa ‘mestre’), i tingué una gran influència des de l’Àsia central fins a Anatòlia (els turcs solen fer-se’l seu, i en molts textos el consideren otomà o, directament, turc).

La música sufí tenia una finalitat ben definida. Ho explica el professor Chittick amb aquestes paraules: “En el segle IX, la música i les diverses formes de moviments rítmics del cos es van començar a utilitzar per ajudar a concentrar-se en el nom diví. Tanmateix, molts mestres sufís consideraven que els estats d’èxtasi provocats de vegades per la música podien esdevenir un fi en si mateix”. L’orde dels dervixos giradors, anomenats mevlevis, una de les principals confraries sufís de l’islam, fou fundada precisament per Rumí a la ciutat turca de Konya; els seus membres es caracteritzen per la interpretació de la dansa sema, ballada tot girant al ritme de poemes cantats de Rumí, els moviments de la qual recorden els girs d’una baldufa. S’afirma que alguns d’aquests dervixos arriben a l’èxtasi o a un estat hipnòtic, que pot contagiar-se fins i tot als espectadors. Els dervixos giradors són ara, malauradament, víctimes de consumisme i, per tant, una de les principals atraccions “folklòriques” de Turquia, i els seus “espectacles” s’exporten sovint a l’estranger.

La dansa sema dels dervixos giradors turcs és potser
la representació més coneguda del sufisme.
(Foto © Teobius)

Un antic conte sufí explica que un savi va dir: “La música és el grinyol de les Portes del Paradís”, i una persona de mentalitat tancada va replicar: “No m’agrada el grinyol de les portes”. Aleshores el savi sentencià: “Jo sento les portes quan s’obren, però tu les sents quan es tanquen”. La música, per als autèntics sufís, és ben altra cosa que una manifestació popular: té un sentit místic que ajuda a apropar-se a divinitat a través de la realització espiritual del camí iniciàtic de l’islam.

La discografia de Mercan Dede inclou nou discos compactes, el primer dels quals fou editat l’any 1996. La seva composició més reconeguda és 800 (escolteu-ne aquí una peça), dedicada al vuitè centenari de Rumí (el 2007 fou declarat “Any Internacional Rumí” per la UNESCO). Mercan Dede en parla àmpliament en aquesta entrevista (en anglès). A més, aquest músic ha participat en nombrosos concerts i festivals internacionals.

El poeta Djalal ad-Din Muhammad

Rumí (1207-1273) segons una
representació clàssica.

Eltranseünt us deixa aquí, aquí i aquí tres vídeos més amb composicions de Mercan Dede, perquè pugueu gaudir de la seva música mística, relaxant i reflexiva. També podeu escoltar altres peces seves (i comprar els seus discos, si ho desitgeu) a través d’aquest enllaç. Si en voleu saber més sobre el sufisme, visiteu el blog (en castellà) de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona.


[1] El ney, que ja s’utilitzava en l’antiga Mesopotàmia i en l’Egipte faraònic, és un instrument d’execució difícil: diu la tradició que un intèrpret de ney necessita almenys un any per obtenir-ne una nota clara. En trobareu més informació aquí.
[2] Nascut a l’estat de Connecticut (Estats Units), quan acabà els estudis universitaris William C. Chittick marxà a l’Iran per estudiar el sufisme. Doctor en literatura persa per la Universitat de Teheran, durant uns quants anys ensenyà literatura comparada a la Universitat Aryamehr de la capital iraniana. L’any 1979 tornà als Estats Units i s’incorporà a la Universitat Stony Brook de l’estat de Nova York com a professor d’estudis comparats de les religions. És autor de diversos llibres i articles sobre el sufisme, alguns dels quals han estat traduïts al castellà.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

A Travnik, rere les petges d’Ivo Andrić

La tardor del 2008, el transeünt va recórrer durant uns quants dies les maltractades terres de Bòsnia i Hercegovina, empès pels dolorosos records de les imatges d’una guerra que s’havia desencadenat pocs anys abans enmig d’Europa, al cor dels Balcans, a una distància relativament petita de casa seva; i va quedar captivat pels paisatges, les ciutats i, sobretot, la gent que hi va trobar. Amb les nafres d’aquella guerra encara mal tancades i les cicatrius visibles arreu, es va moure una mica a l’atzar pel territori d’un país gairebé inexistent, que li hauria semblat fantasmagòric si no hagués estat per la vitalitat i la dignitat dels seus habitants. En tornarà a parlar més d’una vegada en aquesta bitàcola.

Algú procedent d’allà, que havia fugit a temps de la hecatombe, va recomanar al transeünt que s’endinsés cap al bell mig d’aquell espai geopolític i visités dues ciutats que havien estat clau en la història del país: Travnik i Jajce. A Travnik ja havia pensat d’anar-hi, si podia, atret per la biografia i l’obra d’Ivo Andrić, l’escriptor que hi va néixer i que va ser distingit amb el premi Nobel de literatura l’any 1961. El transeünt havia llegit en l’adolescència la primera traducció al castellà de la seva obra més coneguda, El pont sobre el Drina, quan l’editor Caralt la va publicar, l’any 1963.

Bòsnia i Hercegovina (BiH a partir d’ara) és un país dividit en dues entitats nacionals: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (Federacija Bosne i Hercegovine o croato-musulmana, com alguns l’anomenen), que ocupa el 51% del territori, i la República Sèrbia (Republika Srpska), que n’ocupa el 49%. Aquesta divisió, força atzarosa i que comportà importants moviments de població, fou establerta per l’acord de Dayton (oficialment: General Framework Agreement for Peace –GFAP–, estipulat el 21 de novembre de 1995 en la base aèria nord-americana de Wright-Patterson, prop de Dayton, Ohio), que, segons la història oficial –la realitat la contradiu constantment–, va resoldre el “conflicte civil iugoslau” i, de passada, el “conflicte de Bòsnia” (fixeu-vos en l’eufemisme rere el qual s’emmascarà aquella espantosa tragèdia que assolà el país entre els anys 1992 i 1995!). De fet, però, dins l’actual BiH s’enfronten, a banda d’altres més amagats i subtils, i sobretot més foscos, els interessos de tres grans comunitats molt ben definides: els serbobosnians, els croatobosnians i els bosniacs (bošnjaci, anomenats Musulmans, amb m majúscula, durant molts anys i fins fa relativament poc, pels règims titista i post-titista iugoslaus), sense que hi tinguin cap paper representatiu en les instàncies polítiques minories no gens menyspreables, com ara els jueus o els rom (gitanos), per exemple.

Travnik, a uns 70 quilòmetres al nord-oest de Sarajevo, és actualment la “capital” del cantó (petita entitat políticoadministrativa) de la Bòsnia Central (Srednjobosanskog kantona), un dels deu kantoni adjudicats per l’acord de Dayton a la Federació de BiH. Com molts altres, és un cantó mixt on conviuen en relativa harmonia uns 50.000 ciutadans d’almenys dues de les tres grans comunitats que conformen la realitat humana de BiH: bosnocroats i bosniacs. La ciutat, de forma allargassada, amb una estructura gairebé calcada de la de Sarajevo, s’estén d’est a oest a totes dues vores del riu Lašva, i els barris septentrionals i meridionals s’enfilen pels turons i els pendents de les muntanyes.

Lloc estratègic a la vall del Lašva, encaixada entre els massissos muntanyosos de Vlašić, al nord, i Vilenica, al sud –que formen part dels Alps Dinàrics–, Travnik ha tingut sempre un paper històric important, de primer com a establiment de pobladors neolítics i després com a colònia romana (dins la província d’Il·líria); més tard, dins l’Imperi bizantí, fou part integrant del regne de Croàcia –era coneguda com la “Croàcia Roja”–. Al segle XII, quan es formà el regne independent de Bòsnia, que tenia la capitalitat a Jajce, el territori de Travnik n’esdevingué una província (župa Lašva) i a la ciutat es bastí, a la primeria del segle XV, la fortalesa (el Kaštel). Després, a partir de l’any 1463, quan el regne va ser annexionat per Mehmet II­, soldà de la Sublim Porta, i es va iniciar el llarg període de l’ocupació otomana, Travnik fou la seu del visir de Bòsnia, i al començament del segle XIX esdevingué també, encara com a ciutat otomana, un important centre diplomàtic en establir-s’hi representants dels governs d’Àustria i França.

La presència de legacions estrangeres, “cristianes”, a Travnik suposà un canvi important en la dinàmica de la ciutat. Aquell moment està magistralment descrit per Ivo Andrić en una de les seves millors obres: Crònica de Travnik. Malgrat les resistències i reticències dels beis locals, temorosos que els estrangers instauressin costums perversos i, sobretot, acabessin amb les seves prebendes, a la darreria del mes de febrer de 1807, “l’últim dia del dejú del ramadà, una hora abans del sopar ritual, sota un sol fred que anunciava l’ocàs, la gent dels barris baixos va poder contemplar l’arribada del cònsol”, diu Andrić al final del primer capítol de la novel·la referint-se a l’aparició en la ciutat del representant del llavors mític –sobretot en aquells paratges– Napoleó Bonaparte, acompanyat d’un petit seguici. I continua narrant Andrić: “En el centre de la comitiva, sobre un cavall gras i vell de pelatge vair, cavalcava el cònsol general francès, senyor Jean Daville, un home alt d’ulls blaus, rostre rubicund i bigoti ros. Al seu costat, un company de viatge casual, el senyor Pouqueville, que es dirigia a Janina, on el seu germà era cònsol de França. Darrere d’ells, a uns quants metres de distància, cavalcaven Pardo, el jueu de Split, i dos corpulents habitants de Sinj al servei de França”. I ja en començar el segon capítol del llibre, llegim: “El seguici del cònsol es va allotjar a la fonda, i el cònsol i el senyor Pouqueville, a casa de Josif Baruh, el jueu més ric i respectable de Travnik, ja que la mansió que es restaurava per al consolat francès no estaria llesta fins al cap de dues setmanes”.*

En aquells anys, la quotidianitat de Travnik es precipità cap una transformació important. Els nous representants dels imperis d’Occident impulsaren els intercanvis comercials i la ciutat esdevingué una etapa imprescindible en les noves rutes imposades per la modernització de l’Imperi otomà. Després de segles de tancament i d’un cert obscurantisme, pels seus carrers començaren a passejar estrangers, parlants de diverses llengües que utilitzaven el francès com a lingua franca. No passarien gaires anys fins que els Habsburg, emparats en les decisions del Congrés de Berlín, es fessin càrrec de l’administració de Bòsnia (1868), iniciessin d’aquesta manera l’expansió de l’Imperi austrohongarès cap als Balcans centrals i endeguessin un procés d’industrialització al voltant de Travnik, especialitzat sobretot en el tèxtil i la fusta. Quan l’any 1908 el territori bosnià esdevingué de facto part integrant de l’Imperi bicèfal, la ciutat i el seu entorn havien perdut bona part de la seva llegendària “autenticitat balcànica” (allò que els francesos anomenaven couleur locale), tot i que la major part dels habitants mai no es van beneficiar del progrés econòmic i, per tant, no van modificar gaire el seu estil de vida tradicional. En el barri vell el transeünt encara trobà alguns –escasíssims– vestigis d’aquesta tradició, i pensà que seria bo que el verí del mercantilisme no li donés el cop de gràcia. Inx Al·lah!

La Travnik d’avui és el que queda de la gran transformació que la ciutat suportà durant els anys en què BiH formà part de Iugoslàvia (1918-1992) i com a conseqüència de la guerra recent.

Tot i que bosniacs i bosniocroats formen part, oficialment, de la mateixa Federació, continuen dividits en molts sentits, com ara en el delicat terreny de l’educació (els programes educatius de les tres grans comunitats que conformen BiH, per exemple, són diferents, i val més no parlar de les enormes contradiccions que es troben en els manuals d’història); la convivència aparenta normalitat –o si més no és el que li va semblar al transeünt quan va visitar la ciutat i el que li manifestaren, amb la seva espontaneïtat envers l’estranger, sempre benvingut i acollit amb la tradicional hospitalitat balcànica, les persones amb què va parlar–. La separació física entre totes dues comunitats a Travnik, però, és manifesta. Mentre que les institucions croates (catòliques) se situen al sud del nucli urbà (val a dir, a la riba dreta del Lašva), la major part de la riba esquerra del riu és d’assentament bosniac. L’església de l'ara reduïdíssima comunitat ortodoxa també la trobem al sud de la ciutat, en els barris majoritàriament catòlics.

Des del punt de vista monumental, la islàmica otomana és, sens dubte, la cultura que ha deixat l’arquitectura més interessant. Al transeünt el va impressionar, sobretot, la bellíssima mesquita Sulejmanija, coneguda popularment com a Šarena džamija (‘la mesquita acolorida’), un dels escassos temples musulmans decorats tant a l’interior com exteriorment. La part inferior, a nivell de carrer, que suporta el temple amb rengles de formidables columnes, és el Bezistan, el basar. L’edifici es va acabar de construir l’any 1757 i és una de les joies de l’art islàmic als Balcans.

La Šarena džamija es troba al barri més oriental de la ciutat, el més antic, conegut com a Donjoj Čaršiji, la part baixa, on hi ha també la Sahat-kula na Musali (la torre del rellotge de Musala) i la zona més animada de Travnik, amb cafès, restaurants i, sobretot, un nombre increïble de joieries que ofereixen una quantitat impressionant i molt variada (“com es pot vendre, tot això?”, es preguntava el transeünt en veure aquells tresors) de peces de plata, or i or blanc de gran bellesa a preus força atractius per als visitants procedents del “món ric”. També s’hi troba, a la placeta que s’obre davant del basar, una petita llibreria i un seguit de comerços tradicionals. D’aquesta placeta arrenca el carrer més llarg i popular de Travnik, la Bosanska ulica, que travessa gairebé tota la ciutat d’est a oest.

Després d’haver recorregut aquesta part del nucli urbà, el transeünt va travessar –amb totes les precaucions de món!–, la Magistralni put, és a dir, la carretera general M-5, i va agafar ànims abans d’enfilar-se pels primers estreps del massís de Vlašić, on descobrí un dels ravals més interessants de Travnik. De cop i volta, a partir del llençol blanc d’un cementiri islàmic i amb la mirada fixa en un panorama sorprenent de minarets que s’alcen a diversos nivells en el pendent de la muntanya, es va adonar que travessava un seguit de mahali, petits barris musulmans gairebé superposats. Entre les mesquites, més grans o més petites, que es troben en aquest sector destaca per l’elegància de les seves línies la Jeni džamija (la ‘mesquita nova’), als peus de l’Stari grad, ampliació otomana del Kaštel medieval, amb el seu minaret de pedra grisa, que domina Travnik i bona part de la vall des del cim rocós on s’assenta.

Ja ha dit el transeünt que un dels motius que el portaren a Travnik era seguir les petges d’Ivo Andrić, autor controvertit, sobretot des de la desaparició de la Federació de Iugoslàvia, i reivindicat (o infamat, segons el cas) per totes tres comunitats: va nèixer a Dolac, en la Bòsnia controlada aleshores per l’Imperi austrohongarès, el 9 d’octubre de 1892; era de nacionalitat sèrbia, però de religió catòlica; estudià a Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz, es considerà sempre iugoslau i morí a Belgrad (capital de la República Federal Socialista de Iugoslàvia), on residia, el 13 de març de 1975. Qui no vol “per als seus” una glòria nacional iugoslava, un premi Nobel de literatura “per la força èpica amb la qual ha reflectit temes i descrit destins humans de la història del seu país”? Però, quin país? Per a molts, encara Iugoslàvia; per als serbis, Sèrbia, on havia fixat la residència –a Belgrad hi ha el museu més important dedicat a la seva memòria i la fundació que n’administra els drets d’autor–; per als bosnians, naturalment, Bòsnia, on va néixer i on són els escenaris en els quals es desenvolupen les seves obres més importants, Na Drini ćuprija (‘El pont sobre el Drina’; el tenim traduït al català per Sió Capdevila i Slavica Bursac i publicat per Edicions 62) –un pont de la ciutat de Višegrad, integrada ara en la República Srpska, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sèrbia– i Travnička hronika (‘Crònica de Travnik’), totes dues publicades l’any 1945, un cop acabada la segona guerra mundial.

Sigui com vulgui, Andrić va viure a Travnik, en una bonica casa benestant que trobem al número 13 del carrer Zenjak, als límits del barri vell, convertida ara en un museu-memorial i també, als baixos, en un restaurant un xic chic, on moltes parelles van a fer el banquet de noces. Allà li van dir al transeünt que hi va néixer; les fonts fidedignes assenyalen, però, que la seva mare el va infantar en una localitat propera que es diu Dolac. En tot cas, aquella casa de Travnik va ser casa seva i, a més de nombroses fotografies, una decoració i un mobiliari molt “a la otomana” i una pila de records, conserva una important col·lecció d’edicions de les seves obres i de traduccions en diverses llengües.

El transeünt no s’hi podia quedar gaire temps més, a Travnik. No va poder visitar la madrassa, per exemple, al punt més nord-oriental de la ciutat, ni mausoleu d’Ibrahim-dedo, una mica allunyat del centre, als afores, vora la carretera de Sarajevo; ni el Museu de la Ciutat. Sí que va veure de passada els mausoleus dels visirs, la torre Hasanpašić i la cèntrica mesquita de Hadzhi Alibei.

Per marxar de la ciutat, igual que per arribar-hi, el transeünt va haver de caminar una bona estona fins a l’estació d’autobusos, que es troba a l’oest de la ciutat, en el barri de Kasarna, a l’altre extrem del centre històric. Es va dir que hi tornaria una altra vegada, a Travnik, per visitar-la amb més calma, tot sabent que el viatger se sent sempre atret pels cants de sirena dels llocs que desconeix.

* Fragments adaptats de la versió castellana, ja que encara no disposem de cap traducció catalana d’aquesta obra: Ivo Andrić: Crónica de Travnik. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos y Tihomir Pištelek. Editorial Debate, Barcelona, 2001.

Fotografies, e dalt a baix:

- Travnik al capvespre des de les altures septentrionals.
- El riu Lašva.
- Una postal de Travnik de la darreria del segle XIX.
- Segell del correu militar austrohongarès de Bòsnia i Hercegovina.
- La Šarena džamija (‘mesquita acolorida’) i les columnes del Bazistan (bazar).
- Imatge de la part baixa de la ciutat vella.
- Ivo Andrić davant del pont sobre el Drina, a Višegrad.
- La casa-museu d'Ivo Andrić.
- La mesquita de Hadzhi Alibei.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

Agraïment: a Džana, per haver encoratjat el transeünt a viatjar al cor de Bòsnia.