Quatre poemes d’Athanase Vantchev de Thracy

Athanase Vantchev de Thracy va néixer a Khaskovo (Bulgària) el 3 de gener de 1940, i viu a França des de la tardor de l’any 1966. La seva poesia, escrita en francès, no pot defugir la melangia de qui ha deixat enrere no tan sols el país on va néixer (al qual se sent encara molt vinculat), sinó també les experiències viscudes tot recorrent terres que s’ha estimat, com ara les del món musulmà (Tunísia, on va viure dos anys; Mauritània, on descobrí l’essència més profunda de l’islam, que el va impulsar a estudiar la història sagrada de l’Orient; Síria, el Líban, Jordània, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Egipte, el Marroc, el Kazakhstan...).

Home erudit, políglota, cordial i inquiet, consagrat a la poesia com a creador i també com a traductor, sobretot d’autors búlgars, àrabs, russos i brasilers, és membre del PEN Club francès, de la Société des Gens de Lettres de France, de l’Acadèmia Búlgara i de l’Acadèmia Europea de Ciències, Arts i Lletres, i ha estat guardonat amb nombrosos premis rellevants, com ara el Gran Premi Internacional de Poesia Solenzara (1984), el premi François Copée (atorgat per l’Acadèmia Francesa, 2001) i el Gran Premi de Poesia Internacional Puixkin. També ha merescut el premi Odorico Mendes, de la Unió d’Escriptors Brasilers, per la traducció al francès de set poetes del Brasil.

Recitant els seus poemes en el Collège
Saint-Georges de Meudon (França),
l’any 1972.

Autor de trenta-dos reculls de poesia, escriu en versos clàssics (pels quals té predilecció), però també en vers lliure, i ha publicat, a més a més, monografies en búlgar, rus i francès sobre Petroni, Dostoievski i Verlaine, a qui consagrà la seva tesi doctoral. S’ha interessat, d'altra banda, per la història de l’art i del món.

Llorejat per l’Acadèmia Francesa, l’any 2010 fou investit Doctor honoris causa per la Universitat Estatal dels Sants Ciril i Metodi de Veliko Tirnovo (Bulgària) i honrat amb la més alta distinció de l’Estat búlgar, l’orde Stara Planina, que li va ser imposada personalment pel president de la República, Gueorgui Parvanov. Actualment és vicepresident per a Europa del moviment internacional Poetas del Mundo, fundat i presidit pel xilè Luis Arias Manzo.

Traduïda a nombroses llengües, fins ara la seva poesia ha estat publicada en forma de llibre no únicament a França, sinó també a Bulgària, Albània i el Brasil. Heus aquí les primeres versions de poemes seus al català, signades per Albert Lázaro-Tinaut.

A Gandia, l’octubre de 2006.

Capvespre a Gandia

Per a Sebastià Alzamora *

És l’hora baixa, el gran vespre del Sud
I l’horta, poblada
De vastos camps de tarongers,
Es desplega com una oda que cerca
La frescor suprema del mar.

Ocells lluminosos
Sortits de les estrofes d’un poema seràfic
S’embosquen en la cabellera rossa del cel.
Són l’alfabet d’aquesta blancor pura
Del món a penes nat.
L’abundosa collita dels mots justos
En el cofre nacrat del mes d’agost.

Com s’estima el meu cor la sublim senzillesa
D’aquest paisatge on l’esperit s’exalta,
Anhela les altures del cel de color malva
I fantasia amb les ànimes grandioses,
Desconegudes, enigmàtiques, rígides
D’aquest país més antic que la Bíblia!

És l’hora indefinida, quan se m’obre el cos
Al clam de la terra!

A baix la vila, en la puresa d’un núvol blavós,
Sembla que tremoli en la dolça abraçada
De la penombra que s’escampa, harmoniosa,
Mentre el vent jove juga i juga
Amb les flors dels jardins,
Formoses damisel·les amb vestits virolats.

Gandia, núvol d’or
Enmig del parrup dels coloms,

Perquè en la meva gola s’alenteix
El temps, tan feixuc
Com una grossa magrana madura.

* Sebastià Alzamora i Martín, nascut l’any 1972 a Llucmajor (Mallorca), és crític literari, activista cultural i, sobretot, poeta, adscrit al grup dels anomenats Imparables. Segons ell, “la poesia és un acte transcendent, massa important com per deixar-se endur per les vel·leïtats artificioses, carcasses formals o distanciaments irònics”. També ha dit que l’escriptura “conté pensament, i el conté de forma categòrica”. La seva poesia és bàsicament conceptual, de rerefons metafísic i amb una forta càrrega intel·lectual, mitjançant la qual –i amb una formalització més èpica que no pas lírica– es planteja els grans temes de l’existència humana. [Nota del traductor.]



El riu de Khaskovo

Senyor, no callis davant les meves llàgrimes.
Sóc un exiliat en aquest món efímer.

Sant Mesrob Maixtots *

És tan tard. Tan tard!

Sol, en la meva cambra parisenca,

Sento la tremolor d’un genoll llunyà,
L’escalfor febrosa que m’encén el pit,
El silenci del cel sense fronteres
Que s’arramba a les meves parpelles.

I aquesta veu… del rierol que solca
La ciutat lluminosa on vàreig néixer
Que em desperta, després de tants anys,
Enmig de la nit.

Rierol, tan viu tothora,
Blau com la cinta de l’amor,
Que fuig de l’ombra verda dels pollancres
Vers la llum taciturna
Dels magnífics estels de l’estiu.

* Sant Mesrob Maixtots (362-440) fou un monjo armeni, nascut a Hatsekats, en la regió de Taron (Armènia occidental). L’any 405 creà l’alfabet armeni. El que se sap de la seva vida i la seva obra és degut al seu deixeble Koryun. Mesrob s’ocupà primerament de les funcions administratives i militars de la cancelleria dels arsàcides, i després es consagrà a la religió cristiana. Inicià l’evangelització de la regió de Goght i, convençut que la conversió dels pagans seria més fàcil si es traduïssin a l’armeni els Evangelis, li ho suggerí al Katholikós Sahak. Considerà que l’alfabet inventat per un bisbe siríac anomenat Daniel no era prou adequat, de manera que començà a treballar per establir-ne un de millor. Segons el poeta modern Paruyr Sevak (1924-1971), Mesrob Maixtots fou “l’home polític mes gran que mai ha conegut Armènia”. De fet, en crear l’alfabet armeni, el sant no salvà únicament la llengua armènia, sinó també la cultura del seu poble. [Nota de l’autor.]



Radko Radkov
In memoriam

Even such is Time, that takes in trust
Our youth, our joys, our all we have,
And pays us but with earth and dust.

Sir Walter Releigh *

M’adreço a tu,
Temps de velada tristesa,
Temps pur
Que poses fi
A totes les nostres esperances,
A totes les nostres ambicions!

Apel·lo a tu,
Temps clarivident,
Amic dilecte del meu amic,
Perquè em consolis
Ara que l’aigua ja no raja
En l’esplendor dels seus mots
I que la llum
Ja s’ha buidat de llum!

Oh brisa serena!
Vine i eixuga la pols
Que s’ha dipositat
En els dies joiosos de la meva memòria!

Vine, buf antic dels àngels sense edat,
I fes qui floreixin roses blanques
Sobre la terra que acull amb suau escalf
El Bard transparent de l’eternitat!

* [Així és el temps, s’empara de la nostra confiança, / De la nostra joventut, de les nostres alegries, de tot el que tenim. / I només ens recompensa amb terra i pols]. Sir Walter Raleigh (1552-1618) fou un escriptor, poeta, oficial i explorador anglès, decapitat el 29 d’octubre de 1618 a la Torre de Londres. [Nota de l’autor.]
Radko Radkov, poeta, autor teatral i popular cantautor búlgar, nascut a Veliko Ternovo el 31 de gener de 1940 –tenia la mateixa edat, per tant, del seu amic Athanase Vantchev de Thracy–, morí en la seva ciutat l’1 de setembre de 2009. [Nota del traductor.]



Mots per a la superba exigència

Per a l’Anna Piutti *

I

Immòbil en la innocència de l’estiu,
Resta el dia impertèrrit al bell mig del jardí,
Conscient de la clara importància que té,
De la seva plenitud immaculada
I l’excelsa dignitat que representa.

Menysprea
El dispendiós luxe de les buguenvíl·lies
Igual que les paraules més solemnes
Menyspreen els cors buits.

II

L’escalfor envaeix la porta oberta,
El rostre blanc de la Xènia
Lluu banyat de llum.
Complimenta amb la mà les mallerengues
I sembla que dialogui amb l’herba borda.

El seu cos fluid, les seves mans lleugeres,
¿Que revenen potser al meu cor
Des del passat? Frases sàvies que serveixen
Per delectar els esperits refinats!

III

Que n’és d’encegadora
L’esclatant esplendor
De la fidelitat!
–Em canta a dins una veu càlida.

Que n’és de difícil encertar
La permanència del nostre món!
–Respon el silenci.

IV

Tanco els ulls
I penso
En el branquilló de salze que rebien
Els viatgers xinesos quan es posaven en camí,
En els vells temps dels Hans.

V

Suaument, sense soroll,
Les imatges de la felicitat s’allunyen
A frec de l’esquena trèmula de la brisa.

El cos, però,
Igual que els animals,
Mai no oblida la terra nadiua!

París, 7 de desembre de 2010

* Anna Piutti és una de les joves poetes italianes amb més talent. Nascuda a Vicenza, s’ha llicenciat en llengües estrangeres en la Universitat de Verona. Escriu poemes en vers lliure i en anglès des de l’any 1998. La seva veu poètica és enigmàtica, els seus versos són plens de metàfores d’una gran originalitat. Li agraden les imatges oníriques, sense menystenir, tanmateix, les joies i les tristeses de la vida quotidiana. Excel·lent traductora, parla perfectament la llengua de Racine i ha traduït a l’italià uns quants autors francesos. L’Anna Piutti té tres passions: la literatura, l’art i la música. Li interessen també la lingüística, la filosofia, la medicina i el teatre. [Nota de l’autor.]


Podeu visitar la pàgina personal d’Athanase Vantchev de Thracy a través de l’enllaç http://www.athanase.org/.

((SENSE COMENTARIS))

L'enfrontament entre el govern i els sindicats a França per la nova llei de pensions.

© Raphaelle a Libération, 21 d'octubre de 2010.

Jean Ferrat: cançó, poesia i compromís social

Jean Ferrat l’any 2008. (Foto © abaca.)

Avui, 13 de març de 2010, a les 12.58 del migdia, ha mort a Aubenàs, prop de la petita localitat d'Antraigues-sur-Volane (en el departament francès de l’Ardecha [Ardèche], en terres occitanes), on vivia, Jean Tenenbaum, el menor dels quatre fills d’un emigrat jueu rus. Havia nascut a Vaucresson, prop de París, l’endemà del dia de Nadal de 1930. Quan tenia onze anys, el seu pare fou deportat pels ocupants nazis i internat en el camp de concentració d’Auschwitz, del qual ja no sortí. Ell pogué salvar-se gràcies a la protecció d’un grup de militants comunistes.

Aquell infant, al qual li va costar assumir la tragèdia familiar, va començar a guanyar-se la vida, un cop acabada la guerra, component cançons, interpretant-les en modestos cabarets, fent teatre i tocant la guitarra en una banda de jazz, amb el nom de Jean Laroche. Tot i que l’èxit no li somrigué immediatament, decidí dedicar-se a la música i l’espectacle i adoptà un altre pseudònim, Frank Noël, que després canvià pel que el duria a la fama: Jean Ferrat.

Ferrat fou sempre fidel al seu compromís social i polític, i tot i que no es va afiliar mai al partit comunista, fins al 1968 romangué proper a la formació d’aquells que li salvaren la vida. I, a poc a poc, empès per l’entusiasme i els amics, els “camarades”, el seu nom començà a sonar, sobretot des que, l’any 1956, adaptà per a la música el poema Les yeux d’Elsa, del seu admirat Louis Aragon.* Aquesta cançó va ser popularitzada aleshores per un cantant que sumava èxits en els cabarets parisencs: André Claveau.

El primer disc de Jean Ferrat (1958), però, passà inadvertit. No fou fins al 1960, amb Ma Môme (escolteu-la), que es començà a sentir la seva veu a les principals emissores de ràdio. L’any 1966 ja era famós. El 1962 va escriure la cançó Deux enfants au soleil per a la seva gran amiga Isabelle Aubret, que la intrepretà amb gran èxit. Deu anys més tard va compondre una altra de les seves cançons més conegudes: Mon vieux. Des d’aleshores, les ventes dels seus discos s’incrementaren: ja havia esdevingut una figura en el món musical francès.

Jean Ferrat amb les cantants Isabelle Aubret i Juliette Greco
(París, 1965). (Foto © AFP.)

Mentrestant havia escrit algunes cançons força compromeses i un xic atrevides en el panorama polític de l’època, com ara Nuit et Brouillard (1963; escolteu-la i llegiu-ne la lletra aquí) i Potemkine (1965; escolteu-la aquí), la difusió de les quals a través de les emissores de ràdio fou prohibida per l’autoritat competent francesa, i també una de les peces que al transeünt li han arribat més al cor: Camarade (escolteu-la), en la qual denuncia la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’estiu del 1968.

L’any 1972 marxà de París i s’establí en l’Ardecha, segurament decebut pel totalitarisme ferotge posat de manifest pels més alts representants de la ideologia que defensava (les atrocitats anteriors de Stalin encara no eren prou conegudes o s’havien silenciat). La pau d’aquelles terres meridionals li inspiraria una altra de les seves cançons més belles: La montagne (escolteu-la).

Jean Ferrat, però, quedarà segurament com el gran cantor de la poesia d’Aragon (podeu escoltar una de les cançons, Aimer à perdre la raison, aquí), al qual dedicà dos reculls: Que serais-je sans toi? (1974) i Heureux celui qui meurt d'aimer (1995). El transeünt ha escoltat aquestes cançons desenes de vegades, i les torna a escoltar amb emoció mentre escriu aquest homenatge a un home que ha estat sempre conseqüent amb ell mateix i amb les seves idees, una actitud lloable que no s’ha de confondre amb un compromís absolut amb el comunisme francès, sinó ben al contrari: una de les seves cançons, Bilan (1980), és precisament una crítica no gens dissimulada al líder del PCF, Georges Marchais, pel seu vergonyós balanç “globalment positiu” dels països sotmesos, contra la voluntat dels seus pobles, a la rígida disciplina soviètica. Una actitud que, d’altra banda, l’allunyà d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres del seu país que encara creia (o ho feia veure, per seguir la “moda” de l'època) en les bondats del socialisme real.

La música i la política van ser les dues grans passions de Jean Ferrat. En aquest sentit, cal no oblidar el seu compromís amb els moviments d’esquerra, com ara el d’antiglobalització liderat pel controvertit líder camperol José Bové (1987), i la seva adhesió a la Coordination française pour la Décennie de la culture de non-violence et de paix, una associació creada el novembre de l’any 2000 per tal de coordinar les activitats del Decenni internacional de promoció d’una cultura de la no-violència i de la pau a favor dels infants del món, promogut per la Unesco i que acaba, precisament, aquest any, amb algunes mostres de bona voluntat però, sobretot, amb una aberrant indiferència per part de l’anomenat “primer món”, tot i el compromís (més ben dit, les paraules solemnes i buides de contingut) de la grandiloqüent Aliança de Civilitzacions proposada pel president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el 21 de setembre e 2007 durant la 59a Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. També fou molt crític amb les multinacionals de la música i la indústria discogràfica que, segons ell, posaven en perill la llibertat de creació.

Cançó, poesia i compromís social són les paraules que, segons el transeünt, resumeixen la vida i la trajectòria personal de Jean Tenenbaum, més conegut com a Jean Ferrat.

* Aragon (1897-1982) va escriure aquest famós poema, dedicat a la seva esposa, la russa Elsa Triolet (Elsa Kagan [1896-1970], que era cunyada de Vladímir Maiakovski), l’any 1940.

Més sobre el trasbals de morts

El transeünt ja s’ha referit en aquesta bitàcola (vegeu aquí) al tètric trasbals de morts i a les intencions (frustrades, fins ara) del president francès Nicolas Sarkozy de traslladar les despulles d’Albert Camus al Panthéon des grands hommes de París amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. (Fixeu-vos en el masclisme de la denominació del temple de la grandeur: ningú no ha tingut, que se sàpiga, la idea de canviar-la per la de Panthéon des grandes personnalités, posem per cas, una idea segurament més assenyada que la de traslladar-hi restes humanes...)

Diverses persones del món de la cultura i nombrosos mitjans de comunicació francesos i internacionals s’han fet ressò del cas i de les opinions sobre la conveniència de tenir a Camus entre les celebritats dignes d’aquell temple laic i republicà. [1]

D’una banda, Jeanyves Guérin, professor de la Sorbona i autor del Dictionnaire Albert Camus, [2] manifestava al Nouvel Observateur que “Sarkozy és amic de Bush, Gaddafi, Putin i Berlusconi, i que la seva política és als antípodes dels valors i les concepcions que defensa Camus”; i el periodista Michel Soudais considerava, en el seu blog, que la pretensió de Sarkozy no només suposava una “profanació obscena”, sinó que representava una heretgia envers un home que, en vida, s’havia mantingut al marge de les “glòries literàries”, havia rebutjat distincions i havia manifestat el seu refús de “deixar-se transformar en estàtua”.

De l’altra banda, el filòsof Raphaël Enthoven es preguntava a L’Express per què s’havia de privar a Camus d’allò a què havien tingut dret Rousseau, Voltaire, Hugo i Zola, i coincidia amb el realitzador de cinema Yann Moix, el qual manifestava en la revista La règle du jeu, potser amb un xic massa d’ironia, que el Panthéon és “l’Acadèmia Francesa de les persones mortes”, i que Camus era “prou acadèmic i prou mort per descansar allà”; i no en va tenir prou amb aquesta boutade, sinó que hi va afegir que “la seva obra, gran, bella i noble no conté dinamita” i que, per tant, “Camus no és un autor perillós”.

Enmig d’aquest tediós batibull s’alçava la veu del líder ultradretà Jean-Marie Le Pen, el qual acusava Sarkozy d’electoralisme i encara més: de pretendre treure vots al seu Front Nacional emparant-se, amb objectius partidistes, de la figura de Camus. Embolica que fa fort!

A hores d’ara la qüestió encara no està resolta, tot i que sembla que monsieur Sarkozy està disposat a renunciar al seu “somni”, sobretot perquè el fill de Camus, Jean, fa ús del seu “dret moral” per impedir que les restes de l’escriptor siguin desenterrades; la seva germana Catherine, en canvi, no ha fet us d’aquest dret, “s’ho està pensant” des del novembre i no li sembla ni bé ni malament que el pare sigui panthéonisé, segons que va manifestar personalment al president de la República.

Ara, Chopin

Però vet aquí que la qüestió torna a l’actualitat, ja que monsieur Alain Duault (escriptor, musicòleg i animador de programes musicals a la televisió francesa), comissari per part de França de l’Any Chopin, que se celebra aquest 2010 a Polònia i França amb motiu del segon centenari del naixement d’un dels més alts representants del romanticisme musical, ha proposat al president Sarkozy que les despulles del gran músic polonès d’ascendència francesa, que reposen al cementiri parisenc de Père Lachaise, siguin traslladades amb tots els honors al Panthéon des grands hommes.

Monsieur Duault publicà la carta que va adreçar al president de la República en el número de desembre 2009 / gener 2010 de la revista Classica, i diu entre altres coses que seria el primer músic que entraria en el Panthéon, després que l’any 2003 fracassés l’intent de traslladar-hi les despulles de Berlioz; que seria també “un gran gest europeu”, ja que es tracta d’un artista alhora polonès i francès, “compositor de poloneses i de masurques d’inspiració polonesa", però també "de valsos d'inspiració vienesa, de preludis d'inspiració alemanya, de nocturns d'inspiració irlandesa, d’una barcarola d'inspiració italiana i de balades d'inspiració francesa”. Un orgull per a la cultura europea! (com si no ho sabéssim...). Què hi tindran a dir els polonesos, que conserven com a relíquia el cor del músic en l’església de la Santa Creu de Varsòvia?

I és que el compositor i pianista Fryderyk / Frédéric Chopin (nascut a la localitat de Żelazowa Wola, Masòvia –distant uns 50 km de Varsòvia– l’1 de març de 1810, i mort a París el 17 d’octubre de 1849) ha estat sempre reivindicat, justament, per Polònia com un dels seus homes més il·lustres, però també per França, pel fet de ser fill d’un emigrat francès i per haver viscut a París des de l’edat de 20 anys. França, per tant, s’atorga ara el dret d’acollir-lo entre les seves celebritats.

Ja l’any 2004 va haver-hi un intent per part del llavors president francès, Jacques Chirac, de traslladar al Panthéon les despulles de la famosa amant de Chopin, l’escriptora i feminista Amandine Aurore Lucile Dupin (1804-1876), més coneguda pel seu pseudònim, George Sand, autora, entre altres obres, d’Un hiver à Majorque (‘Un hivern a Mallorca’, 1855), on narra la seva estada, amb els seus fills i el seu amant polonès, a la cartoixa mallorquina de Valldemossa durant l’hivern de 1838 a 1839. Aquesta pretensió va ser frustrada aleshores per la néta de l’escriptora, Christiane Smeets-Sand, hereva del seu patrimoni, la qual va rebre la solidaritat d’uns quants polítics i de representants del món de la cultura, entre els quals hi havia l’actriu italiana Claudia Cardinale. Una curiositat no gaire coneguda: George Sand era descendent del rei August II de Polònia!

El transeünt continua pensant que els morts, il·lustres o no, han de quedar en el record d’aquells que se’ls estimaven i els admiren, i que els seus ossos, les seves cendres o les seves relíquies no s’han de barrejar amb els homenatges, i encara menys amb cerimònies macabres revestides de solemnitat. Permeteu-li que recordi aquests versos de Petrarca:

Passan vostri trionfi e vostre pompe,
Passan le signorie, passano i regni;
Ogni cosa mortal tempo interrompe. [3]

[1] Podeu llegir, per exemple, el que han publicat Michel Soudais en el seu blog de Politis.fr, Jeanyves Guérin en el Nouvel Observateur (20.11.2009), Benjamin Ivry en el New Statesman (17.12.2009) i el diari suís Le Matin (3.1.2010), tot i que a Internet trobareu moltes més referències.
[2] Jeanyves Guérin: Dictionnaire Albert Camus. Flammarion, París, 2010. 992 pp.
[3] “Passen els vostres triomfs i les vostres pompes, / Passen les senyories, passen els regnes; / El temps interromp tot allò que és mortal.”

Imatges, de dalt a baix:
- Monument a Chopin en el parc Łazienki de Varsòvia, obra realitzada a París l’any 1908 per l’escultor i pintor modernista polonès Wacław Szymanowski (1859-1930). (Foto © Jaime Silva / flickr.)
- El Panthéon des grands hommes, en el Barri Llatí de París.
(Foto © BLOC.com.)
- La tomba de Chopin al cementiri de Père Lachaise de París.
(Foto © Wikimedia Commons.)
- Retrat inacabat de Chopin pintat per Eugène Delacroix a París l’any 1838. (© Museu del Louvre, París.)
- Retrat de George Sand per Auguste Charpentier (1838). (© Musée Carnavalet, París.)

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Flaixos: Grenoble

La ciutat francesa de Grenoble, a uns 100 km al sud-est de Lió, és la capital del departament de l’Isère, dins la regió de Roine-Alps, al Delfinat. La població del municipi és d’uns 157.000 habitants, tot i que la comunitat metropolitana (que inclou uns quants municipis veïns) depassa el milió i mig de persones.

Grenoble és famosa, sobretot, perquè hi va néixer Marie-Henri Beyle (1783-1842), més coneugut pel seu seudònim, Stendhal, autor d’obres tan notables com ara Le Rouge et le Noir (‘El roig i el negre’, 1830) i La Chartreuse de Parme (‘La cartoixa de Parma’, 1839).

Au Vieux Manoir, del qual es veu el cartell en la imatge, es un concorregut pub-discoteca que hi ha al número 50 de la rue Saint Laurent, al barri del mateix nom, un dels més antics de la ciutat, situat a la riba dreta del riu Isère i als peus de la fortalesa de la Bastille.

Fotografía: © Albert Lázaro-Tinaut (feu clic al damunt per ampliar-la).

La monetització de l’art

No fa gaire, el transeünt llegia unes opinions de Kandinsky sobre l’art i l’artista* i, al cap de poc temps, li queien a les mans uns retalls de premsa que el van fer reflexionar.

Kandinsky cita Schumann i Tolstoi: el primer afirmava que “la missió de l’artista és il·luminar les profunditats del cor humà”, i el segon (amb el qual es mostrava d’acord el pintor moscovita), sostenia, molt planerament, que “l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot”.

Diu Kandinsky:

Amb més o menys habilitat, virtuosisme i energia, sorgeixen en el quadre objectes relacionats entre si mitjançant la pintura, més tosca o més refinada. Aquesta harmonització del tot en el quadre és el mitjà que condueix a l’obra d’art, la qual és mirada amb ulls freds i esperit indiferent. Els experts admiren la factura (de la mateixa manera com es contempla un equilibrista), gaudeixen la pintura (igual que es gaudeix menjant una panada).

Aquesta agosarada afirmació pot conduir-nos, sense fer un trajecte gaire llarg, a la banalització de l’art com a tal, per reduir-lo a un simple objecte d’especulació, és a dir, a la seva monetització. Així, amb motiu de la fira d’art i antiguitats Feriarte, la 33a edició de la qual se celebrà a Madrid durant la segona quinzena de novembre d’enguany, alguns galeristes i antiquaris, tot exaltant la importància d’Internet en la globalització del comerç artístic, asseguraven que l’evolució d’aquest mercat és directament proporcional a la situació econòmica (genial asseveració, que cau pel seu pes i val, com és evident, per a qualsevol mercaderia que no sigui essencialment necessària).

Sembla, però, que la crisi actual decanta els col·leccionistes (és potser una audàcia, tot salvant-ne uns quants, anomenar-los “inversors” o fins i tot “especuladors”?) cap a l’art antic, que en els darrers anys s’ha revalorat. Aquest estat de la situació el recull María de las Heras en una crònica titulada “Las antigüedades se globalizan” (El País, 14 de novembre de 2009, suplement “IFEMA / Feriarte”). Un antiquari venedor d’arqueologia, per exemple, diu amb la solemnitat d’un discurs acadèmic: “Las miradas se centran en los clásicos y tienen a Egipto como estrella. Roma y Grecia gustan mucho. Lo importante ahora es no arriesgar, y apostar por la calidad en cualquier época”.

Al transeünt el verb arriscar, tan plurivalent en funció del context, li fa venir al cap les recomanacions dels assessors financers, conservadors en temps de vaques magres i atrevidíssims quan els valors borsaris es disparen cap amunt. “Sí, Kandinsky –reconeix desencantat pel que ha llegit–, els experts gaudeixen de l’art igual que d’una panada o, dit en termes més actuals, una bona mariscada”.

En el mateix article s’apunta una altra qüestió: “Otro factor influyente en la adquisición de obras de arte es la tendencia a construir viviendas cada vez más pequeñas […]. Empieza a faltar espacio para los objetos decorativos”, segons una galerista especialitzada en art asiàtic: vet aquí que de cop i volta les peces artístiques esdevenen, a Feriarte, mers objectes decoratius, és a dir, mercaderia pura i dura equiparable a la reproducció a escala reduïda de l’estàtua de la Llibertat que el turista porta com a souvenir quan torna de Nova York. “Sí, Tolstoi –es plany el transeünt–, al cap i a la fi l’artista és un home que ho sap dibuixar i pintar tot, el mercader és el qui en sap treure benefici, i el comprador espavilat, el qui en sap obtenir rendiment”. No diu pas cap cosa extraordinària, el transeünt: es limita a repetir una cantilena més antiga que la Bíblia.

El més sorprenent per al transeünt, però, és que les obres d’art no siguin imprescindibles, ni tan sols necessàries, per inaugurar un museu d’art. El MAXXI, que és el nou centre d’art contemporani de Roma –un esplèndid edifici concebut per l’arquitecte iraquiana Zaha Hadid, del qual Nicolai Ouroussoff va dir en el New York Times que “hauria agradat a Bernini”; les tres darreres “lletres” del seu nom són, de fet, el nombres romans que signifiquen el nostre segle–, va ser obert oficialment a mitjan novembre… sense cap obra d’art de les 350 que hi ha previst exposar-hi, les quals es preveu que arribin durant la primavera del 2010. És clar que això d’inaugurar el que sigui abans que estigui acabat del tot no és cosa nova, i serveix sobretot perquè els polítics de torn apareguin amb cara de satisfacció en les fotografies i proclamin els èxits de la seva gestió, encara que el mèrit correspongui sovint als qui els van precedir en els càrrecs, que en aquest cas no eren precisament del seu partit, ja que l’obra havia estat aprovada l’any 1998 (quan el ministre de Bens i Activitats Culturals de la República Italiana, i tot seguit alcalde de Roma, aquell mateix any, era Walter Veltroni, secretari nacional dels Demòcrates d’Esquerra, dit això entre parèntesis).

El transeünt deixa aquesta nota: “Benvolgut Kandinsky: com dius molt bé després d’haver assumit les senzilles paraules de Tolstoi, quan han vist les obres d’art ‘les ànimes famolenques se’n van famolenques. La multitud camina per les sales i troba les pintures boniques i grandioses. L’home que podia dir alguna cosa no ha dit res, i el que podia escoltar no ha sentit res. Aquest estat de l’art es diu l'art pour l'art’. Si haguessis estat a la inauguració del MAXXI, hauries vist que la multitud caminava per les sales, però no trobava res més que parets i espais buits, tot i que va poder admirar la magnífica capsa on, si no passa res, d’aquí a poc es guardaran unes quantes obres fetes per homes que ho sabien dibuixar i pintar tot”.

Mals temps, com gairebé sempre, per a la cultura que, però, no es resigna a ser l’eterna Ventafocs del poder polític i econòmic. Ja no es tracta només de “viure de l’art” en el sentit estricte de l’expressió, sinó també de “viure i treballar per conservar l’art”. Les institucions que han de vetllar perquè això, conservar l’art i dinamitzar-lo, sigui una realitat, a l’hora de repartir ajuts i subvencions són sempre a la cua, de manera que fins el personal dels grans museus de París han fet vaga –i el d’alguns, com ara el Centre Pompidou, encara la fan– per mostrar el seu desacord amb les dràstiques reduccions de personal imposades per l’Administració de la République.

Si algú ho sap dibuixar i pintar tot, que ho continuï fent: ningú no li ho impedirà, i si té èxit, els rapinyaires, sempre vigilants, l’honraran posant-lo en un núvol mentre ells, tocant de peus a terra, faran l’agost en qualsevol estació de l’any.

* Wassily Kandinsky: De lo espiritual en el arte
Títol original: Über das Geistige der Kunst

Traducció: Elisabeth Palma
Premia editora, Tlahuapan, Puebla (Mèxic), 1979.

Il·lustracions, de dalt a baix:

- Wassily Kandinsky: Composició IV (Kunstsammlung Nordrhein-Westfallen, Düsseldorf).
- El MAXXI de Roma, dissenyat per Zaha Hadid (foto © Image Shack Corp.)
- El Centre Pompidou de París en vaga (foto © Reuters).

Trasbals de morts

És curiós que siguin els polítics, quan es dignen baixar al terreny de la cultura, i algunes institucions amb afany de notorietat, els més obstinats a l’hora de voler remoure els morts. O encara pitjor: que, de vegades, darrere d’aquests “moviments” s’amaguin obscurs interessos (potser perquè són inconfessables?).

Al transeünt, tot i que és curiós de mena, no l’ha encuriosit mai saber qui hi havia realment darrere el desig de “retornar a Espanya” les restes d’Antonio Machado, que tan discretament reposen en el cementiri de Cotlliure, sense tenir en compte que aquesta d’ara no és l’Espanya republicana de la qual el poeta sevillà va haver de fugir amb la seva mare en condicions infrahumanes; ni el de desenterrar l’intel·lectual Manuel Azaña, el darrer cap d’Estat de la República espanyola, que va manifestar clarament el seu desig de ser inhumat allà on morís (i, per tant, fou sepultat en el cementiri de Montalban, al sud de França, sense el dret de ser embolcat amb la bandera republicana espanyola, a causa de la prohibició que va decretar el mariscal Pétain; l’ambaixador de Mèxic a França va tenir la sensibilitat d’embolcallar-lo, almenys, amb la bandera el seu país –generós acollidor d’expatriats– i no amb la rojigualda, com havia ordenat el cabdill del règim filonazi de Vichy).

El transeünt tampoc no entén aquella fal·lera, l’any 2005, de traslladar els ossos d’Amadeu Vives del cementiri de Montjuïc, a Barcelona –al qual el cos del compositor va ser conduït amb grans honors des de Madrid, on havia mort, el desembre de 1932–, al de Collbató (es van al·legar les condicions precàries en què es trobava la seva tomba: per què l’Orfeó Català no se’n va preocupar més, de dignificar l’indret? Hi ha preguntes de les quals difícilment podrem obtenir respostes raonables).

Encara li va costar més al transeünt explicar-se els estranys motius que el govern peronista argentí adduïa fa pocs mesos per justificar un vol transatlántic que dugués el cadàver de Borges des de Ginebra, on ell mateix va voler que l’enterressin (En el centro de Europa, en las tierras altas de Europa, crece una torre / de razón y de firme fe. // Los cantones ahora son veintidós. / El de Ginebra, el último, es una de mis patrias, va deixar escrit en un dels seus darrers poemes*) a Buenos Aires, perquè reposés en el cementiri de La Recoleta –on se suposa que van ser dipositades les restes “autèntiques” d’Eva Perón, tan desdenyada per ell, després del seu tètric periple–, sobretot quan l’escriptor havia adoptat fins i tot la nacionalitat suïssa per tenir tots els drets en la terra on va morir.

És curiosa, també, aquesta dèria humana de pertorbar aquella tan proclamada “pau dels morts”, que sembla sagrada per a les religions del Llibre però que contagia fins i tot els veneradors dels santificands, com és el cas del reverend Karol Wojtyła, més conegut com a papa Joan Pau II, el cos (o almenys el cor) del qual reivindica la diòcesi o la feligresia de Cracòvia. Al transeünt li crida l’atenció que es contraposin tan ostensiblement el deliri de remenar els cossos del difunts i les supersticions que envolten la Seca. I el desesperen –no s’amaga de dir-ho– els patrioterismes de pa sucat amb oli que moltes vegades s’hi barregen per fer-hi un allioli d’allò més macabre.

Aquesta obsessió, com sabem, ha acompanyat sempre la humanitat i no se n’ha lliurat gairebé cap civilització, si més no entre les occidentals (dit això des del nostre etnocentrisme). Les glòries de França, per exemple, tenen l’honor de viure la mort en un sumptuós panteó, i vet aquí que ara el senyor que encarna amb tanta pompa aquelles dinasties que, teòricament, enderrocà per sempre més la Revolució burgesa de 1789, vol que les restes d’Albert Camus reposin en el Panthéon de la Montagne Sainte Geneviève parisenca, aquell monumental temple eclèctic dedicat a Santa Genoveva de Nanterre que va dissenyar el senyor Soufflot a mitjan segle XVIII, és a dir, uns quants anys abans de la Revolució, barrejant-hi tots els estils que va poder, des del clàssic grecoromà fins al neoclàssic de l’època, passant pel gòtic i el bizantí, i que el 4 d’abril de 1791 l’Assemblea Constituent va decidir que esdevingués temple republicà i Panthéon des grands hommes, amb uns quants retocs arquitectònics encarregats al ciutadà Antoine Chrysostome Quatremère de Quincy.

Les desfilades de cadàvers exquisits (que no tenien res a veure, evidentment, amb els que crearen després els surrealistes) pels carrers de París fins al Panthéon són cèlebres: des de la inaugural, que va passejar les despulles de Mirabeau a la llum de les torxes aquell mateix 4 d’abril de 1791, fins a la que hi dugué, molt més discretament, el cos de la resistent Lucie Aubrac l’any 2007.

Ara, monsieur le Président de la République Française, el senyor Nicolas Sarkozy, té la voluntat de traslladar les restes mortals de l’escriptor Albert Camus al santuari dels grans homes, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort en accident de trànsit, el 4 de gener de 1960; voluntat que topa amb la de la família del premi Nobel de literatura de 1957, expressada pel seu fill Jean, el qual considera que la decisió és un contrasentit, tenint en compte la biografia de l’autor de l’Homme révolté, al qual “espantaria” (si es pot traduir així el verb craindre en aquest context) l’”emparament”(així interpreta el transeünt el mot récupération, que apareix entre cometes en l’article que publicà Le Monde el proppassat 21 de novembre) del seu pare per part del cap de l’Estat”.

Estranys transeünts, aquests rígids o descompostos viatgers d’ultratomba...

* Jorge Luis Borges: Los Conjurados. Alianza Editorial, Madrid, 1985.

Crèdits de les fotografies:

Albert Camus (© Time Inc.).
Tomba d’Albert Camus a Lourmarin, Provença (©Walter Popp, Wikimedia Commons).