Reivindicació d’Arvo Pärt en el seu 75è aniversari

El transeünt, que és amant de la música però, malauradament, no té prous coneixements musicals, troba en el blog Controfagotto del crític y musicòleg italià Aldo Lastella un article que li sembla interessant perquè reivindica la tasca del compositor estonià Arvo Pärt. Heus aquí la traducció d’un fragment:

Si hi ha un gran mèrit pel qual hem de donar les gràcies al compositor estonià Arvo Pärt és el d’haver construït i marcat un nou camí per a la música del segle XX, un camí que ha dut en molts sentits a la reconciliació entre el públic –si més no, una determinada part del públic– i la música del seu temps. El fet d’haver aconseguit recuperar la tonalitat, tornant, per tant, a l’estructura lingüística que va dominar la música occidental durant un mil·lenni, sense proposar-se una retrocessió, sinó al contrari, trobant una manera de conjugar tradició i modernitat, ha estat una mena de quadratura del cercle per als nostres temps. Gràcies, també, al segell ECM, que va creure en Pärt i l’ha promocionat sense reticències, es pot dir tranquil·lament que el mestre estonià s’ha convertit en el compositor contemporani més conegut i apreciat –superat, potser, únicament per Philip Glass– fins i tot entre els sectors de públic que fugen dels sons de la contemporaneïtat com de la pesta.

Això s’ha vist també amb motiu de la sèrie de concerts-homenatge que té lloc ara mateix a Roma. Que una sala de més de dues mil butaques estigui plena a vessar per un concert amb músiques d’un autor no nascut a la darreria del segle XVIII em sembla una singularitat que cal saludar amb optimisme. Què té, però, la música d’Arvo Pärt perquè agradi tant? No sóc un gran apassionat de les composicions d’aquest tímid i esquiu senyor de 75 anys i m’ho preguntava a mi mateix mentre anava cap al concert. En arribar a la sala vaig trobar un amic que havia assistit als assaigs. “Com és aquesta música?”, li vaig preguntar. Una petita pausa: “Relaxant”, em respongué somrient. Doncs potser és això el que agrada, una mena d’antídot a una manera d’entendre la modernitat: vida plena, associada a alguna cosa i a algú, ment ocupada.

També val la pena, per conèixer més bé aquest músic, llegir el que diu, molt planerament, sobre Pärt el musicòleg mallorquí Antoni Pizà (Felanitx, 1962) en el capítol “Les consolacions d’Arvo Pärt” del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics* (pàgina 195):

Els qui cerquin consolació i cohort en la música ara també poden comptar amb les obres del compositor Arvo Pärt. El seu vocabulari musical es basa en nocions tan antigues com la mateixa humanitat: senzillesa i sobrietat estilística ruixada amb unes gotes de religiositat. Nascut en un poble d’Estònia en temps de la Unió Soviètica el 1935, els fets de la seva primera formació van tenir un pes directe en la seva evolució com a compositor. Com a reacció a la doctrina comunista oficial, que obligava els compositors a escriure música per al poble, Pärt es va decantar cap a l’avantguarda occidental passant amb facilitat del dodecafonisme d’Arnold Schönberg als happenings influïts per John Cage. Però ben aviat el compositor es va desenganyar d’aquests llenguatges excessivament intel·lectuals i elitistes dels anys seixanta i setanta, i ràpidament es va decantar cap a un estil extremadament sobri, senzillíssim i sobretot molt lent. Pärt va anomenar aquest nou llenguatge musical tintinnabula o sigui, etimològicament, “sons de campanes”.

El 1977 va estrenar Tabula rasa i el seu títol no podia ser més explícit. La peça és efectivament un tauló o una post totalment plana en la qual no passa res. La música, en lloc d’evolucionar, narrar, moure’s o desenvolupar-se, és totalment estàtica, immòbil, estacionària o quieta. Precisament perquè la música és estàtica (sense moviment) és també extàtica com un raga de l’Índia que, per mitjà de la repetició de sons obsessius, ens transporta més enllà de les limitacions del cos. Encara que aquesta peça no tingui un contingut religiós directe, brolla d’harmonies ascètiques i tons contemplatius. Amb una certa insolència i obstinació, la peça no es mou de l’acord de re menor. Gairebé res.

El transeünt ha seguit la trajectòria musical d’Arvo Pärt, i ha afirmat més d’una vegada que se n’havia cansat, que trobava les seves composicions excessivament repetitives, ancorades en un estil neoclàssic massa obstinat –fruit del seu estudi profund de la polifonia renaixentista– i en la tradició religiosa –en la qual té molt a veure la seva passió pel cant gregorià i la música eclesiàstica ortodoxa–, unes característiques que ell mateix havia triat com a vehicles de la seva expressió artística. La nota d’Aldo Lastella, però, el fa reflexionar, perquè situa el músic en un context diferent, més obert i més lúcid del que el transeünt s’imaginava. I reconeix que, abans de posar-se a escriure aquest article, ha escoltat de nou, llargament, la música de Pärt i n’ha gaudit més que abans... o potser d’una altra manera.

El 75è aniversari del seu naixement (Paide, Estònia central, 11 de setembre de 1935) ha fet que la figura d’Arvo Pärt sigui estudiada aquest any en diversos fòrums, com ara la Universitat de Boston, que ha organitzat per al mes de març d'enguany una conferència ("Arvo Pärt and Contemporary Spirituality Conference"), la qual ha de servir per experimentar sobre la seva música a partir d’un estudi analític i del desenvolupament interdisciplinari de les metodologies que ha utilitzat el compositor atenent, entre d’altres, a aquest vessant “teològic” d’algunes de les composicions i també al fet que apunta Aldo Lastella: el tancament de l’escletxa que fins ara hi ha hagut entre acadèmics i creadors i intèrprets, per tal d’apropar la música al major nombre possible de persones, és a dir, a un públic ampli.

El transeünt deixa enllaços a tres de les seves peces preferides de Pärt, Fratres (1976, adaptació per a violoncel i piano), Spiegel im Spiegel (1978) i la “Oda IV” del Kanon Pokajanen (composició per a cor del 1997, basada en un himne ortodox d’origen grec del segle VIII, el començament de la qual us recordarà, sens dubte, la cantata Carmina Burana de Carl Orff).

* Antoni Pizà: El doble silenci. Reflexions sobre música i músics. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003.

Il·lustracions (de dalt a baix):
- Retrat d'Arvo Pärt, per la pintora estoniana Nelly Drell.
- Arvo Pärt (il·lustració de Julian Kulpa).
- Arvo Pärt amb el cèlebre director d'orquestra estonià Neeme Järvi
(© Eesti Teatri- ja Muusikamuuseum, Tallinn).

Kallaste, en la vora estoniana del llac Peipus

El transeünt va anar a l’est d’Estònia, a la vora occidental del llac Peipus (Peipsi järv, en estonià; Txudsko ozero [Чудско озеро], en rus), el quart llac més gran d’Europa i un dels de més poca fondària (13 metres de mitjana), pel centre del qual passa l’invisible però encara poderosa línia fronterera entre la República d’Estònia i la Federació Russa. De fet, el tram fronterer lacustre és el més llarg entre tots dos països.

Si heu vist el magnífic film Aleksandr Nevski, la primera pel·lícula sonora de Serguei Eisenstein, del 1938, amb música de Serguei Prokófiev, recordareu aquella impressionant batalla –coneguda en la historiografia russa com la “batalla dels gels”– sobre la superfície glaçada del Peipus, que reprodueix amb una gran força visual i sonora la que va tenir lloc l’any 1242 entre la ciutat-Estat de Nóvgorod, de la qual Aleksandr era príncep, i els cavallers teutònics, que havien conquerit, en nom del papa Innocenci IV i de la Cristiandat, durant les anomenades Croades del Nord, les ciutats de Iúriev (l’actual Tartu estoniana) i Pskov. El príncep de Nóvgorod guanyà les sobergues tropes germàniques i recuperà per al seu Estat la bella Pskov, fet que li valgué la canonització per l’Església ortodoxa l’any 1547. Aquesta batalla, però, va tenir lloc a la part més meridional i estreta del llac.

El transeünt va arribar als afores de Kallaste amb autobús –l’únic mitjà quan no es va amb cotxe–, va recórrer el Kevade tänav (‘carrer de la Primavera’) i va travessar un frondós parc fins a atènyer la Keskväljak (‘plaça del Centre’), on hi ha l’Ajuntament. Kallaste, tot i tenir ara mateix uns 1250 habitants (i poc més de 6000 en la seva àrea d’influència*), obtingué el rang de ciutat l’any 1938, durant la primera República estoniana.

Després de travessar l’àmplia plaça, el transeünt es va trobar en un excel·lent mirador natural que li permetia abocar-se al llac per damunt d’un petit penya-segat. La vora russa, a l’altra banda, és a més de trenta quilòmetres, i no es veu enllà de l’horitzó. Talment la d’un mar, la superfície de l’extens Peipus es fon a l’est amb la immensa plana russa, que s’estén fins als Urals. Sense ser-ne gaire conscient en aquell moment, el transeünt era a tocar de la línia divisòria entre dues concepcions ben diferents de l’univers europeu: aquí, l’Occident de rels culturals germàniques; allà, la heterogeneïtat dels eslaus orientals.

En la franja oriental del centre i el nord d’Estònia, però, aquesta separació cultural no és tan evident. Kallaste és un exemple patent d’un espai de transició. Va ser fundada el segle XVIII per una comunitat de starets o vells creients (vanausulisted, en estonià), una mena d’heretges de l’ortodòxia que es van negar a acceptar la nova litúrgia imposada l’any 1654 pel patriarca Nikon i a retre homenatge al tsar i que, per aquesta raó, van ser cruelment perseguits i obligats a fugir de Rússia cap a Sibèria, les vores de la mar Negra i altres indrets (molts van emigrar després a Amèrica). En les terres prebàltiques, a les ribes occidentals del llac Peipus, aquella bona gent va trobar un excel·lent refugi per establir-hi comunitats, que encara hi perviuen, amb nacionalitat estoniana però mantenint vives les seves tradicions i la vella llengua russa. A Kallaste i a les comarques veïnes, els russòfons constitueixen actualment gairebé el 80% de la població.

Encara que la majoria d’aquests vells creients de la banda estoniana del llac Peipus han deixat enrere els costums més rigorosos, com ara no afaitar-se mai i no consumir alcohol ni tabac, continuen fidels a uns principis morals estrictes que, d’alguna manera, i salvant les distàncies, recorden la cultura de les comunitats amish que encara trobem als Estats Units, tot i que les normes dels starets no són tan rígides com les d’aquells. Tanmateix, es caracteritzen per la seva austeritat i per la senzillesa dels vestits i de la decoració de les seves cases…, que ara es barregen amb les dels estonians i, sobretot, amb les dels nous rics que s’hi han establert, si més no per passar-hi els caps de setmana primaverals i tardorencs i les vacances.

La major part de la població russòfona de Kallaste viu a la part més meridional de la població, la més antiga, on hi ha l’església (de fusta pintada de groc, amb un campanar blanc, i de línies força austeres) i, sobretot, el cementiri dels vells creients, un autèntic “cementiri marí” si es tenen en compte les dimensions del llac, ja que es troba a tocar de la riba. Només per visitar aquest cementiri, un autèntic laberint de tombes amb inscripcions en caràcters ciríl·lics i creus ortodoxes, val la pena recórrer el mig quilòmetre llarg que el separa de la Keskväljak, seguint el Võidu tänav, el carrer principal de la localitat, que corre paral·lel al llac.

Al transeünt li va sorprendre veure-hi horts, a Kallaste i en altres localitats de la vora del llac, tenint en compte la latitud: va saber que Estònia és el país més septentrional d’Europa on es troben plantacions hortícoles; en tot cas, allà li van dir que a les ribes del Peipus hi ha un microclima que afavoreix aquest tipus d’agricultura, la qual no es limita únicament al consum familiar, sinó que es ven en els mercats de la regió, juntament amb un altre producte local: el peix fumat. És freqüent trobar petits hivernacles enmig del horts, que permeten perllongar la producció d’hortalisses.

La pesca és un altre dels recursos dels habitants de les ribes del llac Peipus. Malgrat les aigües somes, la fauna piscícola hi és abundant i els pescadors locals abasteixen cada dia, per exemple, el mercat de Tartu, transportant les captures a contracorrent pel riu Emajõgi, que desemboca al llac prop de la localitat de Praaga (la qual és, alhora, punt fronterer i duaner lacustre). Els cartellets manuscrits i les pissarres que anuncien Praaga kala (‘peix de Praaga’) es repeteixen a les parades de la secció de peixateria del Turg, el mercat vell de Tartu.

No se li van acabar aquí les sorpreses, al transeünt. Vora el mirador de la Keskväljak havia trobat un cartellet amb una fletxa on es llegia Kallaste liivakivipaljand, i va voler veure què era allò. Descobrí aleshores, ran d’una platja de còdols, unes curioses formacions sorrenques solidificades, algunes de les quals formen coves naturals, en les parets del petit penya-segat dalt del qual s’assenta la població, en un promontori pla. Abunden les inscripcions que hi deixen els visitants, aprofitant la superfície tova d’aquestes formacions, poblades per uns estranys aràcnids de potes llarguíssimes i per un tipus peculiar de molsa.

La millor platja de Kallaste, al nord del nucli habitat, és esquifida i poc atractiva, però no hi manquen els banyistes estiuencs d’aigua dolça, que aprofiten les encara escasses infraestructures turístiques. Una mica més al nord hi ha Mustvee, la població més important de la vora estoniana del llac Peipus, dotada d’instal·lacions turístiques més modernes i confortables.

Cap al sud, en canvi, només a set quilòmetres, camí de Tartu, hi trobem el poble d’Alatskivi, amb el seu notable castell neogòtic, encara que és conegut sobretot per ser el lloc de naixement d’un dels poetes estonians més importants, Juhan Liiv (1864-1913). Però això el transeünt ho deixa per a un altre moment.

* Si es tenen en compte els espais etnicogeogràfics de la frontera estoniorussa, les àrees d’influència de la zona depassen sovint els límits municipals, tot i que no es poden assimilar a les nostres comarques; aquest és un aspecte que queda prou ben definit en l’estudi “Las fronteras de Estonia como Estado miembro de la Unión Europea (Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 35, 2004, pp. 117-142).

Fotografies, de dalt a baix:
- Un carrer de Kallaste.
- L’Ajuntament de Kallaste.
- El llac Peipus des del mirador de la Keskväljak.
- L’església dels vells creients, a Kallaste.
- El “cementiri marí” de Kallaste.
- Horts a Kallaste.
- Les formacions sorrenques vora el llac Peipus.
- Banyistes a la platja de Kallaste.

© de les fotografies: Albert Lázaro-Tinaut.

Podeu fer clic sobre les fotografies per agrandir-les.