L'unic punt fronterer terrestre entre Espanya i Gibraltar, i el penyal,vistos des de la localitat andalusa de La Línea de la Concepción.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
El topónim amb el qual coneixem The Rock (el Kalpe dels antics grecs), la colònia britànica del sud de la península Ibèrica, té l’origen en la denominació que els àrabs donaren al penyal on s’assenta: Djabal Tariq (جبل طارق), “la muntanya de Tàriq”, en honor a Tàriq ibn Ziyad al-Layti (طارق بن زياد), el cabdill berber que hi desembarcà amb les seves tropes l’any 711 i que, segons la tradició, liderà la conquesta de la Hispania visigòtica.
La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.
El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.
A British Man of War before
the Rock of Gibraltar, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.
Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.
Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).
Un característic autobús
anglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.
Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.
A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).
Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.
La catedral anglicana de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
La catedral catòlica de Santa Maria la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.
El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.
El far de Punta Europa, bastit
entre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.
L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.
Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.
La història d’aquest estratègic promontori de 6,5 quilòmetres quadrats, situat a l’est de la badia d’Algesires, és prou coneguda: formà part de la taifa de Granada, fou pres per les tropes castellanes l’any 1309, reconquerit pels benimerins berbers el 1333, els quals el cediren al regne nassarita de Granada vint-i-quatre anys més tard, i finalment conquerit per a la Corona castellana pel duc de Medina-Sidonia l’any 1562, tot i que fins al 1501 no s’incorporà oficialment al Regne de Castella.
El setge anglo-neerlandès que patí el penyal de l’1 al 4 d’agost de 1704, durant la guerra de Successió espanyola, obligà les tropes borbòniques de Felip V a capitular davant el príncep de Hesse-Darmstadt, que prengué possessió del penyal en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, prentendent a la corona espanyola. Entre els soldats borbònics vençuts hi havia un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans, el qual desembarcà en una platja de l’est del penyal, que des d’aleshores és coneguda com a Catalan Bay.
A British Man of War beforethe Rock of Gibraltar, pintura
de la darreria del segle XVIII,
de l'artista anglès Thomas
Whitcombe.
Després d’un setge fallit per part de tropes hispano-franceses, pel tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra de Successió, l’any 1713 Gibraltar endevingué una possessió britànica, i continua sent-ho com a colònia, tot i les sovintejades reclamacions espanyoles per recuperar aquell territori.
Quan el transeünt visità Gibraltar, observà de seguida les curioses contradiccions de l’indret, on els llanitos (nom amb el qual són coneguts els gibraltarenys) conserven un castellà heterodox, amb un marcat accent andalús, mentre que l’idioma oficial de la colònia és l’anglès, llengua en la qual estan escrits gairebé tots els rètols (encara que en alguns casos el bilingüisme és present).
Un característic autobúsanglès en el centre urbà de
Gibraltar; es poden observar
les inscripcions bilingües,
en anglès i castellà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
També és contradictori l’ús de la moneda: oficialment, és utilitzada la lliura esterlina britànica (que fins i tot té una versió local: el Gibraltar pound, emès pel Govern de Gibraltar), però l’euro circula paral·lelament i sovint els preus estan marcats en les dues unitats monetàries. Tanmateix, la moneda europea no es pot utilitzar en determinats llocs, com ara l’oficina de Correus.
Un billet de 20 lliures esterlines emès pel Govern de Gibraltar.A més, el transeünt va poder constatar que el petit nucli urbà de Gibraltar, dividit en set àrees residencials i poblat per poc més de 27.000 persones, és un centre multicultural i multireligiós, molt interessant, on es barreja la població local (de rels andaluses i andalusines), una minoria de britànics (gairebé tots dedicats a tasques administratives, comercials i oficials) i unes relativament nodrides comunitats musulmana (que representa un 7% de la població) i jueva (present al penyal des de fa més de sis-cents cinquanta anys, i tot i que actualment només representa el 2% de la població, sempre ha estat molt influent: es calcula que en en llenguatge local, el llanito, s’utilitzen unes cinc-centes paraules d’origen hebreu).
Un nen jueu gibraltareny, amb la característica quipà.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Porta d'una casa de lacomunitat jueva de Gibraltar.
Es pot veure l'any de construcció: 5655 del calendari
hebreu, corresponent al 1895 del nostrecalendari gregorià.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Homes musulmans a la sortida d'una de les mesquites de Gibraltar.(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Les religions majoritàries, però, són l'anglicana i la catòlica, cadascuna de les quals té la seva catedral i els seus temples. També hi ha temples d'altres comunitats protestants, hinduistes, bahaistes, etc.
La catedral anglicana de la Santíssima Trinitat (Holy Trinity),
d'estil morisc i arquitecte desconegut, consagrada l'any 1838.
La catedral catòlica de Santa Maria la Coronada,
construïda en el lloc que ocupava una antiga mesquita.
Fou consagrada el 20 d'agost de 1462.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
El llanito és un curiós dialecte castellà, molt proper a l’andalús però alhora molt característic i eclèctic. No tan sols inclou expressions hebrees, com s’acaba de dir, sinó sobretot moltes d’angleses, i també mots maltesos (força famílies malteses es van establir a Gibraltar), àrabs, berbers, portuguesos, genovesos i de nombroses llengües de l’Índia, d’on procedex una multitud de comerciants.
El transeünt recorda, per exemple, que quan va voler anar a Punta Europa la conductora de l’autobús el va advertir (la transcripció és fonèticament aproximada): “Vamo’ a ve’ si podemos yegá, que el tiempo ehtá muy windy”; en efecte, el dia era ventós i això impedí al transeünt de pujar a la part més elevada de The Rock, Signal Hill (387 metres d’altitud, on viuen els famosos micos gibraltarenys), ja que el telefèric que hi duu no funcionava –a causa de la força del vent– i els taxistes demanaven sumes exagerades per portar-lo.
El far de Punta Europa, bastitentre el 1831 i el 1841
i automatitzat l’any 1994.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Punta Europa (Great Europa Point, segons la toponímia oficial) és l’extrem meridional de la petita península de Gibraltar, encarat al nord d’Àfrica. Es tracta d’un petit promontori rocós pla, on destaquen el far, la imponent mesquita d’Ibrahim-al-Ibrahim (finançada pel rei Fahd de l’Aràbia Saudita i inaugurada el 8 d’agost de 1997) i el petit santuari catòlic de Nostra Senyora d’Europa.
L’amable conductora de l’autobús que hi portà el transeünt (el vent ja no era tan fort i les onades, per tant, no envaïen l’esplanada com havia passat poques hores abans), li digué on l’esperaria quan el vehicle de servei públic fes el viatge següent. De tornada, anàvem recollint escolars, impecablement vestits amb els uniformes de les respectives escoles. Els policies municipals també vesteixen un uniforme semblant al dels bobbies londinencs, amb el corresponent i característic helmet (casc). I és que malgrat tot les tradicions, a Gibraltar, responen clarament als costums de l’antic Imperi britànic: en moltíssims aspectes, el penyal és un trosset del conservador Regne Unit trasplantat al sud d’Europa.
Una imatge molt britànica en un ambient molt mediterrani.(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)
Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.
Entrades
