[Marginalia]: Intermediaris de la vergonya

(Font de la imatge: parroquiaicm.wordpress.com)

El diari italià La Repubblica denunciava en la seva edició del 13 de desembre que un negociant italoalbanès havia trobat una mina d’or en les mans de les dones albaneses que eren víctimes de la llei medieval del Kanun, un codi tradicional que va estar vigent a les actuals Albània i Kosovo des del segle XV fins a la proclamació de la República Popular (l’any 1946) i que s'ha restablert, de fet, després de la caiguda del comunisme a Albània (el 1992). És un codi que consent la venjança i manté, en ple segle XXI, moltes dones recloses a casa seva per defugir-ne els terribles efectes. 

Quina havia estat la idea d’aquest hàbil negociant? Senzillament, proposar a les pobres dones camperoles torturades per aquesta execrable llei de talió la confecció de rosaris per guanyar una mica de diners. Quants? 7 cèntims d’euro per peça acabada (cal dir, però, que el material els és proporcionat sense cost!). 

A partir d’aquí s’estableix un tràfic que normalment comença en la ciutat de Shkodër, al nord-oest d'Albània, i acaba a Roma passant per Rimini; a la capital italiana i del cristianisme catòlic, aquests objectes religiosos que utilitzen els fidels practicants per pregar es venen a preus que oscil·len entre els 8 i els 15 euros (gairebé un 300 % més que el preu de cost de la mà d'obra!) segons el material de què estan fets. 

No cal dir que la vergonyosa explotació d’aquestes dones clama al cel. La investigació periodística ha pogut constatar que cada dijous arriba a terres albaneses des d’Itàlia un carregament de grans de materials diversos, que al cap de pocs dies fan el viatge de tornada convertits en objectes religiosos dels quals penja una creu, els quals passen d’un intermediari a l’altre fins que es posen a la venda en les paradetes i botigues d’articles religiosos dels murs del Vaticà o de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, on fidels italians, pelegrins o practicants del turisme religiós (que ha començat a esdevenir un altre negoci rendible en moments de caiguda dels mercats turístics habituals) els compren a grapats, beneïts o sense beneir. 

La xarxa del nogoci és obscura, podríem dir que “relliscosa” i fins i tot perillosa quan algú vol saber-ne una mica més, com han pogut constatar sobre el terreny els periodistes de La Repubblica. 

Quanta gent se’n beneficia, d'aquesta indecent explotació? N’estan al corrent, les autoritats vaticanes? Segurament, mai no se sabrà: la globalització, que se’ns ha volgut presentar enganyosament com el súmmum de l’avenç de la nostra societat, té amagatalls molt ben guardats en la nova Edat Mitjana. 

Quantes altres coses que no sabem s’amaguen darrere els grans afers globals? Europa, com es pot veure, no queda al marge de l’explotació vergonyosa de l’home per l’home, aquesta alienació que Karl Marx va posar ben de manifest, seguint el pensament de Hegel, i que trobem clarament denunciada en la Declaració dels Drets Humans, un document que ja es ven a pes com a paper per reciclar. 

[Marginalia]: El pa a l’ull de la jerarquia vaticana

El transeünt, tot i que no és creient, sempre ha procurat ser respectuós amb els qui ho són, sobretot si tenen voluntat de diàleg i bona disposició per al debat, i fins i tot amb els crèduls i els qui, per tradició, es mantenen fidels a la pietas històrica, tan arrelada, sobretot, en el món rural. D’altra banda, des que va llançar a la blogosfera aquesta bitàcola, es va fer el propòsit de no tocar directament les sempre delicades qüestions polítiques, ni que sigui per consideració a la lògica i democràtica diversitat de criteris i tendències ideològiques dels seus lectors.

Ara, però, no pot estar-se de posar el crit al cel, després d’haver llegit l’insultant (i ben poc cristià) article de Claudio Toscani titulat “L'onnipotenza (presunta) del narratore” (‘La omnipotència (presumpta) del narrador’), amb motiu de la mort del literat i intel·lectual portugués José Saramago, publicada ahir, 19 de juny –tot i que amb data d’avui; en ser un diari vespertí, hi figura la data de l’endemà–, en L’Osservatore Romano, portaveu de la jerarquia vaticana, el qual, a més, presenta aquests lemes sota la capçalera: Unicuique suum. Non prevalebunt (‘A cadascú el que és seu’. ‘No prevaldran’ [es refereix a les Portes de l’Infern]). Uns lemes que, segons com s’interpretin, escauen força bé al fet que aquí es denuncia.

L’autor d’aquesta irreverent nota necrològica (que el deixa, evidentment, mutatis mutandis, a l’alçada que posa ell el personatge que critica), després de fer un repàs a l’obra de Saramago, acaba dient (traducció del transeünt): “És fèrtil, en tot cas, el descens creatiu que ha precedit la seva desaparició: des de l’itinerant caravana del Viatge de l’elefant (2009), pintoresc, humorístic i ‘peripatètic’, fins a l’inacceptable Caín (2010), una novel·la-assaig sobre la injustícia de Déu en què fa una paròdica antilectura bíblica, i ja no parlem d’altres títols que caldria destacar, en honor a la veritat, però gairebé sempre per a la polèmica o per pretext. / Saramago ha estat, per tant, un home i un intel·lectual sense cap admissió metafísica, ancorat fins al final en la seva arrogant confiança en el materialisme històric, àlies marxisme. Autosituant-se lúcidament al costat de la zitzània en l’evangèlic camp de blat, es declarava insomne només de pensar en les croades, o en la inquisició, tot oblidant el record dels gulags, de les ‘purgues’, dels genocidis, dels samizdat culturals i religiosos”.

És curiós que al senyor Toscani li sàpigui greu que les croades o la Santa Inquisició li traguessin el son a José Saramago i, en canvi, s’oblidés dels genocidis i dels samizdat culturals i religiosos. ¿Rememorem les lectures que ha fet l’Església catòlica romana del Gulag, de les purgues comunistes, de les persecucions religioses (sobretot d’eclesiàstics catòlics), “oblidant” els seus propis actes de tortura i els seus genocidis? ¿Cal recordar el tan predicat respecte als difunts (encara que hagin estat criminals, com és el cas dels generals Franco i Pinochet, per exemple) que proposa el cristianisme com a acte de caritat? ¿O potser les paraules que, segons la tradició, pronuncià Jesús en el famós Sermó de la Muntanya (Mat. 5:1; 7:28): “Estimeu els vostres enemics, beneïu aquells que us maleeixen, feu el bé a aquells que us detesten i pregueu per als qui us ultratgen i us persegueixen. [...] No jutgeu i no sereu jutjats, perdoneu i sereu perdonats”? ¿Quant temps fa que el senyor Toscani no repassa els Evangelis? L’odi que traspua l’autor d’aquest article no diu gens de la seva (suposada, és clar) caritat cristiana. I el fet que aquest text (suposadament) necrològic hagi aparegut en el periòdic oficial (encara que en diguin “oficiós”) de la jerarquia vaticana respon a un desig inequívoc de “condemnar in aeternis” el premi Nobel portugués.

El mateix dia que figura en la data de l’edició de L’Osservatore Romano on es maltracta d’aquesta manera un home, la premsa internacional es fa ressò d’una altra notícia relacionada amb la jerarquia catòlica: la Fiscalia de la ciutat italiana de Perusa acusa el cardenal Crescenzio Sepe (un príncep de l’Església!), arquebisbe de Nàpols i prefecte de la Congregació Propaganda Fide –una institució dedicada, segons sembla, a l'evangelització dels pobles, molt sanejada econòmicament– entre els anys 2001 i 2006, de corrupció, en connivència amb Pietro Lunardi, que aleshores era ministre italià de Transports en el govern del pietós i benvolgut fill de l’Església Silvio Berlusconi. “Pecat” que s’inscriu en l’escàndol de la Protecció Civil italiana, que “afecta sobre todo a la mayoría de centro derecha y se entremezcla, con el olor clásico de los mejores misterios made in Italy, con los servicios secretos, la mafia y el Vaticano” (El País, 14 de maig de 2010, el mateix diari madrileny que en la seva edició d’avui defineix l’atac denigrador de Claudio Toscani de “condena de un tono casi sarcástico, que suena casi a celebración por la muerte de uno de los intelectuales que más lúcidamente ha condenado los abusos cometidos en nombre de la religión y la hipocresía y contradicciones de la Iglesia de Roma”.

La jerarquia catòlica, immersa en la seva pròpia brutícia, encapçalada per un pontífex sense carisma que demana perdó a contracor pels escàndols protagonitzats pels seus propis pastors i “evangelitzadors”, hauria, si més no, de mantenir la boca tancada, perquè les seves pròpies contradiccions (és a dir, els actes i les paraules que contradiuen l’esperit evangèlic que predica) la poden esquitxar encara més. Els insults al ciutadà José Saramago perquè es manifestà com un enemic de certes creences posen de manifest l’evident “descens” de la institució vaticana cap als seus inferns particulars.


El transeünt, aquesta vegada, no ha pogut callar tenint en compte una altra evidència: en l’actitud humana i generosa de José Saramago, al marge de la seva obra literària, era més present, malgrat tot, l’esperit evangèlic que en la foscor de les intricades cambres vaticanes, de les seves tenebres seculars. Tenen pa a l’ull, reverendíssims senyors!

Fotografies:
- A dalt, moneda de 2 euros posada en circulació per l'Estat de la Ciutat del Vaticà l'any 2007.
- La imatge de José Saramago, publicada al Diario de León el 19 de juny de 2010, és © de Leo La Valle.

[Marginalia]: De la música casolana a l’èxit

El fenomen de la música composta i enregistrada utilitzant mitjans casolans va començar a agafar volada fa molt pocs anys, i es multipliquen els compositors i intèrprets que s’ho fan tot tots sols, al marge dels segells comercials i utilitzant internet (sobretot les xarxes socials i YouTube) per difondre la seva música.

Un cas paradigmàtic d’aquesta mena de d’autors-intèrprets (el que abans anonenàvem, salvant certes distàncies estilístiques i d’intenció, “cantautors”) és el jove neerlandès Thijs Kuijken, nascut a Utrecht i conegut pel nom artístic I am Oak, que en menys de dos anys ha passat de ser un conegut a casa seva i rodalies a participar en festivals i enregistrar un disc, On claws (en formats CD i vinil!), amb arranjaments i instrumentació propis d’una banda folk; l’acaba de posar a la venda un petit segell discogràfic de la seva ciutat natal: Snowstar Records. Abans, I am Oak havia difós, entre d’altres, un disc casolà titulat Ols Songd (escrit així, no és un error) que es pot obtenir aquí per tan sols 5 €, el qual, curiosament, va tenir un èxit inesperat.

Barrejant diversos estils (música intimista, folk de reminiscències nord-americanes, hip-hop...), I am Oak ha esdevingut en poc temps una figura de l’indiefolk neerlandès. Les noves tecnologies, per tant, no revolucionen únicament el món del llibre (amb els e-books), sinó també el de la música, el del cinema, el de la fotografia i altres manifestacions artístiques.

Per a qui vulgui més informació sobre aquest músic, aquí trobareu la seva completíssima pàgina a myspace, des de la qual podreu escoltar algunes de les seves composicions i veure’l ens uns quants vídeos.

[Marginalia]: Les obsoletes veus de la tribu

Que els humans som tribals i fem ús de la nostra visceralitat instintiva, fins i tot amb el revestiment, força superficial de vegades, d’aquesta pàtina que anomenem cultura, la qual ens diferencia, juntament amb l’ús de la paraula, dels altres animals, no és cap novetat. Que la intel·ligència sembla més desenvolupada en els humans que en la majoria de les altres espècies zoològiques, s’ha considerat sempre evident, però els fets semblen voler demostrar que no ho és tant, que se’n fa un ús força restrictiu, probablement perquè la majoria dels bípedes vestits no l’ha desenvolupada del tot i, per tant, no és capaç de realitzar tres funcions fonamentals per activar-la: pensar, raonar i reflexionar.

Grècia va ser el primer gran bressol de la cultura occidental, però després de la decadència del món hel·lènic les coses mai no han estat iguals en el més meridional dels països balcànics. No vull esmentar uns quants fets històricopolítics que han caracteritzat aquell país en el darrer segle, perquè en molts altres s’han viscut situacions similars i, sens dubte, més vergonyoses. Vull referir-me únicament a un fet recent que desmereix la cultura i la civilització gregues i posa en entredit la capacitat dels seus estaments d’estar a l’alçada de les circumstàncies, sobretot tenint en compte que Grècia és membre de la Unió Europea i que això l’obliga, si més no, a guardar les formes.

El 25 de març, els grecs celebren la seva festa nacional, la Diada de la Independència. Aquest any, com és costum, hi va haver una solemne parada militar al final de la qual, però, va actuar el cor de la marina, i entre altres himnes i cançons guerreres en va incloure una de manifestament xenòfoba, que ha irritat profundament els albanesos. El món ha canviat, Europa ha canviat, han canviat profundament les conjuntures. Per tant, no hi havia cap necessitat de desenterrar velles cançons patriòtiques com aquesta, si no és que a algú li convenia actuar malintencionadament.

El cant militar al qual es refereix el transeünt és un que conté aquests versos (traducció aproximada): “Es neix grec, mai no se n’esdevé. Espargirem la teva sang, porc albanès. // Serà una carnisseria, i després vindicaré la nostra Església fins que l’adoreu. // Els anomenen skopiani*, els anomenen albanesos. Cosiré els meus vestits amb la seva pell”.

Tot i el respecte que al transeünt li mereixen els grecs com a poble, algunes autoritats del país, probablement militars, no tenen en compte que viuen en l’Europa del segle XXI, que l’Albània d’avui té poc a veure amb aquella Albània otomana a la qual es refereix la cançó, i res a veure amb l’Albània stalinista d’Enver Hoxha. Sembla que alguns estaments de la Grècia “europea” han de recórrer encara un llarg camí per atènyer la realitat dels nostres dies i ser capaços d’avergonyir-se d’actituds xenòfobes i provocadores com aquesta.

El destacat escriptor albanès Ismail Kadare, tan proper en el seu esperit i en part de la seva obra a la cultura grega, que considera part integrant de la seva personalitat, ha decidit, com a protesta per aquest menyspreu als albanesos, anul·lar la seva visita a Atenes per participar en un acte acadèmic previst per al dilluns 19 d’abril, al qual havia estat convidat: “Tenint en compte els darrers esdeveniments, molt desagradables, que s’han produït a Atenes, relacionats amb el racisme envers els albanesos, he decidit anul·lar la visita al vostre país. Coneixeu prou bé la meva admiració per la literatura i la cultura gregues, però considero que en un clima com el que s’ha creat, en el qual s’ha fet palesa l’absència de la més mínima engruna de civilització, la meva visita seria prematura”, diu Kadare en la carta adreçada als organitzadors de l’acte en el qual havia de participar.

Al transeünt li sembla trist que les lliçons dels grans pensadors grecs hagin estat oblidades, precisament, en les terres on van néixer. Li sembla molt trist que Europa, en comptes d’avançar cap a un apropament cordial entre els pobles i les cultures, se n’allunyi tant, i que els fantasmes del passat continuïn manifestant-se pels carrers de la polis.

* Skopiani és, sobretot, la denominació que donen els grecs als macedonians (eslaus i albanesos). El nom de l’antiga república iugoslava de Macedònia és encara pendent de decidir, precisament, per la negativa del govern grec de reconèixer-los el nom Macedònia.

Crèdits:
Fotografia de dalt, © AFSOUTH / NATO.
Fotografia d’Ismail Kadare, © ÇdoDitë, Tetovë.

[Marginalia]: De l’estètica a la política

El Gep21 (Grup d’Estètica i Política Segle XXI), que desenvolupa des de fa més de dos anys una tasca molt interessant en el terreny del pensament, acaba de publicar un recull de les xerrades sobre “Pensament del segle XXI” que van tenir lloc a Terrassa durant l’any 2008. El llibre, De l’estètica a la política (174 pàgines), a cura de Jordi F. Fernández, conté els articles següents:

- “Slavoj Žižek. Matrix, els ous Kinder i altres reals/imaginaris”, per Josep Maria Casasús Rodó.
- “Massimo Cacciari. L’arxipèlag: la política de l’aporia”, per Pepe Carmona.
- “Roberto Esposito i la policia. Reflexions sobre biopolítica a l’era del capitalisme global”, per Oriol Farrés Juste.
- “Gianni Vattimo y Zygmunt Bauman. De la Postmodernitat a la idea d’Europa”, per Alexandre Nunes de Oliveira.
- “David Harvey: estètica i política urbana”, per Bernat Lladó Mas.
- “Biopolítica, nua vida i espais d’excepció: lectures geogràfiques de Giorgio Agamben”, per Bernat Lladó Mas.

Podeu descarregar gratuïtament tot el contingut del llibre en pdf aquí, o bé obtenir-lo imprès pel preu simbòlic de 5 euros.

[Marginalia]: Minúscula publica en català

En la zona portuària de Trieste.

L’Editorial Minúscula, que durant els deu darrers anys ens ha ofert magnífiques dosis de bona literatura en petit format traduïda al castellà, ha inaugurat la primera col·lecció de llibres en català: “Microclimes”. I ha triat, per a aquest lliurament inicial, dos títols ben significatius del seu catàleg: Verd aigua (Verde acqua), de Marisa Madieri (Fiume, avui Rijeka, Croàcia, 1938 – Trieste, 1996), amb un postfaci del qui va ser el seu marit, Claudio Magris, en traducció de Marta Hernández Pibernat, i L’illa (L’isola), de Giani Stuparich (Trieste, 1891 – Roma, 1961), en traducció d’Anna Casassas Figueras.

El transeünt es congratula per aquesta agradable novetat i recomana, sense cap mena de dubte, la lectura d’aquests llibres.

Fotografia: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).