La Venècia de Pau Sif

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

 

Pau Sif és el pseudònim amb el qual signa els seus llibres (i el seu blog) el poeta valencià Pau Sanchis, que va néixer a la Pobla de Farnals l’any 1978. 

La seva obra literària ha quedat recollida, fins ara, en els poemaris Ferralla (1997), Tríptic d’un carrer (2005, guardonat amb el XXIV Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), Breakfast at Saint Anthony’s Market (2011, que va merèixer el XIV Premi Marc Granell d’Almussafes) i Viatger que s’extravia (2010) [1]. El transeünt cita aquest llibre en darrer lloc perquè és d’on vol extreure el contingut que presentarà. L’any 2003 publicà, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l’antologia Ai València. Poemes 1017-2002. 

Pau Sif llegint els seus poemes (2011).
(Font: La Cantàrida / Documenta Balear)

 

Pau Sanchis, llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i coneix prou bé, per tant, les literatures de l’antiga Iugoslàvia, especialment la croata i la sèrbia, de les quals ha traduït alguns poetes [2]. També tradueix poesia italiana. Actualment treballa en la seva tesi doctoral de teoria de la literatura i literatura comparada. 

A banda de la Dalmàcia i d’altres llocs de Croàcia, on ha residit llargament, en Pau s’estima molt Itàlia i ha parlat sovint del seu pas pels ports italians de l’Adriàtic, les seves passejades per Trieste i, sobretot, de Venècia, una ciutat que li té el cor robat. 

En el llibre de poemes Viatger que s’extravia, Venècia és especialment present, però ni de lluny com la ciutat turística que atreu milions de visitants (el transeünt ha repetit fins a la sacietat que el viatger i el turista solen ser antagonistes), sinó com un món en el qual s’ha endinsat a poc a poc, un món que mai no s’acaba de descobrir del tot –i per tant té el misteri de les ciutats somiades–, on la llum, en les diverses estacions de l’any i en cada moment del dia i de la nit, transforma el paisatge urbà i fa que aquest es pugui contemplar també a partir d’estats d’ànim diferents. Venècia és una ciutat que “s’ha de viure”, perquè si només la visita, el viatger es queda sempre amb un grau més o menys intens de superficialitat. 

El transeünt reprodueix tot seguit, sencers o fragmentàriament, alguns dels poemes inspirats per la Venècia que en Pau tan bé ha copsat durant les seves estades i que contenen, per tant, tota l’autenticitat de qui ha interioritzat aquella ciutat tan singular, assentada damunt les aigües de la llacuna. 

A Venècia s’hi pot arribar en cotxe, en moto, en ciclomotor, en bicicleta, en autobús o en tren. En tots els casos, després de travessar el llarg pont de la Llibertat, que comunica el centre històric amb els barris perifèrics –ja en terra ferma– de Mestre i Marghera, s’arriba a dos punts força propers l'un de l'altre, enllà dels quals els vehicles de rodes ja no poden circular: l’estació ferroviària de Santa Lucia i el Piazzale Roma, on hi ha la terminal d’autobusos i uns immensos aparcaments. 

 (Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

Heus aquí, doncs, alguns dels poemes de Viatger que d’extravia de Pau Sif, començant pel que dedica, precisament, a l’estació de trens. 

estació de Santa Lucia 

Ciutat que et mous sobre l’aigua del llac 

talment els trens encalçats per la boira, 

mirall isard de blaus i verds, del temps.

Vies travessen el llac,
el dens color del no-res.
A tu s’arriba en tren,
mirall embat en moviment del blanc. 

Ca d’Oro 

Et conec malament.
Com el xiquet que sap
el seu carrer fins que creix i s’ullprèn. 

Et mous.
Darrere dels batents
de meretriu tens els pits segellats.
Te’n vas quan tanquen les finestres.

Potser un dia m’òbrigues palaus,
potser podré veure’t, oldre’t els pits. 

 (Goldoni a) campo San Bartolo 

Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu. 

No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.

Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit signor Carlo”.

No recordeu que sóc els vostre pare?


(Byron a) campo San Luca 

Com l’esperit que es veu a la llacuna
des d’algun pont en nits de lluna plena,
pàl·lid, però esvelt, renaixies
reflex d’un narcís oblidat,
febril, de l’illa dels armenis,
cadàver coix, poeta mort
aparegut a l’ombra del fum falb,
venies dret, amb el fulard
lligat al coll, el gec blau fosc,
i els pantalons tibats,
i en beure sol, t’imaginàvem
component els versos pòstums del teu cadàver
bell, rocker decimonònic. 

hotel Danieli 

Veure badar Marcel Proust amb sa mare.
Veure George Sand i Musset a trompades.
Veure l’hotel des del pont, des de l’aigua,
escodrinyar com tu, ciutat que mires.
 

Pala d’Oro 

Et van fer immortal
i mors avui
en un embús de góndoles. 

Isola di San Michele (fragment) 

Fa un dia clar. Un vaporetto vell 

transporta planys a l’illa cementiri. 

Caminem. Fem visita al descans 

dels morts al llit i d’il·lustres herois 

de la ciutat, a l’illa Purgatori 

sense talús. Els xiprers de cos llarg 

fan ombra als morts. Amb el record el gest, 

dones de dol acompanyen antics 

amors severs; no veuen la mirada 

del visitant que no veu el dolor. 

[1] Pau Sif: Viatger que s’estravia. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2010. Col·lecció “La Cantàrida”, núm. 14. 64 pàgines.
[2] Vegeu-ne, per exemple, les del croat Tonko Maroević a Impedimenta. 

[Marginalia]: Intermediaris de la vergonya

(Font de la imatge: parroquiaicm.wordpress.com)

El diari italià La Repubblica denunciava en la seva edició del 13 de desembre que un negociant italoalbanès havia trobat una mina d’or en les mans de les dones albaneses que eren víctimes de la llei medieval del Kanun, un codi tradicional que va estar vigent a les actuals Albània i Kosovo des del segle XV fins a la proclamació de la República Popular (l’any 1946) i que s'ha restablert, de fet, després de la caiguda del comunisme a Albània (el 1992). És un codi que consent la venjança i manté, en ple segle XXI, moltes dones recloses a casa seva per defugir-ne els terribles efectes. 

Quina havia estat la idea d’aquest hàbil negociant? Senzillament, proposar a les pobres dones camperoles torturades per aquesta execrable llei de talió la confecció de rosaris per guanyar una mica de diners. Quants? 7 cèntims d’euro per peça acabada (cal dir, però, que el material els és proporcionat sense cost!). 

A partir d’aquí s’estableix un tràfic que normalment comença en la ciutat de Shkodër, al nord-oest d'Albània, i acaba a Roma passant per Rimini; a la capital italiana i del cristianisme catòlic, aquests objectes religiosos que utilitzen els fidels practicants per pregar es venen a preus que oscil·len entre els 8 i els 15 euros (gairebé un 300 % més que el preu de cost de la mà d'obra!) segons el material de què estan fets. 

No cal dir que la vergonyosa explotació d’aquestes dones clama al cel. La investigació periodística ha pogut constatar que cada dijous arriba a terres albaneses des d’Itàlia un carregament de grans de materials diversos, que al cap de pocs dies fan el viatge de tornada convertits en objectes religiosos dels quals penja una creu, els quals passen d’un intermediari a l’altre fins que es posen a la venda en les paradetes i botigues d’articles religiosos dels murs del Vaticà o de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, on fidels italians, pelegrins o practicants del turisme religiós (que ha començat a esdevenir un altre negoci rendible en moments de caiguda dels mercats turístics habituals) els compren a grapats, beneïts o sense beneir. 

La xarxa del nogoci és obscura, podríem dir que “relliscosa” i fins i tot perillosa quan algú vol saber-ne una mica més, com han pogut constatar sobre el terreny els periodistes de La Repubblica. 

Quanta gent se’n beneficia, d'aquesta indecent explotació? N’estan al corrent, les autoritats vaticanes? Segurament, mai no se sabrà: la globalització, que se’ns ha volgut presentar enganyosament com el súmmum de l’avenç de la nostra societat, té amagatalls molt ben guardats en la nova Edat Mitjana. 

Quantes altres coses que no sabem s’amaguen darrere els grans afers globals? Europa, com es pot veure, no queda al marge de l’explotació vergonyosa de l’home per l’home, aquesta alienació que Karl Marx va posar ben de manifest, seguint el pensament de Hegel, i que trobem clarament denunciada en la Declaració dels Drets Humans, un document que ja es ven a pes com a paper per reciclar. 

L’enigmàtica personalitat literària d’Umberto Indi

Primavera toscana, pintura de Cesare Marchesini (Monza, 1939).
(© Cesare Marchesini. Font: settemuse.it)

Umberto Indi és un poeta circumspecte, fugisser, gairebé un poeta ocult. Tot i que fa anys que el transeünt el coneix, mai no ha aconseguit penetrar en la seva autèntica personalitat (si més no, la que manifesta literàriament), com si fos, més que no un home que escriu, un personatge de la seva ficció. 

Va néixer al nord de la Toscana fa poc més de cinquanta anys, ha corregut món, parla unes quantes llengües, ha fet llargues estades en diversos països, convivint amb persones de cultures diferents i heterogènies. És probable que aquestes circumstàncies s'hagin conjuminat perquè esdevingués ell mateix un heterogeni, dit això també en termes literaris. 

Malgrat que no és un poeta precoç (seria més exacte dir que no ho ha estat pel que fa a la publicació dels seus poemes), o potser per això, els seus versos estan impregnats de la saviesa de l’humanista que, in mezzo del cammin di nostra vita, ha aplegat en l’experiència tots els rars tresors trobats pel camí i ha observat l’entorn amb ulls avesats a moltes llums. 

Coberta del llibre de poemes A media voce, 

d'Umberto Indi (Pontedera, 2010).

Com diu Giuseppe Cordoni en la presentació del seu únic llibre –l'autor té altres poemes dispersos en revistes literàries–, A media voce (2010), en la poesia d’Umberto Indi “el ‘jo’ i ‘l’oblit’ es posen en joc vistosament a cada instant, amb rimes crucials del contrast entre memòria i consciència, sempre en un equilibri fràgil”. La seva no és una poesia fàcil, sinó més aviat una manifestació molt personal de l’univers que l’envolta, gairebé escrita només interiorment, per a ell mateix, per al seu “jo” en carn i ossos. Tampoc no és fàcil traduir-lo, perquè en els seus versos s’amaguen sovint paraules arcanes, cercades en el vocabulari dels clàssics quan no han estat creades ex novo a partir de les arrels llatines soterrades sota l’arbre frondós de la llengua italiana. Una pauta que ha estat seguida (encara que segurament no del tot aconseguida) en les versions catalanes dels poemes que el transeünt presenta a continuació.

Umberto Indi contempla Barcelona des de Montjuïc.

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut, 2011)

Quatre poemes d’Umberto Indi 

Versions un xic lliures d’Albert Lázaro-Tinaut,
revisades i autoritzades per l’autor.

Panorama 

Neu i llampades grogues al matí. 

Blanc quan arribo i blanc quan marxo. 

Cúpules de comiat i campanars 

d’absència. Creus, arbres, grues. 

Una torreta sacsa salutacions més lluny. 

Fumerols baixos i loquaços de l’oblit. 

I en tot això ara i tothora 

jo. 

Panorama 

Neve e sprazzi gialli nel mattino. / Bianco all’arrivo e bianco al rientro. / Cupole del commiato e campanili / dell’assenza. Croci, alberi, gru. / Una torretta sventola saluti più lontano. / Fumi bassi e loquaci dell’oblio. / E in tutto questo una volta encora / io. 

Son pausat 

Com envejo el teu son pausat 

dispers en somnis ultramarins 

com t’escolto el respir apagat 

desplegat entre eixorbats coixins 

com sento retentir l’ona al trencall 

que el teu somni mai no desnua 

si amor pausat a l’albada s’arrua 

amor insomne menat a capficall. 

Sonno lento 

Come invidio il tuo sonno lento / disperso in sogni ultramarini / come sento il tuo respiro spento / disteso fra gli orbi cuscini / come odo il rombare dell’onda / che il tuo sogno non scalfisce / se lento amore all’alba fluisce / amore insonne che mi affonda. 

Ars poetica 

Aflorar d’illes sumides a l’extrem 

lents i saludables abordatges 

on monàdic cerques clavillatges 

per a la closca i tot allò que et prem 

la bandera t’ondeja en l’angúnia 

nu i riberenc et lliures a l’errança 

mentre escandeixes sense rancúnia 

un sil·labari de la teva oblidança. 

Ars poetica 

Affiorare di isole estreme / lenti eppure salutari approdi / dove monadico tu inchiodi / il guscio e ciò che più ti preme / la bandiera di ogni furore / e nudo ti aggiri ripuario / compitando senza rancore / di tuoi oblii un sillabario. 

Carrer a Vílnius 

Sóc en la ciutat del gorg ara mateix: 

en idèntica aigua m’immergeixo 

en idèntica pedra ressorgeixo 

del meu ahir aquí es reuneix 

la inspiració per generar demà 

l’ansietat d’aplegar cada mà 

i tot el temps en un únic moment: 

encall del meu torbament! 

En tu m’endinso i fabrico el teixit 

que ha d’acotxar-me si és el que tu vols 

i retorno a l’hivern del que havia partit 

sento serè que em dius que no pots. 

I tot seguit m’allunyo del l’àmbit de tots dos. 

Via in Vilnius 

Sono nella città del gorgo: / nella stessa acqua qui mi immergo / in stessa pietra qui risorgo / nel mio ieri qui io rinvengo / l’estro di generar domani / l’ansia di giungere le mani / e tutto il tempo in un momento: / ingorgo del mio turbamento! / in te mi addentro e secerno / tela per ammantarmi se vuoi / intatto riedo nel mio inverno / senza strazio riodo che non puoi. / Poi spazio lontano da ogni noi.

El transeünt agraeix a Cesare Marchesini l'autorització 

per reproduir la seva pintura.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

El projecte “Sto* disegnando!!!”, de Michael Rotondi

A4 de Michael Rotondi a l'exposició Sto* disegnando!!!

Michael Rotondi va néixer a Bari l’any 1977 i viu a Milà des que va acabar els estudis de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Ha avalotat l’ambient artístic amb els seus dibuixos en blanc i negre propers a l’art brut i al punk, i alhora ha volgut apropar-se, a través de la seva obra, a la música contemporània, en un intent de fusió de les dues expressions. La seva implicació en el món musical no és tangencial: ha col·laborat amb diversos grups, ha exercit de DJ i ha dibuixat nombroses tapes de discos i cartells promocionals. Ara mateix, Michael Rotondi és un referent de l’art italià actual. 

Rotondi, però, és sobretot un innovador incansable que busca sempre quelcom de nou, o sorprenent, en l’art. Des de molt jove es donà a conèixer en exposicions col·lectives i altres experiències tant a Itàlia com en altres països: l’any 2007 presentà a Torí la primera exposició personal, i el 2009 participà en la secció italiana (Italian Newbrow) de la Biennal de Praga i obtingué una beca que li va permetre fer una estada a Londres, on realitzà una instal·lació que va quedar exposada en el Roundhouse de Camden Town. L’any següent participà en una exposició col·lectiva d’artistes italians a Berlín (Border Transit) i en una altra a Vlorë (Albània), i el 2011 ha mostrat la seva obra a Nova York i Pequín. 

Arcangelo i Michael Rotondi 

en la galeria Circoloquadro 

de Milà (setembre de 2011).

En la seva carrera va ser molt important, sens cap dubte, la invitació que li va fer l’any 2009 un altre artista italià, Arcangelo (Avellino, 1956), per participar en el seu projecte de residència C.A.P.A (Casa Arcangelo Progetto Arte) a San Nazzaro (Benevento). És probable que de la seva relació amb Arcangelo sorgís la idea que Rotondi presenta actualment (del 29 de setembre al 28 d’octubre) a la galeria Circoloquadro de Milà amb el títol Sto* disegnando!!! (‘Estic dibuixant’). Es tracta d’un projecte experimental concebut precisament fa dos anys, consistent a demanar a uns quants artistes joves italians i estrangers [1] que presentessin dibuixos en blanc i negre de format A4, en els quals expressessin la seva sensibilitat personal mitjançant les tendències indie-street-punk barrejant-hi l’art “formal” i la cultura popular. 

   Obres d'Ozmo i Laurina Paperina .

Rotondi defineix així el resultat del projecte: “Un grup d’artistes construeixen un únic treball; l’artista esdevé l’obra d’un altre artista en crear la seva en un puzle i dialogant, d’aquesta manera, amb el meu A4. [...] Són artistes que s’identifiquen amb mi per estil, amor a la música, l’street art, la il·lustració independent, la rapidesa del gest i el naïf. He triat el blanc i negre perquè em recorda les velles fotocòpies, els ninots en els banys dels centres socials, els textos escrits a mà en els fanzines dels anys 80 i 90. Això s’ha convertit en una comunitat que dialoga mitjançant la comunió d’experiències que fan de l’obra única un mosaic d’una “certa forma” d’art: el seu i el meu, que considero punk. Sto* disegnando!!! no és un projecte col·lectiu ni comissariat per ningú, sinó un projecte d’artista concebut per a la unió, la col·lectivitat i l’aliança, nascudes de la comunitat, i viceversa”.

Obres de Raffaele Sameraro i Daniele Serra.

El transeünt il·lustra aquest text amb algunes de les obres que es presenten en l’exposició Sto * disegnando!!!. 

[1] Els artistes presents en l’exposició Sto* disegnando!!! són els següents: 108, Andreco, Silvia Argiolas, Felipe Cardena, Jacopo Casadei, Diego Cinquegrana, Massimo Dalla Pola, Paolo De Biasi, Dem, Marco Demis, Pasquale De Sensi, Nicola Di Caprio, Angelo Di Dedda, Emiliano Di Mauro, Alessadro Di Pietro, Pierpaolo Febbo, Svitlana Grebenyuk, Agnese Guido, Massimo Gurnari, Leeza Hooper, Giacomo Iasilli, Maba, Luigi Massari, Silvia Mei, Yari Miele, Bartolomeo Migliore, Elena Monzo, Isabella Nazzari, Ozmo, Marco Pagliardi, Andrea Palamà, Federica Pamio, Simone Panzeri, Laurina Paperina, Emanuele Puzziello, Quadreria Romantico Seriale, Thomas Raimondi, Michael Rotondi, Laboratorio Saccardi, Patrizia Emma Scialpi, Raffaele Semeraro, Daniele Serra, Marcello Tedesco, Riccardo Zanotti i Luca Zedone Nespolon. 

La font de totes les imatges reproduïdes és la revista digital Artribune (www.artribune.com). 

Feu clic al damunt de cadascuna per ampliar-la. 

SUNS, Festival de cjançon in lenghe minoritarie

La Piazza San Giacomo d’Udine.
(Foto © Livia Comandini / Lestans)

El proper 28 d’agost tindrà lloc a la Piazza San Giacomo d’Udine (Friül, Itàlia) el festival de la cançó en llengües minoritàries SUNS, en el qual intervindran nou grups d’Àustria, Còrsega, Eslovènia, Itàlia i Suïssa.

Els dos grups guanyadors pels vots del públic i d’un jurat seran entre els 10 finalistes del tradicional Liet International, un festival que se celebrarà aquest any a Lorient (Bretanya) el 27 de novembre.

El grup Bališ, pertanyent

a la minoria eslovena del sud
de Caríntia (Àustria), un dels
participants en el festival SUNS.

En el web de SUNS podeu trobar més detalls (en friülès, anglès i italià) sobre el programa del festival, conèixer els grups participants i fins i tot escoltar algunes de les seves interpretacions i votar-los.

[Marginalia]: El pa a l’ull de la jerarquia vaticana

El transeünt, tot i que no és creient, sempre ha procurat ser respectuós amb els qui ho són, sobretot si tenen voluntat de diàleg i bona disposició per al debat, i fins i tot amb els crèduls i els qui, per tradició, es mantenen fidels a la pietas històrica, tan arrelada, sobretot, en el món rural. D’altra banda, des que va llançar a la blogosfera aquesta bitàcola, es va fer el propòsit de no tocar directament les sempre delicades qüestions polítiques, ni que sigui per consideració a la lògica i democràtica diversitat de criteris i tendències ideològiques dels seus lectors.

Ara, però, no pot estar-se de posar el crit al cel, després d’haver llegit l’insultant (i ben poc cristià) article de Claudio Toscani titulat “L'onnipotenza (presunta) del narratore” (‘La omnipotència (presumpta) del narrador’), amb motiu de la mort del literat i intel·lectual portugués José Saramago, publicada ahir, 19 de juny –tot i que amb data d’avui; en ser un diari vespertí, hi figura la data de l’endemà–, en L’Osservatore Romano, portaveu de la jerarquia vaticana, el qual, a més, presenta aquests lemes sota la capçalera: Unicuique suum. Non prevalebunt (‘A cadascú el que és seu’. ‘No prevaldran’ [es refereix a les Portes de l’Infern]). Uns lemes que, segons com s’interpretin, escauen força bé al fet que aquí es denuncia.

L’autor d’aquesta irreverent nota necrològica (que el deixa, evidentment, mutatis mutandis, a l’alçada que posa ell el personatge que critica), després de fer un repàs a l’obra de Saramago, acaba dient (traducció del transeünt): “És fèrtil, en tot cas, el descens creatiu que ha precedit la seva desaparició: des de l’itinerant caravana del Viatge de l’elefant (2009), pintoresc, humorístic i ‘peripatètic’, fins a l’inacceptable Caín (2010), una novel·la-assaig sobre la injustícia de Déu en què fa una paròdica antilectura bíblica, i ja no parlem d’altres títols que caldria destacar, en honor a la veritat, però gairebé sempre per a la polèmica o per pretext. / Saramago ha estat, per tant, un home i un intel·lectual sense cap admissió metafísica, ancorat fins al final en la seva arrogant confiança en el materialisme històric, àlies marxisme. Autosituant-se lúcidament al costat de la zitzània en l’evangèlic camp de blat, es declarava insomne només de pensar en les croades, o en la inquisició, tot oblidant el record dels gulags, de les ‘purgues’, dels genocidis, dels samizdat culturals i religiosos”.

És curiós que al senyor Toscani li sàpigui greu que les croades o la Santa Inquisició li traguessin el son a José Saramago i, en canvi, s’oblidés dels genocidis i dels samizdat culturals i religiosos. ¿Rememorem les lectures que ha fet l’Església catòlica romana del Gulag, de les purgues comunistes, de les persecucions religioses (sobretot d’eclesiàstics catòlics), “oblidant” els seus propis actes de tortura i els seus genocidis? ¿Cal recordar el tan predicat respecte als difunts (encara que hagin estat criminals, com és el cas dels generals Franco i Pinochet, per exemple) que proposa el cristianisme com a acte de caritat? ¿O potser les paraules que, segons la tradició, pronuncià Jesús en el famós Sermó de la Muntanya (Mat. 5:1; 7:28): “Estimeu els vostres enemics, beneïu aquells que us maleeixen, feu el bé a aquells que us detesten i pregueu per als qui us ultratgen i us persegueixen. [...] No jutgeu i no sereu jutjats, perdoneu i sereu perdonats”? ¿Quant temps fa que el senyor Toscani no repassa els Evangelis? L’odi que traspua l’autor d’aquest article no diu gens de la seva (suposada, és clar) caritat cristiana. I el fet que aquest text (suposadament) necrològic hagi aparegut en el periòdic oficial (encara que en diguin “oficiós”) de la jerarquia vaticana respon a un desig inequívoc de “condemnar in aeternis” el premi Nobel portugués.

El mateix dia que figura en la data de l’edició de L’Osservatore Romano on es maltracta d’aquesta manera un home, la premsa internacional es fa ressò d’una altra notícia relacionada amb la jerarquia catòlica: la Fiscalia de la ciutat italiana de Perusa acusa el cardenal Crescenzio Sepe (un príncep de l’Església!), arquebisbe de Nàpols i prefecte de la Congregació Propaganda Fide –una institució dedicada, segons sembla, a l'evangelització dels pobles, molt sanejada econòmicament– entre els anys 2001 i 2006, de corrupció, en connivència amb Pietro Lunardi, que aleshores era ministre italià de Transports en el govern del pietós i benvolgut fill de l’Església Silvio Berlusconi. “Pecat” que s’inscriu en l’escàndol de la Protecció Civil italiana, que “afecta sobre todo a la mayoría de centro derecha y se entremezcla, con el olor clásico de los mejores misterios made in Italy, con los servicios secretos, la mafia y el Vaticano” (El País, 14 de maig de 2010, el mateix diari madrileny que en la seva edició d’avui defineix l’atac denigrador de Claudio Toscani de “condena de un tono casi sarcástico, que suena casi a celebración por la muerte de uno de los intelectuales que más lúcidamente ha condenado los abusos cometidos en nombre de la religión y la hipocresía y contradicciones de la Iglesia de Roma”.

La jerarquia catòlica, immersa en la seva pròpia brutícia, encapçalada per un pontífex sense carisma que demana perdó a contracor pels escàndols protagonitzats pels seus propis pastors i “evangelitzadors”, hauria, si més no, de mantenir la boca tancada, perquè les seves pròpies contradiccions (és a dir, els actes i les paraules que contradiuen l’esperit evangèlic que predica) la poden esquitxar encara més. Els insults al ciutadà José Saramago perquè es manifestà com un enemic de certes creences posen de manifest l’evident “descens” de la institució vaticana cap als seus inferns particulars.


El transeünt, aquesta vegada, no ha pogut callar tenint en compte una altra evidència: en l’actitud humana i generosa de José Saramago, al marge de la seva obra literària, era més present, malgrat tot, l’esperit evangèlic que en la foscor de les intricades cambres vaticanes, de les seves tenebres seculars. Tenen pa a l’ull, reverendíssims senyors!

Fotografies:
- A dalt, moneda de 2 euros posada en circulació per l'Estat de la Ciutat del Vaticà l'any 2007.
- La imatge de José Saramago, publicada al Diario de León el 19 de juny de 2010, és © de Leo La Valle.

[Marginalia]: Minúscula publica en català

En la zona portuària de Trieste.

L’Editorial Minúscula, que durant els deu darrers anys ens ha ofert magnífiques dosis de bona literatura en petit format traduïda al castellà, ha inaugurat la primera col·lecció de llibres en català: “Microclimes”. I ha triat, per a aquest lliurament inicial, dos títols ben significatius del seu catàleg: Verd aigua (Verde acqua), de Marisa Madieri (Fiume, avui Rijeka, Croàcia, 1938 – Trieste, 1996), amb un postfaci del qui va ser el seu marit, Claudio Magris, en traducció de Marta Hernández Pibernat, i L’illa (L’isola), de Giani Stuparich (Trieste, 1891 – Roma, 1961), en traducció d’Anna Casassas Figueras.

El transeünt es congratula per aquesta agradable novetat i recomana, sense cap mena de dubte, la lectura d’aquests llibres.

Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).

Flaixos: Civitavecchia

Uns quants centímetres més per aparcar?

Civitavecchia és una ciutat italiana d’uns 52.000 habitants, a la vora de la mar Tirrena, que pertany administrativament a la província de Roma, en el Laci, i és, de fet, el port de la capital italiana, distant uns 65 quilòmetres.

D’origen etrusc, els romans l’anomenaren Centumcellae, però els seus pobladors li van donar el nom de Civitas Vetula quan la van reconstruir, en el segle IX, després que fos atacada i saquejada pels pirates nord-africans. Des d’aleshores i fins a la unificació d’Itàlia (1870) formà part dels Estats Pontificis, i obtingué la categoria de ciutat l’any 1693.

Destruïda pels bombardeigs aliats durant la segona guerra mundial i reconstruïda després del conflicte bèl·lic, Civitavecchia conserva escasses restes del seu passat, entre les quals destaca, sens dubte, el Forte Michelangelo, bastit entre els anys 1508 i 1537 a la zona portuària; segons la tradició (no confirmada), la torrassa principal va ser projectada pel polifacètic Miquel Àngel (el cèlebre escultor, pintor, arquitecte i poeta renaixentista Michelangelo Buonarroti, 1475-1564). També es conserven alguns panys de les muralles medievals i diverses esglésies, entre les quals destaca la catedral barroca de Sant Francesc, encarada al mar, que es va acabar de construir l’any 1782; devastada pels bombardeigs del 1943, fou reconstruïda l’any 1950.

L’escriptor Stendhal (Marie-Henri Beyle) fou cònsol de França a Civitavecchia durant un breu període de la seva vida, en la dècada de 1830.

L’activitat econòmica de Civitavecchia gira al voltant del seu important port comercial i de viatgers, i de dues polèmiques centrals termoelèctriques. Alguns barris de la ciutat, sobretot els més allunyats del front marítim, es van degradar força durant el darrer terç del segle XX.

Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).

La monetització de l’art

No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora, Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.

Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)
- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).