Flaixos: Solucions pràctiques per als viatgers cansats

El diari francès Libération presenta el model d’una cabina concebuda pels arquitectes russos A. Goryainov i M. Krymov i comercialitzada per l’empresa moscovita Arch Group, prevista perquè els viatgers puguin descansar, amb total intimitat, en els aeroports (i potser també en alguns hostals de nova generació). L’anomenen Sleepbox, té una superfície molt reduïda (3,75 metres quadrats) i disposa d’un llit amb llençol d’un sol ús (també hi ha una versió amb dos llits superposats, tipus llitera), un televisor, connexió wifi, un rellotge-despertador lluminós, un dispensador d’ampolles d’aigua y diverses intensitats de llum.

En podeu veure clarament les característiques en aquest vídeo i en aquesta presentació que en fa l’empresa russa (si es fa clic sobre la imatge apareixen les vistes interiors i els detalls).

La proposta és atractiva, a primer cop d’ull, tot i que caldrà saber quant constarà passar unes hores en aquesta cabina, que recorda les “càpsules” dels minihotels que fa uns anys es van popularitzar en el Japó per a aquelles persones (homes, sobretot) que feien tard per tornar a casa després de la feina (o de la gresca).

Probablement, aquestes Sleepboxes seran un luxe fora de l’abast dels viatgers que, com el transeünt, estalvien tot el que poden en el els seus desplaçaments per poder gaudir de les coses que els interessen, de les quals no està exclosa, naturalment, la gastronomia local, que sol dir molt més d’una cultura que no pas el lloc on es descansa.

Les "màquines" d'energia positiva i la irònica provocació de Mihael Milunovic

Mihael Milunovic amb la seva obra Clinc-Clanc (2007),
en fullola de bedoll.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

El dia 10, el transeünt va tenir el privilegi de viure una experiència molt interessant: amablement convidat per la Fundació Vallpalou de Lleida –creada el juliol de l'any 2008 per la pintora Teresa Vall Palou–, va poder estar-se gairebé tot el dia en la seu d’aquesta entitat artística i conviure tant amb alguns dels membres del Patronat (Teresa Vall-Palou, Joan-Francesc Ainaud, Joan Marí) com amb l’artista que inaugurava aquell vespre la seva exposició Accumulate / Acumular, Mihael Milunovic, i el prestigiós historiador de l’art hongarès Lóránd Hegyi, director del Musée d'art moderne de Saint-Étienne Métropole (França), que actuava com a presentador de l’artista i de la seva obra (és elogiable la tasca que ha fet i fa L. Hegyi com a divulgador de l’art contemporani de l’Europa central i oriental).

Va ser una bona experiència per al transeünt veure, mentre mantenia una conversa amb ell, com Milunovic acabava de muntar els seus objectes de coure i vidre –“màquines bones”, en diu–, que a poc a poc adquirien les formes amb què les havia concebut.

Les quatre "màquines bones"
de Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)




Tot i que firma les seves creacions simplement com a Milunovic, Mihael Milunović (aquest és el seu nom escrit correctament amb la grafia serbocroata) és un artista polifacètic nascut a Belgrad l’any 1967 en el si d’una de les innombrables famílies mixtes que s’havien format en l’antiga Iugoslàvia (pare montenegrí, mare croata i una mica de sang albanesa, va dir, quan el transeünt li preguntà quina considerava que era la seva nacionalitat: “Sóc belgradí; el país on vaig néixer ja no existeix, no em sento vinculat a cap grup ètnic”). Es va formar artísticament a l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de Belgrad (1987-1995) i va fer els estudis d’especialització a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts (ENSBA) de París quan l’any 1995, després de la guerra a l’espai ex iugoslau, s’establí a França. Actualment resideix a Brussel·les, tot i que viatja amb frequència a Belgrad i ha exposat les seves obres tant allà com en altres ciutats de Sèrbia.

Pulmons mecànics (2009),
tinta sobre paper.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Milunovic, que va fer la primera exposició individual precisament a Belgrad, l’any 1995, i que després ha presentat la seva obra en nombrosos països, és un autèntic artista polièdric. Després d’haver-se dedicat durant la seva època artística inicial a la pintura, ha experimentat amb l’escultura, el dibuix, la fotografia, les instal·lacions, el so, el vídeo i els objectes –les “màquines” –, i ha seguit una trajectòria molt coherent, a primer cop d’ull, tanmateix, no gaire senzilla d’interpretar, sobretot per als qui no estiguin una mica familiaritzats amb la història i les diverses realitats politicosocials dels països que van estar sotmesos durant quaranta anys a règims comunistes.

“Tout pour moi devient allégorie” (‘per a mi tot esdevé al·legoria’), afirmava en la seva primera època balgradina, quan encara es dedicava a la pintura, seguint el motiu poètic de Baudelaire quan es referia als vells faubourgs parisencs, i roman fidel a aquesta idea, encara que l’al·legoria inicial tingui ara uns altres matisos: la política, les ideologies, les religions, el consumisme i, sobretot, els símbols, són severament qüestionats en la seva obra més recent, la qual cosa converteix l’artista en un provocador, un crític implacable de tot allò que ens envolta i que constitueix la gran mentida global (per utilitzar la terminologia generalitzada en els nostres temps) amb la qual es manipulen les masses, tant políticament com potenciant els impulsos consumistes.

Instal·lació Límits (2007), fullola, cables elèctrics, neó.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Com diu molt encertadament Joan-Francesc Ainaud en un dels textos que trobem al catàleg de l’exposició, en les obres de Milunovic podem percebre un denominador comú: “la transgressió dels límits i tabús per tal d’establir un diàleg crític amb el seu (i nostre) context moral, filosòfic i històric”. I això es manifesta en algunes de les seves creacions “mitjançant una deconstrucció subversiva de la simbologia nacional (escut, emblema, signe)”, simbologia sobre la qual, i sobre l’ús que en fa el poder polític, apropiant-se-la, l’artista ironitza.

Per això, i amb pretesos efectes “taumatúrgics”, Milunovic crea (sempre irònicament, tot i que aparenta certa credulitat) i presenta per primera vegada en aquesta exposició quatre “màquines bones” de petites dimensions (uns 50 centímetres d’alçada; uns objectes que podrien ser un equivalent d’aquelles icones o imatges de sants portàtils en armariets fets a mida, que en aquest cas són recipients de vidre transparent) i de funcionament simbòlic: Captor, Acumulador, Generador i Conspirador. Tot plegat, diu ell, transmissors d’energia positiva.

Conspirador (2010),
coure, vidre i alumini.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Lóránd Hegyi es refereix, en el mateix catàleg, al radicalisme de Milunovic amb imatges i objectes que produeixen un impacte emocional en l’espectador, però insistint en el fet que també l’enfronten a incòmodes provocacions amb clares referències a la història, la política, la religió i la mitologia, que esdevenen “referències en contextos ideològics i l’oníric simulacre de la vida quotidiana en les noves societats de consum”. Afegeix Hegyi, però, que “evidentment, ell treballa amb narratives típiques de les anomenades experiències postcomunistes, experiències que reben una determinació específica en la situació post-iugoslava [...] i són més confuses encara donat el fet que al públic europeu occidental li costa seguir sense dificultats la sofisticada estructura de citacions i referències a la història i la política contemporànies de l’Europa central i de l’Est”.

Presentació de l’exposició durant l’acte inaugural,
el 10 de setembre de 2010. D’esquerra a dreta:
Joan Marí, director de la Fundació Vallpalou;
Lórand Hegyi; Joan-Francesc Ainaud, director
artístic de la Fundació; i Mihael Milunovic.
(Foto: Albert Lázaro-Tinaut)

Des d’aquest reiterat punt de vista, precisament, al transeünt li sembla interessant l’apropament que ens proposa Mihael Milunovic a aquestes concepcions, que tenen molt poc a veure amb els estereotips que sovintegen en la percepció d’aquelles societats que fa poc més de vint anys constituïen “l’altra Europa”; una part important del continent que s’apropa a nosaltres, amb moltes dificultats però decididament, i que cal entendre si volem fer una Europa comuna, tasca difícil encara, però segurament possible o, si més no, esperançadora.

Mihael Milunovic
Accumulate / Acumular
Fundació Vallpalou
Carrer Roger de Llúria, 2, baixos, Lleida
10 de setembre - 30 d’octubre de 2010

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Noruega en el segle XVIII

El fet que els països escandinaus destaquin actualment dins l’espai europeu entre els més pròspers i els qui ofereixen millors condicions de vida als seus habitants, malgrat la rigidesa del clima, és fruit, si més no en el cas de Noruega (potser no tant en el de Suècia) d’un ordre social que ve de lluny.

Les Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca, de Mary Wollstonecraft, [1] escrites l’any 1795 al seu company (oficialment, marit, tot i que no s’havien casat) Gilbert Imlay, amb el qual va tenir una relació turmentosa, revelen ara al lector en català molts detalls de la vida i la societat en aquells països i posen de manifest aspectes poc coneguts i sovint sorprenents.

Cal dir que l’autora (la segona filla de la qual, Mary Shelley, és l’autora de la celebrada novel·la Frankenstein), nascuda a Londres el 27 d’abril de 1759 i morta en la mateixa ciutat el 10 de setembre de 1797, fou una de precursores del que més tard esdevindria el moviment feminista. En aquest sentit, només un any després que Olympe de Gouges divulgués la seva “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana” (1791), ella publicà el seu llibre més famós: A Vindication of the Rights of Woman (‘Vindicació dels drets de la dona’, 1792). Va escriure també alguns llibres pedagògics, com ara Thoughts on the Education of Daughters (‘Reflexions sobre l’educació de les filles’, 1787), i obres adreçades als infants.

Mary Wollstonecraft retratada
per John Opie l’any 1797,
poc abans de la seva mort.
(© National Portrait Gallery, Londres)

La seva vida, però, fou atzarosa, amb més d’un intent de suïcidi. També va ser complicada la seva relació amb els homes. A causa dels embolics d’un d’ells, l’esmentat Imlay, i com a demostració d’amor, va fer l’any 1795 aquest viatge a Escandinàvia, acompanyada per la seva primera filla, Fanny (nascuda només un any abans) i una serventa.

El transeünt reprodueix a continuació un fragment de la “Setena carta”, escrita tot just després d'arribar al port noruec de Tønsberg, en la qual explica les seves impressions de Noruega, que depenia del Regne de Dinamarca des de l’any 1450, quan ja s’havia extingit la nissaga reial del país. El 1814, vençuda durant les guerres napoleòniques, Dinamarca va haver de cedir Noruega a Suècia, i el país no recuperà la independència fins al 1905.

És curiós constatar com Mary Wollstonecraft se sorprén de la bona organització, dels privilegis i de la “felicitat” dels noruecs, fidels súbdits del rei Cristià VII de Dinamarca, després d’haver observat la pobresa i l’escassetat d’infraestructures a Suècia durant el seu recorregut des de Göteborg fins prop de la frontera noruega. El transeünt deixa, però, la resta de les experiències de l’autora, força interessants, per als qui tinguin la voluntat de llegir el llibre.

Vista de Cristiania (l’actual Oslo) l'any 1846
(gravat de l’època acolorit a mà).

Tot i que el rei de Dinamarca és un monarca absolutista, [2] sembla ser que els noruecs gaudeixen de tots els avantatges de la llibertat. Es podria dir que Noruega és com un regne germà, però la gent no té cap virrei que el domini amb despotisme, i que engreixi els seus protegits amb el fruit del seu treball.

Només hi ha dos comtes en tot el país que tinguin terres i imposin algunes pràctiques feudals als seus arrendataris. Tota la resta del camp està dividida en petites terres que pertanyen al pagès. És cert que n’hi ha unes quantes, poques, pertanyents a l’església, [3] que es lloguen, però sempre amb un contracte d’arrendament de per vida que generalment es renova a favor de l’hereu, que gaudeix d’aquest privilegi, a part del dret que té a una doble porció de la propietat. Però el valor de la propietat és estimat i, després que li cedeixin aquesta part, ell és el responsable de repartir-ne la resta entre els altres membres de la família. [...]


Cristià VII de Dinamarca, segons
una pintura de Jens Juel (1789).
(Font: Rosenborg Clastle,
The Royal Danish Collection)


La distribució de predis en petites parcel·les produeix un grau d’igualtat que gairebé no he vist enlloc. A més, els rics, pel fet de ser tots mercaders, estan obligats a dividir la seva fortuna personal entre els seus fills (els nois sempre reben el doble que les noies), per tant la propietat no té l’oportunitat d’acumular-se fins al punt que la riquesa desmesurada pugui destruir la balança de la llibertat. Et sorprendrà sentir-me parlar de llibertat, però és que els noruecs em semblen la comunitat més lliure que he vist mai.

L’alcalde de cada ciutat o poble i, al camp, els jutges, exerceixen una autoritat de caire gairebé patriarcal. Poden fer molt de bé, però poc de mal, ja que cada individu pot apel·lar contra les seves decisions; i com que sempre se’ls pot demanar comptes sobre la seva conducta, aquesta és generalment regulada per la prudència. “No tenen temps per aprendre a ser tirans”, em digué un senyor amb qui vaig estar parlant sobre el tema.

Com que els pagesos no tenen por que els facin fora de les seves terres per fer quelcom que desplagui a un superior, i com que no disposen de vot per a elegir un suposat representant, son homes de debò; ja que en no veure’s obligats a sotmetre’s a cap arrendament degradant per viure, o progressar en el món, poden actuar amb total llibertat. Encara no he sentit parlar de res semblant a la dominació, o opressió, a excepció d’aquella sorgida per causes naturals. La llibertat de la que gaudeix la gent potser fa que siguin un tant pledejadors i s’hagin de sotmetre a les imposicions d’astuts professionals de la jurisprudència. No obstant, l’autoritat d’un càrrec està limitada i els seus emoluments no en destrueixen la utilitat. L’any passat, un home que havia abusat del seu poder va ser destituït del seu càrrec de representant de la gent davant l’algutzir de la regió. Només n’hi ha quatre a Noruega que es puguin anomenar xèrifs; i a partir d’una sentència seva, si qualsevol de les dues parts vol interposar un recurs d’apel·lació, s’ha de dirigir a Copenhaguen.

Al cantó de la majoria de les poblacions hi ha eres comunals, en les quals les vaques de tots els habitants, sense distincions, tenen dret a pasturar. Els pobres, per als qui una vaca és essencial, gairebé viuen d’això. A més, tots surten a pescar amb la seva pròpia barca, cosa que els facilita molt la vida en ser el peix el seu aliment principal. […]

[…] les lleis d’aquí són suaus, i només castiguen amb la pena capital l’assassinat, que ben pocs cops ocorre. Qualsevol altre delicte simplement suposa l’encarcerament del delinqüent i treballs al castell –o, més ben dit, a l’arsenal– de Cristiania [4], i la fortalesa de Halden. La primera i segona sentència són condemnes per un nombre limitat d’anys: dos, tres, cinc o set, depenent de l’atrocitat del delicte. Després de la tercera fuetegen el delinqüent, li marquen el front amb ferro roent i el condemnen a una esclavitud perpètua. […]

El comte Andreas Peter Bernstorff,
segons un gravat de J. P. Trap.

Resumint, tot sembla indicar que el príncep realment manté la lloable aspiració de complir amb les obligacions de la seva condició. Aquesta aspiració la cuida i dirigeix el comte Bernstorff, [5] primer ministre de Dinamarca, famós arreu per la seva intel·ligència i virtuts. Que la gent sigui feliç mereix una lloança considerable i, per tot el que he pogut deduir, els habitants de Dinamarca i Noruega són la gent menys oprimida d’Europa. Hi ha llibertat de premsa. Poden traduir qualsevol de les publicacions franceses del moment, expressar la seva opinió sobre el tema i analitzar-ne les conseqüències, sense haver de témer molestar el govern.


[1] Mary Wollstonecraft: Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca (Letters Written During a Short Residence in Sweden, Norway and Denmark). Traducció de l’anglès i introducció d’Òscar Sabata i Teixidó. Edicions Tres i Quatre, València, 2010. 240 pàgines. ISBN: 978-84-7502-845-3

[2] Cristià VII (1749-1808) era un home malalt i feble que patia esquizofrènia i, per tant, no va prendre mai decisions, sinó que deixà el poder en mans del seu govern. El seu regnat coincidí en l’arribada a Dinamarca de les idees de la Il·lustració, la qual cosa explica que el govern danès fes unes quantes reformes liberals. L’any 1784, el príncep hereu, Frederic (el futur rei Frederic VI), va fer un cop de palau i fou nomenat regent, de manera que Cristià quedà relegat, de fet, a la figura purament legal i representativa d’un titella (signava, obedient, els decrets que li eren presentats, i poca cosa més). Per tant, el viatge de Mary Wollstonecraft va tenir lloc quan governava de facto Frederic, el qual s’enfrontà militarment amb Anglaterra: el company de l’escriptora, el nord-americà Gilbert Imlay, que era comerciant i capità de la marina, volia recuperar un vaixell amb mercaderia de molt valor que havia quedat ancorat en territori del rei de Dinamarca, i aquesta va ser la raó per la qual encarregà a Mary la missió de rescatar-lo. Mentre ella feia el viatge, ell ja s’havia embolicat amb una altra dona.

[3] Es refereix a l’Església luterana.

[4] En danès i noruec, Kristiania: nom amb què fou coneguda l’actual capital de Noruega, Oslo, des del 1624 fins al 1924.

[5] Andreas Peter Bernstorff (1735-1797), d’origen alemany, va ser, efectivament, un dels polítics més influents de Dinamarca. Com a ministre d’Afers Exteriors aconseguí mantenir la neutralitat del país en els anys turbulents de la Revolució francesa, i es caracteritzà pel seu esperit liberal, que el portà a dur a terme una important reforma agrària i a establir la llibertat de premsa en els regnes de Dinamarca i Noruega.

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

SUNS, Festival de cjançon in lenghe minoritarie

La Piazza San Giacomo d’Udine.
(Foto © Livia Comandini / Lestans)

El proper 28 d’agost tindrà lloc a la Piazza San Giacomo d’Udine (Friül, Itàlia) el festival de la cançó en llengües minoritàries SUNS, en el qual intervindran nou grups d’Àustria, Còrsega, Eslovènia, Itàlia i Suïssa.

Els dos grups guanyadors pels vots del públic i d’un jurat seran entre els 10 finalistes del tradicional Liet International, un festival que se celebrarà aquest any a Lorient (Bretanya) el 27 de novembre.

El grup Bališ, pertanyent

a la minoria eslovena del sud
de Caríntia (Àustria), un dels
participants en el festival SUNS.

En el web de SUNS podeu trobar més detalls (en friülès, anglès i italià) sobre el programa del festival, conèixer els grups participants i fins i tot escoltar algunes de les seves interpretacions i votar-los.

Premsa, humor satíric i confusions toponímiques

Fa un mes i mig, el transeünt publicava en el seu blog en castellà Transeúnte en pos del norte un comentari sobre les confusions toponímiques, en el qual posava en qüestió la deontologia periodística. Ara li arriba, a través de Le Courrier des Balkans, una evidència que, si no fos perquè es refereix a un fet tràgic (el terratrèmol d’Haití, pel gener d’aquest any), i malgrat això, hauria de ser paradigmàtica sobre les males pràctiques de la professió i la manca de rigor de les agències de premsa i els mitjans, que divulguen notícies sense contrastar-ne la veracitat.

En l’edició del 20 de gener de 2010, el web satíric en romanès Trombon publicava una notícia increïble titulada “Romania a tramis ajutoare in Tahiti” (‘Romania ha enviat ajut a Tahití’, vegeu aquí), signada por Ionut –Ionut Fortea, un dels redactors de la publicació en línia–, que reproduïm traduïda:

“Ahir, a Tahití, es va produir un incident còmic quan un batalló de tropes de muntanya de Romania provocà la hilaritat en aquella illa paradisíaca de la Polinèsia Francesa.

A causa d’una lamentable confusió del Ministeri de Defensa, es canvià la destinació de l’ajut per a les víctimes del terratrèmol d’Haití, de manera que un batalló de tropes de muntanya i 2000 tones d’aliments, aigua, mantes i medicaments van ser enviats en direcció totalment oposada, és a dir, a l’illa de Tahití, situada en el Pacífic Sud.

‘Em diuen que no cal convertir això en un espectacle. Vull dir que hi ha noms que s’assemblen molt: Haití, Tahití, Mahití, Papití [per Papeete] i merda!, sonen igual’, afirmà el ministre de Defensa, Gabriel Oprea, a times.ro.”

Ni tan sols la foto trucada (cosa ben evident: el transeünt la reprodueix al començament d’aquesta nota) va fer sospitar a alguns mitjans de comunicació que era una broma de mal gust. La “notícia” es propagà arreu del món, i fins i tot se’n va fer ressò el Canal+ francès de televisió, ja que en el programa Édition spéciale van fer broma sobre la incompetència de les autoritats romaneses, encara que el setmanari Courrier International ja havia advertit de la possibilitat que la informació fos falsa.

Heus aquí tres mostres més de la repercussió de la broma: un vídeo del canal de televisió mexicà Televisa (aquí), un altre del canal bolivià eju.tv (aquí) i el d’una altra cadena en castellà que es pot trobar a Youtube (aquí). Només calia fer una cosa tan senzilla com ara comprovar la font d’informació, la línia editorial de la qual és clara i utilitza, per si no n’hi hagués prou, la suposada agència times.ro, que imita astutament l’estil periodístic del diari britànic The Times, per sospitar.

L’escassa formació de les noves generacions de periodistes sembla que no té remei. Abans d’ahir, sense anar més lluny, la versió digital del prestigiós diari barceloní La Vanguardia informava sobre l’incendi que devastà més de 1100 hectàries del municipi de Barjas, a la província de Lleó: en el titular, aquella localitat de Castella i Lleó apareixia amb el nom de la madrilenya Barajas, un error que no va ser corregit, malgrat els comentaris que hi van deixar els lectors. Al·legaran, potser, que la meitat del personal feia vacances, o diran que la culpa és d’un infeliç becari...

Veure per creure o llegir la premsa per no creure? Vet aquí la qüestió.

Foto: Trombon / times.co.

((SENSE COMENTARIS))

© Erlich, 2009.

La patumeria

Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, patum, en sentit figurat, és “dit d'una persona que frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits”. És un mot de gènere femení i, etimològicament, seria un derivat col·lectiu o pejoratiu, aparegut cap al 1900, de pata o pota “(amb la primera vocal dissimilada), és a dir, conjunt de potes”.

Vet aquí, però, que el transeünt ensopega a internet amb una wiki anomenada Yoyapedia, d’afinitats blogueres, i troba en l’entrada Patums una definició, curiosament bilingüe, que reprodueix, tot saltant-se el segon i tercer paràgrafs per no enredar la troca: el lector, si li ve de gust o és curiós de mena, pot entrar-hi i seguir el fil amb totes les ironies que s’en desprenen. Heus-la aquí:

Dícese de aquel comentarista veterano que inspira reverencia ante los noveles y cuyas opiniones son siempre tenidas en la más alta estima. Cualquier confrontación con una patum puede generar numerosas críticas y rapapolvos por haber osado contradecir la palabra de algún Mesías del blog.

[…]

La patumeria és una qualitat que costa d'assolir però molt més de mantenir. Exigeix el redactat constant de patumades, d'opinions en les que no importa l'encert sinó el toc patumaire diferencial. La patum se sent dreta, sola i de perfil davant la imatge que el món mundial té d'ella i sent que no pot decebre l'espectativa de la massa de seguidors i detractors. Sobretot d'aquests darrers.

I ja que hi és, el transeünt transcriu també el que diu sobre la patumeria, però utilitzant el mot en masculí i en passat, Ramon Alcoberro en el seu llibre Contra Josep Pla*:

El patum era un senyor. No em pregunteu perquè, però havia de ser un senyor. Algunes senyores que tenien capacitat per ser-ho (Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany) van ser rebutjades. Potser resulta que les senyores, si no es diuen Colette o Virginia Woolf, tenen poc paper en la literatura. El patum, a més, se situava en un nivell transhumà. Se li exigia paper cívic i, a canvi, des del seu tron jupiterí podia blasmar els vius i els morts, amb la seguretat que l’obeiria una guàrdia pretoriana de periodistes i editors disposats a deixar-se guiar. Per estranyes fórmules, que sàviament conjuminaven la llagoteria més seductora amb el pal i la canya sempre a punt, el patum sabia fer: “patam!” i destruir un autor per a tota la vida. Però els al·ludits, rebentats per sempre més i condemnats a portar una vida pòstuma, de pària literari, callaven per sistema i, fins i tot, li agraïen la crítica per escrit. Quan el patum arribava al setè cel, publicava poc: un esbós d’algun oratori, a tot estirar. Justet per provocar l’exegesi. El patum, a més, no tenia joventut; l’oportuna mort biològica de les generacions anteriors (que morien avergonyides) i el copet a l’esquena d’algun crític el posaven al centre mateix de l’escenari i calia acceptar-lo, si més no com s’accepta el paper pintat a la paret de ca la sogra; perquè sempre l’has vist allà mateix.

La ironia de Ramon Alcoberro, present en tot el llibre, posa vinagre a les nafres d’una institució molt arrelada en el món cultural, i sobretot literari, en llengua catalana, i tira amb bala contra alguns que no esmenta però que molts tenim in mente.

Al transeünt li fa l’efecte que la (o el) patum és una espècie en perill d'extinció, arrossegada per la decadència cultural, per la disbauxa de les subvencions mal distribuïdes i altres pecats més o menys mortals (patumades, potser?) comesos per alguns ens de l’Administració amb competències traspassades. Que el lector, sobretot si ja té certa edat, en tregui conseqüències.

Les noves tecnologies, però, sembla que han fet aparèixer una altra mena de patums, les quals, mancades de paper representatiu en la societat real –ocupada des de fa uns quants anys en afers més lucratius–, han començat a aparèixer en el món virtual i exerceixen en la blogosfera, i més concretament en la catosfera. El transeünt no al·ludeix a ningú (els déus li’n guardin!), però no pot evitar que pel seu cap de blogaire passi, com en els subtítols dels telenoticiaris, un reguitzell de noms i cognoms.

* Ramon Alcoberro: Contra Josep Pla. Editorial Barcanova, Barcelona, 1993. Col·lecció “Lletres de batalla” (dirigida per Josep Maria Ruiz Simon) núm. 2. El fragment reproduït es troba a la pàgina 64.

Contradictòria Ljubljana

L’edifici de la Universitat (a l’esquerra) i l’església

de les Ursulines (al fons) des del Castell de Ljubljana.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Les contradiccions històriques

Tot i que a primera vista no ho sembli, la capital d’Eslovènia (un país que a penes supera els 20.000 quilòmetres quadrats, és a dir, poc més que Navarra i el País Basc junts) és una ciutat força contradictòria. En primer lloc, perquè ha esdevingut la capital de la República per caramboles històriques, ja que l’autèntica capital eslovena hauria de ser Trieste (Trst, en eslovè), ciutat que ara és en terres italianes, però on la considerable comunitat eslovena ha estat sempre, i és, molt activa, tot i les dificultats que ha patit durant anys i fins fa ben poc. D’altra banda, l’ànima cultural eslovena té moltes arrels fermament encrostades a Klagenfurt (Celovec, en eslovè), la capital de la Caríntia austriaca, on van néixer figures notables de la literatura en llengua alemanya, com ara Robert Musil i Ingeborg Bachmann, però també algunes personalitats rellevants de la cultura eslovena: és el cas, per exemple, de Jožef Stefan (1835-1893), una de les eminències científiques i, sobretot, un dels grans matemàtics europeus de la seva època (que també era poeta, dit sigui de passada).

Ljubljana, nascuda com un assentament militar romà que esdevingué la ciutat d’Emona (més ben dit, la Colonia Iulia Aemona) a la darreria del segle I de la nostra era i fou víctima de la fúria dels huns, els ostrogots i els llombards, fou poblada per eslaus en el segle VI i encara va haver de patir la submissió als francs i, més tard (des del 1278), a la dinastia dels Habsburg. Quan el 1809 Napoleó va annexar de facto a França les Províncies Il·líries, en va establir la capital, i quan els territoris que les constituïen tornaren a mans austriaques, el 1813, a Viena van tenir la pensada de convertir-los, per raons administratives, en l’anomenat Regne d’Il·líria (1816-1849), dependent de l’Imperi, que mantingué la capitalitat a Ljubljana (amb el nom alemany de Laibach), tot i que tant Trieste com Klagenfurt en formaven part.

Ljubljana en el segle XVII, segons un gravat del llibre Die Ehre
dess Hertzogthums Crain, de J. V. Valvasor (Nuremberg, 1689).
Hi destaca la primitiva església de Sant Jaume, als peus del castell.

L’opinió dels eslovens, sotmesos, no tenia, evidentment, cap interès per a la alehores llunyana cort vienesa. La derrota de l’Imperi austrohongarès en la primera guerra mundial va fer que el territori eslovè s’incorporés, el 1918, al Regne del Serbis, Croats i Eslovens (Kraljevina Srbov, Hrvatov in Slovencev, en eslovè), el qual esdevindria, l’any 1929, Regne de Iugoslàvia i, després de la segona guerra mundial, República Federal de Iugoslàvia. Només quan Eslovènia obtingué per primera vegada l’autèntica independència, proclamada el 25 de juny de 1991, Ljubljana es convertí en la capital d’un Estat europeu, que l’any 2004 s’integrà tant en l’OTAN com en la Unió Europea, i l’11 de juny de 2006 substituí la moneda nacional, el tòlar, per l’euro.

Ljubljana, tot i que molts eslovens la consideren provinciana (l’ombra de Trieste és allargada!), és una ciutat bonica i agradable, de dimensions humanes. Hi resideixen uns 270.000 dels dos milions i escaig d’eslovens que poblen la República. El centre urbà s’estèn a banda i banda del riu Ljubljanica, i el centre històric és als peus del castell (el Ljubljanski grad), bastit en el segle XV pels Habsburg, com moltes altres fortificacions frontereres, per defensar l’Imperi del perill otomà. Ara, completament restaurat (potser massa “refet” i tot), és un indret agradable –s’hi pot accedir amb un funicular–, desde d’on es contempla tota la ciutat i, al fons, els estreps orientals de la serralada alpina, que en aquell tram s’anomenen Alps Julians.

Un dels quatre dracs que decoren

els accessos al Zmajski most
(pont dels Dracs), inaugurat
l’any 1901 amb el nom
de Pont del Jubileu.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

Hi ha força coses a veure a Ljubljana, a més del castell, des del Triple Pont (Tromostovje), que creua el riu des de la plaça Prešeren, l’indret on batega el cor de la ciutat, fins a un altre pont famós, el dels Dracs, d’estil modernista, presidit per las escultures d’uns dracs alats de color verd que rememoren la mitologia local, segons la qual Jàson, arribat fins allà amb els Argonautes tot remuntant els rius Danubi i Sava, hauria vençut el drac de Ljubljana, el qual ha esdevingut el símbol de la ciutat (i, no per casualitat, també de Klagenfurt).

L’església franciscana
de l’Anunciació, a la
plaça Prešeren, des
del Triple Pont.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)



Com en qualsevol país catòlic, s’hi troba a tot Eslovènia la marca jesuïtica del barroc, com un vade retro contra la Reforma luterana. En són exemples, a Ljubljana, la catedral de Sant Nicolau, del 1706, amb la seva cúpula verda (tot és verd, a Ljubljana!), afegida el 1841; l’església franciscana de l’Anunciació, de mitjan segle XVII; la de Sant Jaume, reformada en 1701, i la de les Ursulines, del 1726, amb la seva singular façana. També hi trobem algunes fonts gòtiques, com la de Robba, la d’Hèrcules, a la ciutat vella, o la dels Tres Rius de Carniola, a la plaça de l’Ajuntament.

L’arquitectura renaixentista (estil en el qual fou reconstruïda la ciutat després del terratrèmol que la va assolar l’any 1511), l’eclèctica (representada per l’estació ferroviària, del 1849, la Universitat, el palau Zois i el teatre de l’Òpera, entre altres edificis) i la modernista, que aparegué en les noves construccions després de les destruccions d’un altre terratrèmol, l’any 1895, també són presents a Ljubljana. Entre els edificis modernistes (o Jugendstil) cal destacar la casa Urbanc, del 1903, la Caixa d’Estalvis Municipal (Mestna hranilnica), del 1904, la casa Bamberg i l’hotel Union (1907), l’impressionant –i més tardà– edifici rosat del Banc Cooperatiu de Negocis (Stavba Zadružne gospodarske banke), del 1921, i la construcció art déco de la Unió Cooperativa (Zadružna Zveza).

Detalls decoratius de l’edifici

de Unió Cooperativa
(Zadružna Zveza).
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

La impressió general de la ciutat, sobretot del seu centre històric, recorda molt la de les ciutats mitjanes austríaques. No en va Eslovènia, contràriament a les altres repúbliques de l’antiga Iugoslàvia, no es pas un país balcànic, sinó clarament mitteleuropeu. Perdre’s pels carrers de la ciutat vella, gaudir de la pau que s’hi respira i dels seus nombrosos restaurants (que a l’estiu instal·len terrasses a la vora del riu), visitar els museus i els edificis notables o seure en un dels múltiples cafès “a la vienesa” o en algun dels nombrosos parcs per descansar de la passejada tot llegint un bon llibre, deixa en el visitant un regust agradable, amb certs tocs d’heterogeneïtat.

Les contradiccions d’ara mateix

Situem-nos ara en el present i fixem-nos , d’una banda, en el fet que Ljubljana ha estat declarada per la UNESCO Capital Mundial del Llibre 2010, un fet que ha passat gairebé inadvertit en el nostre país (com gairebé tot el que succeeix més enllà d’Itàlia) però que posa de manifest la importància cultural de la ciutat (desmentida per alguns, com veurem tot seguit). El programa oficial d’actes, el portal web del qual podeu veure aquí (en anglès), demostra un esforç important, que al transeünt li sembla significatiu, per posar la literatura i els llibres a l’abast d’un públic ampli i divers, i no només per la presència d’autors nacionals i estrangers en diversos actes, sinó també per la cura que s’ha tingut d’apropar el llibre als infants, amb les conseqüències positives que representa sembrar llavors de futur.

El revers de la moneda el trobem, en canvi, en un article que publicà el proppassat 10 de juny el periodista cultural i editor Dejan Steinbuch en el periòdic Finance de Ljubliana: “Rekvijem za poslednji jazz v Ljubljani” (‘Rèquiem pel darrer jazz a Ljubliaja’). L’autor reflecteix, d’alguna manera, la visió provinciana de la capital eslovena: en la primera frase de l’article diu, precisament: “Ljubljana mai no ha estat una metròpoli”; i després manifesta sense racança que entre els dirigents i administradors de la ciutat han faltat sempre persones amb talent, capaces de fer passos endavant en la Història: “Ljubljana ha estat dirigida per la mediocritat [...], hi impera una mentalitat provinciana i petitburgesa”, i afegeix que el pitjor enemic d’aquesta gent és la cultura urbana. “Ljubljana mai no serà una ciutat important en el món, però això sí: pot esdevenir una capital amb pedigrí específic subalpí amb aires cosmopolites”.

Drago Gajo (Ljubljana, 1950),
fundador del Jazz Club Gajo.
(Foto © Pet)

Steinbuch assegura que la cultura urbana no significa únicament cultura moderna, encara que hi hagi un bon museu, un castell, una pila de monuments, els llibres de l’editorial Beletrina, una Associació d’Escriptors Eslovens i un parc anomenat Tivoli, i sigui ara la Capital Mundial del Llibre, sinó que també ha de ser una cultura normal, i que una part sagrada de la cultura urbana que insufla a Ljubljana almenys una bafarada de capitalitat és la música, i concretament el jazz: “Una ciutat amb un club de jazz mai no serà un poble. Una capital sense un club de jazz no és una capital”, conclou Steinbuch. Es refereix al club de Jazz Club Gajo, del carrer Beethoven 8, que durant setze anys ha estat “el santuari de joves artistes, músics que necessiten un local per tocar” i és, a més, un lloc d’interès públic, el qual haurà de tancar les portes per una decisió judicial; i es pregunta, no se sap si gaire ingènuament, si l’imperi de la llei sempre ha de tenir raó, si no es poden prendre mesures de protecció per a aquest local i el que representa; però arriba a la trista conclusió de que el club Gajo no té padrins poderosos i rics que “hi puguin fer alguna cosa”.

La cara i la creu d’una ciutat, de la societat en el seu conjunt, de la cultura plural en singular. El transeünt no treu a la llum aquest cas perquè sigui únic i aïllat: malauradament és només un exemple del tracte que en els últims anys està rebent arreu la cultura en totes les seves manifestacions. La cultura podria equiparar-se, d’aquí a no gaire temps, al quart món, a un món exclòs del “món real”, un món marginal, suportat pels esforços d’un grapat de persones a canvi de no res, o sí: de la satisfacció de sobreviure i de gaudir, encara que sigui amb l’estòmac buit. En fi, una qüestió que convida, si més no, a reflexionar.

Feu clic al damunt de les imatges per ampliar-les.

[Marginalia]: El pa a l’ull de la jerarquia vaticana

El transeünt, tot i que no és creient, sempre ha procurat ser respectuós amb els qui ho són, sobretot si tenen voluntat de diàleg i bona disposició per al debat, i fins i tot amb els crèduls i els qui, per tradició, es mantenen fidels a la pietas històrica, tan arrelada, sobretot, en el món rural. D’altra banda, des que va llançar a la blogosfera aquesta bitàcola, es va fer el propòsit de no tocar directament les sempre delicades qüestions polítiques, ni que sigui per consideració a la lògica i democràtica diversitat de criteris i tendències ideològiques dels seus lectors.

Ara, però, no pot estar-se de posar el crit al cel, després d’haver llegit l’insultant (i ben poc cristià) article de Claudio Toscani titulat “L'onnipotenza (presunta) del narratore” (‘La omnipotència (presumpta) del narrador’), amb motiu de la mort del literat i intel·lectual portugués José Saramago, publicada ahir, 19 de juny –tot i que amb data d’avui; en ser un diari vespertí, hi figura la data de l’endemà–, en L’Osservatore Romano, portaveu de la jerarquia vaticana, el qual, a més, presenta aquests lemes sota la capçalera: Unicuique suum. Non prevalebunt (‘A cadascú el que és seu’. ‘No prevaldran’ [es refereix a les Portes de l’Infern]). Uns lemes que, segons com s’interpretin, escauen força bé al fet que aquí es denuncia.

L’autor d’aquesta irreverent nota necrològica (que el deixa, evidentment, mutatis mutandis, a l’alçada que posa ell el personatge que critica), després de fer un repàs a l’obra de Saramago, acaba dient (traducció del transeünt): “És fèrtil, en tot cas, el descens creatiu que ha precedit la seva desaparició: des de l’itinerant caravana del Viatge de l’elefant (2009), pintoresc, humorístic i ‘peripatètic’, fins a l’inacceptable Caín (2010), una novel·la-assaig sobre la injustícia de Déu en què fa una paròdica antilectura bíblica, i ja no parlem d’altres títols que caldria destacar, en honor a la veritat, però gairebé sempre per a la polèmica o per pretext. / Saramago ha estat, per tant, un home i un intel·lectual sense cap admissió metafísica, ancorat fins al final en la seva arrogant confiança en el materialisme històric, àlies marxisme. Autosituant-se lúcidament al costat de la zitzània en l’evangèlic camp de blat, es declarava insomne només de pensar en les croades, o en la inquisició, tot oblidant el record dels gulags, de les ‘purgues’, dels genocidis, dels samizdat culturals i religiosos”.

És curiós que al senyor Toscani li sàpigui greu que les croades o la Santa Inquisició li traguessin el son a José Saramago i, en canvi, s’oblidés dels genocidis i dels samizdat culturals i religiosos. ¿Rememorem les lectures que ha fet l’Església catòlica romana del Gulag, de les purgues comunistes, de les persecucions religioses (sobretot d’eclesiàstics catòlics), “oblidant” els seus propis actes de tortura i els seus genocidis? ¿Cal recordar el tan predicat respecte als difunts (encara que hagin estat criminals, com és el cas dels generals Franco i Pinochet, per exemple) que proposa el cristianisme com a acte de caritat? ¿O potser les paraules que, segons la tradició, pronuncià Jesús en el famós Sermó de la Muntanya (Mat. 5:1; 7:28): “Estimeu els vostres enemics, beneïu aquells que us maleeixen, feu el bé a aquells que us detesten i pregueu per als qui us ultratgen i us persegueixen. [...] No jutgeu i no sereu jutjats, perdoneu i sereu perdonats”? ¿Quant temps fa que el senyor Toscani no repassa els Evangelis? L’odi que traspua l’autor d’aquest article no diu gens de la seva (suposada, és clar) caritat cristiana. I el fet que aquest text (suposadament) necrològic hagi aparegut en el periòdic oficial (encara que en diguin “oficiós”) de la jerarquia vaticana respon a un desig inequívoc de “condemnar in aeternis” el premi Nobel portugués.

El mateix dia que figura en la data de l’edició de L’Osservatore Romano on es maltracta d’aquesta manera un home, la premsa internacional es fa ressò d’una altra notícia relacionada amb la jerarquia catòlica: la Fiscalia de la ciutat italiana de Perusa acusa el cardenal Crescenzio Sepe (un príncep de l’Església!), arquebisbe de Nàpols i prefecte de la Congregació Propaganda Fide –una institució dedicada, segons sembla, a l'evangelització dels pobles, molt sanejada econòmicament– entre els anys 2001 i 2006, de corrupció, en connivència amb Pietro Lunardi, que aleshores era ministre italià de Transports en el govern del pietós i benvolgut fill de l’Església Silvio Berlusconi. “Pecat” que s’inscriu en l’escàndol de la Protecció Civil italiana, que “afecta sobre todo a la mayoría de centro derecha y se entremezcla, con el olor clásico de los mejores misterios made in Italy, con los servicios secretos, la mafia y el Vaticano” (El País, 14 de maig de 2010, el mateix diari madrileny que en la seva edició d’avui defineix l’atac denigrador de Claudio Toscani de “condena de un tono casi sarcástico, que suena casi a celebración por la muerte de uno de los intelectuales que más lúcidamente ha condenado los abusos cometidos en nombre de la religión y la hipocresía y contradicciones de la Iglesia de Roma”.

La jerarquia catòlica, immersa en la seva pròpia brutícia, encapçalada per un pontífex sense carisma que demana perdó a contracor pels escàndols protagonitzats pels seus propis pastors i “evangelitzadors”, hauria, si més no, de mantenir la boca tancada, perquè les seves pròpies contradiccions (és a dir, els actes i les paraules que contradiuen l’esperit evangèlic que predica) la poden esquitxar encara més. Els insults al ciutadà José Saramago perquè es manifestà com un enemic de certes creences posen de manifest l’evident “descens” de la institució vaticana cap als seus inferns particulars.


El transeünt, aquesta vegada, no ha pogut callar tenint en compte una altra evidència: en l’actitud humana i generosa de José Saramago, al marge de la seva obra literària, era més present, malgrat tot, l’esperit evangèlic que en la foscor de les intricades cambres vaticanes, de les seves tenebres seculars. Tenen pa a l’ull, reverendíssims senyors!

Fotografies:
- A dalt, moneda de 2 euros posada en circulació per l'Estat de la Ciutat del Vaticà l'any 2007.
- La imatge de José Saramago, publicada al Diario de León el 19 de juny de 2010, és © de Leo La Valle.

Les llengües de l’antiga Iugoslàvia

L’estació d’autobusos de la part del barri de la Dobrinja, a Sarajevo,
pertanyent a la Republika Srpska. Tot i que a Bòsnia
no s’utilitzava l’alfabet ciril·lic, les autoritats de l’entitat
serbobosniana l’han imposat a l’ús la llengua.
(Foto © Albert Lázaro-Tinaut)

El proppassat 4 de maig, el periodista Ramón Lobo publicava en el diari El País un article titulat “La herencia de Josip Broz Tito”, amb motiu del 30è aniversari de la mort a Ljubljana del cap de l’Estat iugoslau, l’home que fou capaç, utilitzant mètodes totalitaris “suaus”, d’aglutinar bona part dels eslaus del sud en una república federal socialista.

La figura del mariscal Tito ha estat molt controvertida dins l’àmbit iugoslau tant durant el seu mandat com, sobretot, després de la seva mort. Mentre que a Bosnia i en altres repúbliques de l'antiga Iugoslàvia es troba arreu el seu retrat, la Sèrbia del dirigent ultranacionalista Slobodan Milošević el va menysprear, tot i que ara sembla que ha estat “rehabilitat”, potser més per l’atracció turística de la seva figura (la casa on va viure, coneguda com a “Casa de les Flors”, és visita gairebé obligada a Belgrad) que no pas per convenciment polític.

Homenatge dels "iugonostàlgics" de Macedònia al mariscal Tito.

Una de les moltes qüestions que van intervenir en la fragmentació de l’espai iugoslau durant la dècada de 1990 va ser la llengua (tot i que el conflicte lingüístic és aparentment posterior). La llengua comuna oficial de la República Federal Socialista de Iugoslàvia era el serbocroat (srpskohrvatski [cрпскохрватски]) o croatoserbi (hrvatskosrpski), parlat a Sèrbia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Montenegro, tot que també eren oficials i d’ús en les respectives repúbliques l’eslovè i el macedònic, es reconeixia l’ús i l’ensenyament de l’albanès tant a Macedònia com a la província autònoma de Kosovo, i en una altra província autònoma, la Voïvodina, el de l’hongarès i el romanès, parlats per les minories que poblaven el nord de Sèrbia. Altres grups minoritaris més petits (gitanos, turcs, búlgars, eslovacs…) utilitzaven també les seves llengües sense gaires impediments.

Mapa ètnic de l'antiga Iugoslàvia establert l'any 1998.
(Feu clic per ampliar-lo)

Quan Iugoslàvia es va desmembrar i es van independitzar cadascuna de les repúbliques que formaven la federació (Eslovènia i Croàcia, el 25 de juny de 1991; Macedònia, el 8 de setembre de 1991; Bòsnia i Hercegovina, el 5 d’abril de 1992; Sèrbia, el 3 de juny de 2006, encara que conservant el nom de Iugoslàvia no havia proclamat la independència alhora que les altres repúbliques; Montenegro, el 6 de juny de 2006, separant-se de Sèrbia; i Kosovo, el 17 de febrer de 2008, tot i que la comunitat internacional no ha reconegut plenament aquesta independència) cada nova república va incloure en la seva Constitució la “llengua pròpia”, de manera que Croàcia només reconeix la oficialitat de la llengua croata, Sèrbia, la de la llengua sèrbia (escrita amb l’alfabet ciríl·lic), Bòsnia i Hercegovina, el bosnià, i Montenegro, el montenegrí, pel que fa a les repúbliques que s’expressaven en la llengua comuna dita serbocroata. Evidentment, Kosovo va imposar la llengua albanesa, que també és cooficial en una part de Macedònia.

Per cenyir-nos a l’àmbit d’aquesta llengua comuna de quatre dels Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia, convé recordar que, des del punt de vista de la lingüística es tracta d’una sola llengua amb les corresponents variants dialectals o, si volem, modalitats. En aquest sentit és molt interessant llegir l’opinió de l’eminent lingüista Ranko Bugarski, professor de Filologia a la Universitat de Belgrad, en una llarga entrevista (llegiu-la aquí traduïda al català) publicada el 6 de setembre de 2007 en el diari independent croat Feral Tribune (que es publicava a Split i que, malauradament, va haver de plegar el juny de 2008 per raons econòmiques). Les explicacions del professor Bugarski són clares i explícites, i estalvien al transeünt haver de fer una llarguíssima dissertació (podeu llegir aquí un altre interessant article del professor Bugarski en castellà, “Lengua, nacionalismo y la desintegración de Yugoslavia”; d’altra banda, el transeünt no és el primer blogaire que presenta aquesta qüestió: fa a penes dos mesos la tractava en Josep M. Garcia en el seu blog).

L'escriptor i polític croat
Ljudevit Gaj (1809-1872).

Si ens remuntem a la història del serbocroat com a llengua, hem de referir-nos a l’acord a què van arribar lingüistes croats i serbis a Viena l’any 1850 –en el context dels moviments d’emancipació nacional de tots dos pobles– per establir la variant dialectal novo-štokavski de la Hercegovina oriental com a base del llenguatge literari comú de Croàcia i Sèrbia. Entre els prohoms que van participar activament en la fixació d'aquesta llengua comuna cal esmentar dos noms: el del lingüista, escriptor i polític croat d’origen germano-eslovac Ljudevit Gaj (1809-1872) –el qual ja havia publicat a Buda, l’any 1830, un Kratka osnova horvatsko-slavenskog pravopisanja (‘Breviari d’ortografia croato-eslava’), basat en el model d’un altre croat, Pavao Ritter Vitezović (1652-1713) per a l’establiment de l’ortografia txeca–, promotor del Moviment dels Il·liris, que aspirava a la formació d’un Estat únic per als eslaus del sud, i el de l’escriptor, folklorista i lingüista serbi Vuk Stefanović Karadžić (Вук Стефановић Караџић, 1787-1864), que va participar activament en la lluita del serbis contra els geníssers otomans al començament del segle XIX i es va fer famós per un senzill principi lingüístic: “пиши како говориш” (‘escriu com parles’), un lema que influí notablement en la reforma de la llengua literària dels serbis, que fins aleshores es basava en les normes de l’antic eslau o eslavònic utilitzat per la litúrgia ortodoxa.

L'escriptor i lingüista serbi
Vuk Stefanović Karadžić (1787-1864).

L’acord de mitjan segle XIX va ser ratificat a la darreria de la dècada de 1950 per filòlegs dels dos mateixos països a Novi Sad i en va sortir la publicació, l’any 1960, per part de les institucions culturals i científiques més respectades en totes dues repúbliques, la Matica hrvatska i Matica srpska, de la Pravopis hrvatskosrpskog književnog jezika s pravopisnim rječnikom o Pravopis srpskohrvatskog književnog jezika sa pravopisnim rečnikom (una ortografia de l'idioma literari serbocroat o croatoserbi).

Coberta de l’edició publicada
a Belgrad per la Matica srpska
(en caracters ciríl·lics) de
la Pravopis srpskohrvatskog
jezika (‘Ortografia de la llengua
serbocroata’), l’any 1960.

La pretesa divisió de la llengua comuna en quatre llengües suposadament diferenciades (el professor Bugarski s’explica molt mé en aquest sentit en l’entrevista esmentada abans) té paral·lelismes en altres llengües, com ara el català i les seves variants més importants (la valenciana i la mallorquina, sobretot), i fins i tot en llengües molt més petites, com és el cas de l’estonià amb les seves dues grans variants, la septentrional, eesti keel (en la qual es basa la llengua oficial) i la meridional, o llengua de Võru (võro kiil), que té fins i tot una institució pròpia per a la seva preservació i promoció, el Võro Instituut.

Contràriament, grans llengües com l’anglès, el francès i el castellà no pateixen aquestes tendències, de manera que difícilment un australià, un sud-africà anglòfon o un canadenc dirà que no parla anglès, ni un cubà, un argentí o un xilè, que no parlen espanyol (tot i l'estranya i paradoxal persistència de la majoria dels editors francesos a indicar en els llibres traduit de l’argentin o traduit du péruvien, per exemple).

Respecte de l’article de Ramon Lobo al qual feia referència el transeünt al començament d’aquest article, cal dir que el 21 del mateix mes de maig l’ambaixador de la República de Croàcia en el Regne d’Espanya, senyor Neven Pelicarić, publicà una rèplica en el mateix diari tot manifestant, entre altres coses, que el paper del president comunista i mariscal, el croata Josip Broz Tito, en el segle XX “és objecte d’investigacions i historiadors”, i després de deixar clar que la iniciativa de les guerres de lugoslàvia fou sempre dels serbis (cosa en la qual, matitzant una mica, té raó), afirma el següent respecte de la llengua:

El idioma croata nunca ha sido serbio, así como el serbio nunca ha sido croata. Si dos interlocutores se entienden mutuamente, eso no quiere decir que hablen el mismo idioma. El ex Estado yugoslavo, en sus dos encarnaciones (la monárquica, desde el 1918 hasta el 1941, y la comunista, del 1945 hasta el 1991) intentó instaurar la dominación de Belgrado borrando las huellas de la lengua croata. El pueblo croata unificadamente luchó para proteger su lengua, su identidad y su cultura ante la hegemonía oriental. Así mismo, hay que destacar que la abreviación lingüística "hrv" para la lengua croata está en el uso internacional desde el 1 de septiembre de 2008, y conforme al estándar ISO 639-2 y las regulaciones de la Biblioteca del Congreso de Estados Unidos. La próxima lengua oficial de la Unión Europea será el croata.

O al senyor ambaixador no li interessa gaire recordar la història (dit això amb tot el respecte diplomàtic), o potser el transeünt desconeix la “lletra petita” dels acords lingüístics al quals s’ha referit. A partir d’aquí, deixa que el lector tregui les seves conclusions i, si li sembla oportú, opini en la secció de comentaris.

Feu clic sobre les imatges per agrandir-les.