El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:
Si hi ha un gran mèrit pel qual hem de donar les gràcies al compositor estonià Arvo Pärt és el d’haver construït i marcat un nou camí per a la música del segle XX, un camí que ha dut en molts sentits a la reconciliació entre el públic –si més no, una determinada part del públic– i la música del seu temps. El fet d’haver aconseguit recuperar la tonalitat, tornant, per tant, a l’estructura lingüística que va dominar la música occidental durant un mil·lenni, sense proposar-se una retrocessió, sinó al contrari, trobant una manera de conjugar tradició i modernitat, ha estat una mena de quadratura del cercle per als nostres temps. Gràcies, també, al segell ECM, que va creure en Pärt i l’ha promocionat sense reticències, es pot dir tranquil·lament que el mestre estonià s’ha convertit en el compositor contemporani més conegut i apreciat –superat, potser, únicament per Philip Glass– fins i tot entre els sectors de públic que fugen dels sons de la contemporaneïtat com de la pesta.
Això s’ha vist també amb motiu de la sèrie de concerts-homenatge que té lloc ara mateix a Roma. Que una sala de més de dues mil butaques estigui plena a vessar per un concert amb músiques d’un autor no nascut a la darreria del segle XVIII em sembla una singularitat que cal saludar amb optimisme. Què té, però, la música d’Arvo Pärt perquè agradi tant? No sóc un gran apassionat de les composicions d’aquest tímid i esquiu senyor de 75 anys i m’ho preguntava a mi mateix mentre anava cap al concert. En arribar a la sala vaig trobar un amic que havia assistit als assaigs. “Com és aquesta música?”, li vaig preguntar. Una petita pausa: “Relaxant”, em respongué somrient. Doncs potser és això el que agrada, una mena d’antídot a una manera d’entendre la modernitat: vida plena, associada a alguna cosa i a algú, ment ocupada.
També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):
Els qui cerquin consolació i cohort en la música ara també poden comptar amb les obres del compositor Arvo Pärt. El seu vocabulari musical es basa en nocions tan antigues com la mateixa humanitat: senzillesa i sobrietat estilística ruixada amb unes gotes de religiositat. Nascut en un poble d’Estònia en temps de la Unió Soviètica el 1935, els fets de la seva primera formació van tenir un pes directe en la seva evolució com a compositor. Com a reacció a la doctrina comunista oficial, que obligava els compositors a escriure música per al poble, Pärt es va decantar cap a l’avantguarda occidental passant amb facilitat del dodecafonisme d’Arnold Schönberg als happenings influïts per John Cage. Però ben aviat el compositor es va desenganyar d’aquests llenguatges excessivament intel·lectuals i elitistes dels anys seixanta i setanta, i ràpidament es va decantar cap a un estil extremadament sobri, senzillíssim i sobretot molt lent. Pärt va anomenar aquest nou llenguatge musical tintinnabula o sigui, etimològicament, “sons de campanes”.
El 1977 va estrenar Tabula rasa i el seu títol no podia ser més explícit. La peça és efectivament un tauló o una post totalment plana en la qual no passa res. La música, en lloc d’evolucionar, narrar, moure’s o desenvolupar-se, és totalment estàtica, immòbil, estacionària o quieta. Precisament perquè la música és estàtica (sense moviment) és també extàtica com un raga de l’Índia que, per mitjà de la repetició de sons obsessius, ens transporta més enllà de les limitacions del cos. Encara que aquesta peça no tingui un contingut religiós directe, brolla d’harmonies ascètiques i tons contemplatius. Amb una certa insolència i obstinació, la peça no es mou de l’acord de re menor. Gairebé res.
El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.
El 75è aniversari del seu naixement (Paide, Estònia central, 11 de setembre de 1935) ha fet que la figura d’Arvo Pärt sigui estudiada aquest any en diversos fòrums, com ara la Universitat de Boston, que ha organitzat per al mes de març d'enguany una conferència ("Arvo Pärt and Contemporary Spirituality Conference"), la qual ha de servir per experimentar sobre la seva música a partir d’un estudi analític i del desenvolupament interdisciplinari de les metodologies que ha utilitzat el compositor atenent, entre d’altres, a aquest vessant “teològic” d’algunes de les composicions i també al fet que apunta Aldo Lastella: el tancament de l’escletxa que fins ara hi ha hagut entre acadèmics i creadors i intèrprets, per tal d’apropar la música al major nombre possible de persones, és a dir, a un públic ampli.
El transeünt deixa enllaços a tres de les seves peces preferides de Pärt, Fratres (1976, adaptació per a violoncel i piano), Spiegel im Spiegel (1978) i la “Oda IV” del Kanon Pokajanen (composició per a cor del 1997, basada en un himne ortodox d’origen grec del segle VIII, el començament de la qual us recordarà, sens dubte, la cantata Carmina Burana de Carl Orff).
* Antoni Pizà: El doble silenci. Reflexions sobre música i músics. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003.
Il·lustracions (de dalt a baix):
- Retrat d'Arvo Pärt, per la pintora estoniana Nelly Drell.
- Arvo Pärt (il·lustració de Julian Kulpa).
- Arvo Pärt amb el cèlebre director d'orquestra estonià Neeme Järvi
(© Eesti Teatri- ja Muusikamuuseum, Tallinn).
Entrades
