La Venècia de Pau Sif

(Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

 

Pau Sif és el pseudònim amb el qual signa els seus llibres (i el seu blog) el poeta valencià Pau Sanchis, que va néixer a la Pobla de Farnals l’any 1978. 

La seva obra literària ha quedat recollida, fins ara, en els poemaris Ferralla (1997), Tríptic d’un carrer (2005, guardonat amb el XXIV Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó), Breakfast at Saint Anthony’s Market (2011, que va merèixer el XIV Premi Marc Granell d’Almussafes) i Viatger que s’extravia (2010) [1]. El transeünt cita aquest llibre en darrer lloc perquè és d’on vol extreure el contingut que presentarà. L’any 2003 publicà, en col·laboració amb Maria Josep Escrivà, l’antologia Ai València. Poemes 1017-2002. 

Pau Sif llegint els seus poemes (2011).
(Font: La Cantàrida / Documenta Balear)

 

Pau Sanchis, llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i coneix prou bé, per tant, les literatures de l’antiga Iugoslàvia, especialment la croata i la sèrbia, de les quals ha traduït alguns poetes [2]. També tradueix poesia italiana. Actualment treballa en la seva tesi doctoral de teoria de la literatura i literatura comparada. 

A banda de la Dalmàcia i d’altres llocs de Croàcia, on ha residit llargament, en Pau s’estima molt Itàlia i ha parlat sovint del seu pas pels ports italians de l’Adriàtic, les seves passejades per Trieste i, sobretot, de Venècia, una ciutat que li té el cor robat. 

En el llibre de poemes Viatger que s’extravia, Venècia és especialment present, però ni de lluny com la ciutat turística que atreu milions de visitants (el transeünt ha repetit fins a la sacietat que el viatger i el turista solen ser antagonistes), sinó com un món en el qual s’ha endinsat a poc a poc, un món que mai no s’acaba de descobrir del tot –i per tant té el misteri de les ciutats somiades–, on la llum, en les diverses estacions de l’any i en cada moment del dia i de la nit, transforma el paisatge urbà i fa que aquest es pugui contemplar també a partir d’estats d’ànim diferents. Venècia és una ciutat que “s’ha de viure”, perquè si només la visita, el viatger es queda sempre amb un grau més o menys intens de superficialitat. 

El transeünt reprodueix tot seguit, sencers o fragmentàriament, alguns dels poemes inspirats per la Venècia que en Pau tan bé ha copsat durant les seves estades i que contenen, per tant, tota l’autenticitat de qui ha interioritzat aquella ciutat tan singular, assentada damunt les aigües de la llacuna. 

A Venècia s’hi pot arribar en cotxe, en moto, en ciclomotor, en bicicleta, en autobús o en tren. En tots els casos, després de travessar el llarg pont de la Llibertat, que comunica el centre històric amb els barris perifèrics –ja en terra ferma– de Mestre i Marghera, s’arriba a dos punts força propers l'un de l'altre, enllà dels quals els vehicles de rodes ja no poden circular: l’estació ferroviària de Santa Lucia i el Piazzale Roma, on hi ha la terminal d’autobusos i uns immensos aparcaments. 

 (Foto © Albert Lázaro-Tinaut.)

Heus aquí, doncs, alguns dels poemes de Viatger que d’extravia de Pau Sif, començant pel que dedica, precisament, a l’estació de trens. 

estació de Santa Lucia 

Ciutat que et mous sobre l’aigua del llac 

talment els trens encalçats per la boira, 

mirall isard de blaus i verds, del temps.

Vies travessen el llac,
el dens color del no-res.
A tu s’arriba en tren,
mirall embat en moviment del blanc. 

Ca d’Oro 

Et conec malament.
Com el xiquet que sap
el seu carrer fins que creix i s’ullprèn. 

Et mous.
Darrere dels batents
de meretriu tens els pits segellats.
Te’n vas quan tanquen les finestres.

Potser un dia m’òbrigues palaus,
potser podré veure’t, oldre’t els pits. 

 (Goldoni a) campo San Bartolo 

Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu. 

No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.

Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit signor Carlo”.

No recordeu que sóc els vostre pare?


(Byron a) campo San Luca 

Com l’esperit que es veu a la llacuna
des d’algun pont en nits de lluna plena,
pàl·lid, però esvelt, renaixies
reflex d’un narcís oblidat,
febril, de l’illa dels armenis,
cadàver coix, poeta mort
aparegut a l’ombra del fum falb,
venies dret, amb el fulard
lligat al coll, el gec blau fosc,
i els pantalons tibats,
i en beure sol, t’imaginàvem
component els versos pòstums del teu cadàver
bell, rocker decimonònic. 

hotel Danieli 

Veure badar Marcel Proust amb sa mare.
Veure George Sand i Musset a trompades.
Veure l’hotel des del pont, des de l’aigua,
escodrinyar com tu, ciutat que mires.
 

Pala d’Oro 

Et van fer immortal
i mors avui
en un embús de góndoles. 

Isola di San Michele (fragment) 

Fa un dia clar. Un vaporetto vell 

transporta planys a l’illa cementiri. 

Caminem. Fem visita al descans 

dels morts al llit i d’il·lustres herois 

de la ciutat, a l’illa Purgatori 

sense talús. Els xiprers de cos llarg 

fan ombra als morts. Amb el record el gest, 

dones de dol acompanyen antics 

amors severs; no veuen la mirada 

del visitant que no veu el dolor. 

[1] Pau Sif: Viatger que s’estravia. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2010. Col·lecció “La Cantàrida”, núm. 14. 64 pàgines.
[2] Vegeu-ne, per exemple, les del croat Tonko Maroević a Impedimenta. 

Vicent Andrés Estellés, un home trist en el record

Aquest transeünt no dirà gairebé res de Vicent Andrés Estellés en retre-li, com han fet molts altres, aquest homenatge amb motiu de la diada que se li dedica. Es limitarà a recordar, amb un xic de tristesa, l’única conversa que va tenir amb ell, pel gener de l’any 1979. S’esperava trobar l’home joiós i exultant que mostraven els poemes que havia llegit (cal dir que encara no gaires), i va trobar un home malenconiós, enfonsat, per les raons que tothom coneix, al qual era difícil arrencar les paraules. Un home que no mirava als ulls, segurament perquè la seva dignitat –la dignitat que demostrà sempre– li demanava que aquella brillantor mal dissimulada pels vidres de les ulleres, que amagava sens dubte moltes amargors empassades, no fos gaire evident.

Només després d’aquell dia el transeünt va començar a llegir la poesia de l’Estellés, i a estimar-se-la. 

D’Hotel París

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 

i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 

i els forats de les piques i hi ha 

l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s'emborratxa de vi 

i pixa per l'escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l'escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

a l'ampolla del vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 

l'altre dia i la dona i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

Vicent Andrés Estellés

La patumeria

Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, patum, en sentit figurat, és “dit d'una persona que frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits”. És un mot de gènere femení i, etimològicament, seria un derivat col·lectiu o pejoratiu, aparegut cap al 1900, de pata o pota “(amb la primera vocal dissimilada), és a dir, conjunt de potes”.

Vet aquí, però, que el transeünt ensopega a internet amb una wiki anomenada Yoyapedia, d’afinitats blogueres, i troba en l’entrada Patums una definició, curiosament bilingüe, que reprodueix, tot saltant-se el segon i tercer paràgrafs per no enredar la troca: el lector, si li ve de gust o és curiós de mena, pot entrar-hi i seguir el fil amb totes les ironies que s’en desprenen. Heus-la aquí:

Dícese de aquel comentarista veterano que inspira reverencia ante los noveles y cuyas opiniones son siempre tenidas en la más alta estima. Cualquier confrontación con una patum puede generar numerosas críticas y rapapolvos por haber osado contradecir la palabra de algún Mesías del blog.

[…]

La patumeria és una qualitat que costa d'assolir però molt més de mantenir. Exigeix el redactat constant de patumades, d'opinions en les que no importa l'encert sinó el toc patumaire diferencial. La patum se sent dreta, sola i de perfil davant la imatge que el món mundial té d'ella i sent que no pot decebre l'espectativa de la massa de seguidors i detractors. Sobretot d'aquests darrers.

I ja que hi és, el transeünt transcriu també el que diu sobre la patumeria, però utilitzant el mot en masculí i en passat, Ramon Alcoberro en el seu llibre Contra Josep Pla*:

El patum era un senyor. No em pregunteu perquè, però havia de ser un senyor. Algunes senyores que tenien capacitat per ser-ho (Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany) van ser rebutjades. Potser resulta que les senyores, si no es diuen Colette o Virginia Woolf, tenen poc paper en la literatura. El patum, a més, se situava en un nivell transhumà. Se li exigia paper cívic i, a canvi, des del seu tron jupiterí podia blasmar els vius i els morts, amb la seguretat que l’obeiria una guàrdia pretoriana de periodistes i editors disposats a deixar-se guiar. Per estranyes fórmules, que sàviament conjuminaven la llagoteria més seductora amb el pal i la canya sempre a punt, el patum sabia fer: “patam!” i destruir un autor per a tota la vida. Però els al·ludits, rebentats per sempre més i condemnats a portar una vida pòstuma, de pària literari, callaven per sistema i, fins i tot, li agraïen la crítica per escrit. Quan el patum arribava al setè cel, publicava poc: un esbós d’algun oratori, a tot estirar. Justet per provocar l’exegesi. El patum, a més, no tenia joventut; l’oportuna mort biològica de les generacions anteriors (que morien avergonyides) i el copet a l’esquena d’algun crític el posaven al centre mateix de l’escenari i calia acceptar-lo, si més no com s’accepta el paper pintat a la paret de ca la sogra; perquè sempre l’has vist allà mateix.

La ironia de Ramon Alcoberro, present en tot el llibre, posa vinagre a les nafres d’una institució molt arrelada en el món cultural, i sobretot literari, en llengua catalana, i tira amb bala contra alguns que no esmenta però que molts tenim in mente.

Al transeünt li fa l’efecte que la (o el) patum és una espècie en perill d'extinció, arrossegada per la decadència cultural, per la disbauxa de les subvencions mal distribuïdes i altres pecats més o menys mortals (patumades, potser?) comesos per alguns ens de l’Administració amb competències traspassades. Que el lector, sobretot si ja té certa edat, en tregui conseqüències.

Les noves tecnologies, però, sembla que han fet aparèixer una altra mena de patums, les quals, mancades de paper representatiu en la societat real –ocupada des de fa uns quants anys en afers més lucratius–, han començat a aparèixer en el món virtual i exerceixen en la blogosfera, i més concretament en la catosfera. El transeünt no al·ludeix a ningú (els déus li’n guardin!), però no pot evitar que pel seu cap de blogaire passi, com en els subtítols dels telenoticiaris, un reguitzell de noms i cognoms.

* Ramon Alcoberro: Contra Josep Pla. Editorial Barcanova, Barcelona, 1993. Col·lecció “Lletres de batalla” (dirigida per Josep Maria Ruiz Simon) núm. 2. El fragment reproduït es troba a la pàgina 64.