Les llengües de l’antiga Iugoslàvia

L’estació d’autobusos de la part del barri de la Dobrinja, a Sarajevo,
pertanyent a la Republika Srpska. Tot i que a Bòsnia
no s’utilitzava l’alfabet ciril·lic, les autoritats de l’entitat
serbobosniana l’han imposat a l’ús la llengua.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El proppassat 4 de maig, el periodista Ramón Lobo publicava en el diari El País un article titulat “La herencia de Josip Broz Tito”, amb motiu del 30è aniversari de la mort a Ljubljana del cap de l’Estat iugoslau, l’home que fou capaç, utilitzant mètodes totalitaris “suaus”, d’aglutinar bona part dels eslaus del sud en una república federal socialista.

La figura del mariscal Tito ha estat molt controvertida dins l’àmbit iugoslau tant durant el seu mandat com, sobretot, després de la seva mort. Mentre que a Bosnia i en altres repúbliques de l'antiga Iugoslàvia es troba arreu el seu retrat, la Sèrbia del dirigent ultranacionalista Slobodan Milošević el va menysprear, tot i que ara sembla que ha estat “rehabilitat”, potser més per l’atracció turística de la seva figura (la casa on va viure, coneguda com a “Casa de les Flors”, és visita gairebé obligada a Belgrad) que no pas per convenciment polític.

Homenatge dels "iugonostàlgics" de Macedònia al mariscal Tito.

Una de les moltes qüestions que van intervenir en la fragmentació de l’espai iugoslau durant la dècada de 1990 va ser la llengua (tot i que el conflicte lingüístic és aparentment posterior). La llengua comuna oficial de la República Federal Socialista de Iugoslàvia era el serbocroat (srpskohrvatski [cрпскохрватски]) o croatoserbi (hrvatskosrpski), parlat a Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro, tot que també eren oficials i d’ús en les respectives repúbliques l’eslovè i el macedònic, es reconeixia l’ús i l’ensenyament de l’albanès tant a Macedònia com a la província autònoma de Kosovo, i en una altra província autònoma, la Voïvodina, el de l’hongarès i el romanès, parlats per les minories que poblaven el nord de Sèrbia. Altres grups minoritaris més petits (gitanos, turcs, búlgars, eslovacs…) utilitzaven també les seves llengües sense gaires impediments.

Mapa ètnic de l'antiga Iugoslàvia establert l'any 1998.
(Feu clic per ampliar-lo)

Quan Iugoslàvia es va desmembrar i es van independitzar cadascuna de les repúbliques que formaven la federació (Eslovènia i Croàcia, el 25 de juny de 1991; Macedònia, el 8 de setembre de 1991; Bòsnia i Hercegovina, el 5 d’abril de 1992; Sèrbia, el 3 de juny de 2006, encara que conservant el nom de Iugoslàvia no havia proclamat la independència alhora que les altres repúbliques; Montenegro, el 6 de juny de 2006, separant-se de Sèrbia; i Kosovo, el 17 de febrer de 2008, tot i que la comunitat internacional no ha reconegut plenament aquesta independència) cada nova república va incloure en la seva Constitució la “llengua pròpia”, de manera que Croàcia només reconeix la oficialitat de la llengua croata, Sèrbia, la de la llengua sèrbia (escrita amb l’alfabet ciríl·lic), Bòsnia i Hercegovina, el bosnià, i Montenegro, el montenegrí, pel que fa a les repúbliques que s’expressaven en la llengua comuna dita serbocroata. Evidentment, Kosovo va imposar la llengua albanesa, que també és cooficial en una part de Macedònia.

Per cenyir-nos a l’àmbit d’aquesta llengua comuna de quatre dels Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia, convé recordar que, des del punt de vista de la lingüística es tracta d’una sola llengua amb les corresponents variants dialectals o, si volem, modalitats. En aquest sentit és molt interessant llegir l’opinió de l’eminent lingüista Ranko Bugarski, professor de Filologia a la Universitat de Belgrad, en una llarga entrevista (llegiu-la aquí traduïda al català) publicada el 6 de setembre de 2007 en el diari independent croat Feral Tribune (que es publicava a Split i que, malauradament, va haver de plegar el juny de 2008 per raons econòmiques). Les explicacions del professor Bugarski són clares i explícites, i estalvien al transeünt haver de fer una llarguíssima dissertació (podeu llegir aquí un altre interessant article del professor Bugarski en castellà, “Lengua, nacionalismo y la desintegración de Yugoslavia”; d’altra banda, el transeünt no és el primer blogaire que presenta aquesta qüestió: fa a penes dos mesos la tractava en Josep M. Garcia en el seu blog).

L'escriptor i polític croat
Ljudevit Gaj (1809-1872).

Si ens remuntem a la història del serbocroat com a llengua, hem de referir-nos a l’acord a què van arribar lingüistes croats i serbis a Viena l’any 1850 –en el context dels moviments d’emancipació nacional de tots dos pobles– per establir la variant dialectal novo-štokavski de la Hercegovina oriental com a base del llenguatge literari comú de Croàcia i Sèrbia. Entre els prohoms que van participar activament en la fixació d'aquesta llengua comuna cal esmentar dos noms: el del lingüista, escriptor i polític croat d’origen germano-eslovac Ljudevit Gaj (1809-1872) –el qual ja havia publicat a Buda, l’any 1830, un Kratka osnova horvatsko-slavenskog pravopisanja (‘Breviari d’ortografia croato-eslava’), basat en el model d’un altre croat, Pavao Ritter Vitezović (1652-1713) per a l’establiment de l’ortografia txeca–, promotor del Moviment dels Il·liris, que aspirava a la formació d’un Estat únic per als eslaus del sud, i el de l’escriptor, folklorista i lingüista serbi Vuk Stefanović Karadžić (Вук Стефановић Караџић, 1787-1864), que va participar activament en la lluita del serbis contra els geníssers otomans al començament del segle XIX i es va fer famós per un senzill principi lingüístic: “пиши како говориш” (‘escriu com parles’), un lema que influí notablement en la reforma de la llengua literària dels serbis, que fins aleshores es basava en les normes de l’antic eslau o eslavònic utilitzat per la litúrgia ortodoxa.

L'escriptor i lingüista serbi
Vuk Stefanović Karadžić (1787-1864).

L’acord de mitjan segle XIX va ser ratificat a la darreria de la dècada de 1950 per filòlegs dels dos mateixos països a Novi Sad i en va sortir la publicació, l’any 1960, per part de les institucions culturals i científiques més respectades en totes dues repúbliques, la Matica hrvatska i Matica srpska, de la Pravopis hrvatskosrpskog književnog jezika s pravopisnim rječnikom o Pravopis srpskohrvatskog književnog jezika sa pravopisnim rečnikom (una ortografia de l'idioma literari serbocroat o croatoserbi).

Coberta de l’edició publicada
a Belgrad per la Matica srpska
(en caracters ciríl·lics) de
la Pravopis srpskohrvatskog
jezika (‘Ortografia de la llengua
serbocroata’), l’any 1960.

La pretesa divisió de la llengua comuna en quatre llengües suposadament diferenciades (el professor Bugarski s’explica molt mé en aquest sentit en l’entrevista esmentada abans) té paral·lelismes en altres llengües, com ara el català i les seves variants més importants (la valenciana i la mallorquina, sobretot), i fins i tot en llengües molt més petites, com és el cas de l’estonià amb les seves dues grans variants, la septentrional, eesti keel (en la qual es basa la llengua oficial) i la meridional, o llengua de Võru (võro kiil), que té fins i tot una institució pròpia per a la seva preservació i promoció, el Võro Instituut.

Contràriament, grans llengües com l’anglès, el francès i el castellà no pateixen aquestes tendències, de manera que difícilment un australià, un sud-africà anglòfon o un canadenc dirà que no parla anglès, ni un cubà, un argentí o un xilè, que no parlen espanyol (tot i l'estranya i paradoxal persistència de la majoria dels editors francesos a indicar en els llibres traduit de l’argentin o traduit du péruvien, per exemple).

Respecte de l’article de Ramon Lobo al qual feia referència el transeünt al començament d’aquest article, cal dir que el 21 del mateix mes de maig l’ambaixador de la República de Croàcia en el Regne d’Espanya, senyor Neven Pelicarić, publicà una rèplica en el mateix diari tot manifestant, entre altres coses, que el paper del president comunista i mariscal, el croata Josip Broz Tito, en el segle XX “és objecte d’investigacions i historiadors”, i després de deixar clar que la iniciativa de les guerres de lugoslàvia fou sempre dels serbis (cosa en la qual, matitzant una mica, té raó), afirma el següent respecte de la llengua:

El idioma croata nunca ha sido serbio, así como el serbio nunca ha sido croata. Si dos interlocutores se entienden mutuamente, eso no quiere decir que hablen el mismo idioma. El ex Estado yugoslavo, en sus dos encarnaciones (la monárquica, desde el 1918 hasta el 1941, y la comunista, del 1945 hasta el 1991) intentó instaurar la dominación de Belgrado borrando las huellas de la lengua croata. El pueblo croata unificadamente luchó para proteger su lengua, su identidad y su cultura ante la hegemonía oriental. Así mismo, hay que destacar que la abreviación lingüística "hrv" para la lengua croata está en el uso internacional desde el 1 de septiembre de 2008, y conforme al estándar ISO 639-2 y las regulaciones de la Biblioteca del Congreso de Estados Unidos. La próxima lengua oficial de la Unión Europea será el croata.

O al senyor ambaixador no li interessa gaire recordar la història (dit això amb tot el respecte diplomàtic), o potser el transeünt desconeix la “lletra petita” dels acords lingüístics al quals s’ha referit. A partir d’aquí, deixa que el lector tregui les seves conclusions i, si li sembla oportú, opini en la secció de comentaris.

Feu clic sobre les imatges per agrandir-les.

Les cicatrius de la guerra de Bòsnia

El 31 de març de 2010, el Parlament de la República de Sèrbia, clarament dividit, votà una resolució en la qual reconeix i condemna la massacre d’uns 8000 homes musulmans bosnians a Srebrenica el mes de juliol de 2005. El debat fou dur i llarg, durà més de dotze hores i demostrà que Sèrbia encara està dividida entre els qui intenten fer tot el possible per apropar el país a la Unió Europea (encapçalats per l’actual president de la República, Boris Tadić), i els qui s’obstinen a refugiar-se en la nostàlgia i es neguen a acceptar que Sèrbia ha perdut la batalla en tots els fronts. “Les dues ànimes de Sèrbia, l’europeista i modernitzadora i la nacionalista i atàvica, s’han enfrontat aquesta setmana en el Parlament de Belgrad”, es llegeix en l’editorial del diari El País del 2 de març. Els liberals pensen que aquesta resolució no és prou contundent, mentre que els nacionalistes, que van absentar-se a l’hora de les votacions, consideren que Sèrbia s’ha abaixat els pantalons vergonyosament i ha claudicat davant la resta del món. Aquests nacionalistes radicals, entre els quals encara hi ha una majoria que reivindica la Gran Sèrbia i la seva preponderància sobre els països veïns, són “l’altra Sèrbia”, la que va estar al costat de Slobodan Milošević, la que va permetre que Radovan Karadžić romangués amagat tants anys i la que impedeix que un altre criminal de guerra, serbobosnià com l’anterior, Ratko Mladić, no estigui encara sotmès a la justícia. La reconciliació entre aquestes dues Sèrbies sembla, ara per ara, impossible.

Aquestes qüestions no són gens senzilles d’analitzar. La tímida resolució del Parlament serbi és, sens dubte, interessada i ha estat aprovada malgrat les dissensions i el parer d’una part important de l’opinió pública del país. En cap moment s’ha esmentat la paraula genocidi (que és com el Tribunal Penal Internacional per a l’ex Iugoslàvia va definir la massacre de Srebrenica) i, d’altra banda, continua vigent la reivindicació del territori de l’actual República de Kosovo, la independència de la qual el govern serbi es nega a reconèixer. El transeünt creu que en l’imaginari dels serbis pesa molt el mite, que els allunya de la realitat històrica dels darrers vint anys, i també la llosa d’un victimisme col·lectiu.

Però ara no es tracta de jutjar aquesta decisió política més enllà del que el transeünt acaba de dir. Aquesta notícia ve a tomb per explicar una de les moltes crueltats que es van cometre en les guerres de l’antiga Iugoslàvia i una de les moltíssimes cicatrius que en van quedar.

Després del seu viatge a Bòsnia i Hercegovina, durant la tardor de l’any 2008, el transeünt va conèixer en el seu exili, en una ciutat mitjana situada entre Lió i els Alps, un jove bosnià musulmà que va poder fugir del seu país i trobà refugi a França. Li ho van presentar quan s’apropà, en un bar, a un grup d’homes que parlaven serbocroat (permeteu-li al transeünt que utilitzi aquesta denominació per a la llengua comuna de serbis, croats, bosnians i montenegrins, tot i que això, ara, sigui políticament incorrecte), per intentar establir conversa, com sol fer quan viatja, i els va explicar que feia poc havia estat a Bòsnia. En aquell grup d’homes hi havia serbis i croats. Ell era l’únic bosnià.

Aquell home, no gaire alt, prim, nerviós, agitat per diversos tics musculars, en un primer moment es va mostrar reticent davant la proposta de parlar de la seva experiència durant la guerra de Bòsnia, però sobtadament es va obrir, amb la condició que no es conegués el seu nom autèntic. Van seure tots dos en un racó discret del local, i ell va demanar al transeünt que l’anomenés Samir, en honor al seu pare, que es deia així. Entre contraccions espasmòdiques contínues, canvis sobtats d’humor, que el feien passar del somriure a l’agressivitat (actitud característca dels ciclotímics), va explicar que treballava en una rellotgeria, perquè havia après l’ofici del pare des que era petit, i que el seu pare havia mort quan ell tenia 16 anys, assassinat per un parell de soldats serbis borratxos al pati de casa seva, en una petita població de la rodalia de Sarajevo que no va voler precisar. Això va succeir quan l’exèrcit popular iugoslau (Jugoslovenska narodna armija, JNA, integrat exclusivament per serbis i montenegrins) intentava prendre la ciutat de Sarajevo, al final del mes de març de 1992. Fou un dels molts assassinats a sang freda comesos durant aquell horrible conflicte.

A poc a poc, en Samir va anar relatant el que succeí aquell dia i durant els dies successius. El cos del pare, ensangonat, va quedar estès enmig del pati a través del qual s’accedia a la casa familiar. Des que els militars enviats per Belgrad, amb la vènia tàcita de les autoritats serbobosnianes que, de fet, havien constituït un govern titella que seguia al peu de la lletra els dictàmens del règim nacionalista i expansionista de Milošević, amenaçaven la capital de Bòsnia, tothom s’havia tancat a casa seva, excepte els partidaris d’aquella invasió. La d’en Samir és una narració horripilant, feta amb constants canvis de to de veu i interrompuda per llargs moments de silenci. El transeünt la reconstrueix, tot mirant d’articular-la, a partir del apunts que va prendre aquell mateix vespre del mes de gener de 2009:

Quan vam sentir els trets i vam veure per la finestra que el pare jeia a terra, la mare i jo vam sortir corrents al pati, mentre la meva germana petita patia un atac de nervis i xisclava, paralitzada. Érem a mig camí entre la porta de casa i el cos del meu pare, i tot d’una els soldats van començar a disparar a l’aire, entre rialles i fent-nos ganyotes: “Quiets! Mitja volta i cap a casa!”, ens van ordenar, afegint-hi un renec. La mare, tremolosa, atemorida, es va aturar; jo vaig continuar avançant, i un dels soldats em va apuntar amb el fusell, va desviar una mica el punt de mira i va disparar contra una de les finestres de casa, fent-la estelles i trencant el vidre. “Que no ho has sentit, fill de truja? Au, cap a casa o tu seràs el següent!”

La ràbia se’m menjava per dins, hauria fet una bogeria si la mare no m’hagués agafat per la camisa i m’hagués arrossegat cap a casa amb una força que no sé d’on va treure. Jo no sabia si el pare era mort o només l’havien ferit. La mare, però, ho tenia prou clar. Mentrestant s’havien aplegat més soldats a la porta del pati.

A casa la nostra impotència ens va fer esclatar en plors desesperats. Des de fora sentíem les rialles i les burles dels soldats, els seus insults, les seves amenaces, entre les quals feien la juguesca d’apostar quin d’ells seria el primer de violar la meva germana; un va dir: “I la dona també!”, i un altre, que no podia parar de riure, li va replicar al cap d’un moment: “No et faria fàstic de follar-te una truja fastigosa com aquella?”. No volíem sentir tot allò, jo tenia la sensació de viure un malson, pensava que em despertaria suat i corroït per l’angoixa... Però allò només va ser el començament d’un malson molt més llarg.

El francès mal après d’en Samir feia difícil la comprensió d’algunes de les coses que deia, sobretot quan s’excitava. De tant en tant barrejava paraules en la seva llengua, però el context permetia endevinar el que volia dir. Va explicar aleshores que aquells soldats els van ordenar que no sortíssim de casa per cap motiu, que es consideressin “presoners”.

Al cap d’una estona van marxar i en van deixar un de sol per vigilar-nos, però més tard en van arribar dos més, que no semblaven borratxos, però que també ens van maleir com a “porcs musulmans” i ens van pronosticar que patiríem molt. I va ser cert, perquè el cadàver del meu pare va quedar deu dies estès enmig del pati, mirant cap al cel, enmig de la seva sang resseca, descobert, mentre es descomponia. Jo no podia estar-me de mirar a través de la finestra, i el veia allà. L’endemà del seu assassinat va ploure i el cos va quedar tot xop, la sang es va mig liquar. Els soldats ens vigilaven dia i nit; de vegades els vèiem, d’altres no. Quan jo mirava per la finestra em feien gestos obscens i reien.

El tercer dia, al capvespre, dos dels soldats van entrar al pati, van ficar a la boca del meu pare una cua de porc, i entre les cuixes, a l’alçada dels genitals, li van col·locar una pastanaga. Reien com adolescents ximples i no paraven de fer ganyotes i vociferar obscenitats mirant i assenyalant el cadàver del pare, i mirant-me a mi, palplantat rere la finestra. Jo era l’únic que gosava mirar per la finestra. La mare va estar-se al llit mentre va durar el que per a aquells militars semblava una divertida broma macabra. La meva germana va perdre la parla, i avui encara no l’ha recuperada. Semblava morta en vida, pàl·lida, immòbil. Cap dels tres no va menjar res mentre allò va durar, només bevíem aigua i sucs de fruita que teníem a la nevera. Tampoc no vam engegar el televisor, no sabíem què passava realment, però tant se valia, ja que les informacions procedien sempre e Belgrad.

Deu dies amb el cadàver del pare al pati! Per la meva ment van passar idees que no vull recordar. Al cap de deu dies van arribar dos homes de civil i van retirar el cos del pare, se’l van endur. Els soldats havien desaparegut. Vaig sortir al pati, vaig preguntar on durien el cos. Un, ni tan sols em va mirar; l’altre va arronsar les espatlles i no va pronunciar ni una paraula. Van traslladar el cos del pare damunt d’una llitera molt bruta, plena de taques fosques de sang resseca i d’altres humors, fins a una camioneta tronada; van tenir feina per engegar-la, i van marxar. Mai no hem sabut què en van fer, del cos del pare.

Pocs dies més tard, quan la mare i la meva germana ja s’havien refet una mica, els vaig dir que havíem de marxar. Mentrestant havia començat el setge de Sarajevo, des de casa sentíem, al lluny, les explosions i els trets, vèiem passar els avions. Un dia, de matinada, vam agafar unes quantes coses essencials i vam anar fins al poble del costat, on vivia un altre rellotger que havia estat amic del pare. Ningú no ens va aturar pel camí, no vam veure cap soldat. Érem en un territori que ara pertany a la República Srpska. Aquella família ens va acollir, va plorar amb nosaltres, vam estar a casa seva tres dies i mig. A ells no els havia passat res, tot i que també eren musulmans. Després, quan ja érem a França, vam saber que els havien assassinat...

Un altre llarg silenci.

Vam marxar quan es feia fosc. Ens van aconsellar que anéssim cap a Goražde [a l’est de Sarajevo], on tenien parents, i ens en van donar l’adreça i una carta per a ells. Ens van dir que aquella ciutat no havia estat ocupada per l’Armija. Vam caminar durant més de tres dies, extenuats. La mare no volia continuar el camí, tenia els peus plens de nafres. La meva germana, de dotze anys, tot d’una va recuperat els ànims, va créixer de cop!, era més forta i més tenaç que jo..., però era incapaç de parlar, no ha recuperat mai més la parla, ara és en un hospital, sotmesa a tractament psiquiàtric. Entre tots dos vam haver d’arrossegar la mare, que plorava, gemegava, ens demanava que la deixéssim pel camí, que Al·là ja faria què tingués una mort dolça.

No vam arribar a Goražde, però. Pel camí vam ensopegar amb una columna de vehicles blindats amb soldats estrangers [es refereix, segurament, als soldats de l’ UNPROFOR (United Nations Protection Force), una força de protecció instituïda pel Consell de Seguretat de l’ONU molt poc abans, pel febrer de 1992, amb el propòsit de “crear les condicions de pau i seguretat necessàries per trobar una solució per a la crisi iugoslava”]. Jo m’expressava molt malament en anglès, la meva germana el sabia força més bé, i com que no podia parlar va escriure en un paper que li van donar els estrangers quina era la nostra situació. Gràcies a aquells soldats vam poder sortir de Bòsnia i arribar a França, on vam ser acollits com a refugiats. Després tot va ser bastant fàcil. La mare, però, no es va refer, va morir fa deu mesos. Encara era jove, tenia 55 anys, però semblava que en tingués més de 80! Havia perdut totes les dents, els cabells, la pell se li havia enfosquit i era plena de butllofes...

El transeünt va preguntar a en Samir quins eren els seus sentiments; ell es va alterar una mica, va alçar la veu i va dir:

Jo no vull odiar! Jo no vull ser com aquells que van matar el meu pare, perquè ells ho van fer amb odi. Jo no vull odiar ningú, tampoc els serbis. Vull que el meu país torni a ser com abans de la guerra, però tothom diu que això serà impossible. Aleshores no hi tornaré mai més. Però jo no odio ningú, no vull odiar, vull ser una persona respectable, un bon treballador, i aquí ho puc ser, aquí les coses són fàcils. Vull que la meva germana pugui tornar a parlar, els metges diuen que tornarà a parlar, ella n’està segura, i també podrà treballar i trobar un marit.

I quan el transeünt li va preguntar si ell també havia necessitat ajut psicològic, el va mirar de fit a fit i li va respondre, ofès:

Creus que després del que ha passat necessito un psicòleg? No, jo me n’he sortit, jo he estat fort, he estat valent, no odio ningú, no tinc rancúnies, no necessito que em curin de res! Has vist que estic amb camarades iugoslaus, serbis, croats... No els odio, som amics. Jo no odio ningú, no vull odiar ningú!

Evidentment, en Samir necessitava, i molt, assistència psicològica. El transeünt no n’ha sabut res més, ell no li va voler deixar cap adreça, cap número de telèfon, ni tan sols li va dir quin era el seu nom autèntic. Tampoc no li va permetre que el fotografiés. Tot d’una es va aixecar de la cadira, va estrènyer amb força la mà del transeünt i va sortir ràpidament del bar, es va perdre pels carrers de la ciutat, quan ja fosquejava. Havien compartit unes cerveses, mentre parlaven. Com moltíssims altres musulmans de Bòsnia i Hercegovina, en Samir no era un musulmà practicant: l’islamisme, per a ell, era un signe d’identitat, com el judaisme ho és per a la majoria dels jueus que es consideren ateus.

Les guerres acaben gairebé sempre sense haver resolt els problemes, com és el cas de la de Bòsnia, però deixen cicatrius profundes en els qui les han viscut; unes cicatrius que romandran per sempre més en el seu esperit, perquè són indelebles.

Fotografies (feu clic al damunt per ampliar-les):
- A dalt, cartell amb un mapa del setge de Sarajevo.
- A sota, dues imatges que mostren les cicatrius que va deixar la guerra a Jajce (Bòsnia central).

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut (octubre de 2008).

A Travnik, rere les petges d’Ivo Andrić

La tardor del 2008, el transeünt va recórrer durant uns quants dies les maltractades terres de Bòsnia i Hercegovina, empès pels dolorosos records de les imatges d’una guerra que s’havia desencadenat pocs anys abans enmig d’Europa, al cor dels Balcans, a una distància relativament petita de casa seva; i va quedar captivat pels paisatges, les ciutats i, sobretot, la gent que hi va trobar. Amb les nafres d’aquella guerra encara mal tancades i les cicatrius visibles arreu, es va moure una mica a l’atzar pel territori d’un país gairebé inexistent, que li hauria semblat fantasmagòric si no hagués estat per la vitalitat i la dignitat dels seus habitants. En tornarà a parlar més d’una vegada en aquesta bitàcola.

Algú procedent d’allà, que havia fugit a temps de la hecatombe, va recomanar al transeünt que s’endinsés cap al bell mig d’aquell espai geopolític i visités dues ciutats que havien estat clau en la història del país: Travnik i Jajce. A Travnik ja havia pensat d’anar-hi, si podia, atret per la biografia i l’obra d’Ivo Andrić, l’escriptor que hi va néixer i que va ser distingit amb el premi Nobel de literatura l’any 1961. El transeünt havia llegit en l’adolescència la primera traducció al castellà de la seva obra més coneguda, El pont sobre el Drina, quan l’editor Caralt la va publicar, l’any 1963.

Bòsnia i Hercegovina (BiH a partir d’ara) és un país dividit en dues entitats nacionals: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (Federacija Bosne i Hercegovine o croato-musulmana, com alguns l’anomenen), que ocupa el 51% del territori, i la República Sèrbia (Republika Srpska), que n’ocupa el 49%. Aquesta divisió, força atzarosa i que comportà importants moviments de població, fou establerta per l’acord de Dayton (oficialment: General Framework Agreement for Peace –GFAP–, estipulat el 21 de novembre de 1995 en la base aèria nord-americana de Wright-Patterson, prop de Dayton, Ohio), que, segons la història oficial –la realitat la contradiu constantment–, va resoldre el “conflicte civil iugoslau” i, de passada, el “conflicte de Bòsnia” (fixeu-vos en l’eufemisme rere el qual s’emmascarà aquella espantosa tragèdia que assolà el país entre els anys 1992 i 1995!). De fet, però, dins l’actual BiH s’enfronten, a banda d’altres més amagats i subtils, i sobretot més foscos, els interessos de tres grans comunitats molt ben definides: els serbobosnians, els croatobosnians i els bosniacs (bošnjaci, anomenats Musulmans, amb m majúscula, durant molts anys i fins fa relativament poc, pels règims titista i post-titista iugoslaus), sense que hi tinguin cap paper representatiu en les instàncies polítiques minories no gens menyspreables, com ara els jueus o els rom (gitanos), per exemple.

Travnik, a uns 70 quilòmetres al nord-oest de Sarajevo, és actualment la “capital” del cantó (petita entitat políticoadministrativa) de la Bòsnia Central (Srednjobosanskog kantona), un dels deu kantoni adjudicats per l’acord de Dayton a la Federació de BiH. Com molts altres, és un cantó mixt on conviuen en relativa harmonia uns 50.000 ciutadans d’almenys dues de les tres grans comunitats que conformen la realitat humana de BiH: bosnocroats i bosniacs. La ciutat, de forma allargassada, amb una estructura gairebé calcada de la de Sarajevo, s’estén d’est a oest a totes dues vores del riu Lašva, i els barris septentrionals i meridionals s’enfilen pels turons i els pendents de les muntanyes.

Lloc estratègic a la vall del Lašva, encaixada entre els massissos muntanyosos de Vlašić, al nord, i Vilenica, al sud –que formen part dels Alps Dinàrics–, Travnik ha tingut sempre un paper històric important, de primer com a establiment de pobladors neolítics i després com a colònia romana (dins la província d’Il·líria); més tard, dins l’Imperi bizantí, fou part integrant del regne de Croàcia –era coneguda com la “Croàcia Roja”–. Al segle XII, quan es formà el regne independent de Bòsnia, que tenia la capitalitat a Jajce, el territori de Travnik n’esdevingué una província (župa Lašva) i a la ciutat es bastí, a la primeria del segle XV, la fortalesa (el Kaštel). Després, a partir de l’any 1463, quan el regne va ser annexionat per Mehmet II­, soldà de la Sublim Porta, i es va iniciar el llarg període de l’ocupació otomana, Travnik fou la seu del visir de Bòsnia, i al començament del segle XIX esdevingué també, encara com a ciutat otomana, un important centre diplomàtic en establir-s’hi representants dels governs d’Àustria i França.

La presència de legacions estrangeres, “cristianes”, a Travnik suposà un canvi important en la dinàmica de la ciutat. Aquell moment està magistralment descrit per Ivo Andrić en una de les seves millors obres: Crònica de Travnik. Malgrat les resistències i reticències dels beis locals, temorosos que els estrangers instauressin costums perversos i, sobretot, acabessin amb les seves prebendes, a la darreria del mes de febrer de 1807, “l’últim dia del dejú del ramadà, una hora abans del sopar ritual, sota un sol fred que anunciava l’ocàs, la gent dels barris baixos va poder contemplar l’arribada del cònsol”, diu Andrić al final del primer capítol de la novel·la referint-se a l’aparició en la ciutat del representant del llavors mític –sobretot en aquells paratges– Napoleó Bonaparte, acompanyat d’un petit seguici. I continua narrant Andrić: “En el centre de la comitiva, sobre un cavall gras i vell de pelatge vair, cavalcava el cònsol general francès, senyor Jean Daville, un home alt d’ulls blaus, rostre rubicund i bigoti ros. Al seu costat, un company de viatge casual, el senyor Pouqueville, que es dirigia a Janina, on el seu germà era cònsol de França. Darrere d’ells, a uns quants metres de distància, cavalcaven Pardo, el jueu de Split, i dos corpulents habitants de Sinj al servei de França”. I ja en començar el segon capítol del llibre, llegim: “El seguici del cònsol es va allotjar a la fonda, i el cònsol i el senyor Pouqueville, a casa de Josif Baruh, el jueu més ric i respectable de Travnik, ja que la mansió que es restaurava per al consolat francès no estaria llesta fins al cap de dues setmanes”.*

En aquells anys, la quotidianitat de Travnik es precipità cap una transformació important. Els nous representants dels imperis d’Occident impulsaren els intercanvis comercials i la ciutat esdevingué una etapa imprescindible en les noves rutes imposades per la modernització de l’Imperi otomà. Després de segles de tancament i d’un cert obscurantisme, pels seus carrers començaren a passejar estrangers, parlants de diverses llengües que utilitzaven el francès com a lingua franca. No passarien gaires anys fins que els Habsburg, emparats en les decisions del Congrés de Berlín, es fessin càrrec de l’administració de Bòsnia (1868), iniciessin d’aquesta manera l’expansió de l’Imperi austrohongarès cap als Balcans centrals i endeguessin un procés d’industrialització al voltant de Travnik, especialitzat sobretot en el tèxtil i la fusta. Quan l’any 1908 el territori bosnià esdevingué de facto part integrant de l’Imperi bicèfal, la ciutat i el seu entorn havien perdut bona part de la seva llegendària “autenticitat balcànica” (allò que els francesos anomenaven couleur locale), tot i que la major part dels habitants mai no es van beneficiar del progrés econòmic i, per tant, no van modificar gaire el seu estil de vida tradicional. En el barri vell el transeünt encara trobà alguns –escasíssims– vestigis d’aquesta tradició, i pensà que seria bo que el verí del mercantilisme no li donés el cop de gràcia. Inx Al·lah!

La Travnik d’avui és el que queda de la gran transformació que la ciutat suportà durant els anys en què BiH formà part de Iugoslàvia (1918-1992) i com a conseqüència de la guerra recent.

Tot i que bosniacs i bosniocroats formen part, oficialment, de la mateixa Federació, continuen dividits en molts sentits, com ara en el delicat terreny de l’educació (els programes educatius de les tres grans comunitats que conformen BiH, per exemple, són diferents, i val més no parlar de les enormes contradiccions que es troben en els manuals d’història); la convivència aparenta normalitat –o si més no és el que li va semblar al transeünt quan va visitar la ciutat i el que li manifestaren, amb la seva espontaneïtat envers l’estranger, sempre benvingut i acollit amb la tradicional hospitalitat balcànica, les persones amb què va parlar–. La separació física entre totes dues comunitats a Travnik, però, és manifesta. Mentre que les institucions croates (catòliques) se situen al sud del nucli urbà (val a dir, a la riba dreta del Lašva), la major part de la riba esquerra del riu és d’assentament bosniac. L’església de l'ara reduïdíssima comunitat ortodoxa també la trobem al sud de la ciutat, en els barris majoritàriament catòlics.

Des del punt de vista monumental, la islàmica otomana és, sens dubte, la cultura que ha deixat l’arquitectura més interessant. Al transeünt el va impressionar, sobretot, la bellíssima mesquita Sulejmanija, coneguda popularment com a Šarena džamija (‘la mesquita acolorida’), un dels escassos temples musulmans decorats tant a l’interior com exteriorment. La part inferior, a nivell de carrer, que suporta el temple amb rengles de formidables columnes, és el Bezistan, el basar. L’edifici es va acabar de construir l’any 1757 i és una de les joies de l’art islàmic als Balcans.

La Šarena džamija es troba al barri més oriental de la ciutat, el més antic, conegut com a Donjoj Čaršiji, la part baixa, on hi ha també la Sahat-kula na Musali (la torre del rellotge de Musala) i la zona més animada de Travnik, amb cafès, restaurants i, sobretot, un nombre increïble de joieries que ofereixen una quantitat impressionant i molt variada (“com es pot vendre, tot això?”, es preguntava el transeünt en veure aquells tresors) de peces de plata, or i or blanc de gran bellesa a preus força atractius per als visitants procedents del “món ric”. També s’hi troba, a la placeta que s’obre davant del basar, una petita llibreria i un seguit de comerços tradicionals. D’aquesta placeta arrenca el carrer més llarg i popular de Travnik, la Bosanska ulica, que travessa gairebé tota la ciutat d’est a oest.

Després d’haver recorregut aquesta part del nucli urbà, el transeünt va travessar –amb totes les precaucions de món!–, la Magistralni put, és a dir, la carretera general M-5, i va agafar ànims abans d’enfilar-se pels primers estreps del massís de Vlašić, on descobrí un dels ravals més interessants de Travnik. De cop i volta, a partir del llençol blanc d’un cementiri islàmic i amb la mirada fixa en un panorama sorprenent de minarets que s’alcen a diversos nivells en el pendent de la muntanya, es va adonar que travessava un seguit de mahali, petits barris musulmans gairebé superposats. Entre les mesquites, més grans o més petites, que es troben en aquest sector destaca per l’elegància de les seves línies la Jeni džamija (la ‘mesquita nova’), als peus de l’Stari grad, ampliació otomana del Kaštel medieval, amb el seu minaret de pedra grisa, que domina Travnik i bona part de la vall des del cim rocós on s’assenta.

Ja ha dit el transeünt que un dels motius que el portaren a Travnik era seguir les petges d’Ivo Andrić, autor controvertit, sobretot des de la desaparició de la Federació de Iugoslàvia, i reivindicat (o infamat, segons el cas) per totes tres comunitats: va nèixer a Dolac, en la Bòsnia controlada aleshores per l’Imperi austrohongarès, el 9 d’octubre de 1892; era de nacionalitat sèrbia, però de religió catòlica; estudià a Zagreb, Cracòvia, Viena i Graz, es considerà sempre iugoslau i morí a Belgrad (capital de la República Federal Socialista de Iugoslàvia), on residia, el 13 de març de 1975. Qui no vol “per als seus” una glòria nacional iugoslava, un premi Nobel de literatura “per la força èpica amb la qual ha reflectit temes i descrit destins humans de la història del seu país”? Però, quin país? Per a molts, encara Iugoslàvia; per als serbis, Sèrbia, on havia fixat la residència –a Belgrad hi ha el museu més important dedicat a la seva memòria i la fundació que n’administra els drets d’autor–; per als bosnians, naturalment, Bòsnia, on va néixer i on són els escenaris en els quals es desenvolupen les seves obres més importants, Na Drini ćuprija (‘El pont sobre el Drina’; el tenim traduït al català per Sió Capdevila i Slavica Bursac i publicat per Edicions 62) –un pont de la ciutat de Višegrad, integrada ara en la República Srpska, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sèrbia– i Travnička hronika (‘Crònica de Travnik’), totes dues publicades l’any 1945, un cop acabada la segona guerra mundial.

Sigui com vulgui, Andrić va viure a Travnik, en una bonica casa benestant que trobem al número 13 del carrer Zenjak, als límits del barri vell, convertida ara en un museu-memorial i també, als baixos, en un restaurant un xic chic, on moltes parelles van a fer el banquet de noces. Allà li van dir al transeünt que hi va néixer; les fonts fidedignes assenyalen, però, que la seva mare el va infantar en una localitat propera que es diu Dolac. En tot cas, aquella casa de Travnik va ser casa seva i, a més de nombroses fotografies, una decoració i un mobiliari molt “a la otomana” i una pila de records, conserva una important col·lecció d’edicions de les seves obres i de traduccions en diverses llengües.

El transeünt no s’hi podia quedar gaire temps més, a Travnik. No va poder visitar la madrassa, per exemple, al punt més nord-oriental de la ciutat, ni mausoleu d’Ibrahim-dedo, una mica allunyat del centre, als afores, vora la carretera de Sarajevo; ni el Museu de la Ciutat. Sí que va veure de passada els mausoleus dels visirs, la torre Hasanpašić i la cèntrica mesquita de Hadzhi Alibei.

Per marxar de la ciutat, igual que per arribar-hi, el transeünt va haver de caminar una bona estona fins a l’estació d’autobusos, que es troba a l’oest de la ciutat, en el barri de Kasarna, a l’altre extrem del centre històric. Es va dir que hi tornaria una altra vegada, a Travnik, per visitar-la amb més calma, tot sabent que el viatger se sent sempre atret pels cants de sirena dels llocs que desconeix.

* Fragments adaptats de la versió castellana, ja que encara no disposem de cap traducció catalana d’aquesta obra: Ivo Andrić: Crónica de Travnik. Traducció de Luisa Fernanda Garrido Ramos y Tihomir Pištelek. Editorial Debate, Barcelona, 2001.

Fotografies, e dalt a baix:

- Travnik al capvespre des de les altures septentrionals.
- El riu Lašva.
- Una postal de Travnik de la darreria del segle XIX.
- Segell del correu militar austrohongarès de Bòsnia i Hercegovina.
- La Šarena džamija (‘mesquita acolorida’) i les columnes del Bazistan (bazar).
- Imatge de la part baixa de la ciutat vella.
- Ivo Andrić davant del pont sobre el Drina, a Višegrad.
- La casa-museu d'Ivo Andrić.
- La mesquita de Hadzhi Alibei.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.

Agraïment: a Džana, per haver encoratjat el transeünt a viatjar al cor de Bòsnia.