El diari francès Libération presenta el model d’una cabina concebuda pels arquitectes russos A. Goryainov i M. Krymov i comercialitzada per l’empresa moscovita Arch Group, prevista perquè els viatgers puguin descansar, amb total intimitat, en els aeroports (i potser també en alguns hostals de nova generació). L’anomenen Sleepbox, té una superfície molt reduïda (3,75 metres quadrats) i disposa d’un llit amb llençol d’un sol ús (també hi ha una versió amb dos llits superposats, tipus llitera), un televisor, connexió wifi, un rellotge-despertador lluminós, un dispensador d’ampolles d’aigua y diverses intensitats de llum.
En podeu veure clarament les característiques en aquest vídeo i en aquesta presentació que en fa l’empresa russa (si es fa clic sobre la imatge apareixen les vistes interiors i els detalls).
La proposta és atractiva, a primer cop d’ull, tot i que caldrà saber quant constarà passar unes hores en aquesta cabina, que recorda les “càpsules” dels minihotels que fa uns anys es van popularitzar en el Japó per a aquelles persones (homes, sobretot) que feien tard per tornar a casa després de la feina (o de la gresca).
Probablement, aquestes Sleepboxes seran un luxe fora de l’abast dels viatgers que, com el transeünt, estalvien tot el que poden en el els seus desplaçaments per poder gaudir de les coses que els interessen, de les quals no està exclosa, naturalment, la gastronomia local, que sol dir molt més d’una cultura que no pas el lloc on es descansa.
En l’Europa occidental, els canvis d’horari en passar d’un país a un altre reclamen poques vegades la nostra atenció. De fet, en aquesta part del continent només quatre estats es diferencien dels altres pel que fa a l’hora: Portugal, el Regne Unit, Irlanda i Islàndia.
Els 24 fusos horaris en què es va dividir el planisferi s’establiren l’any 1928 a partir del meridià de Greenwich per determinar l’UTC/GMT (Universal Time Coordinated / Greenwich Mean Time), anomenat també “temps civil” i conegut en el món de l’aviació com a “hora Zulu”. Més tard s’establiria el CET (Central European Time, que és el vigent al nostre país), equivalent a UTC+1 (UTC+2 a l’estiu).El transeünt, que quan s’ha mogut per les terres europees ha hagut de modificar sovint l’hora del seu rellotge, s’ha sentit atret sempre pels fusos horaris, que són, de fet, les fronteres del temps. I aquesta curiositat se li ha tornat a despertar ara, quan el dirigent rus Dmitri Medvèdev ha fet una proposta revolucionària: reduir a quatre les onze franges horàries en què es divideix actualment el territori de la Federació Russa, “per raons d’eficiència i per estalviar en tecnologia”, segons les seves paraules.
Efectivament, com es pot veure en aquest mapa, entre l’oblast de Kaliningrad, a la vora del mar Bàltic, fronterer amb Polònia i Lituània, i l’extrem més oriental de la Rússia asiàtica, en l’oceà Pacífic, hi ha una diferència de deu hores, la qual cosa provoca problemes en un país tan extens. Quan a Moscou són les 12 del migdia, a la península de Kamtxatka ja són les 9 del vespre, i a Kaliningrad, només les 11 del matí.
La idea de dividir el territori rus en quatre franges horàries la justifica Guennadi Lazàrev, un eminent professor de Vladivostok, tot al·legant que d’això se’n derivarien molts avantatges pràctics. Assegura, d’altra banda, que l’extrem orient rus manté dues hores de diferència amb el que ell anomena “l’hora biològica correcta”. La seva proposta consisteix a establir únicament les zones horàries de Kaliningrad, Moscou, els Urals i Sibèria (que inclouria també l’extrem orient de la Federació); el canvi, segons ell, s’hauria de fer gradualment perquè la gent s’hi acostumés.
Aquesta quarta zona proposada pel professor Lazàrev seria vastíssima, però si es té en compte que tota la Xina funciona a l’hora de Pequín des del setembre de 1949, sense cap problema aparent, vol dir que des del punt de vista del científic la proposta tindria sentit. Ara per ara, quan a Vladivostok són les 12 del migdia, a l’altra banda de la frontera, a la Xina (és a dir, a poquíssims quilòmetres) són les 10 del matí, i a Tòquio, les 11, tot i que la capital japonesa és més de 1000 quilòmetres a l’est de la ciutat russa.
El periodista nord-americà Clifford J. Levy recull al New York Times unes quantes opinions de ciutadans russos de les regions orientals de la Federació. Iekaterina Degtiareva, que viu a Novosibirsk, la ciutat més gran de Sibèria, pensa, per exemple, que abans de prendre cap decisió les autoritats haurien d’enfocar la qüestió, precisament, des del punt de vista biològic, però no en el sentit que diu el professor Lazàrev, i es pregunta com afectaria aquest canvi horari la salut de les persones. D’altra banda, també a Novosibirsk, Elia Kabànov, director d’una agència de relacions públiques, un home clarament més conservador, assegura que la divisió en onze fusos horaris “és un tret captivador de Rússia, és part de la nostra idea nacional”.
Els habitants de l’extrem orient rus, però, són mes realistes. Vadim Vodianitski, propietari d’una fàbrica de conserves de peix a Vladivostok, diu que la situació actual és insostenible: “A Moscou els molesta que jo no agafi el telèfon de matinada”, diu, i afegeix que, a sobre, el tracten de gandul perquè, segons els seus clients moscovites, “ja són hores d’estar treballant”... Aquesta “idea nacional” de la gran Rússia a què es refereix Kebànov (que viu molt més a prop de Moscou que no Vodianitski) no sembla, doncs, que coincideixi gaire amb la informació que tenen alguns de les grans diferències horàries que hi ha en el país on viuen.
Si ens fixem en la divisió horària actual damunt d’un planisferi, comprovarem a primer cop d’ull que les fronteres horàries han estat establertes per raons polítiques i no pas geogràfiques. Només alguns estats molt extensos tenen fronteres horàries interiors: el Canadà (6 franges horàries), els Estats Units (6 franges, contant-hi Alaska i les illes Hawaii), Mèxic (3 franges), el Brasil (5 franges), Indonèsia (4 franges) i Austràlia (5 franges). A aquests cal afegir alguns casos peculiars: el d’Espanya, on les illes Canàries són en un fus diferent (tots hem sentit allò d’"una hora menos en Canarias”); les Açores respecte de Portugal; l’arxipèlag de les Fèroe respecte de Dinamarca; l’illa de Pasqua (Rapa Nui) respecte de Xile; les illes Galápagos respecte de l’Equador, i poca cosa més.
Tanmateix, el salt horari de 60 minuts té excepcions curioses: en països com ara l’Iran, l’Índia, Myanmar i les illes d’Andaban i Nicobar la diferència horària respecte dels estats veïns és només de mitja hora, i el mateix passa amb les franges centrals d’Austràlia: de fet, la diferència horària entre la costa oriental i l’occidental de la gran illa oceànica és de 3 hores, tot havent-hi 5 franges. Al Nepal el cas és encara més complex, ja que en el país de l’Himàlaia la diferència és de 45 minuts! A aquesta excepcionalitat es va afegir l’any 2007 la decisió de Veneçuela d’endarrerir els rellotges mitja hora, ja que segons el seu president, Hugo Chávez, fer que el sol sortís mitja hora abans faria augmentar la productivitat del país (són pocs els mapes de fusos horaris que recullen aquesta “novetat”). La decisió de Chávez va ser molt criticada, i l’oposició política el va acusar de prepotència i de “voler fer veure al poble que el poder té fins i tot el control sobre la naturalesa”.
La “política horària” té també algunes paradoxes: si mai travesseu el riu Miño, per exemple, des de Tui, a Galícia, fins a la localitat portuguesa de Valença do Minho –cosa que es pot fer a peu en molt pocs minuts per la vorera per a vianants del pont ferroviari–, haureu d’endarrerir el rellotge, encara que us hagueu traslladat mínimament de nord a sud. El mateix us passarà si “baixeu” de Bolívia o el Paraguai a l’Argentina, o de Macedònia a Grècia.
Les fronteres polítiques, com es veu, no és limiten al territori i a les “aigües nacionals”, sinó que existeixen també en una cosa tan fugissera com és el temps. Per si de cas, quan passeu d’un país a un altre, demaneu quina hora és si no voleu perdre (o esperar llargament) un mitjà de transport que hagueu d’agafar després. I compte!: això és vàlid també per als aeroports.
El transeünt va anar a l’est d’Estònia, a la vora occidental del llac Peipus (Peipsi järv, en estonià; Txudsko ozero [Чудско озеро], en rus), el quart llac més gran d’Europa i un dels de més poca fondària (13 metres de mitjana), pel centre del qual passa l’invisible però encara poderosa línia fronterera entre la República d’Estònia i la Federació Russa. De fet, el tram fronterer lacustre és el més llarg entre tots dos països.
Si heu vist el magnífic film Aleksandr Nevski, la primera pel·lícula sonora de Serguei Eisenstein, del 1938, amb música de Serguei Prokófiev, recordareu aquella impressionant batalla –coneguda en la historiografia russa com la “batalla dels gels”– sobre la superfície glaçada del Peipus, que reprodueix amb una gran força visual i sonora la que va tenir lloc l’any 1242 entre la ciutat-Estat de Nóvgorod, de la qual Aleksandr era príncep, i els cavallers teutònics, que havien conquerit, en nom del papa Innocenci IV i de la Cristiandat, durant les anomenades Croades del Nord, les ciutats de Iúriev (l’actual Tartu estoniana) i Pskov. El príncep de Nóvgorod guanyà les sobergues tropes germàniques i recuperà per al seu Estat la bella Pskov, fet que li valgué la canonització per l’Església ortodoxa l’any 1547. Aquesta batalla, però, va tenir lloc a la part més meridional i estreta del llac.
El transeünt va arribar als afores de Kallaste amb autobús –l’únic mitjà quan no es va amb cotxe–, va recórrer el Kevade tänav (‘carrer de la Primavera’) i va travessar un frondós parc fins a atènyer la Keskväljak (‘plaça del Centre’), on hi ha l’Ajuntament. Kallaste, tot i tenir ara mateix uns 1250 habitants (i poc més de 6000 en la seva àrea d’influència*), obtingué el rang de ciutat l’any 1938, durant la primera República estoniana.
Després de travessar l’àmplia plaça, el transeünt es va trobar en un excel·lent mirador natural que li permetia abocar-se al llac per damunt d’un petit penya-segat. La vora russa, a l’altra banda, és a més de trenta quilòmetres, i no es veu enllà de l’horitzó. Talment la d’un mar, la superfície de l’extens Peipus es fon a l’est amb la immensa plana russa, que s’estén fins als Urals. Sense ser-ne gaire conscient en aquell moment, el transeünt era a tocar de la línia divisòria entre dues concepcions ben diferents de l’univers europeu: aquí, l’Occident de rels culturals germàniques; allà, la heterogeneïtat dels eslaus orientals.
En la franja oriental del centre i el nord d’Estònia, però, aquesta separació cultural no és tan evident. Kallaste és un exemple patent d’un espai de transició. Va ser fundada el segle XVIII per una comunitat de starets o vells creients (vanausulisted, en estonià), una mena d’heretges de l’ortodòxia que es van negar a acceptar la nova litúrgia imposada l’any 1654 pel patriarca Nikon i a retre homenatge al tsar i que, per aquesta raó, van ser cruelment perseguits i obligats a fugir de Rússia cap a Sibèria, les vores de la mar Negra i altres indrets (molts van emigrar després a Amèrica). En les terres prebàltiques, a les ribes occidentals del llac Peipus, aquella bona gent va trobar un excel·lent refugi per establir-hi comunitats, que encara hi perviuen, amb nacionalitat estoniana però mantenint vives les seves tradicions i la vella llengua russa. A Kallaste i a les comarques veïnes, els russòfons constitueixen actualment gairebé el 80% de la població.
Encara que la majoria d’aquests vells creients de la banda estoniana del llac Peipus han deixat enrere els costums més rigorosos, com ara no afaitar-se mai i no consumir alcohol ni tabac, continuen fidels a uns principis morals estrictes que, d’alguna manera, i salvant les distàncies, recorden la cultura de les comunitats amish que encara trobem als Estats Units, tot i que les normes dels starets no són tan rígides com les d’aquells. Tanmateix, es caracteritzen per la seva austeritat i per la senzillesa dels vestits i de la decoració de les seves cases…, que ara es barregen amb les dels estonians i, sobretot, amb les dels nous rics que s’hi han establert, si més no per passar-hi els caps de setmana primaverals i tardorencs i les vacances.
La major part de la població russòfona de Kallaste viu a la part més meridional de la població, la més antiga, on hi ha l’església (de fusta pintada de groc, amb un campanar blanc, i de línies força austeres) i, sobretot, el cementiri dels vells creients, un autèntic “cementiri marí” si es tenen en compte les dimensions del llac, ja que es troba a tocar de la riba. Només per visitar aquest cementiri, un autèntic laberint de tombes amb inscripcions en caràcters ciríl·lics i creus ortodoxes, val la pena recórrer el mig quilòmetre llarg que el separa de la Keskväljak, seguint el Võidu tänav, el carrer principal de la localitat, que corre paral·lel al llac.
Al transeünt li va sorprendre veure-hi horts, a Kallaste i en altres localitats de la vora del llac, tenint en compte la latitud: va saber que Estònia és el país més septentrional d’Europa on es troben plantacions hortícoles; en tot cas, allà li van dir que a les ribes del Peipus hi ha un microclima que afavoreix aquest tipus d’agricultura, la qual no es limita únicament al consum familiar, sinó que es ven en els mercats de la regió, juntament amb un altre producte local: el peix fumat. És freqüent trobar petits hivernacles enmig del horts, que permeten perllongar la producció d’hortalisses.
La pesca és un altre dels recursos dels habitants de les ribes del llac Peipus. Malgrat les aigües somes, la fauna piscícola hi és abundant i els pescadors locals abasteixen cada dia, per exemple, el mercat de Tartu, transportant les captures a contracorrent pel riu Emajõgi, que desemboca al llac prop de la localitat de Praaga (la qual és, alhora, punt fronterer i duaner lacustre). Els cartellets manuscrits i les pissarres que anuncien Praaga kala (‘peix de Praaga’) es repeteixen a les parades de la secció de peixateria del Turg, el mercat vell de Tartu.
No se li van acabar aquí les sorpreses, al transeünt. Vora el mirador de la Keskväljak havia trobat un cartellet amb una fletxa on es llegia Kallaste liivakivipaljand, i va voler veure què era allò. Descobrí aleshores, ran d’una platja de còdols, unes curioses formacions sorrenques solidificades, algunes de les quals formen coves naturals, en les parets del petit penya-segat dalt del qual s’assenta la població, en un promontori pla. Abunden les inscripcions que hi deixen els visitants, aprofitant la superfície tova d’aquestes formacions, poblades per uns estranys aràcnids de potes llarguíssimes i per un tipus peculiar de molsa.
La millor platja de Kallaste, al nord del nucli habitat, és esquifida i poc atractiva, però no hi manquen els banyistes estiuencs d’aigua dolça, que aprofiten les encara escasses infraestructures turístiques. Una mica més al nord hi ha Mustvee, la població més important de la vora estoniana del llac Peipus, dotada d’instal·lacions turístiques més modernes i confortables.
Cap al sud, en canvi, només a set quilòmetres, camí de Tartu, hi trobem el poble d’Alatskivi, amb el seu notable castell neogòtic, encara que és conegut sobretot per ser el lloc de naixement d’un dels poetes estonians més importants, Juhan Liiv (1864-1913). Però això el transeünt ho deixa per a un altre moment.
* Si es tenen en compte els espais etnicogeogràfics de la frontera estoniorussa, les àrees d’influència de la zona depassen sovint els límits municipals, tot i que no es poden assimilar a les nostres comarques; aquest és un aspecte que queda prou ben definit en l’estudi “Las fronteras de Estonia como Estado miembro de la Unión Europea (Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, núm. 35, 2004, pp. 117-142).
Fotografies, de dalt a baix: - Un carrer de Kallaste.
- L’Ajuntament de Kallaste.
- El llac Peipus des del mirador de la Keskväljak. - L’església dels vells creients, a Kallaste.
- El “cementiri marí” de Kallaste.
- Horts a Kallaste.
- Les formacions sorrenques vora el llac Peipus.
- Banyistes a la platja de Kallaste.
Entrades
