Mercan Dede: una aproximació contemporània al sufisme més antic

Mercan Dede interpretant una de les seves composicions amb un ney.
(Font: Beynet.com, 24 de març de 2011)

El músic Mercan Dede (el nom autèntic del qual és Arkın Ilıcalı, nascut a Bursa, Turquia, l’any 1966) és un innovador de la música sufí, fins i tot de la més antiga, aquella que es componia fa gairebé vuit-cents anys, i un intèrpret excepcional de tres instruments tradicionals d’aquella música: un de vent (una antiquíssima flauta de canya anomenada ney [1]), un de percussió, el bandir, i un altre de corda, l’ut (llaüt àrab).

Intèrpret d’ut d’origen africà
a Bahrein (1958).
(Font: Afropop Worldwide /
http://www.afropop.org)

L’èxit de les composicions de Mercan Dede, que s'establí al Canadà quan va acabar els estudis musicals a Istanbul (tot i que ara passa llargues temporades a Turquia), rau en la seva habilitat per fer una simbiosi de la instrumentació sufí i la música electrònica, amb prou sensibilitat per no perdre en cap moment el profund misticisme i l’harmonia característics de la música sufí i també de la tradició otomana, que gràcies a ell s’han popularitzat arreu del món, si més no entre els amants d’aquest gènere.

Cal recordar que –dit amb paraules planeres– el sufisme és el misticisme de l’islam, tot i que no és un corrent paral·lel al misticisme cristià, sinó que té nombroses variants, sempre vinculades al kalam (una de les “ciències religioses” de l’islam), paraula que significa ‘discurs’ però que s’hauria d’interpretar com a ‘teologia dogmàtica’, molt més limitada en tot cas que la teologia cristiana. Recollint les paraules d’un dels grans experts occidentals en la matèria, William C. Chittick [2], el sufisme “no és una secta dins l’islam. No té res a veure amb la divisió entre les dues grans confessions musulmanes, el sunnisme i el xiisme, ja que ha estat present en totes dues des dels temps més antics. En les pràctiques sufís participaven tant homes com dones, i és habitual que dins d’una mateixa família hi hagi membres sufís i d’altres que no ho siguin (el marit pot ser sufí i la seva esposa no, i viceversa, per exemple). No tots els musulmans són sufís, evidentment, però el sufisme ha estat sempre present allà on hi ha hagut poblacions musulmanes importants. Això és especialment evident a partir del segle XIII, quan es van començar a establir amb claredat les institucions associades al sufisme”.

La cal·ligrafia és un altre dels
elements característics del sufisme.

Mercan Dede ha trobat la inspiració musical, sobretot, en el poeta sufí persa Djalal ad-Din Muhammad Rumí (جلالالدین محمد رومی), conegut a Turquia com a Celaleddin Mehmet Rumi i al món cristià, senzillament, com a Rumí. Aquest erudit del segle XIII, nascut en l’actual Afganistan, era anomenat popularment Mevlana (مولانا, en persa, paraula que significa ‘mestre’), i tingué una gran influència des de l’Àsia central fins a Anatòlia (els turcs solen fer-se’l seu, i en molts textos el consideren otomà o, directament, turc).

La música sufí tenia una finalitat ben definida. Ho explica el professor Chittick amb aquestes paraules: “En el segle IX, la música i les diverses formes de moviments rítmics del cos es van començar a utilitzar per ajudar a concentrar-se en el nom diví. Tanmateix, molts mestres sufís consideraven que els estats d’èxtasi provocats de vegades per la música podien esdevenir un fi en si mateix”. L’orde dels dervixos giradors, anomenats mevlevis, una de les principals confraries sufís de l’islam, fou fundada precisament per Rumí a la ciutat turca de Konya; els seus membres es caracteritzen per la interpretació de la dansa sema, ballada tot girant al ritme de poemes cantats de Rumí, els moviments de la qual recorden els girs d’una baldufa. S’afirma que alguns d’aquests dervixos arriben a l’èxtasi o a un estat hipnòtic, que pot contagiar-se fins i tot als espectadors. Els dervixos giradors són ara, malauradament, víctimes de consumisme i, per tant, una de les principals atraccions “folklòriques” de Turquia, i els seus “espectacles” s’exporten sovint a l’estranger.

La dansa sema dels dervixos giradors turcs és potser
la representació més coneguda del sufisme.
(Foto © Teobius)

Un antic conte sufí explica que un savi va dir: “La música és el grinyol de les Portes del Paradís”, i una persona de mentalitat tancada va replicar: “No m’agrada el grinyol de les portes”. Aleshores el savi sentencià: “Jo sento les portes quan s’obren, però tu les sents quan es tanquen”. La música, per als autèntics sufís, és ben altra cosa que una manifestació popular: té un sentit místic que ajuda a apropar-se a divinitat a través de la realització espiritual del camí iniciàtic de l’islam.

La discografia de Mercan Dede inclou nou discos compactes, el primer dels quals fou editat l’any 1996. La seva composició més reconeguda és 800 (escolteu-ne aquí una peça), dedicada al vuitè centenari de Rumí (el 2007 fou declarat “Any Internacional Rumí” per la UNESCO). Mercan Dede en parla àmpliament en aquesta entrevista (en anglès). A més, aquest músic ha participat en nombrosos concerts i festivals internacionals.

El poeta Djalal ad-Din Muhammad

Rumí (1207-1273) segons una
representació clàssica.

Eltranseünt us deixa aquí, aquí i aquí tres vídeos més amb composicions de Mercan Dede, perquè pugueu gaudir de la seva música mística, relaxant i reflexiva. També podeu escoltar altres peces seves (i comprar els seus discos, si ho desitgeu) a través d’aquest enllaç. Si en voleu saber més sobre el sufisme, visiteu el blog (en castellà) de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona.


[1] El ney, que ja s’utilitzava en l’antiga Mesopotàmia i en l’Egipte faraònic, és un instrument d’execució difícil: diu la tradició que un intèrpret de ney necessita almenys un any per obtenir-ne una nota clara. En trobareu més informació aquí.
[2] Nascut a l’estat de Connecticut (Estats Units), quan acabà els estudis universitaris William C. Chittick marxà a l’Iran per estudiar el sufisme. Doctor en literatura persa per la Universitat de Teheran, durant uns quants anys ensenyà literatura comparada a la Universitat Aryamehr de la capital iraniana. L’any 1979 tornà als Estats Units i s’incorporà a la Universitat Stony Brook de l’estat de Nova York com a professor d’estudis comparats de les religions. És autor de diversos llibres i articles sobre el sufisme, alguns dels quals han estat traduïts al castellà.


Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Reivindicació d’Arvo Pärt en el seu 75è aniversari

El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:

Si hi ha un gran mèrit pel qual hem de donar les gràcies al compositor estonià Arvo Pärt és el d’haver construït i marcat un nou camí per a la música del segle XX, un camí que ha dut en molts sentits a la reconciliació entre el públic –si més no, una determinada part del públic– i la música del seu temps. El fet d’haver aconseguit recuperar la tonalitat, tornant, per tant, a l’estructura lingüística que va dominar la música occidental durant un mil·lenni, sense proposar-se una retrocessió, sinó al contrari, trobant una manera de conjugar tradició i modernitat, ha estat una mena de quadratura del cercle per als nostres temps. Gràcies, també, al segell ECM, que va creure en Pärt i l’ha promocionat sense reticències, es pot dir tranquil·lament que el mestre estonià s’ha convertit en el compositor contemporani més conegut i apreciat –superat, potser, únicament per Philip Glass– fins i tot entre els sectors de públic que fugen dels sons de la contemporaneïtat com de la pesta.

Això s’ha vist també amb motiu de la sèrie de concerts-homenatge que té lloc ara mateix a Roma. Que una sala de més de dues mil butaques estigui plena a vessar per un concert amb músiques d’un autor no nascut a la darreria del segle XVIII em sembla una singularitat que cal saludar amb optimisme. Què té, però, la música d’Arvo Pärt perquè agradi tant? No sóc un gran apassionat de les composicions d’aquest tímid i esquiu senyor de 75 anys i m’ho preguntava a mi mateix mentre anava cap al concert. En arribar a la sala vaig trobar un amic que havia assistit als assaigs. “Com és aquesta música?”, li vaig preguntar. Una petita pausa: “Relaxant”, em respongué somrient. Doncs potser és això el que agrada, una mena d’antídot a una manera d’entendre la modernitat: vida plena, associada a alguna cosa i a algú, ment ocupada.

També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):

Els qui cerquin consolació i cohort en la música ara també poden comptar amb les obres del compositor Arvo Pärt. El seu vocabulari musical es basa en nocions tan antigues com la mateixa humanitat: senzillesa i sobrietat estilística ruixada amb unes gotes de religiositat. Nascut en un poble d’Estònia en temps de la Unió Soviètica el 1935, els fets de la seva primera formació van tenir un pes directe en la seva evolució com a compositor. Com a reacció a la doctrina comunista oficial, que obligava els compositors a escriure música per al poble, Pärt es va decantar cap a l’avantguarda occidental passant amb facilitat del dodecafonisme d’Arnold Schönberg als happenings influïts per John Cage. Però ben aviat el compositor es va desenganyar d’aquests llenguatges excessivament intel·lectuals i elitistes dels anys seixanta i setanta, i ràpidament es va decantar cap a un estil extremadament sobri, senzillíssim i sobretot molt lent. Pärt va anomenar aquest nou llenguatge musical tintinnabula o sigui, etimològicament, “sons de campanes”.

El 1977 va estrenar Tabula rasa i el seu títol no podia ser més explícit. La peça és efectivament un tauló o una post totalment plana en la qual no passa res. La música, en lloc d’evolucionar, narrar, moure’s o desenvolupar-se, és totalment estàtica, immòbil, estacionària o quieta. Precisament perquè la música és estàtica (sense moviment) és també extàtica com un raga de l’Índia que, per mitjà de la repetició de sons obsessius, ens transporta més enllà de les limitacions del cos. Encara que aquesta peça no tingui un contingut religiós directe, brolla d’harmonies ascètiques i tons contemplatius. Amb una certa insolència i obstinació, la peça no es mou de l’acord de re menor. Gairebé res.

El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.

El 75è aniversari del seu naixement (Paide, Estònia central, 11 de setembre de 1935) ha fet que la figura d’Arvo Pärt sigui estudiada aquest any en diversos fòrums, com ara la Universitat de Boston, que ha organitzat per al mes de març d'enguany una conferència ("Arvo Pärt and Contemporary Spirituality Conference"), la qual ha de servir per experimentar sobre la seva música a partir d’un estudi analític i del desenvolupament interdisciplinari de les metodologies que ha utilitzat el compositor atenent, entre d’altres, a aquest vessant “teològic” d’algunes de les composicions i també al fet que apunta Aldo Lastella: el tancament de l’escletxa que fins ara hi ha hagut entre acadèmics i creadors i intèrprets, per tal d’apropar la música al major nombre possible de persones, és a dir, a un públic ampli.

El transeünt deixa enllaços a tres de les seves peces preferides de Pärt, Fratres (1976, adaptació per a violoncel i piano), Spiegel im Spiegel (1978) i la “Oda IV” del Kanon Pokajanen (composició per a cor del 1997, basada en un himne ortodox d’origen grec del segle VIII, el començament de la qual us recordarà, sens dubte, la cantata Carmina Burana de Carl Orff).

* Antoni Pizà: El doble silenci. Reflexions sobre música i músics. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003.

Il·lustracions (de dalt a baix):
- Retrat d'Arvo Pärt, per la pintora estoniana Nelly Drell.
- Arvo Pärt (il·lustració de Julian Kulpa).
- Arvo Pärt amb el cèlebre director d'orquestra estonià Neeme Järvi
(© Eesti Teatri- ja Muusikamuuseum, Tallinn).