Flaixos: “Els músics de Bremen” a Riga

El monument als Músics de Bremen (Brēmenes muzikanti),
de l’escultora Krista Baumgaertel, darrere de l’església
de Sant Pere, a Riga. (© Albert Lázaro-Tinaut)

Els músics de Bremen (Die Bremer Stadtmusikanten) és un cèlebre conte tradicional alemany, concretament de la Baixa Saxònia, recollit pels germans Karl i Wilhelm Grimm en la segona edició dels seus Kinder- und Hausmärchen (‘Contes per a la infància i la llar’, 1819). En els països de llengua alemanya, i després arreu del món, aquesta història d’animals va tenir molt èxit (podeu llegir-ne una versió resumida aquí), i moltíssims il·lustradors n’han representat els protagonistes (un ase, un gos, un gat i un gall) en nombrosos llibres i revistes infantils.

Curiosament, a la capital de Letònia, Riga, trobem un monument –anomenat, en letó, Brēmenes muzikanti–, que representa la manera com es mostren tradicionalment aquests quatre animals. L’explicació de la presència d’aquest monument és senzilla: Riga fou fundada l’any 1201 per un alt eclesiàstic procedent de Bremen, Albrecht (Albert) von Buxthoeven (Bexhövede, Baixa Saxònia, 1165 - Riga, 1229), que fou el primer bisbe de Livònia i que l’any següent fundà també l’orde militar dels Fratres militiae Christi, més coneguts com a Germans de l'Espasa o Cavallers Portaespases, els quals van ser decisius en les anomenades Croades del Nord per a la cristianització dels pobles pagans del Bàltic oriental.

El monument que hi trobem al nucli medieval de Riga (Vecrīga), a tocar de l’absis de l’església de Sant Pere, obra de l’escultora Krista Baumgaertel, fou un regal que la ciutat de Bremen va fer, l’any 1990, a la comunitat wesfaliana que agermana la capital letona amb la ciutat alemanya d’Ense (Westfàlia del Nord).

El monument dedicat a Die Bremer
Stadtmusikanten, situat a la vora
de l’Ajuntament de la ciutat alemanya
de Bremen i inaugurat l'any 1953.
És obra del escultor Gerhard Marcks.
(© Magnus Manske, 2004)

Aquesta història tradicional ha donat lloc a moltes interpretacions artístiques, no únicament obres d’il·lustradors de contes, com el transeünt ha explicat, sinó també d’escultors (aquesta de Riga n’és un exemple, i ho és també l’escultura de l’alemany Gerhard Marcks que es va inaugurar a la ciutat de Bremen l’any 1953) i de dibuixants de còmics, músics, autors teatrals (l’any 1977, el polifacètic cantant i escriptor brasiler Chico Buarque s’hi va inspirar per escriure i musicar Os santimbancos; també se n’han fet adaptacions traslladades als nostres temps, com ara una ambientada en els Balcans en guerra, presentada al Theater Laboratorium d’Oldenburg).

Els quatre animals protagonistes
del conte Els músics de Bremen,
segons una il·lustració de Roser
Capdevila per a una història
de Les tres bessones (caràtula
d'un DVD de Cromosoma, 2005).





Els animals dels Músics de Bremen, però, han estat especialment protagonistes de pel·lícules d’animació i sèries televisives: l’any 1994, per exemple, un dels capítols de la sèrie Les tres bessones, realitzada per la il·lustradora Roser Capdevila i produïda per Cromosoma per a la Televisió de Catalunya, recollia aquest conte. Al Japó, la història s’ha inclòs fins i tot en una sèrie d’estil anime!

Post scriptum. Una parlant livoniana centenària… al Canadà

El transeünt, quan va parlar dels livonians en aquesta bitàcola, pel gener d’aquest any (vegeu Līvõd rānda), va dir que el darrer parlant de la llengua, Viktor Berthold, havia mort el 28 de febrer de 2009. Però vet aquí que ara el sorprèn una notícia apareguda el proppassat 19 de març en la publicació estoniana Fenno-Ugria Asutus, signada per Tapio Mäkeläinen*, en la qual s’informa que la senyora Grizelda Kristiņa (nascuda Berthold), que parla la seva llengua materna, el livonià, acaba de fer 100 anys en la localitat de Campbellville, a uns 50 quilòmetres al sud-oest de Toronto (Ontario), on viu des que es va establir al Canadà l’any 1951.

Grizelda Kristiņa, cosina de Viktor Berthold, va néixer a la Līvõd rānda (nord de Curlàndia, Letònia), concretament a la granja de Zūonkõ, en el llogarret de Vaide (a 12 km d’Irē [Mazirbe], on després va anar a escola), el 20 de març de 1910. Entre els anys 1930 i 1933 (és a dir, quan Letònia era una república independent) va estudiar a la Universitat de Lahti i l’Institut-llar de Orimattila (Finlàndia) gràcies al suport d’una organització ugrofinesa, que va seleccionar els joves livonians més ben formats per oferir-los aquesta oportunitat (cal dir que la solidaritat entre els pobles ugrofinesos ha estat sempre envejable, i encara ho és).

L’any 1944, quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, fugí amb el seu marit i la seva filleta Sarmite, de quatre mesos, a Suècia, i el 1951 s’establiren tots tres al Canadà, on s’havien constituït diverses comunitats d’exiliats bàltics al voltant de la ciutat de Toronto.

Grizelda Kristiņa no tan sols va mantenir viva la flama de la cultura i la llengua livonianes, sinó que, a més, l’any 2008 encara va tenir forces, malgrat la seva edat, per publicar un CD en livonià, Līvõ kel, en el qual dicta els capítols d’un manual de llengua livoniana amb el mateix títol publicat l’any 2000, també al Canadà, per Kersti Boiko. El més interessant d’aquest CD, però, és poder sentir la fonètica de la llengua amb la veu d’aquesta senyora tan eixerida.

Notícies com la que comenta ara el transeünt permeten mantenir l’esperança que la llengua dels livonians, tot i que actualment no es parli fora de l’àmbit d’algunes –escasses– famílies, no caurà en l’oblit. La pèrdua definitiva d’una llengua, encara que sigui petita, representa sempre un empobriment de la cultura universal.

Felicitats pels seus cent anys de vida profitosa, senyora Kristiņa!

* Tapio Mäkeläinen és un conegut finougrista finlandès, casat amb una letona i molt interessat per la cultura estoniana. De fet, aquesta informació la va obtenir d’un article més extens, signat per Baiba Šuvcāne i publicat al portal Livones.lv: “Grizelda Kristiņa svin 100 gadu jubileju”. El transeünt s’ha basat també en aquest article i s'ha permès de corregir algunes inexactituds del de Mäkeläinen.

Agraïments: Linda Järve i Jüri Talvet.

Font de la fotografia de la senyora Kristiņa: livones.lv.

Espriu en el Bàltic

El 22 de febrer d’enguany es commemorava el 25è aniversari de la mort a Barcelona del poeta Salvador Espriu, a l’edat de 72 anys. El transeünt, que és una persona una mica singular i, diguem-ne, heterodoxa (en el sentit laic de la paraula, és clar), que no celebra ni els seus propis aniversaris (més aviat els lamenta, com deia l’entranyable escriptor granadí Francisco Ayala quan ja era centenari), mai no ha entès gaire que s’haguessin d’honrar les persones en dates fixes, sobretot “rodones”, tot i que reconeix que, sovint, aquest és un preu que val la pena pagar per rescatar-les de l’oblit. Per tant, de vegades, se suma a aquests homenatges.

En el cas del poeta i dramaturg Salvador Espriu té motius per aprofitar aquesta commemoració, perquè els versos del poeta de Sinera, la seva mítica pàtria adoptiva, l’han acompanyat durant molts anys i han tingut una importància força significativa en la seva vida.

Ara vol retre-li el seu homenatge particular traslladant la seva veu al mon bàltic, on tres persones que tenen una estreta relació amb el transeünt van traduir-ne uns quants poemes.

De primer van ser el poeta i traductor Ain Kaalep (Tartu, 1926) i el també poeta, traductor i iberista Jüri Talvet (Pärnu, 1945) els qui van fer les primeres versions de la poesia de Salvador Espriu a l’estonià, i l’any 1977 van publicar la que, segurament, fou la primera antologia del poeta de Santa Coloma de Farners editada fora de l’Estat espanyol en forma de llibre, amb el títol Labürindi lõpp (‘Final del laberint’). [1] Dinou poemes d’aquesta antologia es recollirien l’any 1994 en una edició bilingüe, il·lustrada amb uns gravats, inspirats pels versos d’Espriu, de l’artista estonià Lembit Karu, que va publicar el Comissionat per a Actuacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya. [2]

D’altra banda, el també poeta, traductor i romanista letó Leons Briedis (Madona, 1949) publicà l’any 2002 una altra extensa antologia de la poesia de Salvador Espriu, Dārzs ar pieciem kokiem (‘El jardí dels cinc arbres’) [3] amb els diners que aconseguí de la Institució de les Lletres Catalanes, segons que explicà al transeünt durant una trobada a Riga, després d’abordar “indiscretament” el president Jordi Pujol quan va anar en visita oficial a Letònia, i exposar-li el seu projecte.

L’homenatge que el transeünt vol fer a Salvador Espriu consisteix, precisament, en aplegar en aquesta bitàcola les versions estoniana i letona d’un dels seus poemes. Es tracta del poema II de Cementiri de Sinera (1946). Aquí el teniu:


Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.


Sinera kalmistu, II

Isamaa oh kui väike
kalmistumüüri ümber!
On too meri, Sinera,
viinamäed, männitukad,
jäärakutolm. Vaid pilve
uitliku varju poole,
igimöödunud aja
raugete mälestuste
poole hoiab mu süda.

Versió estoniana d’Ain Kaalep


Sineras kapsēta, II

Cik maza dzimtene
ieskauj Sineru!
Ši jūra, Sinera,
priežu un vinkalnu nogāzes,
gravu putekļi. Nemilu neko,
vienīgi klistoša
mākoņa ēnu
un dienu gauso piemiņu,
kuras jau zuclušas uz visiem laikiem.

Versió letona de Leons Briedis


[1] Salvador Espriu: Labürindi lõpp. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Perioodika, Tallinn, 1977, dins la popular col·lecció “Loomingu” (amb una tirada de... 22.000 exemplars!).
[2] Mere ääres mul oli kodu... / Ran de la mar tenia una casa... Dinou poemes de Sanvador Espriu amb deu il·lustracions de Lembit Karu. Versions d’Ain Kaalep i Jüri Talvet. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994. Recull a cura de Joan-Francesc Ainaud i Escudero i Albert Lázaro-Tinaut. Amb presentacions del President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i del President de la República d’Estònia, Lennart Meri, i un prefaci de Jüri Talvet.
[3] Salvador Espriu: Dārzs ar pieciem kokiem. Versions de Leons Briedis. Minerva, Rīga, 2002. Amb una introducció (“Mits par Sineru”) de Leons Briedis.

Fotografies, de dalt a baix:
- El cementiri d’Arenys de Mar (cementiri de Sinera). (Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
- Ain Kaalep a Elva l’any 2005. (Fotografia © Jüri Talvet)
- Jüri Talvet a Tartu l’any 2009. (Fotografia © Albert Lázaro-Tinaut)
- Leons Briedis a Riga l’any 2000. (Fotografia © Toms Grīnbergs)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Līvõd rānda

L’anomenada Costa dels Livonians (Līvõd rānda en llengua livoniana, Lībiešu krasts en letó), en el litoral septentrional de Curlàndia (Letònia), és el darrer refugi d’un poble finoúgric que durant molts segles va estar establert en la regió bàltica, des de la meitat sud de l’actual Estònia fins a la desembocadura del riu Daugava (Dvina Occidental), és a dir, fins on actualment hi ha la capital letona, Riga, fundada l’any 1201. Livònia, de fet, fins a la primera guerra mundial fou una de les províncies bàltiques de l’Imperi rus, tot i que el primigeni poble livonià ja era molt reduït en el segle XIX –es calcula que aleshores parlaven la llengua unes 2300 persones, quan al segle XIII, abans de la cristianització, havien estat més de 30.000– i s’havia assentat en uns quants llogarrets a l’oest del seu territori històric, és a dir, a les costes del nord de Curlàndia.

Localització de la Costa dels Livonians. (Font del mapa: Toivo Vuorela, The Fenno-Ugric Peoples.)











Restes d'instal·lacions militars soviètiques prop d'Irē.
A sota, un búnquer enmig del bosc, prop de Kuoštrõg.

Els livonians, tal com els coneixem actualment, van ser fins a la segona guerra mundial un poble de pescadors, obligat a abandonar la pesca quan les repúbliques bàltiques foren annexionades per la Unió Soviètica, l’any 1944, i la costa esdevingué territori fronterer clos; fins i tot s’instal·là enmig de la Līvõd rānda una base militar. Aquesta situació acabà amb els mitjans de vida del reduït poble livonià i l’ha dut, pràcticament, a l’extinció, assimilat a la població letona o bé emigrat, tant a la ciutat de Riga (allà els livonians tenen també un centre cultural) com a l’estranger, especialment als Estats Units (on, paradoxalment, la llengua livoniana és més present que en qualsevol altre lloc, encara que sigui d’una manera testimonial).

De fet, l’exònim livonià és aliè al propi poble, que en el seu assentament a Curlàndia s’autoanomenava randalist (‘habitants de la costa’) o bé, senzillament, kalamied (‘pescadors’). Actualment, però, han adoptat l’etnònim līvdi. La denominació livonià apareix en el segle XII, concretament en la Primera Crònica Russa (Повесть временных лет, ‘crònica dels temps passats’), més coneguda com a Crònica de Nèstor, que es refereix als antics pobladors de la futura Livònia com a livy (ливы). Però molt abans, l’any 79 –el de l'erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia–, l’erudit llatí Plini el Jove ja mencionava els levioni, referint-se amb tota probabilitat a aquest poble del Bàltic.

Una típica casa livoniana a Kuoštrõg.





El transeünt, encuriosit per aquesta exigua minoria, va recórrer les seves terres, molt poc poblades, durant la primera meitat del mes de setembre de 2009, i va constatar que, malauradament, el poble livonià és més testimonial que present: va saber que el darrer parlant autòcton “actiu”, Viktor Berthold (que havia après la llengua a l’escola durant la Primera República de Letònia) havia mort sis mesos abans, el 28 de febrer del mateix any.















L'edifici i la sala d'actes de la Līvõd Rovkuodā, a Irē.













Tanmateix, la cultura dels livonians no ha desaparegut del tot, i en la seva minúscula “capital”, Irē (Mazirbe, en letó) –un llogarret de poques cases i escasíssims habitants, amb una sola botiga que ven tot allò que és essencial, i on el transeünt es va allotjar en una confortable cabana del càmping Mazirbes Kalēji– s’alça l’edifici de la Līvõd Rovkuodā, el centre de la cultura livoniana, bastit l’any 1938 amb aportacions econòmiques dels tres estats de llengua finoúgrica: Estònia, Finlàndia i Hongria, i inaugurat oficialment el 6 d’agost de 1939 (vegeu en la imatge de l'esquerra la placa commemorativa, en finès, estonià i hongarès, respectivament). Es tracta d’un edifici sòlid de dos pisos que llueix la bandera livoniana damunt de la porta principal, on des de l’any 2000 es restablí la Societat Cultural Livoniana, creada l’any 1986 i hereva de la Unió de Livònia (Līvõd Īt) –de la qual, ara, ha reprès el nom–, que havia estat constituïda el 2 d’abril de 1923 amb la finalitat de mantenir vigent la llengua i la cultura livonianes. Aquest centre de cultura, amb la seva àmplia i lluminosa sala d’actes, manté una exposició permanent de fotografies que rememoren els bons temps de la comunitat, quan fins i tot recorria aquella costa una línia ferroviària de la qual no queda gairebé cap vestigi.














La bandera livoniana a la façana de la Līvõd Rovkuodā; concebuda per la Līvõd Īt, fou declarada oficial el 18 de novembre de 1923. En la imatge de la dreta (© Lauku ceļotājs, Riga) es pot comprovar el sentit dels colors d'aquesta bandera: el verd del bosc, el blanc de la platja (coberta de neu a l'hivern) i el blau del mar.

És molt important destacar la tasca de recuperació del folklore que han fet grups musicals, com ara els cors de la Unió Livoniana, creats l’estiu de 1922; el cor Līvlist, de Riga, i el grup Kāndla, de Ventspils (fotografia de l'esquerra [© Folklora.lv]), tots dos fundats l’any 1972, que ja en l’època soviètica van recuperar una part considerable del patrimoni musical livonià; la família Stalti; el grup estonià Tulli Lum (literalment, ‘neu calenta’), fundat el 1999 per la seva vocalista, la livoniana Julgi Stalte; i intèrprets com ara Marija Šaltjāre (1860-1930), Katrina Krasone ( 1890-1979); Hilda Grīva (1910-1984), una dona molt activa en diversos àmbits de la seva cultura; i Katrīne Zēberga, que han deixat enregistrades algunes cançons tradicionals (en l’arxiu folklòric estonià de Tartu [Eesti Rahvaluule Arhiiv] es conserva un material valuosíssim).

Velles imatges de l'exposició permanent que es pot veure a la Līvõd Rovkuodā.




Malgrat la precarietat en què es troba la cultura livoniana i el fet que la llengua ja no s’utilitzi en la vida quotidiana (tot i que es manté d’alguna manera, més passiva que no activa, en l’àmbit d’unes quantes famílies, les cases de les quals s’identifiquen per l’exhibició de la bandera: es calcula que a la comarca queden unes 180 persones que es consideren ètnicament livonianes i coneixen la llengua, la qual s’ensenya de nou en la petita escola d’Irē), en els darrers anys la parla dels livonians ha tingut una certa revifada gràcies, en bona part, a l’activitat de la Unió de Livònia, sostinguda bàsicament pel govern letó, que publica un almanac anual en llengua letona, organitza festes i trobades i promou el turisme: no en va la costa septentrional de Curlàndia té una de les platges més extenses d’Europa, de gairebé cent quilòmetres de longitud, que si no fos per les inclemències meteorològiques i les limitacions estatals podia haver esdevingut un centre balneari de primer ordre. Els livonians, d’altra banda, estan representats en el Parlament de Letònia per un diputat.

Pescadors a la platja d'Irē.

La llengua dels livonians, anomenada popularment rāndakēļ (‘llengua de la costa’) i, més formalment, līvõ kēļ (‘llengua livoniana’), pertany al grup meridional de les llengües baltofineses (de la família finoúgrica); té tres formes dialectals i és molt propera a l’estonià –un estret de menys de 40 km d’amplada, anomenat Irbes jūras šaurums en letó i Kura kurk en estonià, separa l’extrem meridional de l’illa estoniana de Saaremaa de les platges livonianes i, els pescadors d’una i altra banda han estat sempre en contacte–, tot i que en l’escriptura es barregen els signes diacrítics dels alfabets estonià i letó i que la influència d’aquesta darrera llengua és notable. Juntament amb el latgalià, parlat a l’est de Letònia, el livonià està reconegut per l’Oficina Letona de Llengües Minoritàries, que és una branca nacional de l’European Bureau for Lesser-Used Languages (EBLUL). La llengua livoniana s’ensenya actualment en universitats de Letònia, Estònia i Finlàndia.

L'església de Kūolka.

El transeünt es va moure amb els escasíssims mitjans de transport públic locals, a peu, amb bicicleta i fent autoestop per una bona part de la Līvõd rānda, recorrent les generoses platges on ara es practica la pesca esportiva, sobretot durant els caps de setmana; els magnífics boscos gairebé verges, que farien les delícies dels nostres boletaires i aficionats a la botànica, d’una riquesa vegetal i faunística excepcional –malgrat el persistent atac massiu dels mosquits, sobretot al tombant de la tarda!–, i també alguns altres llogarrets amagats entre la vegetació: Kuoštrõg (Košrags, en letó), Pitrõg (Pitrags), Kūolka (Kolka, la localitat més poblada, a l’extrem oriental de la costa, encarada al golf de Riga, on hi ha fins i tot una factoria de conserves de peix)... Tot l’àrea de la Līvõd rānda es troba integrada dins el parc natural de Slītere, una zona protegida i molt ben conservada. La normativa oficial per a la preservació de l’indret arriba fins i tot a la prohibició d’establir-hi hotels, restaurants o centres de lleure: només els càmpings i algunes cases d’hostes permeten allotjar-s’hi.

Pel camí entre Irē i Kuoštrõg.

Per si voleu trobar més informació sobre els livonians, el transeünt us deixa aquests enllaços:

- Les Lives (http://www.adefo.org/live.html), en francès.
- Liv Culture (http://www.nba.fi/liivilaiset/English/AEnglish.html), en livonià, letó, anglès i finès.
- Livones.lv (http://www.livones.lv/libiesi), en livonià, letó i anglès.
- Virtual Livonia (http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livonia.html), en livonià, letó i anglès.
- Sobre la llengua livoniana: http://homepage.mac.com/uldis/livonia/livlang.html (en anglès).


© de les imatges, si no se cita una altra font, Albert Lázaro-Tinaut.
Feu clic sobre les fotografies per ampliar-les.