El transeünt, tot i que no és creient, sempre ha procurat ser respectuós amb els qui ho són, sobretot si tenen voluntat de diàleg i bona disposició per al debat, i fins i tot amb els crèduls i els qui, per tradició, es mantenen fidels a la pietas històrica, tan arrelada, sobretot, en el món rural. D’altra banda, des que va llançar a la blogosfera aquesta bitàcola, es va fer el propòsit de no tocar directament les sempre delicades qüestions polítiques, ni que sigui per consideració a la lògica i democràtica diversitat de criteris i tendències ideològiques dels seus lectors.
Ara, però, no pot estar-se de posar el crit al cel, després d’haver llegit l’insultant (i ben poc cristià) article de Claudio Toscani titulat “L'onnipotenza (presunta) del narratore” (‘La omnipotència (presumpta) del narrador’), amb motiu de la mort del literat i intel·lectual portugués José Saramago, publicada ahir, 19 de juny –tot i que amb data d’avui; en ser un diari vespertí, hi figura la data de l’endemà–, en L’Osservatore Romano, portaveu de la jerarquia vaticana, el qual, a més, presenta aquests lemes sota la capçalera: Unicuique suum. Non prevalebunt (‘A cadascú el que és seu’. ‘No prevaldran’ [es refereix a les Portes de l’Infern]). Uns lemes que, segons com s’interpretin, escauen força bé al fet que aquí es denuncia.
L’autor d’aquesta irreverent nota necrològica (que el deixa, evidentment, mutatis mutandis, a l’alçada que posa ell el personatge que critica), després de fer un repàs a l’obra de Saramago, acaba dient (traducció del transeünt): “És fèrtil, en tot cas, el descens creatiu que ha precedit la seva desaparició: des de l’itinerant caravana del Viatge de l’elefant (2009), pintoresc, humorístic i ‘peripatètic’, fins a l’inacceptable Caín (2010), una novel·la-assaig sobre la injustícia de Déu en què fa una paròdica antilectura bíblica, i ja no parlem d’altres títols que caldria destacar, en honor a la veritat, però gairebé sempre per a la polèmica o per pretext. / Saramago ha estat, per tant, un home i un intel·lectual sense cap admissió metafísica, ancorat fins al final en la seva arrogant confiança en el materialisme històric, àlies marxisme. Autosituant-se lúcidament al costat de la zitzània en l’evangèlic camp de blat, es declarava insomne només de pensar en les croades, o en la inquisició, tot oblidant el record dels gulags, de les ‘purgues’, dels genocidis, dels samizdat culturals i religiosos”.
És curiós que al senyor Toscani li sàpigui greu que les croades o la Santa Inquisició li traguessin el son a José Saramago i, en canvi, s’oblidés dels genocidis i dels samizdat culturals i religiosos. ¿Rememorem les lectures que ha fet l’Església catòlica romana del Gulag, de les purgues comunistes, de les persecucions religioses (sobretot d’eclesiàstics catòlics), “oblidant” els seus propis actes de tortura i els seus genocidis? ¿Cal recordar el tan predicat respecte als difunts (encara que hagin estat criminals, com és el cas dels generals Franco i Pinochet, per exemple) que proposa el cristianisme com a acte de caritat? ¿O potser les paraules que, segons la tradició, pronuncià Jesús en el famós Sermó de la Muntanya (Mat. 5:1; 7:28): “Estimeu els vostres enemics, beneïu aquells que us maleeixen, feu el bé a aquells que us detesten i pregueu per als qui us ultratgen i us persegueixen. [...] No jutgeu i no sereu jutjats, perdoneu i sereu perdonats”? ¿Quant temps fa que el senyor Toscani no repassa els Evangelis? L’odi que traspua l’autor d’aquest article no diu gens de la seva (suposada, és clar) caritat cristiana. I el fet que aquest text (suposadament) necrològic hagi aparegut en el periòdic oficial (encara que en diguin “oficiós”) de la jerarquia vaticana respon a un desig inequívoc de “condemnar in aeternis” el premi Nobel portugués.
El mateix dia que figura en la data de l’edició de L’Osservatore Romano on es maltracta d’aquesta manera un home, la premsa internacional es fa ressò d’una altra notícia relacionada amb la jerarquia catòlica: la Fiscalia de la ciutat italiana de Perusa acusa el cardenal Crescenzio Sepe (un príncep de l’Església!), arquebisbe de Nàpols i prefecte de la Congregació Propaganda Fide –una institució dedicada, segons sembla, a l'evangelització dels pobles, molt sanejada econòmicament– entre els anys 2001 i 2006, de corrupció, en connivència amb Pietro Lunardi, que aleshores era ministre italià de Transports en el govern del pietós i benvolgut fill de l’Església Silvio Berlusconi. “Pecat” que s’inscriu en l’escàndol de la Protecció Civil italiana, que “afecta sobre todo a la mayoría de centro derecha y se entremezcla, con el olor clásico de los mejores misterios made in Italy, con los servicios secretos, la mafia y el Vaticano” (El País, 14 de maig de 2010, el mateix diari madrileny que en la seva edició d’avui defineix l’atac denigrador de Claudio Toscani de “condena de un tono casi sarcástico, que suena casi a celebración por la muerte de uno de los intelectuales que más lúcidamente ha condenado los abusos cometidos en nombre de la religión y la hipocresía y contradicciones de la Iglesia de Roma”.
La jerarquia catòlica, immersa en la seva pròpia brutícia, encapçalada per un pontífex sense carisma que demana perdó a contracor pels escàndols protagonitzats pels seus propis pastors i “evangelitzadors”, hauria, si més no, de mantenir la boca tancada, perquè les seves pròpies contradiccions (és a dir, els actes i les paraules que contradiuen l’esperit evangèlic que predica) la poden esquitxar encara més. Els insults al ciutadà José Saramago perquè es manifestà com un enemic de certes creences posen de manifest l’evident “descens” de la institució vaticana cap als seus inferns particulars.
El transeünt, aquesta vegada, no ha pogut callar tenint en compte una altra evidència: en l’actitud humana i generosa de José Saramago, al marge de la seva obra literària, era més present, malgrat tot, l’esperit evangèlic que en la foscor de les intricades cambres vaticanes, de les seves tenebres seculars. Tenen pa a l’ull, reverendíssims senyors!
Fotografies:
- A dalt, moneda de 2 euros posada en circulació per l'Estat de la Ciutat del Vaticà l'any 2007.
- La imatge de José Saramago, publicada al Diario de León el 19 de juny de 2010, és © de Leo La Valle.
Entrades
