En l’Europa occidental, els canvis d’horari en passar d’un país a un altre reclamen poques vegades la nostra atenció. De fet, en aquesta part del continent només quatre estats es diferencien dels altres pel que fa a l’hora: Portugal, el Regne Unit, Irlanda i Islàndia.
Els 24 fusos horaris en què es va dividir el planisferi s’establiren l’any 1928 a partir del meridià de Greenwich per determinar l’UTC/GMT (Universal Time Coordinated / Greenwich Mean Time), anomenat també “temps civil” i conegut en el món de l’aviació com a “hora Zulu”. Més tard s’establiria el CET (Central European Time, que és el vigent al nostre país), equivalent a UTC+1 (UTC+2 a l’estiu). El transeünt, que quan s’ha mogut per les terres europees ha hagut de modificar sovint l’hora del seu rellotge, s’ha sentit atret sempre pels fusos horaris, que són, de fet, les fronteres del temps. I aquesta curiositat se li ha tornat a despertar ara, quan el dirigent rus Dmitri Medvèdev ha fet una proposta revolucionària: reduir a quatre les onze franges horàries en què es divideix actualment el territori de la Federació Russa, “per raons d’eficiència i per estalviar en tecnologia”, segons les seves paraules.
(Font: © BBC.)Efectivament, com es pot veure en aquest mapa, entre l’oblast de Kaliningrad, a la vora del mar Bàltic, fronterer amb Polònia i Lituània, i l’extrem més oriental de la Rússia asiàtica, en l’oceà Pacífic, hi ha una diferència de deu hores, la qual cosa provoca problemes en un país tan extens. Quan a Moscou són les 12 del migdia, a la península de Kamtxatka ja són les 9 del vespre, i a Kaliningrad, només les 11 del matí.
La idea de dividir el territori rus en quatre franges horàries la justifica Guennadi Lazàrev, un eminent professor de Vladivostok, tot al·legant que d’això se’n derivarien molts avantatges pràctics. Assegura, d’altra banda, que l’extrem orient rus manté dues hores de diferència amb el que ell anomena “l’hora biològica correcta”. La seva proposta consisteix a establir únicament les zones horàries de Kaliningrad, Moscou, els Urals i Sibèria (que inclouria també l’extrem orient de la Federació); el canvi, segons ell, s’hauria de fer gradualment perquè la gent s’hi acostumés.
Aquesta quarta zona proposada pel professor Lazàrev seria vastíssima, però si es té en compte que tota la Xina funciona a l’hora de Pequín des del setembre de 1949, sense cap problema aparent, vol dir que des del punt de vista del científic la proposta tindria sentit. Ara per ara, quan a Vladivostok són les 12 del migdia, a l’altra banda de la frontera, a la Xina (és a dir, a poquíssims quilòmetres) són les 10 del matí, i a Tòquio, les 11, tot i que la capital japonesa és més de 1000 quilòmetres a l’est de la ciutat russa.
Les cinc zones horàries en què estava dividida la Xina des del 1912 fins al 1949(© Alan Mak, Wikipedia).
El periodista nord-americà Clifford J. Levy recull al New York Times unes quantes opinions de ciutadans russos de les regions orientals de la Federació. Iekaterina Degtiareva, que viu a Novosibirsk, la ciutat més gran de Sibèria, pensa, per exemple, que abans de prendre cap decisió les autoritats haurien d’enfocar la qüestió, precisament, des del punt de vista biològic, però no en el sentit que diu el professor Lazàrev, i es pregunta com afectaria aquest canvi horari la salut de les persones. D’altra banda, també a Novosibirsk, Elia Kabànov, director d’una agència de relacions públiques, un home clarament més conservador, assegura que la divisió en onze fusos horaris “és un tret captivador de Rússia, és part de la nostra idea nacional”.
Els habitants de l’extrem orient rus, però, són mes realistes. Vadim Vodianitski, propietari d’una fàbrica de conserves de peix a Vladivostok, diu que la situació actual és insostenible: “A Moscou els molesta que jo no agafi el telèfon de matinada”, diu, i afegeix que, a sobre, el tracten de gandul perquè, segons els seus clients moscovites, “ja són hores d’estar treballant”... Aquesta “idea nacional” de la gran Rússia a què es refereix Kebànov (que viu molt més a prop de Moscou que no Vodianitski) no sembla, doncs, que coincideixi gaire amb la informació que tenen alguns de les grans diferències horàries que hi ha en el país on viuen.
Si ens fixem en la divisió horària actual damunt d’un planisferi, comprovarem a primer cop d’ull que les fronteres horàries han estat establertes per raons polítiques i no pas geogràfiques. Només alguns estats molt extensos tenen fronteres horàries interiors: el Canadà (6 franges horàries), els Estats Units (6 franges, contant-hi Alaska i les illes Hawaii), Mèxic (3 franges), el Brasil (5 franges), Indonèsia (4 franges) i Austràlia (5 franges). A aquests cal afegir alguns casos peculiars: el d’Espanya, on les illes Canàries són en un fus diferent (tots hem sentit allò d’"una hora menos en Canarias”); les Açores respecte de Portugal; l’arxipèlag de les Fèroe respecte de Dinamarca; l’illa de Pasqua (Rapa Nui) respecte de Xile; les illes Galápagos respecte de l’Equador, i poca cosa més.Tanmateix, el salt horari de 60 minuts té excepcions curioses: en països com ara l’Iran, l’Índia, Myanmar i les illes d’Andaban i Nicobar la diferència horària respecte dels estats veïns és només de mitja hora, i el mateix passa amb les franges centrals d’Austràlia: de fet, la diferència horària entre la costa oriental i l’occidental de la gran illa oceànica és de 3 hores, tot havent-hi 5 franges. Al Nepal el cas és encara més complex, ja que en el país de l’Himàlaia la diferència és de 45 minuts! A aquesta excepcionalitat es va afegir l’any 2007 la decisió de Veneçuela d’endarrerir els rellotges mitja hora, ja que segons el seu president, Hugo Chávez, fer que el sol sortís mitja hora abans faria augmentar la productivitat del país (són pocs els mapes de fusos horaris que recullen aquesta “novetat”). La decisió de Chávez va ser molt criticada, i l’oposició política el va acusar de prepotència i de “voler fer veure al poble que el poder té fins i tot el control sobre la naturalesa”.
La “política horària” té també algunes paradoxes: si mai travesseu el riu Miño, per exemple, des de Tui, a Galícia, fins a la localitat portuguesa de Valença do Minho –cosa que es pot fer a peu en molt pocs minuts per la vorera per a vianants del pont ferroviari–, haureu d’endarrerir el rellotge, encara que us hagueu traslladat mínimament de nord a sud. El mateix us passarà si “baixeu” de Bolívia o el Paraguai a l’Argentina, o de Macedònia a Grècia.
Les fronteres polítiques, com es veu, no és limiten al territori i a les “aigües nacionals”, sinó que existeixen també en una cosa tan fugissera com és el temps. Per si de cas, quan passeu d’un país a un altre, demaneu quina hora és si no voleu perdre (o esperar llargament) un mitjà de transport que hagueu d’agafar després. I compte!: això és vàlid també per als aeroports.
Fotografia de dalt: Rellotge de la Torre dei Lamberti, a Verona, Itàlia
(© Albert Lázaro-Tinaut).
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.
Entrades
